Maigret s'impregna

"Era la seva manera de treballar, de mirar d'entendre i d'impregnar-se de mica en mica de la vida d'unes persones que el dia anterior no coneixia".

Georges Simenon, Maigret i el vagabund. Ed. Columna, Barcelona, 1996.

No sé si en algun altre llibre, o entrevista, surt aquesta referència, o més concretament aquest verb, "impregnar", per referir-se al mètode de treball del comissari Maigret, creat per Georges Simenon. Jo li havia sentit dir a Josep M. Ballarín per explicar què és la pregària. "L'inspector Maigret diu que s'impregna de realitat per poder resoldre els crims a què s'enfronta; exactament això és la pregària", li vaig sentir dir un dia. Efectivament, la pregària no consisteix en aïllar-se de la realitat sinó d'entrar-hi "impregnadament", d'aprofundir-la, d'assumir la vida dels altres. Prestant atenció, amb silenci, sense caure en els enganys de la vista i dles prejudicis però sense ometre les embranzides del cor.

A Maigret i el vagabund, Simenon fa exactament aquest treball, a partir del seu personatge, que fa un veritable viatge interior per intentar comprendre les raons d'un vagabund que es resisteix a confessar l'autoria del crim del qual ha estat víctima. La resta d'elements, i sense la cooperació valuosíssima del propi afectat, tot i que n'és de fet l'actor central, la resta de peces del trencaclosques s'acaben ajustant.

Sí, al final, Maigret resol el secret, però no pas el misteri. El misteri, la fondària de l'altre, és tan fascinant com irresoluble.