El pont

Ha retirat la ment dels horitzons més fugissers,

tot buscant repòs

en una perspectiva interior,

on l'amor és el pont

que s'estén entre el temps i el pensament.

R. S. Thomas, fragment del poema "Aquest", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 217; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Foto: Sant Martí del Canigó (meva)

Allà on s'hi canta

Fa uns anys, caminava amb un nen pel carrer. Quan passàvem al costat d’una església em va preguntar: “aquest és aquell lloc on canten, oi?”. Com deia la Mercè Solé al seu blog comentant el IV Congrés Litúrgic de Montserrat celebrat fa poques setmanes, pràcticament no es canta enlloc més, ara. Ni a la feina, ni a les “litúrgies laiques” dels partits o els sindicats, ni al bar, ni quan anem d’excursió. Jo, si us he de dir la veritat, el que més m’agrada fer a missa és cantar, cosa que només faig a la dutxa i si sé que ningú no em sent. I quan en una missa no hi ha cants em costa més fer-m’ho meu, tot plegat... “La música transmet adhesions i estimula el sentit col·lectiu, però som en moments baixos”, continua la Mercè. Potser és això.

Ignoro del tot cap on ha d’anar, la litúrgia, i més aviat desconfio que, per si sola, resolgui el buidament dels nostres temples, especialment per les generacions de quaranta anys cap avall. Només sé què em va bé, a mi. I que hi hagi cants, ajuda. Cants per cantar, vull dir; no cants per sentir com canten, cosa que ja resolen les corals, l’òpera o Spotify. Hi ha un curiós “segrest” diguem-ne gnòstic en algunes esglésies a les quals el poble sembla que faci nosa. Si s’hi esforcen una mica, aviat no tindran cap problema, doncs.

A banda de l’esmentat Congrés, jo m’ho plantejaria a les nostres comunitats. Realment, el tema dóna molt de si, pastoralment. Per exemple: en una parròquia que conec, no sé si proposant-s’ho, s’havien fet coses admirables (ara no sé si ho mantenen). Una coral africana amb els veïns del barri (que té molts colors, ja m’enteneu), una coral rociera i una coral més estable alternaven, desigualment, la direcció dels cants ...que la comunitat anava aprenent. Els cants feien presents i “compartibles” les identitats que afloren i podrien passar desapercebudes. Identitats i tot el que expressen i amaguen, esclar. Tot el que preguen i es posa en comú. I potser els infants que passaven per davant, sàviament, deien als companys: “tu, mira, aquest és aquell lloc on s’hi canta”.

Article publicat a la revista Foc Nou (abril-maig 2015)

En Bote i el "Museu Bassas"

És evident que, d'entrada, estic molt content dels resultats electorals de diumenge a Mataró. Com repetia als meus companys, ens trèiem l'espina clavada dels resultats de 2011, on per primera vegada perdíem tot i empatant de regidors amb CiU (8 a 8), fet que va desencadenar (entre altres coses més importants) la meva renúncia com a primer secretari del PSC. Em trec l'espina, els deia, i tanquem el parèntesi d'un magre govern de CiU. La segona bona notícia, encara que ja la sabíem de fa mesos, és que l'actual alcalde no repetirà. Crec que els resultats confirmen que, a banda de motius personals (en els que no m'hi fico ni sé quins són), hi havia evidents motius polítics per no optar a la reelecció. "Aquestes coses me les porta en Quim", acostumava a dir de determinats temes dels que s'espolsava les responsabilitats. Les derrotes, es veu que també.

Els reptes de Bote

Això vol dir que, a la vista dels inaudits i estrambòtics resultats de diumenge (em refereixo a l'esmicolament i a la presència de nou grups al Consistori), sembla evident que David Bote serà l'alcalde. Té una bona colla de reptes al damunt, alguns de caràcter estratègic (el caràcter que ha faltat aquests quatre anys), d'altres més programàtics i operatius (al seu equip, ningú no ha estat mai regidor) i, evidentment, el de la governabilitat. Aquesta, una altra cosa que hem trobat a faltar en un govern de l'últim mandat amb només un terç de suport del Consistori i el PSC treient-li les castanyes quan convenia. En fi, espero que tingui molta sort.

