El pecat i la virtut

"L'heroi homèric té difícilment cabuda en la tradició judeo-cristiana. En l'èpica d'inspiració bíblica, igual que en l'època vrigiliana, ja no pot ésser la força (δύναμις) que acaba en insolència (ὕϐρις) allò que inspira admiració del poeta, sinó la pietas que «ha vençut el camí dur»". (p. 33)

"Pau [...] no cregué pas que profanava les Sagrades Escriptures quan hi introduí les frases de tres poetes grecs, un d'ells tràgic". (p, 73)

"Sabem que en el camp d'aquest món el beé i el mal creixen junts, de manera gairebé inseparable; i el coneixement del bé es troba inextricablement unit al coneixement del mal, i li és tan aparentment semblant, que és molt difícil distingir-los [...]. La condemna que rebé Adam [va ser] ésser destinat a conèixer el bé i el mal, és a dir, haver de conèixer el bé per mitjà del mal. [...] ¿Que potser hi pot haver saviesa a l'hora d'elegir, continència a l'hora de captenir-se, si no hi ha coneixement del mal?". (p. 83)

Aquella virtut que només esguarda la maldat amb ulls acriaturats, que no sap res de les delícies que el vici ofereix als seus seguidors, i que només pot rebutjar, és una virtut descolorida, no té puresa: la seva blancor és una blancor d'excrecència" (p. 85).

"No són gaire experts en l'observació dels afers humans els qui creuen que suprimeixen el pecat eliminant l'esca del pecat" (p. 102)

"El pecat i la virtut són dos aspectes d'una mateixa realitat; si en suprimiu un, els suprimiu tots dos." (p. 105)

"La llum assolida no ens ha estat pas donada perquè la mirem externament, sinó perquè ens permeti fer descobriments que ampliïn el nostre coneixement". (p. 147)

"Deixem que la veritat i la falsedat s'abraonin! ¿heu sentit mai que la veritat perdés en un combat lliure i camp obert? La seva refutació val més i és decisiva que qualsevol prohibició" (p. 166)

John Milton, Areopagítica (trad. Josep Batalla). Obrador Edèndum, Sta. Coloma de Queralt, 2007

El cementiri de les tres religions

Escric de nou sobre el tema del post anterior perquè hi ha hagut dues novetats que crec que val la pena no deixar passar. La primera, que el ple municipal de Mataró va tractar divendres passat la proposta d'ERC per apressar a la construcció de la infrastructura que permeti els enterraments a musulmans (és a dir, segons els preceptes continguts en diverses fàtues), amb resultat negatiu. La segona, que ERC va reaccionar emetent un comunicat digne d'estudi. Vegem-ho.

El prec del grup nacionalista va ser rebutjat pel govern municipal. La regidora Eli Ruiz, en la seva atinada resposta, va revelar algunes coses. Primera, que és una qüestió que ja s'està tractant tant amb la comunitat musulmana com amb els grups municipals i que tots ells saben perfectament com està l'assumpte. Segona, que són precisament departaments del govern de Generalitat el titular dels quals és d'ERC els que encara no han emès els informes que s'han demanat per prendre una decisió satisfactòria. Vaig pensar que, a banda de la macabra idea de parlar d'enterraments quan els departaments dirigits per membres del teu partit tenen les residències de Mataró plenes de malalts i esqueles, s'ha de tenir un morro considerable per demanar a l'ajuntament una cosa que està aturada en algun despatx de Barcelona dirigit pels teus.

El "càlcul electoral" 

L'esmentat comunicat, però, és bastant revelador dels objectius polítics reals de la formació, a qui, com és evident, importa ben poc com s'enterren els musulmans mataronins (si no, s'haguessin apressat a enllestir els informes que depenen d'ells). ERC acusa els partits del Govern mataroní de negar-se al prec pel "càlcul electoral, la por a perdre vots i el risc de guanyar-ne pocs (la comunitat musulmana encara té poca tendència a votar)". Així, doncs, deduïm que l'evident motiu d'ERC és el de fer perdre vots als seus rivals. Si diuen que no, per la via bonista, afirmant que estan en contra dels drets de les minories, etc. Si haguessin acabat dient que sí, en canvi, utilitzant la decisió per fer-los "perdre vots" entre els seus electors (a qui ERC deu considerar tontos o racistes, ves a saber). Aquesta és la mare dels ous, no cap altra. I els incauts que hagin caigut en aquesta la trampa multicultural suposo sabran què fan atiant aquests perillosos focs...

