Votaré que sí. Ens ho mereixem.

 

Soc militant del PSC i, per tant, he estat convocat a la consulta sobre l'acord del PSOE amb Sumar que, també, obre la porta als acords que poden permetre un govern de progrés a Espanya i estalviar-nos el risc de, repetint eleccions, tot plegat acabi amb un govern de la dreta i la ultradreta. Això és el que es vota. Segurament, el punt més polèmic d'aquesta estratègia, òbviament, és el que la majoria resultant d'aquests acords aprovi una amnistia que lliuri del procés judicial que encara tenen pendent alguns dels organitzadors de l'altre procés, el que ens va empantanegar tan irresponsablement.

Ja sé que potser no importarà a ningú, però votaré que sí a l'acord. En primer lloc, pel que deia al principi. A mi em sembla que al país li calen polítiques responsables i d'esquerres, que encara hem d'avançar força per assolir nivells de benestar per a la població, amb importants riscos de pobresa, tot i els avenços d'aquests anys. Certament, no m'ha agradat pas tot, el que ha fet el Govern de coalició del PSOE amb Podem, sobretot el que atribueixo a l'afany woke del soci minoritari. Però crec que són qüestions menors, sincerament. Els nivells d'afiliació a la Seguretat Social, la reducció de l'atur, l'evolució de l'energia renovable, la implicació activa en la política europea i internacional... em semblen presagis rellevants del que pot assolir aquest refotut país que de vegades sembla odiar-se tant. Jo voto sí, sobretot, perquè vull aquest objectiu i, quan no assoleixes prou diputats (i potser fins i tot aleshores), fer que el màxim d'energies possibles conflueixin cap aquest objectiu inclou peatges. No només a la política, per cert: mirin la seva vida, sisplau.

En segon lloc, també ho he dit. L'alternativa només és la dreta amb la ultradreta, delerosa d'un poder que se li escapa (no del tot, potser, però déu-n'hi do), amiga de perillosos invents econòmics que acaben amb desastre, també econòmic. I, referent a lo nostre, amiga de mantenir el foc viu de la confrontació tant com sigui possible. En això coincideixen amb els sectors més durs de l'independentisme. Segur que pensen amb el rèdit electoral, però posen perillosament en perill allò que diuen defensar: la unitat d'Espanya. Els dos referèndums independentistes, i la declaració (fallida, tot s'ha de dir), es fan amb governs del PP, impàvids, que només reaccionen a última hora i malament. Aquesta és l'alternativa a un govern presidit per Sánchez (pel malvat Sánchez). De moment, la dreta no ofereix res més i ja ho coneixem. Multiplicat per Vox, no ho vull ni pensar.

Jo entenc perfectament que molts ciutadans, a Catalunya i fora de Catalunya, pensin que una amnistia als inductors de la pitjor crisi política i cívica que hem tingut a Espanya des de l'adveniment de la democràcia sigui un preu excessiu. Els de fora, perquè no han viscut el procés en la pròpia carn. I tampoc el canvi substancial a la vida cívica i política que van suposar els indults, que també havien d'enfonsar Espanya (per cert, els que realment creiem que això d'Espanya és sòlid no li cantem les absoltes amb tanta facilitat com aquests que tot el dia la tenen a la boca). Els d'aquí, perquè, com em passa a mi, el cos ens demana exigir una reparació. No venjança, però sí reparació. Potser no cal que ens demanin perdó, gairebé m'estimo més que em deixin en pau, però els hauria de quedar ben clar (i català) que el que van fer ha fet mal al país i a la seva gent. Aquest és el principal escull, la principal resistència, que força gent amb la que parlo em manifesta. I ho compartiexo. L'altre és la desconfiança, perquè aquí tots ens coneixem.

Ara bé, les mesures de gràcia solen ser beneficioses per qui les concedeix, per més cara de babau que li quedi en primera instància. I en segona, quan ha d'aguantar la retòrica excessiva dels seus beneficiaris directes. No cal anar massa lluny. Objectivament, els indults han rebaixat (a Catalunya, esclar) el grau de suport a la independència i han premiat els partits que els van defensar. Anys enrere, per posar un exemple, els indults concedits per Aznar a membres de Terra Lliure (entre els milers que va concedir ense que ningú digués Llúcia), van contribuir decisivament a l'eliminació d'aquest brot de violència i similars. Gràcies, José María. I l'acostament de presos d'Eta al País Basc que el mateix Aznar va ordenar en algun moment, contra el que semblaria, va contribuir a forjar una societat capaç de sortir al carrer i combatre el terrorisme cívicament. Si amb els terroristes va funcionar, ¿per què no funcionarà amb aquests quatre galifardeus?