Els deures

Hi ha un parell de coses dels resultats que em preocupen bastant. Una, com és obvi, té a veure amb el PSC. Un dels riscos de guanyar és el d'ajornar les reformes. El PSC, que a Catalunya ha perdut molts vots tot i ser la segona força, n'ha perdut uns 1600 a Mataró i bat el rècord dels seus pitjors resultats. No ens podem permetre el luxe de pensar que tot està fet i que una mena d'inèrcia misericordiosa acabarà de rematar la feina. La reconstrucció de l'espai de l'esquerra democràtica i federalista és tan necessària com titànica.

La segona (que té a veure amb la primera) correspon a la pèrdua de transversalitat dels "grans" partits mataronins. Jo aquest tema el veig clau. El PSC, que és el primer partit a la majoria de barris (vegeu-ho aquí), ha passat a ser gairebé residual al Centre i l'Eixample. I a ERC i CiU els passa el mateix, però intercanviant territoris. Els "segons" també són bastant diferents, mentre que el PSC competeix amb "Volem" (que ha substituït el PP) en territoris on guanya, CiU i ERC s'intercanvien el paper. Aquesta tendència és tan acusada que, com dic, em temo que explica moltes coses de fons que ens hauríem d'atrevir a mirar-nos cara a cara. 

El Museu Bassas 

Per posar un exemple. Al debat entre candidats que es féu al Teatre Monumental, la cap de llista de "Volem" va protagonitzar una divertida anècdota confonent "Bassat" per "Bassas" (o sigui, jo; amb la qual cosa hi ha hagut quinze dies de conyeta). Ella i el seu community manager. Bé, fora de la conya, el que proposava aquest partit era plantejar-se portar el Museu Bassat a Rocafonda. Una boutade, esclar. I una mica paternalista. Però molt indicatiu del soroll de fons: barris que volen projecte, perifèria que vol centre, ciutat amb neguit per alguna cosa que té a veure amb el fons de la pèrdua en picat de la transversalitat política dels partits. I una intuïció: el qui la recuperi, doblarà els resultats.

Metges

Dice Hipócrates que es mortal la enfermedad en la que el sueño es doloroso, no mortal aquella en la que procura consuelo. Con el láudano, la morfina, los barbitúricos, hemos perdidos de vista esta distinción.

(...)

El médico Richard Backmore le preguntó a Syndenham qué autores tenía que leer para ser un buen médico. Syndenham le aconsejó a cervantes.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, pp. 168-169.

Més llum, més ombra

Vam començar a estar molt a prop.
En acostar-me més vaig trobar
que era més lluny, que la seva presència
era substituïda per una ombra,

i que com més a prop era la llum,
més gran es feia l'ombra (...).

Ara és només una llum clínica
que es va vessant per intersicis

per on el misteri podria escolar-se.


R. S. Thomas, fragment del poema "Apropaments", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 213; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: René Magritte, "Els misteris de l'horitzó" (1928)

Tríptic de campanya

1. Monges en campanya

Jo crec que els adversaris de Convergència no han de patir gaire per l'ús electoral de sor Lucía Caram que la coalició ha fet a última hora (una mica com Pujol feia amb els Chunguitos), coincidint amb l'anunci de la germana Teresa Forcades (activa aquests dies a favor de la candidata de Barcelona en Comú) de penjar momentàniament els hàbits per presentar-se a les eleccions. A Jesús també el criticaven per dinar amb fariseus o gastar perfums cars i proposava un regne que era precedit per prostitutes i publicans. Jo, més aviat, si fos de Convergència potser m'ofendria per les odioses comparacions que s'hi poden fer.

Al marge de la curiosa moda de monja mediàtica (de la que en vaig parlar aquí), que ràpidament la política -com altres productes de consum, ha aprofitat- el fet obre un parell d'interrogants, a parer meu. El primer és si és lícit o no que dues religioses (ostensiblement vestides com a tals) participin a la política. I el segon és si és bo. En tots dos casos, avanço, no ho tinc gens clar.

Sobre el primer cas, depèn, esclar. Des del punt de vista del dret eclesiàstic, i de les normes que les respectives congregacions, no en tinc ni idea, tot i que sembla difícil. Des del punt de vista d'un fidel, tot i que a mi m'és completament igual, hi ha dubtes raonables. Des del punt de vista civil, és obvi que el dret de sufragi actiu, així com el d'opinar obertament sobre política, no exclou ni monges ni capellans. Fora dels prejudicis en un país com el nostre, amb una història política tan clericalitzada fins fa no gaire (aquí hi incloc els màrtirs de la guerra civil), a ningú li hauria d'importar que una monja fes propaganda política o s'hi dediqués. La laïcitat també és que això ens sembli possible. I que, en tot cas, tinguem una mica clar on és la ratlla entre la religió i la política, que viuen -fins i tot al cervell- tan a prop, tan "co-implicadament", que diria Lluís Duch.