¿Per què, preguntarà el lector, acceptar una proposta així pot erosionar la confiança dels votants de la majoria d'esquerres de l'Ajuntament? La mentalitat recargolada dels habituals estrategs d'ERC sap perfectament, com tothom, que els millors resultats d'aquest partit es troben en les seccions electorals on hi ha menys immigració i on, per tant, prima l'estereotip (positiu/exòtic o negatiu) per damunt de l'experiència. En canvi, els partits d'esquerres, singularment el PSC, guanyen en barris on la proporció d'immigració extracomunitària, la immensa majoria de religió musulmana, és bastantes vegades més gran, més visible i, sobretot, menys teòrica. Les dificultats, aquí i a tot arreu, del doble factor (concentració en determinats barris del fenomen i convivència entre autòctons i nouvinguts), obliguen a tots plegats a mantenir una actitud prudent i postiva, com la que ha presidit els pactes sobre immigració, des de la dècada passada. I, sobretot, atenta a no primar la "segregació positiva" en el compliment de la norma, o en l'accés als serveis socials, o en el que calgui que, a banda d'injusta sota la pell de xai de la justícia, seria una gasolina perfecta pel foc al qual, en el fons, aspira l'extrema dreta. Aquesta política, tot i que pugui haver-hi entrebancs o errors, s'ha vist de moment la més adequada per garantir un mínim de convivència i respecte als barris. Als barris on ERC queda molt enrere quan voten, per si no havia quedat clar. I, esclar, amb la possibilitat que caigui algun vot (tot i que "la comunitat musulmana encara té poca tendència a votar", com se'ls escapa).

ERC juga massa sovint, perillosament, a prendre posicions polítiques sense tenir en compte les conseqüències no només polítiques sinó socials (i "ètiques  morals") de les seves audàcies de càlculs electorals gallinacis. Des del 6 d'Octubre al 6 de setembre vuitanta-tres anys més tard, per exemple. Potser que parin, per la salut del país. Catalunya, of course.

La mort no ens iguala a tots

Però tornem al comunicat. Hi ha algunes perles, com considerar la seva posició, la d'ERC, com a "ètica i moral" i instar els altre partits a fer "allò que és just i no allò que els convé", amb una superioritat moral bastant ridícula, quan és obvi que s'actua a conveniència. Sigui dit de passada, seria bo que els partits deixessin de parlar en nom de la moral i reconeguessin sense vergonya que la seva humil funció, en realitat, es redueix a fer el que convé. Sobretot en temes com aquests.

Ara, l'argument que s'emporta tots els trumfos de la condescendència és el que afirma que "no poden demanar una integració sincera a una comunitat [es refereixen als musulmans] mentre els neguen el dret a ells i a les seves famílies de ser enterrats com qualsevol ciutadà de Mataró". En primer lloc, no sé si "demanar una integració sincera" és tractar massa bé els musulmans, la immensa majoria dels quals, almenys els que jo conec, són persones sinceres i perfectament integrades, i a qui no cal demanar res més ni menys del que es demana a la resta de ciutadans. En tot cas, com deia l'altre dia, estem parlant de la compatibilitat d'algunes de les fàtues en les quals se sustenta la llei islàmica (sobretot les que no tenen l'origen en cap sura de l'Alcorà) amb els requeriments de les lleis de les democràcies occidentals en "terra no islàmica", com es denomina en aquestes fàtues. Començant per preguntar-nos, per exemple, què és essencial i què és accessori, o què és modificable si el context en el qual es van emetre les fàtues canvia substancialment d'espai, de comunitat política i de temps. D'aquest tema i de molts altres que el món musulmà és capaç de plantejar-se perfectament, contra el que creuen els immobilistes de tot arreu. Entre aquests requeriments, però, també n'hi ha de més pràctics, com també vaig avançar: ¿tenim lloc, realment, per dedicar-lo a això? ¿És viable econòmicament?

En segon lloc, "el dret a ells i a les seves famílies de ser enterrats com qualsevol ciutadà de Mataró" diria que no és exactament el que s'està demanant, sinó a l'inrevés. "Qualsevol ciutadà de Mataró" és enterrat al marge de les seves consideracions religioses (o morals i ètiques, com tant agrada dir als rimbombants). En entrar al cementiri, com qualsevol ciutadà d'esquerres nota (d'esquerres, no d'Esquerra, es veu), els enterraments es divideixen en tres religions: la dels que tenen pasta (panteons i tombes), la dels pobres de solemnitat (la fossa comuna) i la de tota la resta (els nínxols). Ni morts podem deixar la diferència de classes, es veu, i ens entestem a que ni tan sols cadàvers siguem iguals els uns que els altres.

El que es demana, doncs, és al dret a "no ser" enterrat com qualsevol ciutadà de Mataró, amb aquest triple menú econòmic, sinó a ser-ho de manera diferent, d'acord amb unes creences. I, com qualsevol dret (en aquest cas no pas fonamental, recordem-ho) caldrà veure, en tot cas, quines contrapartides té i quins límits té el que, sens dubte, és una excepció a la norma. M'imagino que demanar de parlar-ne no és ser racista, ni xenòfob (com em van acusar alguns a Twitter, aquesta màquina de no pensar). Goso dir que és ben bé al contrari: el sí acrític a incorporar les "diferències" pot recaure en un exotisme despersonalitzador. Com si tots els catalans a l'exili haguéssim d'anar vestits amb barretina per complaure la condescendència nacionalista dels nostres països d'acollida.

