Els herois

"Jo crec en la justícia, però defensaré la meva mare abans que la justícia”

Albert Camus

Quan vaig llegir les declaracions del ja exconseller Baiget a El Punt Avui em va soprendre, positivament, la seva sinceritat. D'una banda, dient el que tothom sap: que si això del referèndum no pot ser possible, cosa bastant realista, i, esclar, si et creus els seus objectius, val més que es prepari un pla B. De l'altra, mostrant la seva inquietud per no formar part del nucli de decisió de futures resolucions que el vinculen de manera molt directa i segurament penosa. I, encara d'una altra, per expressar el seu neguit per les conseqüències per a la seva família que tindrien les penes que li poden caure en cas de participar en un acte il·legal. Em va semblar sensat, humà i, sortosament, poc patriòtic i heroic, que és una manera que tenen alguns de defugir del principi de realitat.

Em preocupa, sobretot, aquest últim tema. Jo no dic, esclar, que hi hagi coses que no valguin tant la pena com per arriscar el patrimoni i l'estabilitat familiar, i fins i tot la llibertat personal o la feina. El que dubto és que aquestes coses tinguin gaire a veure amb la política, almenys amb la política democràtica. És més, em sembla que porta més problemes que avantatges que alguns considerin la política com un acte heroic. Que la idea valgui més que tu i, posats a fer, més que els altres. 

No dic que hi hagi circumstàncies excepcionals en què valgui la pena just el contrari... però aquestes que vivim avui, ho són? La independència (ara és aquesta paraula, però poseu-ne qualsevol), ¿val tant la pena com per arriscar el futur personal i el benestar de les respectives famílies? Per mi, el límit del sensat passa per qui respon sí o no a aquesta pregunta. Les fondes conviccions no s'han de confondre amb les idolatries utòpiques.

I és que gairebé m'estimo més algú que no cregui gaire en les seves idees, que un creient convençut i coherent en un objecte que no deixa de ser un instrument, i mai un objectiu. És a dir, millor algú que es pensa que fa teatre, que és just el que haurien de pensar els representants. Que posa "carn" i paraula a conflictes existents, perquè sap que és una bona manera de començar a gestionar-los i mirar de no enquistar-lo.s Que diferencia el que passa damunt de l'escenari del que passa fora d'ell. Que sap que la funció acaba cada dia i que l'espectacle també arriba un dia que deixa de fer-se, i se'n fa un altre, amb tu o sense tu. Que relativitza i que mira el que fa, també, posant-se a la pell dels espectadors. No em fio gens dels polítics que se sacrifiquen per mi, o pel meu país. Els precedents canten. M'estimo molt més que penquin, que ho facin bé, i que puguin compatibilitzar aquesta tasca amb una vida personal satisfactòria, si poden, que va bé pel cap i l'ànim. 

Tot això em fa pensar que els que ens governen han perdut els límits, potser, que ha pogut l'imperatiu ideològic per damunt de tot, que no poden admetre que un pare que fa de polític pensi en les seves filles (¿què són les filles davant de la nació?). I això és el que em preocupa més de tot aquest procés que estem vivint.

Efectivament, Baiget ha fet el sacrifici. El que l'honora, esclar. Ha triat les seves filles.