No vull ser estranger a casa meva

Dies estranys. Són ben estranys, aquests dies. Després de les eleccions del dijous 21 -que vaig comentar breument aquí- em sembla veure des de tot arreu una sensació estranya. Tant des dels partits que no poden formar govern (amb alguna patacada que sembla greu) com dels que, en teoria, amb l'aritmètica parlamentària a la mà, sí que ho poden fer. Excepte, esclar, que les excepcionals condicions adverses dels seus líders i alguns dels seus diputats electes (en presó provisional o fugats de la justícia) ho posin tan difícil com sembla (i com és, de fet). Aquest "principi de realitat" obre alguns possibles escenaris, que ja veurem. O fer córrer la llista (també la llista de candidats a la presidència), o seguir amb el vodevil (fent president in absentia a algun dels citats), o ves a saber com. Ja ho veurem, però, per desgràcia, no té pas pinta d'arreglar-se, la situació a Catalunya, ara per ara.

Dues Catalunyes? Ja ho veurem, dic. Mentre tant, entre els galets i les neules, segur que més d'un deu haver pensat, com jo, en un dels riscos que ha tingut la polarització cap a Ciutadans de la majoria del vot no independentista en aquests comicis. Si ells mateixos no són prou conscients de l'heterogeneïtat del seu cos de votants, com penso que hi ha, o si és que aquesta ja no hi és tant, el principal risc és el de la ruptura dels principals consensos del catalanisme. Per moltes raons, però sobretot per salvaguardar la unitat civil del poble de Catalunya del risc de dualitzar-se (com passa en altres indrets similars, per cert), com apuntava fa unes setmanes aquí, els principals partits des de la transició fins ara van forjar consensos bàsics implícits i explícits. Ciutadans, amb la seva crítica a l'"escola catalana" com a símptoma, representa bàsicament la Catalunya que no se sent vinculada a aquells consensos. I, per tant, el perill d'anar a una societat de cultura dual impermeable aflora de nou. La conya de Tabàrnia, a més, ho dibuixa al mapa.

Els consensos caduquen. Enlloc d'abocar totes les invectives que vulgueu, des del catalanisme faríem bé d'admetre algunes de les raons, o almenys escoltar-les, que ens han fet arribar fins aquí. N'hi deu haver moltes. Jo n'apunto dues. Una, que és bastant evident, és que els consensos són renúncies, són fets en un temps i amb uns actors determinats, i en uns contextos favorables a l'entesa, de manera que el pas del temps, el canvi generacional, algun dels seus desencerts i la crisi del sistema polític (en el qual "consens" s'associa a traïció o casta) els anquilosen. Ens desvinculen. Com els iogurts, caduquen. Fan necessari un nou consens, per entendre'ns. I les espases encara estan desembainades.

Inependentisme anticatalanista. La segona causa -i ja dic que n'hi ha més- penso que es basa en una altra ruptura del consens, basada en l'aporopiació per part de l'independentisme dels pilars bàsics del catalanisme. Em refereixo als que identifiquen tot el poble, independentment del seu origen, usos, residència o llengua materna, amb els seus símbols, la seva tradició cultural, la seva llengua pròpia, el seu territori comú. Quan tot això s'ha posat a l'únic servei d'una causa, s'hi acaba identificant i, per tant, deixen de ser vehicles útils als que no la compartim.

També són meus. Quan veig a la televisió pública any rera any que s'identifica El Cant de la Senyera amb la bandera independentista, amb el públic dempeus, al Concert de Sant Esteve des del Palau de la Música, m'estan robant l'Orfeó Català, Joan Maragall, el Palau de la Música i la diada de Sant Esteve. Quan veig l'Òmnium Cultural, l'entitat que tenia per objecte fer créixer i prestigiar "per a tothom" l'ús de la llengua catalana, posar-se al servei dels partits independentistes, sento que el català ja no deu ser per a tothom, doncs. I determinades "unanimitats" independentistes en determinats centres educatius, parròquies, televisions públiques, façanes d'ajuntaments o espectacles teatrals (per parlar només d'algunes despeses públiques), fan que molts ens sentim exclosos, doncs, d'aquest espai públic que ja no podem compartir del tot. Si això em passa a mi, que em sento part de tot això, de Maragall a l'Òmnium inclosos, i que em sento catalanista com el que més, imagineu-vos com es deu sentir algú que tingui altres referents. Directament estranger, com, de fet, el món independentista qualifica els partits que no en són.

La nacionalitat catalana. Recuperar, doncs, la nacionalitat catalana, és deixar de sentir-nos estrangers, estranys, als referents culturals que ens haurien d'unir. I això passa per alliberar-los (anava a dir "desintoxicar-los", però no vull malentesos) de la seva connotació militant. En cas contrari, tot i que ara pot semblar a l'inrevés, el català i la seva tradició cultural estaran seriosament amenaçats... per nosaltres mateixos.