La vida aèria

"He tornat a la fe perquè sóc un racionalista de tarannà escèptic" (p. 37)

"L'heterodox ortodox és aquell que ha transformat la transgressió que implica tota forma d'heterodóxia en un dogma rígid, en pura ortodòxia. Avui l'esfera de l'heterodóxia ortodoxa està inequívocament representada per la correcció política " (p. 102)

"L'autoestima és l'erotisme trist i narcisista d'aquells a qui no vol ningú i es veuen obligats a estimar-se a si mateixos" (p. 139)

"Actuar amb rectitud o bé actuar bondadosament. Les dues coses solen ser incompatibles." (p. 188)

"La dessacralització i la secularització, la destrucció dels grans ídols, no ha portat un alliberament de la humanitat sinó, justament, a una renovació i revitalització d'ídols insignificants i molt més perillosos. Hem abandonat la catedral per entrar a la secta." (p. 199)

"Quan som petits estem malalts, i la convalescència sol ser agradable pel que té de ruptura de la rutina. De grans, en canvi, som malalts. (p. 273)

"La vida pública té un altíssim component erosiu. Sense un cert caràcter, la possibilitat de transformar-se en un petulant imbècil vanitós, o en una espècie de caricatura d'un mateix que repeteix d'un mateix allò que els altres esperen que sigui un mateix, és altíssima" (p. 279)

"Per 'tradició [alguns] noentenen el conjunt de sediments civilitzatoris que al llarg dels mil·lenis van possibbilitar que els homínids es transformessin en persones, sinó un conjunt de fets ultraconjunturals —i sovint banals— triats arbitràriament." (p. 288)

"La gran literatura fa veure que explica coses però, en realitat, es limita a sonar d'una determinada manera." (p. 326)

Ferran Sàez Mateu, La vida aèria, Barcelona, Pòrtic Ed., 2019.

Vint-i-tres

En ti me convertiré en ceniza
y tu vida nueva verá
la caída de todas las cosas
que me hirieron.

Manuel Vilas, fragment del poema "Daniel", a Ordesa. Ed. Alfaguara, Madrid, 2029 (14), p. 381.

La despenalització de l'eutanàsia

El 2004 van coincidir a les pantalles dues pel·lícules que, a parer meu, afrontaven de dues maneres molt diferents la manera de posar-nos davant l'eutanàsia. Una era "Mar adentro", d'Alejandro Amenábar, i l'altra "Million dollar, baby", de Clint Eastwood, totes dues basades en casos reals. Tot i que tothom me'n parlava bé, la primera la vaig trobar tramposa. En general, les pel·lícules (o les obres de teatre o de narrativa) que pressuposen un marc mental de bo i dolent, de manera que el dubte sobre el que es considera bo et fa dolent (o carca, en aquest cas), cada vegada m'emprenyen més, fins i tot en el supòsit que, com em passava a mi, estigui predisposat a "anar amb els bons". No m'agrada que em prenguin per imbècil, sobretot si pago. Ja arribaré jo solet a les meves conclusions, si vull. O, si em calen sermons, ja aniré a missa, no al cine. No, el debat sobre l'eutanàsia no va de bons i dolents.

En canvi, en la pel·li de Clint Eastwood el plantejament moral em va semblar molt més honest. El seu personatge més aviat està en contra de l'eutanàsia, però encara hi ha una cosa que el pot més, que el desarma: l'amor incondicional a la noia a la qual entrenava, paralitzada i sense cap més expectativa vital que romandre així. I la noia li demana que l'ajudi a morir. El procés per respondre-li, el discerniment, és dels moments més interessants. ¿Què preval, èticament: la resposta a la demanda de l'altre o la moral? ¿I, si al damunt, la resposta que demana l'altre no és pas la que tu prendries per tu ni per ningú? 

I aquests dies que les Corts espanyoles han acordat debatre la despenalització de l'eutanàsia, amb els vots en contra tan sols del PP i Vox, a banda de la moral i l'ètica, s'hi suma una pregunta política: ¿ha de continuar penalitzant-se?

Els catòlics i l'eutanàsia

En el món catòlic, i no només en ell (el Partit Comunista portuguès, per exemple, ha votat contra una llei similar), hi ha una predisposició contrària a la despenalització. Si fugim del debat maniqueu, com demanava al principi, i si prescindim de les enquestes (àmpliament favorables), crec que ens hauríem de prendre seriosament les crítiques. Qualsevol tema relatiu a la interrupció de la vida és seriós i, lògicament, sigui quina sigui la decisió política i final, sempre tindràs la sensació de no haver-ho fet prou bé. "Un estat democràtic només és democràtic si té mala consciència", diu sempre en Joan-Carles Mèlich.