Sobre si és bo o no, també depèn. Hi ha precedents -i parlo de societats democràtiques- i hi ha de tot, fins i tot a Catalunya. Aquí, crec jo, és on rau el principal problema. Les persones que ens cauen bé, fins i tot si diuen coses generalment assenyades i les practiquen de forma coherent, no necessàriament han de tenir les millors opcions polítiques ni, molt menys, exercir correctament la seva responsabilitat política, si mai fa el cas. La política és tota una altra cosa. Sobretot, la de proposar solucions sensates i concretes a curt, mig i llarg termini, posar-les a l'escrutini públic per avaluar-les (ni religiosament ni moral, sinó política) i decidir, sovint amb costos altíssims a tot nivell i mai entre opcions "bones" o "dolentes" sinó entre les més o menys "convenients". ¿És bo, doncs, o no, que les ciutadanes Caram i Forcades es dediquin a la política? Depèn, doncs, exclusivament del que proposin. Jo me les aprecio i els hi voldria tota la sort del món, però és molt probable que algunes de les seves propostes no les voti ni borratxo de vi de missa.

2. Lora, al loro

Vaig anar al debat electoral de Mataró de dimarts passat al Teatre Monumental, que va ser més bo del que m'esperava, en part gràcies a l'agilitat del format. Parèntesi: El debat que serà recodat per sempre més com el del Museu Bassas (un graciós lapsus de la candidata de Volem). El moment més tens va ser quan la candidata de PxC, Mònica Lora, explicava la seva "repecta" quant a la immigració. Aleshores, un estol de crits (que jo no hagués fet de cap manera, és contraproduent) va impedir, crec, fer un exercici que us convido a fer, a partir de la pregunta ¿És possible fer el que proposa PxC? Com que ningú no ho va dir, ja ho dic jo. No, no ho és perquè res del que va dir és competència municipal. La proposta tenia, a tenor del que ens explicà, tres punts: Un, no empadronar els immigrants, quan la llei obliga els ajuntaments a fer-ho. Dos, enviar les dades a la Policia Nacional quan aquesta ho requereixi. Bé, en aquest cas, la llei també obliga els ajuntaments, que ja hi poden dir missa. Per últim, la millor: expulsar els immigrants il·legals de Mataró. A banda d'imaginar-me com es podria fer, això (furgonetes de la policia local deixant la gent a Argentona?), cal dir que la residència (i l'explulsió) no és tampoc competència dels ajuntaments.

De manera que les tres propostes són completament inútils. Per sort, els ajuntaments poden fer altres coses més eficaces en molts àmbits, inclosos la immigració, però no aquestes. de manera que, d'aplicar-se el programa de PxC, com que no es podria fer, el resultat seria que l'ajuntament no faria res contra la immigració il·legal.

3. CiU i El Corte Inglés

Veig que el candidat Quim Fernàndez insisteix, respecte a la posició de CiU davant l'arribada d'El Corte Inglés a Mataró, que "mai no hi han estat en contra" i que la seva participació activa a la manifestació contrària a aquesta arribada, el 2007 (foto), es devia a que "les coses s'estaven fent malament". Al respecte he de dir tres coses, ràpidament. La primera és que les dades -com vaig dir aquí- ens mostren exactament quina era la posició de CiU (que celebro moltíssim que hagi canviat). La segona és que seria bo que ens digués quines coses s'estaven fent malament el 2007 i què han hagut de rectificar previ a aquella data. I la tercera és que, malament o no, amb el govern anterior es va netejar el solar i es va cobrar del Corte Inglés, mentre que en aquest mandat, hi han posat un rètol al davant ...anunciant una Casa de Cultura Popular al davant d'on ha d'anar el centre! En això també han estat quatre anys perduts. És el que passa quan poses a governar una cosa a qui hi ha estat en contra. I que corre-cuita, en veure'n els resultats, ha de buscar palla als ulls dels altres.

Ah. I abans d'acabar la campanya, que consti que votaré per David Bote a l'alcaldia de Mataró.