L'horitzó és la reconciliació, diuen. Bé, jo de moment em conformaria en desfer del tot el risc d'una societat trencada, dividida pel mig per la llengua o qualsevol altre element diferencial, com passa en totes les societats que no gestionen a temps crisis nacionalistes com aquestes. Gestió que implica el que semblen injustícies, avui, però que són guanys per tothom a mig i llarg termini. I gairebé sense que es noti, si aquest fantasma es redueix a la mínima expressió, tindrem una Catalunya capaç del que sigui, com sempre que ha anat unida. I això beneficia Espanya, indubtablement.

No sé si ells mereixen l'amnistia. Però nosaltres, sí, això segur. Sigui qui sigui nosaltres i ells.

Omella i el català

Es veu que van fer beneir una marededéu de Montserrat al Papa, en el recent pelegrinatge a Roma amb motiu del 800 aniversari de la Confraria corresponent i tothom va quedar la mar de satisfet, pel que sembla. Però després, en un vídeo que fa córrer l'abadia de Montserrat, es veu al Papa preguntant al cardenal Joan Josep Omella, que el tenia al costat, "no ho he de llegir en català?", i l'arquebisbe de Barcelona diu "No..." I li ha caigut el món a sobre.

Bé, no el món exactament, només el món de Twitter, ara X, que quan actua acompassadament és com un exèrcit dimoníac al servei del propi plaer (els recomanaria una manera menys dolosa de fer-ho, si no fos pel decòrum). Quan n'ets víctima, d'aquest atacs, sobretot si ets un paio normal, espanta. Hi ha ajudat el despatx d'una agència governamental (catalana) que van recollir Catalunya Religió i altres mitjans, que no s'ha preocupat de preguntar qui caram havia preparat aquella pregària, qui n'havia decidit l'idioma i qui li havia muntat tot allò. Que, malgrat afirmar la mateixa nota que «Tots els actes del pelegrinatge es van fer en català, entre ells l'eucaristia de diumenge a la basílica de Sant Pere del Vaticà en la que va predicar el cardenal Omella», presenta el cardenal com un censurador de la llengua catalana. Llengua que és la seva materna i que, per tant, necessitaríem tot un curs de psicoanàlisi per entendre. Si fos veritat, esclar.

Perquè avui, els de RAC 1 («vostè ara és a Roma en un sínode, oi?» ha dit un Basté una mica despistat) han fet el que s'ha de fer. Anar a la font i preguntar. I Omella, una mica atabalat per la polèmica, ha aclarit que "això ho han preparat els monjos de Montserrat, que són els que envien els textos a la secretaria d'Estat, i ho van fer en castellà. Entenc que és així perquè el Papa no sap parlar català. Això no passa per l'Arquebisbat". Ai caram. Quan ja li havien dit de tot, quan ja havien exhaurit tots els insults possibles dins la (limitada) llengua catalaníssima dels detractors, alguns de molt il·lustres, ara resulta que el text escrit en castellà prové de les mateixes muntanyes serrades que acullen la imatge original de la que sempre serà, "dels espanyols, Estrella d'Orient" com diu el Virolai. I, concretament, Omella desvela el nom del pare Joan M. Mayol. Per sort, em sembla que no té Twitter, o X o com es digui, i s'estalviarà aquesta guerra santa que, com totes, malmet l'objecte que creu defensar. Com que això del procés ara és mort i enterrat, continuarem la festa amb el català. Espero que no tingui el mateix èxit.

Omella, al punt de mira

O potser no. Perquè Montserrat no té la llufa que van assignar mans molt poderoses al cardenal. Més aviat el contrari. Un cardenal que, tot i ser d'un poble que parla català a la Franja, se li retreu no ser català dia sí i dia també exactament com fan els blaveros a València. I que, en realitat, se li fa pagar que no rendís pleitesia al poder l'any 2017, quan una colla de polítics van pretendre imposar les seves idees saltant-se totes les lleis que van trobar pel mig. Una esbroncada de Puigdemont a Omella després de missa, de la missa d'homenatge a les víctimes del 17-A, va obrir un foc que encara avui cueja i que té el cardenal, el primer català en presidir la Conferència Episcopal Espanyola i un dels homes més influents a l'entorn del papa Francesc, el principal objectiu.

I això que aquest home té una paciència de sant. No ha fet treure les estelades que tapen creus a algunes esglésies de la diòcesi, ni ha demanat explicacions per altres usos partidistes de temples catòlics durant el procés. No ha fet notar que les multes que li van posar durant la pandèmia per fer misses (tot i complir amb les restriccions) o la campanya per les immatriculacions, les dues accions instigades per l'ara president Aragonès, han acabat amb un fracàs absolut. No para de dir que Catalunya ha de triar el seu futur amb concòrdia i diàleg, que és, de fet, el mateix que diuen la resta de bisbes catalans. I, tot i fer el possible per evitar el desastre el mateix 2017, amb una important oferta d'intermediació, no ha retret a ningú el seu fracàs. Que seria amb noms i cognoms. Encara l'altre dia, Puigdemont assenyalava l'Església catòlica com a  enemic. Un ressentiment habitual entre els descendents del bàndol carlí, d'altra banda.