Però també en el món catòlic hi ha hagut les reflexions més interessants sobre aquest tema, no sense problemes episcopals, tot sigui dit. Parlo de les reflexions del P. Francesc Abel, EPD, al capdavant de l'Institut Borja de Bioètica, especialment del manifest que ell mateix va promoure, junt amb altres eminents investigadors i pensadors, ara fa quinze anys. Allà s'hi demanava, en cas d'una possible despenalització, que es complissin una sèrie de requisits, incidint, precisament en la dignitat humana que els partidaris de la legalització de l'eutanàsia al·leguen de forma preferent. Perquè seria indigne, també, qualsevol ús abusiu d'aquesta extrema mesura.

Aquest diumenge llegíem a missa aquest text: "Si tu vols, guardaràs els manaments: ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel. Tens al davant foc i aigua: pren el que tu vulguis. L’home té al davant la vida i la mort: li donaran allò que voldrà" (Sir 15, 15-17). Pensava que, de fet, la invitació de Déu a seguir-lo, es basa inexorablement en la llibertat individual. En el cas que una persona estimada decideixi, davant l'única expectativa de la mort, de situacions insuportables i irreversibles, que ha arribat l'hora de morir, i ens demana d'ajudar-la, ¿li privarem, preses totes les precaucions, de fer un acte lliure que no fa mal a ningú més en nom de la nostra fidelitat al Déu de la creació i de la vida? ¿No era Jesús mateix qui va dir-nos que posar-se al servei dels més febles, incondicionalment, és la manera de conèixer el Pare? ¿Que potser ens pensem que arribarem al Judici sense cap remordiment?

Per tot això, i si recull totes les garanties possibles, sobretot el compromís d'acompanyar de totes totes les persones que es troben clarament en la fase final de la seva vida, humilment em sembla bé recolzar aquesta iniciativa parlamentària.

[Publicat avui a Catalunya Religió]

L'extrema Greta

L'altre dia el comissari d'Afers Estrangers de la Comissió Europea, el català Josep Borrell, va haver de rectificar unes declaracions crítiques sobre la síndrome Greta. Es preguntava que si tots els que es manifesten i aplaudeixen l'activisme contra el canvi climàtic estan disposats a rebaixar el seu nivell de vida per compensar, per exemple, els miners polonesos que poden quedar sense feina. Entre els que li tenen ganes per altres coses, els abanderats del políticament correcte i tota la corrua de polítics que acostumen a no dir el que pensen, va haver d'elogiar la joventut i tal i qual. La reflexió, però, em sembla absolutament pertinent. Per vàries raons.

La primera, perquè em sembla una rucada pròpia de papanates pensar que tot el que té joves al darrere, absolutament tot, s'ha d'acceptar com a bo acríticament. Precisament per això hi ha adults, i gent gran (que en determinades tribus són els que aconsellen). No tan sols per envejar-los pel tros de vida tendre, sinó també per advertir el que, gràcies a la tendresa, justament, no poden veure. Vivim en una mena de novolatria que ja va bé que algú s'atreveixi a trencar.

La segona, perquè el que diu és exactament així. Un dels problemes que té la lluita contra el canvi climàtic, com totes les bones intencions, és les víctimes que deixa pel camí. No em refereixo als poderosos propietaris de recursos naturals o de fàbriques de cotxes o jo què sé, sinó als treballadors del sector primari i secundari que poden quedar sense feina, als territoris de monocultiu productiu que poden quedar depauperats. Afegit a altres amenaces que viuen (robotització, globalització, immigració), és un còctel perfecte perquè s'hi aboni, per exemple, l'extrema dreta, o el Sinn Fein. La lluita contra els residus genera nous residus, els polítics. No atendre'ls amb el mateix ritme (i despesa) que les polítiques de prevenció del canvi climàtic és un greu error. I aquí, com en totes les coses maques i bones, ningú no parla mai de costos.

