Rufián: tenen raó els «señoritos» de Junts

 

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, estic d'acord amb Junts quan s'enutja amb el seu soci, una vegada més, arran de les declaracions de Gabriel Rufián. Amb un to de solemnitat ridícula (repetint les frases), el portaveu d'ERC al Congrés dels Diputats afirmava ahir en aquesta seu que els encarregats de l'entorn de Puigdemont (i ell mateix) de parlar amb les autoritats russes eren «señoritos» que «es creien ser James Bond». Jo més aviat ho havia comparat amb el sastre de Panamà de la famosa novel·la de John Le Carré (i la seva versió cinematogràfica). Però ja ens entenem: tot plegat sembla una pantomima i, si no fos per la tragèdia a Ucraïna, ens passaríem el dia rient-nos-en.

Els socis d'ERC al Govern, Junts per Catalunya, han agafat una bona emprenyada. En teoria, per l'aval que dona el diputat Rufián a les informacions que s'han publicat aquests dies. Per ells, és un invent més de les «clavegueres de l'Estat», tot i que hi ha proves que ho avalen. En el fons, crec, retreuen als seus socis que no s'acabin de creure la vigència de la lluita per la independència, encara que el retret podria ser mutu, esclar. En el que tenen raó és que, si de veres es vol la independència de Catalunya, un dels flancs a cobrir és el de la comunitat internacional. Ni un sol país, ni el més insignificant del món, va reconèixer la República Catalana. Diuen els d'ERC que al conseller d'Exteriors d'aleshores, Raül Romeva no se li hauria passat pel cap buiscar el suport dels russos. El que no sabem és si en va buscar cap més, perquè el resultat fou ben galdós. Zero.

Ara bé, l'únic precedent de la interpretació que l'independentisme fa del dret a l'autodeterminació (és a dir, al marge de les resolucions de l'ONU i del Comitè de Venècia) és el dels referèndums de Crimea, Donetsk i Lugansk (2014), precisament sota la dominació de facto russa. Si algú hagués jugat en sèrio per la independència, si realment valia tant la pena i era tan prioritària per Catalunya, potser sí que era una carta per jugar. Òbviament, en cas d'aconseguir-ho (cosa francament difícil), el preu hauria estat alt, també en termes de seguretat. Però quan un assimila la independència als grans valors, a les "divinas palabras" (la llibertat, la sobirania, etc.), és lògic que l'anteposi a una cosa tan sagrada com la integritat de la vida humana, com ha dit amb la sinceritat que la caracteritza la gèlida exconsellera Clara Ponsatí.

Tot això és lògic però, com ara comprovem amb la guerra d'Ucraïna, hauria estat un desastre descomunal. Per sort, cap dels actors del procés independentista culminat sense èxit la tardor de 2017 s'acabava de creure això de la independència. Ningú va fer cap "estructura d'estat", ningú va planificar l'endemà del Dia D, ningú va preveure cap procés d'ocupació (o desocupació, depèn de qui parli) dels centres de poder del Govern d'Espanya a Catalunya, ningú va preveure cap fons de resistència per la població catalana, ningú va pensar en cap mecanisme de defensa i, com es veu ara, ningú va aconseguir cap mínim suport de cap estat sobirà del món. Només van fer dues coses, i les dues han esdevingut un carreró sense sortida: l'ús de la independència com a mobilització política i electoral (com a promesa) i la pràctica de simulacions en forma d'actes administratius i polítics per poder-ho satisfer, actes que s'han identificat com a delictius, pels que n'han patit les conseqüències penals els seus inductors i que s'han intentat reciclar com a nou combustible polític i electoral. De moment, Pere Aragonès va poder ser investit president gràcies a les brases d'aquest combustible, poca broma.

La prova que l'energia sobrant va acabant-se és que les baralles entre els dos grans partits que es disputen l'hegemonia postpujolista (els símptomes de les quals ja les vam veure quan es negociava l'Estatut de 2006) animen (és un dir) la vida política catalana enmig d'una legislatura gris i sense horitzons clars. Si la cosa fos com d'un matrimoni mal avingut, també podria ser motiu de mofa. Al cap i a la fi, donaria per alguns programes del Polònia, si encara el fan, que no ho sé. Però els conflictes interns afecten de vegades projectes com el de l'ampliació de l'aeroport, o les negociacions amb el Govern Sánchez, i el resultat només pot ser la paràlisi.

I no, la independència de Catalunya, un projecte polític tan legítim com qualsevol altre, no pot ser l'única interpretació possible de les grans paraules, dels grans valors pels quals sacrificaríem una sola vida humana. La democràcia, al cap i a la fi, no és res més que això: reconèixer que cap dels projectes polítics, per més bonics que siguin, pot identificar-se amb valors comuns. I que, de fet, no pot imposar-se mai del tot: d'aquí els límits de l'estat de dret. Quan algú pensa que la vida humana està per sota del seu projecte polític, qui treu el cap és el totalitarisme. El mateix que critiquem ara, amb raó, a Putin, que enverina, empresona i assassina els seus contrincants. Per això no ens ha d'estranyar que algú dels nostres en busqués la complicitat, i hauríem de demanar a ERC que, si ara se n'escandalitza, hauria estat molt millor que es desmarqués del procés per imposar un model polític d'uns quants a tota la resta, més encara quan no se'l creia. O que no fes res que ens faci pensar que se'l creia.