En defensa del castellà a Catalunya

Com que en aquestes eleccions municipals a Mataró el personal s'està avorrint força, el ministre Wert, amb l'ajuda d'algun tribunal, va sortir a animar-la. Fet i debatut, a dues classes de primària a l'Escola Pia Santa Anna, com si no n'haguessin tingut prou de tenir-me per alumne, els cau la maledicció d'haver de fer els canvis per assegurar, almenys, un 25% de classes en castellà en alguna matèria troncal. ¿Què té a veure això amb les eleccions municipals? Res, òbviament. Però la manifestació contrària a aquest fet, i en suport al centre, ha estat la més multitudinària que s'ha fet a la ciutat els darrers temps i, esclar, supera qualsevol altre acte polític que s'hagi celebrat durant la campanya. ¿Com incideix, però, en el debat polític local? A parer meu, molt i, especialment, a reforçar l'eix nacional, no fos que decaigui. És obvi que l'escenari més propici al PP és mantenir viu l'eix nacional, a Catalunya. Quan el debat ha estat un altre, el PP hi ha perdut estrepitosament. Vivim una mena de Majèstic maquiavèl·lic però ara jugant amb foc.

Fora, si podem, de parlar de les tàctiques d'uns i altres i del pervers pa que s'hi dóna, un innocent com jo podia preguntar-se pel fons del problema explícit, és a dir, quin rol ha de tenir el castellà a la Catalunya del segle XXI, després de més de trenta anys de les lleis de normalització lingüística i d'autogovern. I quin gra i quina palla hi ha enmig del foc creuat entre la recentralització impulsada pel PP ("espanyolitzar" els catalans era l'objectiu explícit de la llei Wert, segons el propi ministre... donant la raó als que creuen que espanyol i català són dues identitats incompatibles) i la secessió "emancipatòria" d'una part de l'arc polític i d'un munt de gent que hi viu il·lusionada, amb tots els sentits de la paraula. N'hi ha que pensem que ni tota defensa del castellà a Catalunya ha de ser recentralitzadora ni tota defensa del català ha de ser separatista.

Una altra cosa abans de passar al que vull dir, disculpeu que m'allargui. Per mi, el principal risc d'una mesura com la de la llei Wert no és sobre la llengua catalana, tot i que hi és. Tenim una llengua molt resistent i de pitjors n'hem sortit. El principal risc és el social, és a dir, que hi hagi catalans que rebin una educació "per parlar en castellà" i uns altres que en rebin una altra per fer-ho en català. Aquest risc ja existia a principis dels vuitanta, potser encara més gran. De fet, partits com CiU defensaven la doble escolarització com, de fet, s'ha establert al País Basc o al País Valencià amb conseqüències per l'idioma i per la societat que tots coneixem. Una de les contribucions de l'esquerra a la "construcció nacional" fou convèncer la majoria de la necessitat d'un únic model d'immersió com a base per contruir un únic poble i no dues grans comunitats socials a tenor de la llengua, parli el que parli cadascú a casa seva.

La meva humil proposta seria que, des de Catalunya, caldria fer un pla consensuat respecte el castellà, idioma que, a banda de veure'l com una tradicional amenaça sobre l'ús del català, seria bo que miréssim de veure-hi les oportunitats. No sóc independentista i suposo que se'm nota. Però si ho fos, encara ho defensaria més. Les oportunitats de les que parlo revertirien en la cohesió del "nou país" i en les seves potencialitats econòmiques... Compte.

M'explico una mica i acabo. El castellà es parla a Catalunya des de fa molts anys, no és cosa ni de la immigració dels cinquanta ni de la imposició franquista. Es parla a la cort catalana almenys des del segle XV i tenim literatura en castellà també des del Reneixement, almenys (Joan Boscà). No ens hauria de fer vergonya reivindicar-lo com a part del nostre patrimoni. D'altra banda, i això sí que és més recent, una gran part dels catalans actuals té el castellà de llengua materna i molts d'ells d'habitual, per no dir que el conjunt de catalans pràcticament coneixem les dues llengües. Potser això fa que el consum de premsa en castellà (feta a Catalunya, en la seva major part) i de mitjans audiovisuals i cinema en aquesta llengua sigui, tot i l'oferta que hi ha en català, abundant. De la mateixa manera, la producció cultural en castellà feta des de Catalunya, en termes d'aportació al PIB, és important. Tenim el grup editorial més gran en aquesta llengua a Barcelona (propietari, per cert, del major grup editorial en català, també) i també és rellevant la producció audiovisual que es fa a les nostre terres adreçades a la comunitat castellanoparlant, una de les més grans del món. Per últim, si Catalunya fos independent, com recorda sempre l'Albert Branchadell, la comunitat lingüística minoritària (és a dir, a protegir) seria la castellana. Riu-te'n dels "conflictes" d'ara (dos nens, germans, en tota l'escola). 