I la tercera raó és perquè necessitem polítics que parlin una mica més clar, amb menys corsés. Que se'ls permeti posar el focus on no ens agrada mirar, encara que ens incomodi. Que la seva assumpció de responsabilitats no ens faci irresponsables als altres. Certament, part del problema que té Borrell (i que comparteix amb força gent de la seva generació), com dedueixo de les vegades que l'he escoltat, és la seva aversió a les emocions, en política, que veu enganyoses i inútils, i que contraposa amb dosis de raó molt ben articulada. En l'auge de les emocions que, com un pèndul, viu la societat occidental del segle XXI, es deu trobar com un pop en un garatge. Sens dubte, per governar cal saber llegir què passa i com passa. Però, tot i així, tampoc pot ser que els polítics europeus vagin a toc d'enquesta (de "tendències"), segueixin camins de correcció amb la vigilància oprobiosa de tants corifeus disposats a fer el paper de guàrdia de la moral, aplaudeixin sempre el que queda bé aplaudir i mai no es facin preguntes en públic fora del guió. 

No són sempre els que diuen sí els que al final resolen el problema, contents amb la seva consciència, sinó els que potser han dit que no, com ens va explicar Mateu.

Què té de bo l’extrema dreta?

També hi ha residus polítics. Són els temes dels quals no parlem, els efectes colaterals de les decisions o les idees “bones”, les coses que no tenen gràcia, o glamour a les xarxes, el que no està de moda, el que no sabem com coi resoldre. Ens sembla que, en no ser a l’”agenda”, s’ho emportarà el vent. Però no. Els residus del nostre benestar, com van fer bé d’advertir els ecologistes fa anys, no desapareixen per art de màgia i la seva acumulació afecta un dia o un altre el benestar que volíem protegir. Uns altres que també fan servir el color verd, ara, es nodreixen, en bona part, d’aquests marges. I si una cosa té de bona l’extrema dreta, potser només aquesta, és que ens obliga a tractar-los. 

L’atur dels treballadors d’empreses contaminants. El xoc cultural de la immigració als nostres barris que reben els que no tenen quartos per fugir-ne. L’absurda absència de la figura paterna i els seus valors pertot. El que no encaixa en l’anivellament ideològic del políticament correcte. Els aficionats a la sarsuela o als toros o a la boxa. Els que mai van al Lliure o al Liceu o al TNC. Les pàtries ultratjades. La tradició que et connecta amb els teus orígens. Els lletjos, els grassos. Els que no tenen Netflix. Els que, com Josep Pla quan veu els Camps Elisis, diuen “i tot això, qui ho paga?”. La indignació per la barra dels que abusen dels serveis públics. Els que tenen prurit moral davant l’avortament o l’eutanàsia. A mi se m’acudeixen aquests “residus”, de tota mena, ja ho veieu, però n’hi ha més.

El primer que cal aprendre de la revifada de l’extrema dreta al món occidental, crec, és que mai no hi ha decisions del tot bones ni, molt menys, gratuïtes. Per més unànimement bones i gratuïtes que semblin. Que sempre es trepitgen ulls de poll, i no sempre de qui et penses. Fer una bona política no es deu tractar, doncs, de prendre les decisions més correctes, en el millor dels casos, sinó d’avançar-se, també, a atendre els seus efectes colaterals, a admetre’ls, a no llençar-los. A empatitzar amb les seves víctimes involuntàries. 

La segona lliçó que n’extrec és que, si bé l’aparició d’aquests fenòmens té causes de caràcter econòmic (crisis, increment de diferències de rendes, precarització, etc…), l’economia no ho és tot. Que la societat compti amb tu no és tan sols, que també, una qüestió del teu poder adquisitiu, ho és també de la identitat, per exemple, o dels processos de socialització cultural (la polèmica del pin parental).

I, per últim, com que les solucions que proposa l’extrema dreta no són acceptables (moralment, sobretot), val més que els que no en som ens espavilem a buscar-ne. Amb tota la humilitat que vulgueu (hi ha coses que segurament no tenen solució), però les polítiques “residuals” s’han d’abordar de tu a tu, sense superioritat moral, sense dir “fatxa” al qui gosi plantejar-los, com quan es deia que els ecologistes eren bruts, pesats i peluts. Si no ho fem, estarem engreixant la fera, el nou fantasma que recorre Europa, cada vegada més fort.

Article aparegut a la web de la revista Valors.

