Fent República... Dominicana?

Ara el mantra és "fer República". Després de "dret a decidir" i "estructures d'estat", després de "presos polítics" o "exili", fins i tot d' "independència", el nou significant buit de l'independentisme (significant buit, segons Laclau: una idea tan útil per posar-hi el que vulguis i tan inútil per concretar res, perquè es desfaria) és "fer República" que, com el seu nom ja deixa entreveure, no vol dir res. Efectivament, en aquesta fase del procés, sense cap dels objectius polítics (explícits) assolits, amb els dirigents a la presó o fugats a l'espera de judici, però amb la mateixa avidesa per mantenir-se al poder, l'independentisme busca refugi en un nou relat en el qual es puguin ubicar els dos milions de ciutadans que van entusiasmar. Si pot ser, abans que acabin d'adonar-se del fiasco.

D'una banda, insistint en el llacet groc, les pancartes, el famós "mandat democràtic" (sic), la uniateralitat, dir que "no renunciarem a res" i tot el que ja sabem. De l'altra, els fets. Un govern sense imputats ni fugats. El retorn al paper actiu al Congrés aprofitant l'inesperat canvi de rumb amb l'elecció de Sánchez. Que, per cert, i malgrat l'histrionisme dels més hiperventilats contra Borrell, per exemple, ha trencat en bona part el guió maniqueu d'on es nodria l'independentisme (i tot lo altre). L'escenari, doncs, és aquest. Dir una cosa i fer-ne just la contrària. Junts pel Sí i PdeCat. Torra fent tuits i Torra fent decrets (jo ja ho veia a venir). Fer una República o fer República. ¿Per què tenir una estratègia si -com en el cas del Govern- en podem tenir dues, una de virtual i una de real, una de façana (la pancarta al Palau) i una de despatxos (el Govern constituït)?

A mi tot això em sona a República, sí, però Dominicana. Aquestes fotos de platges edèniques, d'hotels majestuosos i de parelles estrenant matrimoni, que contrasta amb el país paupèrrim que s'amaga als turistes ...o al matrimoni de dies feiners, que fan tota una altra pinta. Dominicana. Dominical, de diumenges. De festa i tortell. D'evasió. D'oblidar-se de la resta de dies per on passa de veres la nostra vida que, ves a saber, potser preferim no recordar-ho.

Bé, aquesta estratègia pot anar bé durant un temps. Qui dia passa any empeny i la pilota, endavant. Però fins i tot arriba un dia -diuen- que el paradís resulta avorridíssim. O que la incongruència entre la República dels Diumenges i la resta dels dies provoqui transtorns duals. Petarem.

Una proposta

Jo, com que m'he proposat fer l'esforç de ser optimista, esbosso un altre escenari en el qual, a més, segur que "ampliarem la base" i tot això que es diu. La cosa és, resumint-ho molt, que "fer República" fos un "fer (com si fóssim una) República". La idea no és meva. En realitat, es tracta de recuperar l'esperit del que fou la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) i, en bona part, la de la consolidació de la Generalitat restaurada després de 1977, sense oblidar la II República i també els seus fracassos. Del catalanisme clàssic quan ha estat efectiu. Escoles, carreteres, biblioteques i un munt d'infrastructures que encara avui ens són útils van ser creades ara fa cent anys, fent d'estat quan l'estat no feia d'estat, amb un consens amplíssim de les forces polítiques, a dreta i esquerra. Doncs això, construïm un projecte nacional amplíssim per superar el que, amb tota probabilitat, coincidim un percentatge molt alt dels catalans que convé al país en les mateixes matèries que preocupaven els nostres besavis (educació, infrastructures, competitivitat). Posem-hi tots els recursos disponibles (mancomunem-nos). I, amb aquesta força, parlem amb el govern de l'estat (ara que es posaran al telèfon) i amb qui calgui, com una república responsable i oberta parlaria amb tots aquells dels quals depèn l'èxit de les seves polítiques, convidant-los a compartir l'èxit, que així és com es plategen les negociacions.

Si això és "fer República" (etimològicament, fer el que és de tots), no tan sols l'independentisme té la  "pista d'aterratge" que tant li fa falta. Els que no en som ho recolzaríem sense dubtar-ho, i l'espantall de la ruptura d'Espanya, que és on la dreta pot agafar-se per refer-se de la fava monumental que acaba de rebre, deixaria de ser la principal amenaça de Catalunya. I tot, em sembla que tot, fluiria d'una manera que agrairem. Per damunt de tot, l'agrairan els que més estan patint que no hi sigui. S'ho mereixin o no.