Per tot això crec que, a més d'una política defensiva de la llengua pròpia, que comprteixo i entenc perfectament, crec que Catalunya ha de proposar una política intel·ligent i atractiva respecte al castellà, que deixi més en ridícul, si és possible, qualsevol intent victimista. Que inclogui parlar-lo a l'escola, sí, en un percentatge que ja decidirem nosaltres (de fet, el 25% el fixa el tribunal perquè la Generalitat es va negar a fixar una xifra...) i que faci alumnes molt ben preparats en aquest sentit (ja que hi tenim el camp abonat). No tenim recursos naturals, els catalans. Però en tenim de culturals que no fa falta importar i que fins i tot podem exportar; un d'ells, i a vegades no ho veiem, és el castellà.

Vegeu també els posts "Escolti'm ministre" (29.7.2007), "Miquel Siguan" (13.5.2010), "Immersió" (9.3.2012), "L'auca del senyor Lara" (1.10.2012) i "Una proposta a Òmnium Cultural" (29.8.2013).

Foto: assemblea.cat

Les dones

Podemos conocer a la mujer en abstracto; pero con el alma individual andamos siempre haciendo aspavientos, la miendo puertas cerradas, dando vueltas a llaves que abren una sucesión de habitaciones svacías, y es puro milagro si adivinamos algo de ella.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, pàg. 167.

Il·lustració: Salvador Dalí, "Ciutat de calaixos" (1936)

Un moment aquí

              (...) un moment aquí, després ja no
com el meu creure en Déu.

R. S. Thomas, "Erm", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 201; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

Il·lustració: Antoni Tàpies, "Sorra blanca" (1964)

Els candidats i partits de Mataró a Twitter

Després del periple per buscar el programa a les webs dels partits mataronins, vaig buscar les dades dels comptes de Twitter tant dels candidats a l'alcaldia (al quadre, c), on no hi vaig trobar Xavier Caravaca (Cs) ni Montse Morón (Podem), com dels partits que s'hi presenten (al quadre, p), on hi vaig afegir el compte Aixquem Mataró (del PP) i la marca Volem Mataró amb què Podem es presenta a la ciutat. Les dades amb què compto són el nombre de persones que segueixen aquell compte (columna seguidors), el nombre de persones a qui el compte segueix (seguits), el nombre de tuits que fan (piulades, repiulades...) i l'índex Klout, que va de l'ú al cent. Aquest índex és la convenció més habitual per assignar el rànquing d'influència (tal i com us els he ordenat) dels comptes a Twitter a través d'un algoritme propi, que combina altres factors les dades dels quals van més enllà de les que us exposo. No he posat el temps que fa que són a Twitter, tot i que seria una dada interessant, per no enfarfagar la informació.

Deixo per algú altre que tingui més temps i, sobretot, coneixements, per avaluar quina és l'estratègia a les xarxes socials de les formacions mataronines... si és que n'hi ha. Anàlisi que hauria d'incloure el contingut, que sembla ignorar el rebuig sistemàtic que té la xarxa davant el proselitisme comercial i polític explícit. O que les fotos o tuits sense cap mena de valor afegit fan decrementar l'interès per aquella marca (amb una velocitat proporcional al nombre de piulades d'aquestes característiques). O la destresa en els llenguatges propis del mitjà, com l'ús de hashtags, d'etiquetes d'altres perfils, respostes, etc... Deixo de banda, també, una anàlisi a les altres xarxes socials, especialment a Facebook. Deixo per sabut, a més, dues coses que semblen contradictòries. Una de freda: que l'èxit a Twitter no és garantia de cap èxit electoral, ni els temes que s'hi tracten són necessàriament els que més importen als votants, etc... Una de calenta: que des de fa uns anys ençà (vegeu Obama a la seva primera elecció), l'estratègia a les xarxes socials és clau per tothom que vulgui guanyar eleccions, enormement més barata i eficaç que d'altres que es fan per rutina i decisiva en part del combat polític de l'Espanya de partits "emergents" i els sectors socials que mouen, Espanya a la qual els mataronins pertanyem pesi a qui pesi. Vegeu una notícia recent que en parla ("Un estudio universitario prueba que Twitter es clave para mover al electorado", La Vanguardia, 12.5.2015).

