El Déu que serà

 Èxode 3, 1-8a 13-15

Avui, enlloc de l’Evangeli, vull fixar-me en la primera lectura, de l’Antic Testament. És un molt conegut passatge de l’Èxode en el qual Déu confia a Moisès la seva missió. Com passa en el cas de la Transfiguració, que parlàvem la setmana passada, l’escena és plena de matisos, símbols i detalls. Començant per una bardissa que crema però no es consumeix com a manifestació de Déu, una imatge que em sembla bellíssima. Déu, és a dir, el que està al capdamunt de tot el més important, diríem, s’identifica amb un tros d’herbots inútils. I tot allò que porta, aquest foc, aquest desig ardent, crema sense destruir. Aquest primer detall ens fa notar que la presència de Déu entre nosaltres només pot ser percebuda simbòlicament. I què és, un símbol? Un símbol és un objecte, o una acció, o un ritual, que, per la raó que sigui, fa present el que no podem veure. Per exemple: els casats porten un anell, que és un cercle que no té principi ni final, per simbolitzar el seu compromís, sobretot quan estan lluny de la seva parella. O les fotos o objectes dels nostres éssers estimats quan moren, als quals donem, segons es diu, un “valor sentimental”. Les banderes o escuts simbolitzen tot un país, perquè no sabríem com agrupar-lo. Etcètera.

Bé, doncs això que els creients anomenem Déu (i que en un context no creient assimilaríem a la màxima justícia possible, o a la màxima llibertat possible) no és a l’abast, és (literalment) u-tòpic, no és enlloc. O no ho és encara (després en parlarem). I, de ser a l’abast, no sé si la nostra petita existència el podria abastar. Però les persones, segurament des dels inicis de la parla articulada las nostres avantpassats homínids, hem descobert el llenguatge simbòlic: expressar el que sabem que hi és però no veiem. Com els cérvols pintats a les parets de les coves, com les constel·lacions reproduïdes en cercles de pedres. O les paraules que designen conceptes abstractes. De manera que el que diu que “parla amb Déu” o promet “paradisos” ens enreda si no admet que ho fa a través dels símbols: dels objectes que ens permeten designar el que no coneixem.

La primera lectura d’aquest diumenge ho expressa molt bé quan Moisès pregunta qui és el déu que li parla. El text s’hi està una estona. Aquesta veu que surt dels arbustos, dels marges, no té res a veure amb els déus a l’ús. La seva orientació, contràriament a l’entotsolament dels déus habituals, és la concreció humana, que la Bíblia exemplifica amb el poble d’Israel i aquest passatge acaba essent la crida que Déu fa a Moisès. I, curiosament, quan Moisès insisteix en preguntar el seu nom, déu diu “Jo soc el qui soc” i, a continuació, “Digues als israelites: "Jo soc" m'envia a vosaltres”.

Aquí també farem una breu reflexió, i de seguida acabo. Com que les conjugacions verbals en hebreu es veu que són molt complexes, el temps amb el qual parla Déu, tant podria traduir-se així, en present (“soc el qui soc”, o “sóc el qui és”) com en futur, és a dir, “jo soc el que serà” o “el que s’esdevindrà”). Perquè la missió que encarrega a Moisès és una missió que té objectius, que té futur, el futur que simbolitza “La Terra Promesa”. El judaisme, en realitat, contra les religions de l’”etern retorn” és l’inventor de la idea de progrés, que segles més tard recuperaria la modernitat. Les coses poden canviar.

Si Déu, doncs, és el que serà, és que encara no hi és o, millor dit, és que ens necessita a nosaltres per ser, cosa que tampoc s’assembla gaire a la resta de déus disponibles, pels quals som perfectament prescindibles. Pels déus d’ara, també. Tant els que d’entrada se’ls hi veu el plumero, i que Jesús ja denunciava, relatius a la nostra relació amb el poder o els diners, com d’aquells dés actuals diguem-ne més ben intencionats pels quals també podem ser un zero a l’esquerra. “L’important és l’objectiu, el projecte, no les persones”, de vegades es diu per perdonar errors humans. Doncs bé, és al revés. Sense posar primer les persones no hi ha objectius que valguin. I el Senyor dels Objectius, aquí disfressat de déu d’Israel, així li va fer saber al pobre Moisès.

Locutat per al programa "Creure avui", de TV Mataró, i emès divendres passat.