¿Hermètic o hermeneuta?

Diuen que la neurona que triomfa és la que fa sinapsi. Així, també que el coneixement que genera valor és aquell que corre, que s’aplica o es barreja amb altres coneixements. No en farem res d’un èxit de laboratori que no traspassa la porta. La porta. La clau és on ens situem, si dins o fora de la porta.

Hi ha d’haver un temps per cada cosa, i un espai. Porta endins, el coneixement és el desplegament de la complexitat: hores i hores d’estudi, mil temptatives frustrades, brainstorming de matisos, camins laberíntics, generació d’informació. Òbviament, s’imposa una necessitat de simplificació, o de jerarquització, que es tradueix en un llenguatge autoreferencial, inclòs l’argot. Com que això es fa “a porta tancada”, dins de les acadèmies o els laboratoris o qualsevol cercle d’erudició, als qui ho practiquen els hi direm “hermètics”. I els hi funciona: gràcies a això evoluciona la ciència, la filosofia troba “nous espais d’ignorància”, com definia Savater, podem interpretar molt millor els contextos de la història o la literatura, etcètera.

Però per fer-se útil, més enllà del narcisisme del que se sent propietari d’un saber superior als altres, ha de traspassar la porta. I aquest canvi de context significa necessàriament un canvi de text. Tot el que era complex s’ha de saber resumir. Tot el que era teòric s’ha de metaforitzar. Tots els significants ad hoc que només utilitzem a la cambra s’hi han de quedar (sigles i anglicismes inclosos). D’aquests en direm els “hermeneutes”, és a dir, els que, tenint accés a la cambra tancada d’una disciplina, decodifiquen els seus resultats per poder-se relacionar amb altres disciplines i, sobretot, amb el món en general. Món que, sovint amb els seus impostos o les seves compres, està finançant-los. 

Aquest intercanvi permet, almenys, dues coses. Una: fer actuar el principi de realitat sobre el coneixement: airejar-lo, comprovar-lo, discutir-lo, arriscar-se a fer-se malbé. I una altra: elaborar encara més coneixement amb el retorn de l’impacte hermenèutic. La tecnologia militar nord-americana de la guerra freda va fer néixer internet quan aquesta es va acabar, senzillament perquè algú va pensar en la utilitat més enllà dels usos pels quals havia estat pensada. Doncs això en tot.

Constato, així, que entre l’expertesa que ens envolta, quan s’adreça al públic, hi ha dues actituds. Una, la de l’hermètic que, mentalment, encara no ha sortit del despatx. Encantat de posseir el seu tresor, el tracta com un cofre inexpugnable la clau del qual només té ell, sacerdot, torsimany, gnòstic. Segurament és una barreja d’avarícia amb la inseguretat de qui no vol que el barregin amb els incults, sabent és un d’ells, en el fons. A l’espai de l'hermenèutica fa d’hermètic.

L’altra actitud és la de qui, sabent que té un tresor entre mans, sap veure que el luxe només ho és si es comparteix, i no necessàriament es tracta de generositat. És possible que ho faci per atresorar encara més. Conscient del valor del que ha estudiat, ho fa saber a través de les estratègies lingüístiques associades al valor per fer-se efectiu: el símbol, la paràbola, la intel·ligibilitat (no la vulgaritat, no ho confonguem). Que coneix perfectament l’eficàcia divulgativa de fer important qui escolta quan parles, i no fer-te’l tu. I excitat pel món que tan sols albira amb el seu descobriment, desplega el seu entusiasme recorrent-lo.

Article publicat a la revista Valors, en paper, el novembre de 2022.