L'illa mínima de la transició

Fa uns dies vaig anar a veure La isla mínima (Alberto Rodríguez, Espanya, 2014). Per cert, un parèntesi. L'aposta del Foment Mataroní per recuperar l'oferta comercial de cinema, combinant una bona tria amb un preu competitiu, és de les millors notícies de la ciutat i té premi omplint cada setmana la sala del carrer Nou. Tanco parèntesi. Deia que vaig anar a veure aquesta pel·lícula que va treure tants premis als Goya. Val la pena. De tot plegat, em quedo amb dues coses.

La primera, l'estètica. No parlo tan sols de la correcta representació dels anys vuitanta o l'expressió del paisatge, fins i tot de la temperatura o el grau d'humitat, com un personatge més de la trama. A mi em van seduir les imatges aèries de les maresmes i els meandres on discorre el film, al principi, que tant podrien ser un cervell com un mapa, el de l'illa del tresor com el del crim.

La segona, la metàfora. Crec que la pel·lícula explica molt bé quin és el relat que té de la transició espanyola bona part de la generació que n'és filla, una mena de mirada entre culpabilitzadora i pretesament desencisada a la generació anterior, en contrast amb la visió optimista en la que s'ha viscut fins fa no massa. Només per aquest fet s'ha d'anar a veure. Només un guió com aquest pot explicar força bé alguns dels fets encara poc resolts del nostre passat més recent, com els Gal. Només penetrant en el substrat psicològic (per això ens calen les narracions), podem entendre part d'alguns dels fenòmens polítics que passen per la irrupció de forces alienes -i crítiques- amb la nostra transició paral·leles al desgast dels seus protagonistes.

Parlo, especialment, de la relació que s'estableix entre els dos protagonistes, policies madrilenys que van a investigar un crim al Guadalquivir. Un, gat vell, expert, que coneix els ulls de la mort, amb un passat dubtós... però que resol problemes que els altres són incapaços d'afrontar. L'altre, idealista, novell, que coneix els nous codis (atenció amb la diversa relació amb un periodista d'El Caso), però que ha de pactar (i oblidar, o mirar cap un altre cantó), per sortir-se'n. Una tensió entre el nou i el vell que es resol, sembla dir, amb els llorers pels nous havent fet la feina els vells, si se'ls deixa (morir, viure, tant és) en pau. Així és com molta gent veu el pacte constitucional del 78 i les seves conseqüències fins avui. I, com deia, està narrat estupendament.

Ara, ¿és així? ¿És, aquest relat, l'únic frame possible actualment sobre la nostra transició? Evidentment, no. L'atenció a les ombres mai no és l'únic relat possible i té el risc d'esbiaixar tant o més el relat endolcit que pretén combatre. El propi canvi estètic amb la realitat actual a què al·ludeix el film explica que, per sort, el balanç és positiu. Ara, pot servir-nos per dues coses més. La primera, per advertir sobre els enganys subterranis de les "noves polítiques" que avui apareixen amb el lliri a la mà de la virginitat, un valor que es perd aviat, sempre. La segona, per anunciar l'esgotament del relat de la transició, de l'abast del pacte constitucional i, potser, dels seus principals actors, tan secs com el desert, tan emprenyadors i bruts com els llots la pluja torrencial.