He afegit una dada menor, però significativa. El saldo entre seguidors i seguits. És obvi que si et segueix més gent que la que segueixes vol dir que hi ha una expectativa superior a la teva "inversió". Una expectativa que guanya, clarament, la CUP, seguida de Podem i Mónica Lora (PxC), però que rendibilitzen més els primers, amb un índex Klout de 50 (acceptable) contra 42 (relativament baix). De tota manera, amb Klout superior, i una rendibilitat més alta, doncs, hi ha els candidats Quim Fernàndez (CiU) i José Manuel López (PP), tot i que aquest últim hagi de fer més piulades (el doble), seguir més gent (i en contrapartida sigui seguit per més gent, tot i que menys que els que segueix) que el primer, i pels partits ERC, CiU i Cup, tots amb 50 o més de Klout.

Les dades mostren que, almenys a Twitter, els comptes allunyats de les marques conegudes (partits o candidats) com Aixequem Mataró (del PP) o Volem Mataró (de Podem) són un fracàs. Al quadre veiem també que només els els candidats de CiU, PP i ICV -per aquest ordre- tenen més influència que els seus partits. I res més, podeu anar jugant amb les dades i treure les vostres conclusions. Aquí us deixo onze eines diferents que podeu fer servir de franc i aquí teniu la recent (i excel·lent) anàlisi que Silibare ha fet per ElSingular dels candidats de Barcelona.

[Font: comptes de Twitter a través de Hootsuite el dia 13 de maig a la nit].

La Lassnig que et trenca en mil bocins

Just un any després de la seva mort i de la gran exposició retrospectiva al MOMA de Nova York que la consagrava com una gran artista que, fins que no va tenir vuitanta anys llargs, no se li va reconèoixer aquest honor, Barcelona acull una important mostra de la pintora austríaca Maria Lassnig, exposició que no us deixarà indiferents. Lassnig fa, essencialment, una lectura del jo. A vegades tendra, sovint sarcàstica. Reivindicativa i poruga, entotsolada i relacional, el “jo” de Lassnig pren com a punt de referència el propi cos, que retrata una i altra vegada amb una eloqüent expressivitat, amb una desvergonyida nuesa, amb un combat permanent contra el canon. Formada en plena II Guerra Mundial, Lassnig sembla haver-se pres al peu de la lletra representar l’objecte de la croada “estètica” del nazisme contra l’art “degenerat”. Salvant les distàncies ¿no era això el que la tradició pictòrica espanyola (Velázquez, Greco i Goya) descobreix en el “somni de la raó”? ¿No és aquesta la millor aportació de l’art contemporani, que trenca en mil bocins l’antropocentrisme proporcionat de Viturbi?

Hi ha, doncs, un discurs “ideològic” o simbòlic embastat durant unes quantes dècades d’experiència: sobre el matrimoni i la maternitat, sobre les relacions de parella, sobre les relacions amb els animals i la natura, sobre la feminitat, sobre els límits del llenguatge… S’hi entrellaça, alhora, un altre interessant discurs estètic: les formes i les distorsions, les relectures del cos, la disposició cada vegada més centrada en l’objecte, la magnífica combinació de colors (quin és, en realitat, el “color de pell”?). Però, hi ha, sobretot, una mirada molt clara cap a l’espectador, aquest home del segle XXI, un “jo” atrapat entre la hiperconnexió i la hipersaturació d’un fals “jo” a base de selfies. Una mirada que et trenca a mil bocins amb la intenció que et reconeguis en la pols, en la distorsió que en resta. Si sou valents, doncs, la Lassnig us espera a la vella editorial del carrer Aragó.

(L’exposició es complementa amb un recull d’obres de Tàpies, que sempre va bé de tornar a veure. Amb tot, us recomano un senzill text escrit pel propi Tàpies a la revista infantil Cavall Fort -núm. 82; gener de 1967; recollit a Antoni Tàpìes, En blanc i negre, Galàxia Gutenberg, Barcelona 2008, p. 43*- que és del millor que s’ha escrit sobre l’art o, en definitiva, sobre com mirar el món, sobre com ser al món).