Fotos: Marga Cruz, Ajuntament de Mataró, Asfun.

Reconèixer l'exèrcit

Amb la crisi global del coronavirus retransmesa segon a segon amb milers de tuits i whatsapps, amb centenars de discussions a Facebook, amb tot de gent a casa amb més o menys angoixa, hi ha temps de treure tots els prejudicis que acumulem. Quan no sabem una cosa, diuen els neurocientífics, el nostre cervell recorre al que té més a mà. I tot i l’excés d’informació, o potser per culpa d’això, l’angoixa és de no saber, de no conèixer de quin mal hem de morir (disculpin la broma) i, sobretot, a qui hem de donar la culpa. Com en les religions antigues, per més que Jesús s’esgargamella de negar-ho, no podem entendre que cap mal que ens passi no tingui un origen pecaminós. Aleshores, del nostre barret màgic treiem els dolents que sempre portem a sobre, per si de cas mai tenim dubtes de fe. L’Església catòlica, mentre mobilitzava convents i Càritas per atendre la catàstrofe humana, rebia força d’aquestes invectives des de molts sofàs de Catalunya.

L’altra institució que rebia emoticons d’enfadat i altres fariseismes era l’Exèrcit. Com que en aquest país la nova religió processista no descansa mai, fins i tot en aquesta crisi ha hagut d’aprofitar-se’n repartint des del primer dia carnets de bons i dolents. Uns dels dimonis més odiats ha estat, com deia, les forces armades que s’han desplegat arreu d’Espanya per atendre múltiples tasques de suport, amb notable èxit. Com si les successives reformes i la seva professionalització no haguessin existit, com si ignoréssim la ingent tasca d’ajut humanitari que fa en zones de conflicte, aquí (alguns) blasmaven la seva intervenció de forma clarament injusta. I hi cal sumar, hem de dir-ho tot, alguns benpensants catòlics que tampoc han acabat d’entendre en quin món viuen.

Potser un dia n’hauríem de parlar, d'això, a Foc Nou*. Hi ha molts soldats creients (i una estructura eclesial castrense). Fan una feina que molts no podem o no volem fer. I sovint només una part de l’Església és al seu costat. ¿No és l’hora que l’Església catalana reconegui obertament des de tots els seus sectors aquesta tasca, tan maca i tan lletja alhora, tan a prop del mal i de l’heroisme?

___________

* Publicat a la revista Foc Nou (abril 2020)
Foto: La UME a Mataró, a principis d'abril

Els enterraments de musulmans

Els amics d'ERC Mataró han presentat corre-cuita una proposta per al proper ple municipal perquè s'habiliti urgentment un espai per als enterraments per a musulmans al cementiri de Mataró i que després de la crisi de l'epidèmia, sens falta, s'executi el projecte que es féu el seu dia per construir-ne. Encara plorem els usuaris morts pel coronavirus de la residència de la Gatassa, que depèn de departaments de la Generalitat dirigits per consellers d'ERC, i aquest mateix partit no se li acut res més que parlar d'enterraments. Encara hi ha un munt d'encomanats, han hagut de canviar de departament i tothom veu que hi ha hagut una evident deixadesa en el control d'aquests centres, públics i privats. I el partit que haurà de rendir comptes ens surt ara amb això. ¿De veres és la seva prioritat? Sembla una broma macabra. O una maniobra de distracció.

Quatre coses

Hi ha quatre coses que em sembla que cal dir, en aquest assumpte. El primer de tot, segurament el que ho emmetzina tot, és que el que fa referència a la gestió de la diversitat religiosa, sobretot si afecta a persones de religió musulmana, té l'espasa de Dàmocles de la correcció política al damunt i, per tant, el risc (greu) del tabú. Tabú que, com tot el que es reprimeix, surt després per l'extrem. Generalment el dret. No passa el mateix amb el que té a veure, per exemple, amb la religió catòlica. El mateix cap d'ERC va enriure's públicament de la decisió de l'Església catòlica de tocar campanes un dia en record de les víctimes del coronavirus. I va demanar que paguessin l'IBI. Cosa que, com ell sap (o almenys sabia, quan governava), l'església catòlica paga el mateix IBI que les altres confessions religioses, o els altres propietaris d'edificis històrics, o els altres titulars de centres educatius... però ell, esclar, viu més bé en el tòpic, lluny de l'espasa. Bé, doncs com que qui gosa discutir ni que sigui una mica qualsevol política que afecti els musulmans té el risc de ser titllat de racista abans que formuli cap argument, ens quedem sense debat públic. I, això sí, la processó va per dins. En aquest tema, doncs, hi ha qui vol sempre ser el primer defensor de tot el correcte, mirant amb to inquisitorial tots els altres mortals que vivim en l'ambigüitat moral que ens és intrínseca com a espècie. Ara aquest rol sembla que ara el vol assumir ERC, el nou partit de la moral catalana, la nova Església. Per cert, tampoc paga IBI pels seus locals. En fi, m'agradaven més quan eren maçons.

