El cementiri de les tres religions

Escric de nou sobre el tema del post anterior perquè hi ha hagut dues novetats que crec que val la pena no deixar passar. La primera, que el ple municipal de Mataró va tractar divendres passat la proposta d'ERC per apressar a la construcció de la infrastructura que permeti els enterraments a musulmans (és a dir, segons els preceptes continguts en diverses fàtues), amb resultat negatiu. La segona, que ERC va reaccionar emetent un comunicat digne d'estudi. Vegem-ho.

El prec del grup nacionalista va ser rebutjat pel govern municipal. La regidora Eli Ruiz, en la seva atinada resposta, va revelar algunes coses. Primera, que és una qüestió que ja s'està tractant tant amb la comunitat musulmana com amb els grups municipals i que tots ells saben perfectament com està l'assumpte. Segona, que són precisament departaments del govern de Generalitat el titular dels quals és d'ERC els que encara no han emès els informes que s'han demanat per prendre una decisió satisfactòria. Vaig pensar que, a banda de la macabra idea de parlar d'enterraments quan els departaments dirigits per membres del teu partit tenen les residències de Mataró plenes de malalts i esqueles, s'ha de tenir un morro considerable per demanar a l'ajuntament una cosa que està aturada en algun despatx de Barcelona dirigit pels teus.

El "càlcul electoral" 

L'esmentat comunicat, però, és bastant revelador dels objectius polítics reals de la formació, a qui, com és evident, importa ben poc com s'enterren els musulmans mataronins (si no, s'haguessin apressat a enllestir els informes que depenen d'ells). ERC acusa els partits del Govern mataroní de negar-se al prec pel "càlcul electoral, la por a perdre vots i el risc de guanyar-ne pocs (la comunitat musulmana encara té poca tendència a votar)". Així, doncs, deduïm que l'evident motiu d'ERC és el de fer perdre vots als seus rivals. Si diuen que no, per la via bonista, afirmant que estan en contra dels drets de les minories, etc. Si haguessin acabat dient que sí, en canvi, utilitzant la decisió per fer-los "perdre vots" entre els seus electors (a qui ERC deu considerar tontos o racistes, ves a saber). Aquesta és la mare dels ous, no cap altra. I els incauts que hagin caigut en aquesta la trampa multicultural suposo sabran què fan atiant aquests perillosos focs...

¿Per què, preguntarà el lector, acceptar una proposta així pot erosionar la confiança dels votants de la majoria d'esquerres de l'Ajuntament? La mentalitat recargolada dels habituals estrategs d'ERC sap perfectament, com tothom, que els millors resultats d'aquest partit es troben en les seccions electorals on hi ha menys immigració i on, per tant, prima l'estereotip (positiu/exòtic o negatiu) per damunt de l'experiència. En canvi, els partits d'esquerres, singularment el PSC, guanyen en barris on la proporció d'immigració extracomunitària, la immensa majoria de religió musulmana, és bastantes vegades més gran, més visible i, sobretot, menys teòrica. Les dificultats, aquí i a tot arreu, del doble factor (concentració en determinats barris del fenomen i convivència entre autòctons i nouvinguts), obliguen a tots plegats a mantenir una actitud prudent i postiva, com la que ha presidit els pactes sobre immigració, des de la dècada passada. I, sobretot, atenta a no primar la "segregació positiva" en el compliment de la norma, o en l'accés als serveis socials, o en el que calgui que, a banda d'injusta sota la pell de xai de la justícia, seria una gasolina perfecta pel foc al qual, en el fons, aspira l'extrema dreta. Aquesta política, tot i que pugui haver-hi entrebancs o errors, s'ha vist de moment la més adequada per garantir un mínim de convivència i respecte als barris. Als barris on ERC queda molt enrere quan voten, per si no havia quedat clar. I, esclar, amb la possibilitat que caigui algun vot (tot i que "la comunitat musulmana encara té poca tendència a votar", com se'ls escapa).