Aquesta és la qüestió, com alguns venim denunciant des de fa anys, no el català. Que vagi vestit de bisbe, tot i ser prim, no ajuda a trencar el prejudici d'un país amb propensió anticlerical. Que el tractem com si no fos català o digne de la càtedra que ocupa, tampoc massa, després d'un procés amb tocs marcadament etnicistes, sovint. I que en determinats temes mantingui de vegades una posició poc moderna (com la majoria de bisbes, tot s'ha de dir) predisposa als que som d'esquerres més aviat en contra, esclar. Però si enmig de tota aquesta caça de l'home queda un bri de dignitat, que serveixi per defensar l'honorabilitat del nostre estimat cardenal. Més que res, perquè estaran restaurant la seva, aquells que la perden amb teòriques defenses tan nobles com les de la llengua catalana. I davant la Mare de Déu. Negra en un país de blancs.

La llengua de missa

A la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), aquest agost, el director general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Carles Armengol, ha fet públiques unes dades sobre l’ús del català a les celebracions religioses. Són d’un baròmetre del CEO que incomprensiblement encara no s’ha fet públic a l’hora d’escriure això. El director Armengol em va facilitar via X (abans Twitter) un quadre que, resumint, diu que el 25,5% dels enquestats va a cultes només en català, el 33,3% ho fa en català i castellà i el 22,1% només en castellà. A la UCE tot van ser esgarips i exigències, però el cert és que l’ús exclusiu de la llengua catalana està per damunt del castellà. I, mireu qualsevol agenda, la immensa majoria dels actes no litúrgics, almenys els catòlics, es fan en català.

Si ho comparem amb l’últim baròmetre publicat pel CEO, a més, els catalans castellanoparlants són un 45% i els catalanoparlants un 43%. I, en tot cas, un contundent 88% considera totes dues llengües com a pròpies. En una altra filtració de l’estudi que dèiem donada a conèixer a El Punt Avui, es revela que, dels catòlics de missa setmanal, “el 25% s’expressen habitualment en català i el 54,2% només en castellà”. O sigui que la proporció favorable al català supera amb escreix la llengua dels fidels i una mica la del conjunt de catalans. Però es veu que això és un desastre i una amenaça per la llengua.

Tot el que es faci a favor del català em sembla perfecte, només faltaria. Però em temo que el problema, si n’hi ha, no és a les esglésies, precisament. Al contrari. Fa més o menys un any que vaig regularment a una missa bilingüe. Per la majoria d’assistents deu ser la vegada que senten (i resen o canten) més en català de la setmana. I de mica en mica s’omple la pica.

Tampoc sé si aquest és un dels principals problemes de l’Església. En català o en castellà, les paraules ressonen massa. I, en castellà o en català, sovint s’entenen poc. Diria que és més urgent això altre.

*article publicat a la revista Foc Nou (setembre 2023)

Al judici final no hi haurà amnistia

 

Ja ho sabeu. El bisbe auxiliar de Toledo, monsenyor Francisco César García Magán, que fa de secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, en ser preguntat en roda de premsa sobre la pressumpta amnistia que exigeixen els partits independentistes per no repetir les eleccions generals, ha manifestat els seus dubtes. Com que no som en temps de matisos, i menys en aquests temes (i menys si el que parla és un bisbe), la traducció periodística és que "hi està en contra". "O estàs amb mi o estàs contra mi", que diu la versió heavy de l'Evangeli (Lc 11:23, la que ens agrada, en canvi, diu "si no estàs contra mi, és que estàs amb mi", a Mt 12:30).

 

Com no pot ser de cap altra manera, ja ha rebut per totes bandes. Els més suaus li diuen que no fa cas del Parenostre i l'Evangeli. Aquests, que confonen una mesura política amb el perdó, sovint són els mateixos que proposen la presó com a mesura universal per tots els mals del món. Els altres ja l'han acusat d'encobridor de pedòfils (l'amnistia no deu ser pels pedòfils, doncs), de nacional-catòlic i altres gràcies. Es veu que expressar dubtes sobre l'amnistia deu ser pecat. Mortal! Però anem a pams.

 

Primer, el de sempre: els bisbes, i tothom, pot opinar del que li plagui. Fins i tot de política, que, com del futbol, tothom en sap. I, si no ens agrada, sobretot si s'ha fet amb respecte, podem criticar-ho amb la mateixa legitimitat. Però també amb el mateix respecte i mirant de fer-ho amb arguments i no amb fal·làcies ad hominem. Els que no ho fan, diguem-ho clar, són els que falten i els que no entenen de què va això de la democràcia.