La segona qüestió va més a l'objecte de l'assumpte. Hi ha un projecte aprovat per enterrar persones segons el ritual musulmà a Mataró, sí, i un altre d'anterior. Tots dos els vaig votar a favor quan era regidor i no me'n penedeixo. Sospito, però, que el principal problema per a ser executat és el seu finançament. Si per uns pocs metres cúbics et fan pagar x, és lògic que per uns quants metres quadrats, en un espai limitat i en una ciutat que no li sobren els metres d'equipament, el cost a repercutir es dispari. No sé si tothom n'és conscient, d'això i si, per tant, és un projecte gaire realista. Els possibles usuaris d'aquesta infrastructura no són precisament ni xeics àrabs ni la Guàrdia Mora de Franco, que va gaudir, per cert, del primer cementiri musulmà a Espanya després de l'expulsió de 1492, a Saragossa, encara en actiu. No, la majoria de fidels d'aquí són d'economies modestes. I quan dic que no ho sé és que no ho sé. Ara, ho sap algú?

L'islam 

La tercera té a veure pròpiament amb l'islam. En aquest interessant estudi de Jordi Moreras sobre la mort i les religions (a les pp. 31 i ss., on parla de l'islam), s'observen dues coses que no ens han de passar desapercebudes. La primera, que els preceptes funeraris de l'islam es deuen a la llei islàmica (no a l'Alcorà, que en parla vagament i, en tot cas, repeteix el context de la cultura preislàmica on va néixer), llei que és feta de diferents gradacions juridisprudencials i que té diferents fonts (no sempre coincidents, com no ho són tampoc les múltiples branques de la fe islàmica). I en segon lloc, que els usos funeraris en terra no islàmica estan encara, com si diguéssim, en discussió teòrica. La qüestió de fons que vull plantejar té a veure en la compatibilitat de la llei islàmica i les lleis democràtiques de tall occidental com les nostres. I dins d'aquesta compatibilitat, què és essencial i què no. No ajuda gaire, siguem sincers, la dificultat que tenen els valors de la Modernitat en traspassar la fe islàmica, on sovint són presos com a enemics. Salvant les distàncies, i alguns corrents més que altres, tot s'ha de dir, molts encara estan al Concili Vaticà I. Respecte al pensament modern, vull dir, que inclou la crítica a la religió com a un dels seus pilars. Per exemple, pel que fa a la interpretació dels textos sagrats amb instruments crítics de l'hermenèutica. O el rol de la dona, separada dels cultes (també els funeraris), obligada a tapar-se, etc... tan lluny del que durant molt de temps havia significat l'islam respecte a les dones en comparació amb altres cultures. O mil coses més. Seria bo, doncs, que no féssim una exclusiva lectura premoderna i evitéssim al màxim que els nostres cementiris tornessin a tenir "barris" segons la fe professada, com si la democràcia no hagués tingut també un efecte positiu en aquests silenciosos paratges. ¿Ho podem fer o ho deixem per impossible? ¿O ho passem de tot perquè tenim pressa com sempre?

I l'última reflexió té a veure en les raons de fons que fan que un partit nacionalista de cop es torni sensible a les identitats minoritàries. No és nou. La meva tesi, personalíssima, és que ho fan per saltar-se la identitat "enemiga". Ja sabeu, tot el que té a veure amb el concepte "Espanya" (aquest que, quan volen ser més precisos diuen "de matriu castellana") és dolent. I a Catalunya, estranger. Oriol Junqueras mateix insisteix, no perquè sí, amb l'ADN que ens diferencia, o en l'origen diferent dels regnes d'Aragó i de Castella (carolingi i visigòtic) per burxar en les nostres diferències "atàviques". Espanya "ens roba", com sostenia l'actual vicepresident de la Generalitat, o ens importa festes fastigoses com els toros (ignorant que la tradició ja existia a la Catalunya baixmedieval), o ens imposa la llengua o ves a saber quantes coses més. Per això, l'alteritat la van a buscar en el més "estrany", a qui ja pinten amb els trets característics del seu "exotisme": religió premoderna, etc. No passa res, aquesta pràctica és pròpia dels països europeus, sobretot en els seus períodes d'expansió arreu de la terra, com bé va explicar el seu dia l'antropòleg Roger Bartra a través del mite del bon salvatge. El problema, com va advertir Bartra mateix, són les seves conseqüències, que tots ja coneixem, quan es gira la truita. Tan fàcil que seria reconèixer els altres com una persona, com vostè i jo, complexa, com un català o un espanyol qualsevol. Però aleshores, la ideologia s'enfonsaria. I el poder, també.

