Vint-i-sis

 

De l'Evangeli d'avui

Sobre 'Parlar de Déu, parlar de l’home' de Lluís Duch

Quan es va morir en Lluís Duch, ara fa més de quatre anys, la Fundació Joan Maragall va decidir preparar dos llibres que recollissin els articles més destacats que havia escrit a la revista Qüestions de vida cristiana, amb el títol Parlar de Déu, parlar de l’home [Viena Edicions]. Així, el 2020 va treure el seu primer volum, dedicat als temes més teològics, i en queda pendent un altre de caire més antropològic*.

Lluís Duch era monjo de Montserrat. Atresora una bona quantitat de llibres i un nombre inabastable d’articles. Si bé es definia com a “antropòleg”, les seves reflexions tenen una dimensió molt més global. Els seus estudis, vastíssims, li van permetre fer una mirada original i contemporània tant a la societat que li va tocar viure, posant èmfasi en les seves tres grans crisis (la religiosa, la política i la familiar), com al llegat religiós del cristianisme. I això, tot i que no es prodigava gaire, en diàleg actiu amb el món intel·lectual no creient. No són pocs que, venint d’aquí, el consideren el seu mestre. La seva obra està considerada com una de les més genuïnes i sàvies que hi ha hagut al nostre país i és una pena que es conegui tan poc.

De Duch, a qui vaig tenir el goig de conèixer personalment, recomanaria moltíssims llibres, mai no me’n cansaria. I encara en tinc per llegir. Com deia, descriu molt finament els corrents de fons que hi ha sota la civilització actual: des de l’absència de la idea de Déu fins a l’imperi de la imatge i la velocitat, per exemple. Des dels dèficits del llenguatge fins a les difícils relacions entre religió i política, posem. 

En aquest volum, que recull articles des de 1968 a 2008, una època amb canvis brutals, podem veure’n uns tastets molt ben triats. La seva reflexió sobre l’actualitat del mite, i la seva combinació (que no rebuig) amb la raó; o la qüestió dels símbols al si del llenguatge modern o l’Església; o les pors de la institució catòlica davant els canvis que vivim; o una mirada també moderna de la Passió. L’objectiu de Duch, sobretot en aquests articles, és el de donar eines per llegir millor un món que costa d’entendre. Especialment, eines als cristians. Em sembla que per dos motius.

En primer lloc, com va repetint Duch als textos d’aquest llibre, perquè els cristians en teoria som aquells que hem cregut que val la pena ser-ne. Per diverses raons, sobretot després de la II Guerra Mundial, els homes i dones del món occidental basem la nostra identitat religiosa bàsicament per elecció i no per herència, com si diguéssim. Això té conseqüències negatives i positives. Les negatives: el debilitament de les esglésies i la ruptura de la transmissió, per exemple. I n’hi ha una de positiva, almenys: la necessitat de fer el pas més conscientment, més autènticament. Però en un ambient així, cada vegada necessitarem més eines, més arguments, més reflexió.

I, en segon lloc, perquè els cristians semblen perplexos davant el món on vivim I no només els cristians, esclar. Un món complicat, una mica caòtic i desconcertant. Un món on es percep més el silenci que la Paraula de Déu. Un món del qual hi ha la temptació de fugir, refugiant-nos a les parets dels nostres temples i les nostres certeses. Y ríase la gente, que diria Góngora. Així, adverteix del perill dels fonamentalismes, els analitza a fons contra tota obvietat i ens dona, per tant, les claus de la seva prevenció.

Parlar de Déu, parlar de l’home. Un títol que ho diu tot. Una cosa va amb l’altra, inexorablement.

* Comentari del llibre esmentat alprograma Creure avui, de TV Mataró (vegeu minut 16:40 d'aquest vídeo).

¿Hermètic o hermeneuta?

Diuen que la neurona que triomfa és la que fa sinapsi. Així, també que el coneixement que genera valor és aquell que corre, que s’aplica o es barreja amb altres coneixements. No en farem res d’un èxit de laboratori que no traspassa la porta. La porta. La clau és on ens situem, si dins o fora de la porta.

Hi ha d’haver un temps per cada cosa, i un espai. Porta endins, el coneixement és el desplegament de la complexitat: hores i hores d’estudi, mil temptatives frustrades, brainstorming de matisos, camins laberíntics, generació d’informació. Òbviament, s’imposa una necessitat de simplificació, o de jerarquització, que es tradueix en un llenguatge autoreferencial, inclòs l’argot. Com que això es fa “a porta tancada”, dins de les acadèmies o els laboratoris o qualsevol cercle d’erudició, als qui ho practiquen els hi direm “hermètics”. I els hi funciona: gràcies a això evoluciona la ciència, la filosofia troba “nous espais d’ignorància”, com definia Savater, podem interpretar molt millor els contextos de la història o la literatura, etcètera.

Però per fer-se útil, més enllà del narcisisme del que se sent propietari d’un saber superior als altres, ha de traspassar la porta. I aquest canvi de context significa necessàriament un canvi de text. Tot el que era complex s’ha de saber resumir. Tot el que era teòric s’ha de metaforitzar. Tots els significants ad hoc que només utilitzem a la cambra s’hi han de quedar (sigles i anglicismes inclosos). D’aquests en direm els “hermeneutes”, és a dir, els que, tenint accés a la cambra tancada d’una disciplina, decodifiquen els seus resultats per poder-se relacionar amb altres disciplines i, sobretot, amb el món en general. Món que, sovint amb els seus impostos o les seves compres, està finançant-los. 

Aquest intercanvi permet, almenys, dues coses. Una: fer actuar el principi de realitat sobre el coneixement: airejar-lo, comprovar-lo, discutir-lo, arriscar-se a fer-se malbé. I una altra: elaborar encara més coneixement amb el retorn de l’impacte hermenèutic. La tecnologia militar nord-americana de la guerra freda va fer néixer internet quan aquesta es va acabar, senzillament perquè algú va pensar en la utilitat més enllà dels usos pels quals havia estat pensada. Doncs això en tot.

Constato, així, que entre l’expertesa que ens envolta, quan s’adreça al públic, hi ha dues actituds. Una, la de l’hermètic que, mentalment, encara no ha sortit del despatx. Encantat de posseir el seu tresor, el tracta com un cofre inexpugnable la clau del qual només té ell, sacerdot, torsimany, gnòstic. Segurament és una barreja d’avarícia amb la inseguretat de qui no vol que el barregin amb els incults, sabent és un d’ells, en el fons. A l’espai de l'hermenèutica fa d’hermètic.

L’altra actitud és la de qui, sabent que té un tresor entre mans, sap veure que el luxe només ho és si es comparteix, i no necessàriament es tracta de generositat. És possible que ho faci per atresorar encara més. Conscient del valor del que ha estudiat, ho fa saber a través de les estratègies lingüístiques associades al valor per fer-se efectiu: el símbol, la paràbola, la intel·ligibilitat (no la vulgaritat, no ho confonguem). Que coneix perfectament l’eficàcia divulgativa de fer important qui escolta quan parles, i no fer-te’l tu. I excitat pel món que tan sols albira amb el seu descobriment, desplega el seu entusiasme recorrent-lo.

Article publicat a la revista Valors, en paper, el novembre de 2022.