Article per a la revista Valors (maig 2015)L’exposició “Maria Lassnig” estarà oberta fins el 31 de maig de 2015 a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona.Foto: Du oder Ich (Tu o jo), 2005.Vídeo: Fundació Antoni Tàpies

* també a Antoni Tàpies, L'experiència de l'art, Ed. 62, Barcelona, 1996, p. 133-134. 

Mataró, partits sense programes

He volgut fer un petit i ràpid repàs a les webs de les candidatures que es presenten a la ciutat de Mataró exclusivament per veure si trobo amb quin programa ho fan. I si, és, almenys, accessible als internautes, sense entrar a avaluar el seu contingut. Podria ser que el que dic que no trobo hi fos; en aquest cas, estic disposat a rectificar aquest escrit... ara, ja veureu que, en general, sembla que el programa es vulgui amagar.

Començo pel PSC. A la web hi surt d'entrada, ja que es va publicar fa poc. L'enllaç remet a un pdf que, enlloc de sortir en pantalla, es descarrega directament, el que dificulta, crec, lel seu ús. El pdf descarregat, però, permet utilitzar el cercador de manera bastant eficaç. Per mi, massa feixuc i a vegades poc concret (abús dels "impulsarem", coses que fan els altres partits amb programa, per cert), però almenys hi és tot i cadascú pot jutjar-ho. A la web del candidat no hi sé trobar cap enllaç més enllà dels "compromisos" que no tenen res de programàtic. Això s'ha de corregir. [veure nota 1]

Vaig a CiU. No he sabut trobar enlloc el programa. La web de la coalició fa més d'un mes que no s'actualitza. El blog del candidat va penjant coses (m'esparvero en una entrada que diu que li vam amagar la situació financera de Pumsa en fer el traspàs, no sabia que era tan mentider... o que l'alcalde actual li amaga coses). I la web del candidat no hi ha cap enllaç al programa. Si remenes una mica les pestanyes et trobes amb el document "50 compromisos" (una mica decepcionants, per cert, ple d'inconcrecions), però el programa no el trobo enlloc. Deu ser tan secret i ocult com el pacte amb el PP a l'inici del mandat, descobert uns mesos més tard en ple incompliment, i del qual mai no n'hem conegut la seva totalitat (¿on és l'annex que s'anuncia aquí?).

A la web del PP tampoc hi sé veure el programa. També fa temps que no s'actualitza. Tampoc he sabut trobar cap web del candidat, més enllà d'una pàgina de Facebook amb el nom d'"Aixquem Mataró" on no hi veig cap enllaç al programa.

A la web d'ICV em trobo amb l'agradable sorpresa que han tret "i juntes" de l'eslògan electoral. Però no trobo cap enllaç al programa, excepte un exctracte de Cultura [Vegeu nota 2]. El blog del candidat fa tres setmanes que no s'actualitza. Des d'allà m'enllaça a una altra pàgina de nom impronunciable i, eureka, allà s'enllaça a un programa, també un pdf descarregable i des d'on es poden fer cerques. Pel meu gust, tant de rotllo (que serveix en teoria per explicar-se millor), esmorteeix les propostes, també amb algunes inconcrecions. Però aquí, també, hi és tot i podem llegir-lo.

Faig l'esforç d'entrar a la web de PxC, on tampoc actualitzen res des de fa dos mesos. Al blog de la candidata fa tres setmanes que no s'hi posa res, tot molt insuls. Al Facebook de la formació, fora d'algunes propostes en forma de cartell, no hi ha cap enllaç a cap programa. Potser ni en tenen. O és molt senzill.

Faig de nou un esforç per entrar a la web de la Cup. Molt de codi ètic i molt de vídeo, però ni rastre del programa. També és dels que no en deuen tenir, ni els cal. Això sí, el primer banner és el de la botiga de la formació. Primer lo primer. El blog del candidat porta un mes i mig sense actualitzar-se.

La web d'ERC de Mataró és la segona on hi veig un enllaç, a la home, directament al programa. Es pot consultar en pantalla i descarregar, en pdf. Peca també d'excessives peces d'entrada, però resol millor la identificació de les propostes, tot i que també cau en inconcrecions, a vegades, com els altre que hem vist. Tenen una web de campanya que també remet al programa.