[Hi ha una segona part d'aquest article a El cementiri de les tres religions]

Foto: Cáceres arquitectes.

Fem festa major

La diada de Sant Jordi, aquest any, una festassa inigualable al voltant del regal de llibres i roses, única al món, s'ha traslladat gtres mesos més tard, confiant en que s'hauran acabat del tot les mesures de confinament pel virus que ara la feien impossible. Des de la la Pasqua granada fins a l'inici de la tardor se celebren multitud de festes majors, romeries, revetlles i festivals que segurament són inajornables i que aquest any pengen d'un fil. Les que cauen més aviat, sobretot, perquè el calendari de desconfinament ho desaconsellarà. La resta, perquè les urgències del sotrac econòmic que haurà suposat aquesta aturada caldrà atendre-les amb altres partides de despesa pública. I totes, perquè la xifra de morts i la impossibilitat que han tingut fins ara els seus familiars de fer-los un comiat com cal potser demana que els dediquem més atenció, amb contenció i silenci, i que no sortim com bojos a treure el ventre de pena.

Probablement alguns gremis, sobretot el de la cultura, alertin que no es pot vestir un sant desvestint-ne un altre i que totes les activitats que es puguin recuperar seran imprescindibles per evitar "rèpliques" del sotrac enfonsant tot el sector. I tindran raó. I els més addictes a l'etern retorn del nostre calendari festiu (des del que el compten per setmanes als locals d'oci de les nostres zones industrials fins els que el compten per anys a toc de gralla) reclamaran que no es profani eliminant de facto aquests festius. La decisió no és fàcil. I com tota autèntica decisió política, és a dir, que afecta el conjunt de la ciutat, no es tracta de decidir entre una de bona i una de pitjor sinó entre dues de dolentes.

Sigui com sigui, aquesta experiència de confinament ens va donant ja algunes lliçons. M'atreveixo a dir que una d'elles és el retorn del valor de lo públic. Tot i les mancances i els sobreesforços, el que ha quedat clar és que tenim un immens tresor. ¿Les infrastructures de salut, seguretat i protecció civil? Sí. ¿Un sistema públic d'estat del benestar que, si cal reformar, ha quedat clar que de ser per enfortir-lo? Sens dubte. Però, sobretot, tenim una ciutadania disposada a ajudar-se. Tot i els que han estat sancionats per incívics, que estadísticament són irrellevants, hi ha una disciplina que deixa per terra els tòpics mediterranis. Una disposició a ajudar i fer-se càrrec dels veïns més grans, dels familiars més sols, de sigui sigui que desmenteix els moralistes que critiquen l'individualisme regnant. I, sobretot, el redescobriment de moltes professions, algunes menystingudes, com a veritables vocacions de servei, tant pels que les exerceixen, com pels que ho comproven (malalts, sobretot) i especialment per la resta de ciutadans que ens tenen confinats a casa. L'aplaudiment que els meus veïns i jo fem cada vespre és la millor acció de gràcies que coneixem, ara per ara, per dir-ho als quatre vents.

I aplaudint, o fent cues disciplinades pel súper, hem descobert, també, que tenim veïns amb rostre, amb qui compartim aquest agraïment i respecte pels nostres servidors públics, i l'orgull de pertànyer a una comunitat que sí, que s'ha encomanat junta, però que sap que també junta, i només així, se'n pot sortir. És a dir, cada dia al vespre fem festa major, fem nostre el carrer, homenatgem el que és de tots i que ens salva, explícitament.

De manera que si a la nostra ciutat finalment decideixen suspendre la festa major d'enguany, o reduir-la a la mínima expressió, proposo que posem en marxa el que hem après aquestes setmanes. La recuperació dels balcons i les finestres, els concerts als terrats, les formes de comunicació (anava a dir comunió) telemàtica per veure'ns les cares i compartir la vida a distància. Que surtin iniciatives pertot. Que no ens n'oblidem de ningú, fins i tot dels que no tenen ni internet, que n'hi ha. Que ens vestim de festa. Que toquin les campanes i que petin força coets. Homenatgem els gegants de veritat, els nostres metges i infermeres, els nostres guàrdies i bombers, farmacèutics i quiosquers, personal de neteja i missatgers. Els tècnics i voluntaris que aquest any afinin la seva creativitat amb aquestes propostes alternatives. I els que han perdut la feina i confien, de nou, amb la comunitat per trobar-ne ben aviat. Una comunitat que és, de fet, també, la nostra casa. Aquest any tindrà més sentit que mai, així, fer festa major.

Article per a la web de la revista Valors.

