Sobre 'Parlar de Déu, parlar de l’home' de Lluís Duch

Quan es va morir en Lluís Duch, ara fa més de quatre anys, la Fundació Joan Maragall va decidir preparar dos llibres que recollissin els articles més destacats que havia escrit a la revista Qüestions de vida cristiana, amb el títol Parlar de Déu, parlar de l’home [Viena Edicions]. Així, el 2020 va treure el seu primer volum, dedicat als temes més teològics, i en queda pendent un altre de caire més antropològic*.

Lluís Duch era monjo de Montserrat. Atresora una bona quantitat de llibres i un nombre inabastable d’articles. Si bé es definia com a “antropòleg”, les seves reflexions tenen una dimensió molt més global. Els seus estudis, vastíssims, li van permetre fer una mirada original i contemporània tant a la societat que li va tocar viure, posant èmfasi en les seves tres grans crisis (la religiosa, la política i la familiar), com al llegat religiós del cristianisme. I això, tot i que no es prodigava gaire, en diàleg actiu amb el món intel·lectual no creient. No són pocs que, venint d’aquí, el consideren el seu mestre. La seva obra està considerada com una de les més genuïnes i sàvies que hi ha hagut al nostre país i és una pena que es conegui tan poc.

De Duch, a qui vaig tenir el goig de conèixer personalment, recomanaria moltíssims llibres, mai no me’n cansaria. I encara en tinc per llegir. Com deia, descriu molt finament els corrents de fons que hi ha sota la civilització actual: des de l’absència de la idea de Déu fins a l’imperi de la imatge i la velocitat, per exemple. Des dels dèficits del llenguatge fins a les difícils relacions entre religió i política, posem. 

En aquest volum, que recull articles des de 1968 a 2008, una època amb canvis brutals, podem veure’n uns tastets molt ben triats. La seva reflexió sobre l’actualitat del mite, i la seva combinació (que no rebuig) amb la raó; o la qüestió dels símbols al si del llenguatge modern o l’Església; o les pors de la institució catòlica davant els canvis que vivim; o una mirada també moderna de la Passió. L’objectiu de Duch, sobretot en aquests articles, és el de donar eines per llegir millor un món que costa d’entendre. Especialment, eines als cristians. Em sembla que per dos motius.

En primer lloc, com va repetint Duch als textos d’aquest llibre, perquè els cristians en teoria som aquells que hem cregut que val la pena ser-ne. Per diverses raons, sobretot després de la II Guerra Mundial, els homes i dones del món occidental basem la nostra identitat religiosa bàsicament per elecció i no per herència, com si diguéssim. Això té conseqüències negatives i positives. Les negatives: el debilitament de les esglésies i la ruptura de la transmissió, per exemple. I n’hi ha una de positiva, almenys: la necessitat de fer el pas més conscientment, més autènticament. Però en un ambient així, cada vegada necessitarem més eines, més arguments, més reflexió.

I, en segon lloc, perquè els cristians semblen perplexos davant el món on vivim I no només els cristians, esclar. Un món complicat, una mica caòtic i desconcertant. Un món on es percep més el silenci que la Paraula de Déu. Un món del qual hi ha la temptació de fugir, refugiant-nos a les parets dels nostres temples i les nostres certeses. Y ríase la gente, que diria Góngora. Així, adverteix del perill dels fonamentalismes, els analitza a fons contra tota obvietat i ens dona, per tant, les claus de la seva prevenció.

Parlar de Déu, parlar de l’home. Un títol que ho diu tot. Una cosa va amb l’altra, inexorablement.

* Comentari del llibre esmentat alprograma Creure avui, de TV Mataró (vegeu minut 16:40 d'aquest vídeo).