ERC juga massa sovint, perillosament, a prendre posicions polítiques sense tenir en compte les conseqüències no només polítiques sinó socials (i "ètiques  morals") de les seves audàcies de càlculs electorals gallinacis. Des del 6 d'Octubre al 6 de setembre vuitanta-tres anys més tard, per exemple. Potser que parin, per la salut del país. Catalunya, of course.

La mort no ens iguala a tots

Però tornem al comunicat. Hi ha algunes perles, com considerar la seva posició, la d'ERC, com a "ètica i moral" i instar els altre partits a fer "allò que és just i no allò que els convé", amb una superioritat moral bastant ridícula, quan és obvi que s'actua a conveniència. Sigui dit de passada, seria bo que els partits deixessin de parlar en nom de la moral i reconeguessin sense vergonya que la seva humil funció, en realitat, es redueix a fer el que convé. Sobretot en temes com aquests.

Ara, l'argument que s'emporta tots els trumfos de la condescendència és el que afirma que "no poden demanar una integració sincera a una comunitat [es refereixen als musulmans] mentre els neguen el dret a ells i a les seves famílies de ser enterrats com qualsevol ciutadà de Mataró". En primer lloc, no sé si "demanar una integració sincera" és tractar massa bé els musulmans, la immensa majoria dels quals, almenys els que jo conec, són persones sinceres i perfectament integrades, i a qui no cal demanar res més ni menys del que es demana a la resta de ciutadans. En tot cas, com deia l'altre dia, estem parlant de la compatibilitat d'algunes de les fàtues en les quals se sustenta la llei islàmica (sobretot les que no tenen l'origen en cap sura de l'Alcorà) amb els requeriments de les lleis de les democràcies occidentals en "terra no islàmica", com es denomina en aquestes fàtues. Començant per preguntar-nos, per exemple, què és essencial i què és accessori, o què és modificable si el context en el qual es van emetre les fàtues canvia substancialment d'espai, de comunitat política i de temps. D'aquest tema i de molts altres que el món musulmà és capaç de plantejar-se perfectament, contra el que creuen els immobilistes de tot arreu. Entre aquests requeriments, però, també n'hi ha de més pràctics, com també vaig avançar: ¿tenim lloc, realment, per dedicar-lo a això? ¿És viable econòmicament?

En segon lloc, "el dret a ells i a les seves famílies de ser enterrats com qualsevol ciutadà de Mataró" diria que no és exactament el que s'està demanant, sinó a l'inrevés. "Qualsevol ciutadà de Mataró" és enterrat al marge de les seves consideracions religioses (o morals i ètiques, com tant agrada dir als rimbombants). En entrar al cementiri, com qualsevol ciutadà d'esquerres nota (d'esquerres, no d'Esquerra, es veu), els enterraments es divideixen en tres religions: la dels que tenen pasta (panteons i tombes), la dels pobres de solemnitat (la fossa comuna) i la de tota la resta (els nínxols). Ni morts podem deixar la diferència de classes, es veu, i ens entestem a que ni tan sols cadàvers siguem iguals els uns que els altres.

El que es demana, doncs, és al dret a "no ser" enterrat com qualsevol ciutadà de Mataró, amb aquest triple menú econòmic, sinó a ser-ho de manera diferent, d'acord amb unes creences. I, com qualsevol dret (en aquest cas no pas fonamental, recordem-ho) caldrà veure, en tot cas, quines contrapartides té i quins límits té el que, sens dubte, és una excepció a la norma. M'imagino que demanar de parlar-ne no és ser racista, ni xenòfob (com em van acusar alguns a Twitter, aquesta màquina de no pensar). Goso dir que és ben bé al contrari: el sí acrític a incorporar les "diferències" pot recaure en un exotisme despersonalitzador. Com si tots els catalans a l'exili haguéssim d'anar vestits amb barretina per complaure la condescendència nacionalista dels nostres països d'acollida.

Fotos: Marga Cruz, Ajuntament de Mataró, Asfun.