La Ressurrecció no s'entén

La Ressurrecció no s'entén. Fa uns mesos, en el tram que anava d'un cafè al bar a una reunió, una noia vint anys més jove que jo em va preguntar (suposo que a falta de cap altre catòlic a mà) si realment creia que Jesús havia ressuscitat. Havia anat a veure una pel·lícula (no en recordo el nom), en la qual el Vaticà mirava d'impedir la difusió de la troballa dels ossos de Jesús de Natzaret "perquè allò significaria que la ressurecció és mentida". "Bé", vaig respondre maldestrement, "encara que trobessin aquests ossos creuria en la Ressurrecció. Per dues raons", vaig continuar, "perquè la clau del relat de la Ressurecció és la pregunta '¿per què busqueu entre els morts aquell qui viu?' (Lc 24, 5); l'objecte del cristianisme és la vida i no la mort". Just abans d'arribar encara li vaig donar una altra segona raó. "A l'univers lingüístic del segle I hi havia ressurreccions i miracles, o sigui, coses que la gent atribuïa a la ressurrecció o a un miracle, de la mateixa manera que ara parlem d'energies positives d'una manera que al segle XXII ningú no entendrà. La millor manera d'enfrontar-se a la Ressurecció al segle XXI és com a un símbol, un símbol que la vida és el que compta per damunt de tot." 

No sé si va quedar satisfeta i, sobretot, no sé si em vaig acabar d'expressar bé. La Ressurrecció, la de Jesús i la que ens espera, no s'acaba en el llenguatge simbòlic, és el centre del cristianisme, de fet, i determina la nostra esperança. Sobretot quan veiem un món com el que tenim, ple de misèries i d'injustícia, de morts d'innocents a mans de genocides que moren al llit. No sabem com, no, però en tenim l'esperança, que traduïm fent el possible en aquesta vida que tenim (no "entre els morts") perquè esdevingui més justa.

Però la Ressurrecció no s'entén. No només la noia d'aquell dia, sinó tota la seva generació i diria que també els més grans, com jo almenys. Tampoc és que l'entenguessin massa, m'imagino, els que, segons l'Evangeli, la van viure. Potser no s'ha d'entendre, com tot allò que no veiem però creiem. ¿S'ha d'entendre, de fet, que és millor un món més just? Bé, a Tomàs li va fer falta, com a molts de nosaltres, tocar les nafres (Jn 20, 19-29). Però hem de reconèixer, com li deia a la meva amiga, que tenim un problema greu de llenguatge, i no només per entendre el llegat cristià, sinó allò que se'n diu "el transcendent", el que va més enllà de nosaltres, de les nostres coordenades (coordenades vitals que un petitíssim virus acaba de demostrar tan febles, sigui dit de pas).

Com ens entendrem?

Davant d'aquest problema, l'home contemporani no acceptarà de cap manera un retorn premodern que atribueixi capacitats màgiques a una mena de Déu-amic invisible al qual només cal invocar. De fet, la tradició jueva ja havia descobert que la cosa no anava per aquí, per això la Bíblia és plena de laments, de demanar explicacions, dels "Eli, Eli, lema sabactani" que fins i tot Jesús pronuncia just abans de morir. Ep, ni a Déu, ni a la Ideologia, ni a la Ciència, ni a cap de les construccions de sentit, potser més passables actualment. També són l'opi del poble. No, la cosa va més de metges que de xamans, més de ciència que de rituals, més de carn que de conceptes.

D'altra banda, l'esforç d'actualització i racionalització de la fe que va emprendre la teologia cristiana moderna, que té el Concili Vaticà II com a fita, que es basa més en "el que vol dir" que no en l'experiència, ja hem vist que queda insuficient. Em serveix per sortir del pas cinc minuts entre un cafè i una reunió, però el món d'avui, com Tomàs, necessita i desitja l'experiència. 

Els malalts de la UCI

Amb la crisi que estem vivint hi ha alguns indicis. L'altre dia veia un vídeo dels treballadors de l'Hospital de Mataró fent un minut de silenci pels pacients morts pel coronavirus, just els dies que estan donant força altes, que celebren aplaudint. L'Eduard Sala, de Càritas, era més explícit a Twitter quan anunciava la recuperació del seu germà, després de 14 dies a l'UCI: "La resurrecció deu ser això", va escriure. Efectivament, al límit entre la vida i la mort descobrim també el límit entre la vida diguem-ne mundana i la vida plena que voldríem per tothom, començant pels que més ens estimem. Quan n'esgarrapem un tros, ho celebrem com la millor de les victòries. I quan no ens en sortim, necessitem aquest silenci, aquest espai, aquesta invitació al que hi ha "més enllà" de les nostres possibilitats que, si ens hi posem bé, hi entra a habitar aquesta esperaça de la qual parlava. I això, certament, s'ha d'experimentar.

