Parli'm de vostè

Deu ser perquè em faig gran, però cada vegada tinc més ganes de respondre que em parlin de vostè quan algú, a qui no conec de res, se m’adreça amb excessiva familiaritat i, òbviament, tutejant-me. De vegades, sense que ningú l’hi hagi demanat, o sense fer una mínima presentació, o demanar disculpes per la intromissió. Els simulacres de diàleg de les xarxes socials (i l’esborrament de la intimitat) multipliquen a l’infinit aquesta manca de distància. Però tot plegat ja hi és, i de fa temps.
Fa onze anys, Rafael Argullol va escriure un article sobre això, a El País, que em va quedar gravat. Posava de manifest aquesta tendència, que ja em molestava. Explicava, citant Boris Pasternak, com el règim soviètic reduïa els individus a massa tractant-los a tothom de tu, i narrava el fenomen actual amb alguns exemples, com els dels hospitals. «Quien ha entrado en el recinto siendo una "señora" o un "señor" es convertido, mediante el tuteo, en un ser al que no sólo le falta la salud, sino también el respeto y la dignidad», deia. Hi estic del tot d’acord. Les xarxes, afirmava, només multipliquen el que ja hi havia.

La reducció de les distàncies, la “política de proximitat” o “de transparència”, és una altra de les fal·làcies amb els quals s’ha volgut combatre la desafecció davant els instruments de mediació política (els partits, els governs, els representants públics). Diguem-ho clar: sense distància i reserva la política és impossible, excepte que passi com l’avortament, que en prohibir-lo s’incentivi la seva clandestinitat. D’una banda, els nostres representants tenen un rol diferent al nostre, i en aquesta distància és on opera la política (la negociació, la col·laboració, l’argumentació, la discrepància, l’avaluació de possibilitats…). I de l’altra, cal de tant en tant apagar els focus, per permetre menys “teatralització”, més fluxos de relació i conversa, o, fins i tot, per plorar en privat. Escurçar les distàncies és, també, escurçar aquestes possibilitats. I, de retruc, l’autoritat, exercici que necessita distància, sovint dolorosa. Aprofito per dir que, de la mateixa manera, seria tot un detall que les autoritats adaptessin la seva indumentària al càrrec que tenen, quan el representen (també a les vídeoconferències), que no té a veure amb l’acte d’anar a buscar bolets.

Però també entre els ciutadans seria bo que mantinguéssim les distàncies del respecte, opino. Una de les conseqüències de la pandèmia és el trasbals que ha significat en les distàncies. Les hem ampliat amb els nostres cercles més propers, havent-nos-en de separar per salut, i les hem escurçat amb alguns de més llunyans, permetent un zoom a les nostres cases, on mai els hauríem convidat per res. Ens toca pensar-hi, doncs. La distància dels uns amb els altres és respecte a l’espai íntim, i als cercles concèntrics de relació als quals tots tenim dret. Gràcies a la distància, podré adreçar-me als allunyats sense envair-los, i viceversa. Ep, i gràcies a la distància, hauré de recórrer a la seducció, a la paciència, als senyals de l’altre i a un apassionant camí (que mai no troba el seu final, si es fa bé) quan m’enamoro. En la distància avaluem millor, fins i tot les nostres relacions més íntimes: mai no sabem prou fins on estimem que quan ens falta qui estimem, oi? O sigui que, mentre hi hagi apòstols de la proximitat (que tant serveix pels productes, els polítics o les persones), em faig militant de la distància. Vostè provi-ho.

Publicat a la web de la revista Valors.