La Vella d'en Neil

 

Quan es va desvetllar la imatge de la Vella Quaresma que Mataró lluïria a la Plaça del Peix, aquest any, hi va haver polèmica a les xarxes. Si fos una aranya i jo un poeta, diríem que es va entortolligar a la teranyina. Però no es donen cap dels dos casos. Neil Harbisson, l'artista mataroní, famós per la seva aposta cyborg, explicava que s'havia inspirat en la forma del famós virus que ens té mig paralitzats des de fa un any. "És una Vella pandèmica, i cada setmana li podrem anar treient una pota corresponent a cada un dels aspectes de la pandèmia", deia. 

Per mi, contra el que era habitual en les mimètiques versions que any rera any ens anaven oferint artistes locals, amb més o menys gràcia, l'element més important de la peça de Harbisson és la recuperació de la capacitat simbòlica en el nostre context cultural. Sovint, els símbols de la cultura popular són viscuts avui com a simulacre, com a molt "fan bonic", o "fan ciutat" i altres eufemismes de la buidor. En realitat, passa que han perdut la seva capacitat simbòlica, no sabem què volen dir ni quin intangible convoquen. De vegades, però, sona la flauta i de cop recuperen aquesta capacitat. És el que ha passat amb la Vella d'en Neil.

La dimensió estètica, però, tampoc és gens menyspreable: un forat negre elegant, una bona combinació entre el minimalisme abstracte que ens concentra i el detall hiperfiguratiu, que ens dispersa. Sobretot, les extremitats, les que aniran desapareixent en la performance de set diumenges, i el cap en forma de bacallà, signe que l'enllaça a la tradició de la qual prové aquest símbol. Hi hem d'afegir l'absència cromàtica que fa present el dol, la mort, una protagonista tan absoluta com estranya a la nostra cultura. L'absència cromàtica, en el cas de l'obra de Harbisson, és una rellevant ironia: com que és daltònic ha desenvolupat una relació entre música i colors que li permet distingir-los. O això diu. En fi, un deu.

Les crítiques les podríem resumir en dues. Que és lletja i que no fa pels nens. Ja sé que el tòpic diu que sobre els gustos no hi ha discussió possible, però em temo que no és així. Quan em diuen que la Vella Quaresma és lletja penso que, en realitat, ja han encertat. Aquesta és la funció de la Vella Quaresma, una representació de la cultura popular de les restriccions que aquest període litúrgic significaven fins fa no massa temps. Les restriccions eren lletges i tristes, i no s'acabaven mai d'enllestir, una mica com una vella xaruga. Una Vella Quaresma ha de ser lletja, ben lletja, com tot el que ens sembla lleig, que el covid19 ens recorda dia sí i dia també.

Però la crítica que trobo més significativa és la que creu que aquesta imatge espantarà els nens, que és poc infantil. És significativa perquè delata què entenem per nens i fins on ha fet estralls la infantilització de la nostra cultura dominant. Jo no sé si els que critiquen això tenen un trauma per haver anat de ben petits a la Casa de la Por del Tibidabo o al tren de la bruixa, o no haver sabut fins a l'adolescència que els Reis eren els pares. Ho lamento. Però en totes les civilitzacions que pretenen fer homes i dones desperts, valents, forts i conscients (és a dir, adults) introdueixen en l'educació dels seus infants rituals i narracions que els informen sobre el món que precisa de persones adultes. Un món on hi ha mort, decepcions, malalties, enveges, injustícies i amenaces. Un món on els llops es mengen caputxetes, on les bruixes tanquen infants a les seves casetes de caramels, on les nenes amb rínxols poden ser capturades per ossos, sí... però que es poden vèncer. I tot això es fa en l'edat infantil expressament. Perquè després vindrà l'adolescència i el dolorós procés d'entrada al món adult (on voldran substituir els que ja hi eren), etapa en la que s'ha de venir havent après algunes coses, per anar bé, perquè ja no hi haurà temps per fer-ho.

I els nens, amb aquest cervell tan obert, saben perfectament que han d'aprendre del dolor fent-se mal, de la por patint-la, de l'amor, del que reben, i de la cultura, repetint-la. Quan es facin grans, gràcies al que han rebut, ens donaran aquestes innovacions. Així avança la tradició.