La feina dels cristians consisteix en acompanyar i compartir aquesta experiència. Per fer-ho ens calen paraules, com deia Lluís Duch, emparaular-ho. ¿Ho sabrem fer? ¿Ens fem entendre? Per cert, aquests dies he rellegit Jesucrist, el nostre contemporani, un llibre on Duch hi va incloure les conferències de Setmana Santa que va fer a Montserrat fa vint anys. Va molt la pena i us el recomano. Duch insisteix que el relat de la vida, la mort i la ressurecció de Jesús no és una rememoració sinó quelcom que està succeint ara mateix, i que està passant per a cadascú de nosaltres, que el fem present en la nostra vida quotidiana. Que mor i ressucita no per a nosaltres, sinó en nosaltres. I també la Ressurrecció és això, com ho és l'Encarnació: és entre nosaltres i en la nostra vida, en el rostre dels altres (avui, com mai, els malalts de les nostres UCIs, per exemple), on l'hem de veure. On podrem tocar les nafres. I de l'únic lloc on pot sortir una vida nova per a la qual fem silenci, aplaudim o plorem d'alegria quan aquell que donàvem per mort ara viu.

Bona Pasqua.

Il·lustració: El Greco, La Ressurrecció de Crist (1597-1604), Museu del Prado, Madrid.
L'article ha estat publicat a Catalunya Religió.

Els polítics

Hi ha una recent anècdota molt significativa del brot d'antipolítica que viu aquests dies el món virtual (almenys). Tot i que plou sobre mullat, i gràcies a aquesta xarxa tenim piruetes aparentment arriscades, es reiteren les crides antipolítiques com si fossin noves. La crisi del coronavirus, que té lectures polítiques, encerts i errors dels quals caldrà passar compte, lògicament, és aprofitada per atacar el conjunt de la democràcia representativa. Per via de la seva base legal (la Constitució o alguns dels seus atributs que la puguin fer esclatar, com la monarquia parlamentària) o per via de l'atac directe al pluralisme polític. He vist llicenciats cultes, amb llacet, encapçalant demandes per reduir el nombre de "polítics" al·ludint a xifres (falses) estratosfèriques, potser obviant que demanaven desmantellar el Parlament de Catalunya. O per deixar sense sou als mateixos polítics que exigim solucions als múltiples problemes indirectes d'aquesta crisi, que ja estem patint. D'on creuen que surten, les solucions, de la voluntat? d'un barret màgic? d'un tuit? I també veiem com s'estan portant a l'extrem els nostres prejudicis polítics (és a dir, volem que el coronavirus confirmi el que ja crèiem, com els profetes mil·lenaristes). Espanya ens mata. L'Església no fa res. L'exèrcit millor a la caserna que no desinfectant Catalunya. I aquí podríem anar sumant bestieses, perquè tots tenim els nostres dimonis i els exorcismes són gratuïts i públics.

Doncs bé, com que aquests dies molta gent s'avorreix, el professor Xavier Sala i Martín, després d'una de les seves (es veu que) nombroses aparicions a la televisió pública de la Generalitat, va demanar a Twitter el següent:

El Dr. Lluis Cabré, cap d'UCI de l'hospital de Barcelona, m'ha passat una idea: A Catalunya hi ha més de 7.000 REGIDORS als ajuntaments. En aquests moments la majoria d'ells no fa res i segueix cobrant. Per què no els posem a TREBALLAR A LES LLARS D'AVIS ara q hi falta personal?

— Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) April 5, 2020

Contràriament al que ell pensava, segurament, força gent se li va tirar al damunt. Per demagog. Per frívol. La immensa majoria d'aquests regidors ni tenen dedicació exclusiva, ni s'estan aturats sense fer res, ben al contrari, en aquesta crisi.

Però, sobretot, se li van tirar al damunt, sospito, perquè més o menys tothom coneix alguna d'aquestes set mil persones. I una cosa és criticar els governs i els seus membres, el rei, els diputats i els senadors, que són "allà dalt", i l'altra, molt diferent criticar algú que veus pel carrer, que potser és dels teus o no, però que saps que no t'està estafant i que ha fet sacrificis personals per una tasca que, reconeguem-ho, potser tu no faries. O potser sí, i per això no t'agradaria que algú que ha rebut la confiança del seu poble per representar-lo fos tractat com qui "no fa res". Les enquestes també avaluen molt millor, almenys en aquesta crisi, el paper de les corporacions locals que no el d'altres administracions.

Dues reflexions per acabar. La primera és que un dels problemes de la democràcia és la limitació de la crítica als poders dels quals en som més responsables. Dels altres, visibles i no tan visibles, es veu que no cal dir-ne res. No surten a Polònia, ni als acudits d'El Jueves, ni ningú fa campanyes demanant que deixin de cobrar. Només hem de ser purs amb aquells als quals hem externalitzat (es veu) la nostra puresa. Fixeu-vos que en els casos de corrupció política, per exemple, recordem només el nom dels corruptes, mai el dels corruptors.

