Ara, els indults

 

Foto: EFE

Molts pensem que el principal fil conductor del procés independentista que va estimbar-se amb la seva pròpia velocitat és la lluita per l'hegemonia política del que en podríem anomenar —potser incorrectament— el postpujolisme. N'hi ha més, esclar, però aquest em sembla determinant. N'he parlat d'altres vegades: la independència, utopia disponible (feliç definició de Marina Subirats) era un bon esquer en aquell context: sentència contra l'Estatut, crisi econòmica, política de retallades, etc. Un Gran Pas Endavant al qual va ser convocat el poble de Catalunya amb una resposta extraordinària i sense avaluar en absolut cap de les conseqüències inevitables no tan sols per Catalunya sinó també pels seus inductors. Des de la modificació del mapa polític, amb l'engoliment dels seus responsables a paperes diverses, fins a la presó o el seu risc. La tàctica era una vella coneguda. Ho explica molt bé en Jordi Amat a El fill del xofer arran del cas Banca Catalana i la reacció (exitosa electoralment) del pujolisme: el mal el fan a Catalunya, i el fa Espanya. Consigna corejada a la recent estrenada TV3 i corresposta amb entusiasmes diversos, violents inclosos, amb molts vots, esclar, i el sobreseïment del cas per prescripció. Victòria.

De manera que, a mesura que avançava el tren, i la seva acceleració, a l'advertiment del xoc final en forma de procés penal, s'hi responia encara amb més entusiasme, en alguns casos trencant les interlocutòries via Instagram i fotent-se'n. Amb la confiança íntima que la pressió d'aquest "farol" (Clara Ponsati dixit) acabaria per doblegar el govern Rajoy amb alguna concessió. Els últims dies, la que fos. Rajoy, que és dels que pensen que la majoria de coses les arregla el temps, i que va veure el "farol" de seguida, va cometre l'altra temeritat: la de deixar-los estimbar.

Fins el final

A l'última remodelació del govern Puigdemont, causada per un atac de principi de realitat d'un dels seus consellers, diuen que el president va preguntar un per un si estarien disposats a "anar fins el final", probablement explicitant les conseqüències penals de les quals s'havia mofat en públic. Els membres d'aquell govern comptaven, n'estic segur, que el seu empresonament o processament seria insuportable, que tensionaria encara més el país (algun incaut somniava amb un Maidan a la plaça de Catalunya) i que redoblaria la pressió sobre el govern Rajoy. O sigui que, ja em perdonaran, però, l'entrada dels dirigents independentistes a la presó i el posterior judici era avaluat com un pas més, un sacrifici més, en la inevitable victòria de la independència. A molts dels amics independentistes que (encara) tenia (i espero tenir) així els ho vaig dir, com em semblava: "això forma part del guió, i el problema és el guió".

Les coses no han anat exactament així. L'independentisme reté el poder institucional que, de fet, és del que es tractava. Roda el món i torna al Born. Però no ha assolit, ni tan sols el 2017, o els dies del judici, el nivell de tensió que faci insuportable la presó dels condemnats. I, enlloc de resoldre la lluita hegemònica, l'independentisme recull avui més divisions i odis interns que mai. Per acabar-ho d'adobar, no sabem quin és exactament el capteniment del nou Govern respecte al tema, però tot fa pensar que cada vegada que diuen "ho tornarem a fer" (per cert, ningú del Govern), o que promouran un "embat" contra l'Estat, estan mirant de fer el possible per sortir amb la mínima dignitat d'aquest atzucac suïcida. Almenys és el que vull pensar.

Els indults

I arriba el moment de decidir sobre els indults que s'han demanat per als presos de la sentència del Tribunal Suprem. La qüestió de fons, crec, no és de caràcter moral (si el mereixen o no, si se n'han penedit, si hem de perdonar els enemics), tot i que admeto que n'hi pot haver, sinó política. Ep, no em refereixo a la política de curta volada (si dona o no dona vots, si és una concessió als grups minoritaris que recolzen el Govern Sánchez, etc.) sinó, permeteu-me, de gran volada política. 

Però per al que vull dir cal una premissa. Hem de voler realment que aquesta qüestió, aquest atzucac insuportable i paralitzador, es resolgui. Almenys, que es desinflami. A mi ja m'agradaria viure en un país sense nacionalistes, suposo, o on fossin una exòtica minoria. En fi, tampoc ho sé molt bé. La qüestió és que el país que tenim, si realment volem que hi compti tothom, haurà de ser suportant nacionalistes (de la mateixa manera que volem que els nacionalistes ens suportin als altres). Al govern o (espero que aviat) a l'oposició, però no puc entendre la Catalunya dels propers anys sense aquesta pota. Tampoc la puc entendre sense els sectors que representa la dreta no nacionalista, sigui dit de pas. 

La qüestió és plantejar-se si es donen les condicions per poder fer aquests passos d'integració, de retrobament nacional, per més tímid que sigui, o no. A mi, i em sembla deduir que la majoria dels que van votar PSC i ERC, primer partit del Parlament i primer partit del Govern, respectivament), també van pensar que no havíem de perdre gaire temps més. Que aquest és el principal objectiu, encara que sigui perquè altres polítiques més útils (els fons europeus, per exemple) flueixin.

Bé, doncs per produir aquest acostament i per desinflamar les nostres relacions amb els altres ciutadans, cosa que em sembla urgent, sempre dins de l'ordre constitucional, la concessió d'un indult total o parcial a cadascun dels condemnats, que han complert una part susbtancial de la seva privació de llibertat, és una excel·lent condició de possibilitat. L'és pels que volem que això es recondueixi, siguem dels huns o dels haltres, com diria en López Bulla. A mi ja m'agradaria que em demanessin perdó, esclar. I que reconeguessin el desastre que han comès, evidentment. Però em sembla que l'objectiu que he explicat s'ho val més que no pas el meu orgull.

¿Qui s'hi oposarà, a banda de les persones de bona fe que han aplaudit i confiat en el nostre sistema judicial, amb tota la raó (i per als quals caldrà tenir tot el respecte)? S'hi oposaran els que encara es pensen que estan fent la independència, perquè viuen permanentment en el principi de plaer edípic. També ho faran els que viuen molt bé del procés: han fet quartos o mantenen el poder institucional (aconseguit gràcies a l'Estat que volen carregar-se, per cert) i no saben que la codicia rompe el saco. I, finalment, el que també pensen que la màxima tensió nacional a Catalunya reporta vots tant aquí com, sobretot, a la resta d'Espanya. Que tampoc saben que tanto va el cántaro a la fuente que al final se rompe. Al davant ens tindran els que —ara digueu-me conservador— no volem que es trenqui res, ni el càntir, ni Catalunya, ni Espanya.