En Remi

Jo era molt, però molt, jove, un ganàpia, i en Remigi Herrero, que feia de regidor de Cultura a Mataró, em va demanar que atengués la banda de música de Gaianes, un poble del País Valencià, que durant molts anys va venir a tocar a Les Santes. M'havia vist en algunes mogudes i, no sé per què coi, em va fer bandido. Encara no era al PSC, jo. Una anys més tard, el 1989, ja al PSC, em va demanar que fos secretari d'Organització a Mataró, en una executiva que volia revitalitzar el Partit, fer-lo créixer, modernitzar-lo... Pels que em llegeixin que no siguin de cap partit, o no ho hagin sigut, no sabran de què parlo, però la secretaria d'Organització és clau. Jo era un txitxarel·lo i em va semblar que el que em demanava era excessiu. Però em va convèncer. Per bé i per mal, és un càrrec que vaig exercir fins el 2004, quan ja feia quatre anys que ell no era primer secretari, responsabilitat que vaig adquirir després. El 1991 vaig ser elegit regidor i hi vaig estar fins el 2011, amb algunes de les tasques que en Remigi havia exercit. Tot això ho dic no per fer-me l'important, o per parlar de mi quan l'objecte de l'obituari és un altre (cosa que és corrent i que trobo de molt mal gust), sinó per posar en context tant el que en Remigi Herrero ha estat per mi com per tanta i tanta gent. Ell, que era mestre, va ser un mestre sempre. Fins i tot per algú tan diferent a ell com jo, cosa que de vegades tant em fascinava com em treia de polleguera. No sé si vaig aprovar, però...

Les persones busquem ràpidament símbols quan notem una absència, un forat tan gran. Em miro el pati i hi trobo el llorer que en Remi hi va plantar quan vaig venir a viure aquí, un llorer on sovint hi fan niu unes tórtores. Hi ha tres coses que definien en Remigi. La primera que em ve al cap, ara, és l'obsessió pel detall. Tant a l'hora de fer política com de teixir una extensa capa d'amistats i coneixences per tota la ciutat, com si sembrés llavors. A tu un llorer, a l'altre una visita, a tothom ser-hi (ser-hi, més que ser, que diria en Mèlich). El detall en els textos, com explicava en Manuel Cuyàs fa uns anys. En les explicacions (de vegades, barroques). En totes les anàrquiques i nombroses peticions dels veïns més insospitats. En l'art de la prudència. En els símbols cuidats a l'extrem. En la seva intel·ligència i complexitat més enllà de la primera impressió de bonhomia.

La segona característica és la seva poc ortodoxa manera de fer política, anant on calgui però fugint de segons on, assumint els problemes sempre com a propis però desinteressant-se de les destil·ladíssimes facècies de la vida partidària (em vaig trobar de cap de delegació d'un Congrés perquè la nit anterior havia decidit quedar-se a pintar a casa seva, per exemple). Passant absolutament de la burocràcia si calia resoldre un problema amb certa urgència (compte, la burocràcia, no la legalitat). Hi ha mil anècdotes divertides que sovint ens repetim quan l'evoquem, o quan estàvem amb ell.

I per últim, torno on he començat. M'atreviria a dir que el principal objectiu polític d'en Remigi, o el seu motor, era l'obertura, la no exclusió, no sé com dir-ne. Potser perquè vivia (i patia) les dificultats que tenim a Catalunya per fer una única comunitat nacional, potser perquè l'irritaven les supèrbies (recordo les seves crítiques als "buidis", els mestretites que sempre diuen "vull dir").  Ja em coneixeu (alguns) i no me'n puc estar. El salm 118 anuncia que "la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici". Em ve al cap sovint, en aquest text, quan penso amb ell, i més que el recordaré ara. No per mi, tot i que té nassos que es fixés amb un poca cosa com jo, sinó per la quantitat i diversitat de gent que coneixia quan ens feia de cirerone per la ciutat oculta, per les ganes immenses de sumar sempre, pels hipotètics "la senyora Maria i el senyor Josep" ("i el nen Jesús", responia jo de conya) que sempre posava d'exemple en qualsevol discussió.

M'alegra pensar que les llavors que anava plantant donaven fruit, que molta gent l'ha tingut al costat, s'ha sentit estimada i l'ha estimat. Ara feia anys que ens vèiem menys i no sempre ens hem entès, ni molt menys. Però vaig tenir la sort de veure'l ahir, de rebre una mirada d'humanitat que ara ja no puc treure'm de sobre. Com aquesta pena que, com un txitxarel·lo que encara soc, he d'escriure per mirar de conjurar-la. En honor a ell, a la seva magnífica família i la immensa alegria que ens ha donat.