La segona reflexió és que l'única manera, em sembla, d'afrontar la crisi de la política representativa i aturar la seva substitució per la política de concentració de poder (els casos actuals d'Hongria, Polònia o de l'estat que volia implantar la nostrada Llei de Transitorietat), passa per la proximitat. Si ens refiem (i defensem) més els regidors que els diputats és perquè els podem tocar. I veure fora de càmera. Això exigeix un plus als representants públics, sens dubte: el del testimoni personal (m'estimo més la paraula testimoni que no pas exemple, tot i que Javier Gomá ho diria així). Però a mi, això, ja em sembla bé. On hi ha testimoni hi ha confiança, i la confiança dota el poder de l'autorictas sense la qual no serveix de res la potestas. Crec que l'esforç val la pena. Encara que sigui per donar una merescuda lliçó als lliçonetes de colors.

Mossèn Rodríguez beneeix Mataró

La setmana passada va córrer pels whatsapps dels meus conciutadans aquest vídeo on es veu el rector de la mil·lenària parròquia de Sant Maria de Mataró dalt del seu campanar mostrant una custòdia als quatre vents, desafiant-los, per beneir la meva estimadíssima ciutat. Abans, mossèn Josep Rodríguez, revestit amb capa pluvial (crec), recita el text de la benedicció demanant l'auxili de Déu. A mi, que vaig començar a anar a missa quan encara les colonitzaven les guitarres, també em va fer una mica de gràcia, ho reconec. Vaig respondre amb ironia a qui me'l va enviar: "ara sí que podem dormir tranquils". Però quan vaig veure que un conegut se'n fotia a les xarxes amb coses com "pobres de nosaltres" i tal, em va pujar la mosca al nas.

Ja sé que la gent més gran que jo té força complexes amb tota l'estètica prèvia al Concili Vaticà II, i aquest és un tema que difícilment resoldrem. Però no acabo d'entendre com els que no són catòlics no s'ho prenen amb més distància. El conegut que us deia és amant del teatre, viatja arreu per veure espectacles, pel que veiem a les seves xarxes socials. Va sovint a països exòtics i ens ho ensenya amb prolífics reportatges. Estic segur que si dalt d'un mil·lenari edifici religiós d'un d'aquests destins un xaman fes una dansa ritual per treure els mals esperits ho hauria elogiat i n'hauria fet alguna relació amb el teatre contemporani o la dansa. Però si un capellà espolsa la capa pluvial i treu les teranyines de les custòdies, desenganyeu-vos, és un fatxa, que és l'epítet que han tret ara als fatxes de veritat per fer-lo extensiu al conjunt de prejudicis que alguns acumulen.

Sí, ja ho sé. El que cal ara és material mèdic i mans, cuidar-se a casa i on sigui, pasta per la recerca, habilitar espais per ampliar l'atenció dels hospitals. Segur. La prioritat dels cristians ha de ser aquesta, la cura material, encarnada. Tocar els leprosos, fer caminar els coixos, tocar els ulls dels cecs. Però aniríem malament si, sobretot quan es demana a la pràctica totalitat de la població restant que no es moguin de casa, no entenguésism que ens queda el símbol. Per exemple, un símbol universal, avui, és l'aplaudiment diari a les 8 del vespre per agrair la feina del personal mobilitzat i la seva entrega. Per mi, un símbol molt eucarístic, com ho és per mossèn Rodríguez, i milions de persones al món, la custòdia del cos de Crist. Per sort, no són incompatibles. Podem combregar (quan ens ho deixin) i aplaudir. I segurament, ho hem de fer ara més que mai. Amb capa pluvial o amb xandall.

El que digui que tot plegat no serveix per res és que probablement tampoc ha entès res. Volem fer nostre el cos dels que no hi són, en aquell moment, perquè s'estan lliurant del tot a la cura dels altres, de nosaltres, de fet. Inclosos, sigui dit, milers de voluntaris de Càritas que no tenen temps ni de mirar els vídeos de whatsapp. Volem que, almenys, ens sentin a prop. Volem ser-hi. Que el confinament no sigui dimissió, o amagar-se. I expressar la confiança en aquests professionals. Per als cristians, tot això té un llenguatge potser avui una mica estrany, però que a nosaltres ens funciona. Del lloc on el ens surt aquesta confiança, i l'agraïment, en diem Esperit Sant. Dels cossos malalts, o dels metges i les infermeres, en diem el Fill. I del lloc on anem quan fem valdre d'aquesta dimensió sovint tan poc coneguda de nosaltres, el Pare.

O sigui que poca broma, mossèn Rodríguez. Va fer molt bé de beneir-nos en nom d'aquesta esperança. Que Déu també el beneeixi a vostè, sí, però sobretot als que se'n riuen de tot plegat entre rot i rot de les meravelloses viandes que pengen a Instagram.