dimarts, de maig 15, 2018

¿I si Torra anés bé?


El filòsof Slavoj Zizek, referència de l'esquerra alternativa, va ser notícia a les últimes eleccions americanes dient que ell hauria votat per Trump. Mal per mal, deia, almenys Trump representa el canvi, davant Hillary. Canvi que "naturalment" portarà a noves mobilitacions d'esquerres i, amb elles, el projecte emancipatori. Conte de la lletera postmodern. Sí, hi ha una esquerra que juga a billar perillosament i pensa coses com aquestes. Però no és per aquest exemple que, enmig del lògic estupor de tants i tants catalans per l'elecció que el Parlament ha fet d'un president de la Generalitat amb aquesta --diguem-ne-- ideologia, plantejo una hipòtesi remota que ens tranquil·litzi una mica. No em refereixo, per exemple, a que el bloc electoral independentista vegi finalment en quina caricatura s'ha convertit la principal institució del país i li caigui la cara de vergonya. No caerá esa breva. No, és una altra cosa.

Dues prèvies

Deixeu-me fer un parell de prèvies. Una, el conflicte que estem vivint (entre una part de Catalunya i l'Estat, però també entre aquesta mateixa part i els altres catalans) només pot acabar de dues maneres. La primera és que una part guanyi sobre l'altra. És exactament la gasolina que els dona energia, aquest objectiu. Però una gasolina destinada a cremar-ho tot, a condemnar la meitat de catalans a la subjugació de l'altra. A repetir el conflicte a la mínima. El món n'és ple d'exemples. L'altra manera és amb pacte. Tu no em toques el més important per mi i jo no et toco el que més ho és per tu; però intercanviem cromos, fixem límits, busquem un marc on identitats diferents s'hi trobin còmodes. En fi, no ho sé, però un pacte. I el pacte, quan ha anat precedit de forta tensió (o molta il·lusió), és percebut sempre pels sectors més actius dels bàndols com una renúncia. "Us heu venut". "Sou uns flonjos". "155 monedes de plata". En fi, també ho coneixem. Però té l'avantatge que el país hi guanya, que les energies es canalitzen. Que es desescala. I la filigrana que tots dos bàndols han de poder explicar als seus que han guanyat.

Dues. Els processos de transició en un escenari de blocs els fan la gent del règim, com ens va ensenyar Enszenberger. Un comunista va desfer la Unió Soviètica. La determinació del general Jaruzelski va evitar un bany de sang en la transició polonesa. El racista De Clerck va rebre el premi Nobel amb Mandela per posar fi a l'apartheid. Suárez va ser aclamat el seu dia pels falangistes com algú que preservaria el seu llegat, contra l'exigència de democratització espanyola. Suárez, també, amb Gutiérrez Mellado i Carrillo, exemplifiquen, com bé diu Javier Cercas, la necessària traïció als orígens per poder construir la concòrdia democràtica. Tots ells líders forts (en el moment que toca, no després, certament, el preu a pagar és aquest), d'indiscutible trajectòria interna, i amb una ideologia tan cridanera com perfectament modificable. Instrumental. Com ha de ser.

¿Torra serà l'elegit?

La pregunta és ¿pot ser el president Torra el traïdor que li cal a l'independentisme? Sí, ja sé que sembla exactament tot el contrari, tant per la seva trajectòria, avalant les pitjors tesis el nacionalisme excloent, com per les seves declaracions actuals, afirmant que el procés per declarar la independència no s'ha aturat i que sant tornem-hi. Però... ¿i si no fossin tan beneits com sembla i estiguessin preparant el personal per fer exactament el contrari fent veure que fas el que has dit? És una mica rocambolesc, ja deia que segurament remot, però jo no ho descartaria.

Per què? Perquè per al primer escenari (victòria sobre el contrari) l'independentisme ja ha demostrat que no té prou força. Ni en el sentit estricte (policia, escamots, capacitat financera, capacitat legal, etc...), ni en el sentit electoral (no passen mai del 47% dels votants), ni en suport internacional. I perquè per al segon escenari (pacte), les coses estan massa calentes i, pel que acabem de dir, la posició de força prèvia a qualsevol negociació completament afeblida. 

Així, si hi ha un camí per l'independentisme, em sembla a mi, és el de recular. La via unilateral els ha afeblit, no han aconseguit cap dels objectius i comencen a rebre'n ara les conseqüències penals. I ningú, ningú, ha fet el mínim gest per promoure una desobediència popular. És una via morta. L'únic trumfo són les multituds mobilitzades que, a banda del que vulgueu, són vots i donen majories. Justetes, però suficients per manar que, no ho oblidem, és del que es tracta.

L'objectiu, doncs, hauria de ser cuidar aquesta massa mobilitzada. Com que ja la tenen molt masegada per la guerra sense treva de les diferents forces polítiques independentistes per apropiar-se'n, és qüestió de fer veure que es "fa república" (compte, no "una república" o "un estat independent"), mentre es resituen les forces per afrontar sense tants dèficits una futura negociació, anant bé. O el que sigui. Ningú no renunciarà a l'autonomia (allò real), mentre de cara enfora "fem república": restituint càrrecs destituïts aquests sis mesos de 155, confirmant els que no ho van estar (la majoria, per cert), donant protagonisme als "màrtirs", plantejant lleis amb trampa perquè el TC les tombi... En fi, tot menys un estat independent.

Probablement, aquest ha estat el temor de la Cup, tot i que finalment n'ha facilitat l'elecció. Si fos així com dic, l'elecció de Torra seria un mal menor. Voldria dir que l'independentisme plega veles, i ho ha de fer dissimulant, «sin que se note el cuidado». Amb el president més Capità Collons que han trobat. despistant-nos amb cites del santoral catalanista, esgarips supremacistes i xenòfobs (que calmen els radicals) i aquest posat de no saber massa on s'ha ficat. I patint una mica, una mica força, perquè estan jugant amb Catalunya, amb nosaltres. I perquè no sé quant pot aguantar el país jugant amb coses sèries amb aquest guió de Polònia de pa sucat amb oli.

Ara no sé si escric tot això perquè m'ho crec o perquè m'ho vull creure.
Publica un comentari a l'entrada