Ciutadans no té web local ni web de campanya. Té un Facebook on no hi sé trobar el programa. Com que conec el candidat, tenia curiositat per saber què farien. I "mi gozo en un pozo". [Vegeu nota 3]

No sé si s'ha de dir Volem Mataró o Podem Mataró, de l'última candidatura que miro. Podem té una web, amb alguns documents penjats, però cap d'ells el programa. També tenen una pàgina de Facebook, també sense cap enllaç programàtic. Volem té un blog que fa un mes que no s'actualitza i una pàgina de Facebook clònica de l'anterior. Moltes pàgines però enlloc cap programa. [Vegeu nota 4]

Aquest és el panorama, nois. Us juro que voldria haver-me equivocat.

Notes [post-scriptum]

1. En primer lloc, demano disculpes a tothom pels errors que m'han fet veure apreciades persones. Ja deia que potser errava. Efectivament, com m'indica en Dani Hurtado als comentaris, l'enllaç al programa des de la pàgina del candidat hi és i permet veure el programa sense necessitat de descarregar-lo. Molt bé. Conclusió: o tinc un problema greu de vista, o el meu ordinador no havia actualitzat aquest lloc, o jo què sé. Me n'alegro, en tot cas.
2. El seu candidat, Xavier Caravaca, m'escriu i em diu que m'enviarà el programa. Perfecte. El dimecres 13, dia de la Mare de Déu de Fàtima, m'arriba en pdf per correu electrònic i el penjo aquí. Em diu que l'endemà tindran la versió en català. Sembla un concurs a veure qui troba Mataró allà al mig. Efectivament, m'arriba el programa, que també penjo -jo- aquí. Entremig, salta la notícia que la candidata número 8 d'aquesta llista ha dimitit després de llegir-se el programa i veure que era de dretes ¿Haurà estat culpa meva, per haver-lo penjat?
3. Com diu la Sarai Martínez en un dels comentaris inferiors, el programa era a la pàgina de Facebook de Volem, en una entrada del dia 10 que cal anar a buscar força avall. Enllaça a un document de Drive que podeu trobar aquí. Per cert, de moment és l'únic grup que té també versió en castellà. Només recomano humilment que l'enllacin de les webs respectives. Trufat d'un cert aire d'eslògan tòpic permanent, només em pregunto com es paga tot el que proposen. En un comentari  sota, veureu que David Lloveras anuncia que ja l'han penjat al blog de Volem Mataró. Molt bé.
4. En Miguel Guillén m'escriu i m'adverteix que el programa electoral sí que és a la web del partit. És ben bé que tinc un problema de vista. No passa d'aquesta setmana de demanar hora a l'oculista. S'ha de baixar una mica, potser seria bo que es veiés més aviat, però hi és (enllaça aquí). Cal fer justícia, com em demanava en Miguel, i rectificar.

Foto: Un debat que s'ha fet avui entre candidatures a la UGT (MataróNotícies)

Eròtica

Si buscando una mano en la oscuridad encuentras un culo, piensa e la riqueza y el misterio de la oscuridad.

(...) "Señoras, no son ni las manos ni los pies, ¡está a mitad de camino el lugar que hay que besar!" (Brantôme, Les dames galantes)

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, pp. 161-163.
Foto: Isabel Muñoz

Llums... de laboratori

(...) Les pupil·les dels monjos
es contreien mirant dins la llum reformada.
(...)
Quan es va pondre el sol, un milió de laboratoris
van encendre els seus llums quan els científics
van intentar que la foscor del cor
es canviés pel dia intel·lectual.


R. S. Thomas, "Història", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 193; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

Misantropia

El misántropo es, necesariamente, el más denodado negador de un dios antropomorfo.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, pàg. 157.

Europa

Posem que és un home qualsevol
davant l'aparador
-ple tant de comestibles com de joies-
de la vida.
estendre la mà significa xocar
contra el vidre.
Trencar-lo és fer-se mal.
                                    Li cal esdevenir
poeta i posseir-ho
imaginant-ho, evangelista
lloant-se ell mateix
per abstenir-se'n?
                         I si no és cridat?
Jo hi portaria els fabricants.
I que hi vegin els ulls que miren cap a dins,
que els embruti la san dels lladres de botigues.
I que provin de viure amb la dieta
del poeta, amb el sou
del capellà.
                veig com a Europa es tanquen les persianes.
Més enllà, queda el món encer:
els rics amb tot per vendre,
els pobres amb ni cinc per comprar-ho.

R. S. Thomas, "L'aparador", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 189; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).