Cuyàs enamorat

L'estil de Manuel Cuyàs, i l'ús de la llengua, és el principal atractiu dels seus articles, que ja vam començar a llegir a la revista El Maresme. Són els seus principals instruments per intentar un punt de vista original, una reflexió sempre una mica més enllà de l'anècdota. Alguns d'aquells escrits, els que coincidien amb l'inici de l'etapa democràtica dels ajuntaments, van ser recollits al llibre Mataró, suau i aspre (Ed. El Maresme, 1985), que convé rellegir de tant en tant per entendre una mica més aquella etapa. No és ben bé el cas d'Enamorats de l'Audey Hepburn (Ed. Proa, 2015), una selecció d'articles publicats els darrers anys a El Punt Avui elaborada pel també mataroní Joan Safont, que exclou l'actualitat més "rabiosa" i els agrupa en una quinzena d'àmbits. Cal dir que, tot i que molts dels articles ja els havia llegit, l'agrupació és un encert i la seva relectura resulta de profit. Creieu-me.

El llibre també m'ha semblat una mena de continuïtat del llibre El nét el pirata (Ed. Proa, 2014), més memorialístic, del que ja us en vaig parlar aquí. Ho dic perquè a mi, les reflexions que més m'han interessat, són les relatives al pas del temps, als canvis i comparacions que ja s'intuïen al llibre citat. A la p. 82 Cuyàs situa el canvi brutal de paradigma social als anys 1992 i 1993: "La frontera que separa un món cada cop mé sincomprensible i el nostre s'ha de situar en aquell punt".

És en aquestes reflexions on aflora, crec jo, un Cuyàs una mica més profund del que sembla i del que el format imposa. Segurament, per sort. L'autor opta clarament pel seu paper de narrador, de cronista fragmentari, d'un món en canvi, amb les seves perplexitats, i sense cap nostàlgia. Poso un nou exemple per explicar-me millor. A la pàgina 125 narra un ofici de Divendres Sant de la seva infantesa. "Quan el narrador dia 'Respondit Pilatus' jo em posava a tremolar perquè encara que no entengués el que seguia estava segur que Ponç Pilat havia de dir unes coses terribles. Després vaig saber que una de les coses que Pilatus respondit era la interrogació que fa 'I què és la veritat?', que encara m'impressiona perquè, dita així, no hi he sabut trobar resposta".

Mentre tant, sembla dir, ens conformarem amb aquestes petites dosis de realitat que, potser, ves a saber, és l'únic útil que podrem fer mentre visquem.