 

Segon, té tota la raó el bisbe quan ens fa veure que, de moment, no hi ha cap proposta d'amnistia sobre la taula, ni tan sols una menció explícita del candidat socialista a la presidència del Govern (quan el designin), i que, per tant, no sabem de què parlem. I té també raó en expressar el seu dubte sobre l'aplicació d'una amnistia en plena democràcia o en una situació no excepcional. Que, en tot cas, diu, ja s'hi pronunciaran els "tècnics constitucionalistes", és a dir, els que hi entenen i no pas ell. Que jo sàpiga en cap moment s'ha mostrat contrari a mesures de gràcia: les aplicades fins avui i les que es puguin aplicar en el futur. Les del govern Sánchez amb els reus del procés i les milers concedides per governs anteriors, de tot signe, a altres malfactors.

 

Tercer. Deixem ara el pobre bisbe. Sigui el que sigui que estiguin planejant els dos partits nacionalistes catalans amb el PSOE per evitar la presó dels que van protagonitzar l'atropellament democràtic del 2017, i van fugir, serà en tot cas una decisió política. No moral. N'hi ha molts que pensem que mereixen passar comptes amb la justícia, que no pot quedar impune l'abús de poder i l'intent d'imposar-se al marge de la llei. Exactament com demanarien ells si fos el contrari. I podem arribar a perdonar-los, esclar, fins i tot quan no han tingut ni la dignitat de demanar-nos-ho. Compte amb els que fan servir l'Evangeli, que té frases molt dures contra els que abusen del poder: "Més li valdria que li pengessin del coll una pedra de molí i el tiressin al mar" diu Mc 9:45. 

 

Però, com deia, la cosa no va per aquí, em temo. La mesura és política perquè, com passa amb totes les mesures polítiques de veritat, tria entre dues opcions dolentes. L'una, que el procés (un monstre agonitzant, tot s'ha de dir) rebi energia, focus i revifalla amb la processó de judicis, persecucions i sumsum corda. Perdent un temps preciós per dedicar-se a les coses importants (la dependència energètica de Catalunya, el futur de la nostra indústria, el reforçament d'una educació perduda fa temps entre la plastilina i els informes...). L'altra, que una sèrie de delictes flagrants, que vam veure i viure en directe, comesos per polítics (que ja tenen la llufa que sempre se'n surten) quedin impunes.

 

Ja sé que no m'ho pregunten però, a mi, si em fan triar quin dels dos pecats cometre, segurament serà el de la segona opció. Sabent, com diu sovint Joan-Carles Mèlich, que les decisions polítiques, en democràcia, sempre afecten negativament la consciència. Ho faria per patriotisme, perquè prefereixo uns quants quinquis més al carrer, tot i que hauré d'anar amb compte que no me la fotin, que perdre més temps en salvar la pàtria retardant els reptes que té el meu país. Assumint potser que a Toledo (on no han viscut el clima irrespirable del procés als seus carrers, gràcies a Déu) això costi d'entendre. I sempre m'acompanyarà la mala consciència. Ja en parlarem al judici de debò que d'aquest, senyors i senyores, ni vostès ni jo ens en lliurarem.

* article escrit a Catalunya Religió

Cantar i col·leccionar goigs

Un 24 d’agost, dia de sant Bartomeu, els meus pares em van portar a la missa que feien en una ermita d’Òrrius. Al final, tothom cantava mirant un paper. Veient que no era cap de les cançons habituals de missa, vaig preguntar “¿què és això que canten?”. Així vaig descobrir els goigs. Des d’aleshores, n’agafava dels llocs que visitàvem amb la família en les mítiques excursions amb els sis-cents. I els vaig començar a col·leccionar. Ara en tinc milers, calculo, i quan em jubili ja els ordenaré. També em vaig fer dels Amics dels Goigs. No soc l’únic. Però la tradició perviu més enllà dels col·leccionistes. Encara se’n canten als aplecs, a les festes… Amb fe, sí, però també amb la ironia i distància  postmoderna amb la qual ara ens mirem tot el llegat premodern religiós, esclar.

Resumint ¿quin valor tenen? Primer, que pràcticament només n’hi ha a Catalunya. De fet, va ser un dels mitjans pels quals el català va mantenir la tradició literària als anys de l'anomenada Decadència, tot i que els seus orígens són medievals, ergo pretridentins. I se centraven en els “goigs” que l’àngel Gabriel descriu a Maria. Segon, que ens fa reviure, desfossilitzar, la fe barroca (el període més popular del gènere), una mica com les processons, tan sensual i contradictòria. Alhora, beu de la Llegenda Àurea i del ball rodó medieval, entre d’altres. Tercer, que repassa els anhels i les necessitats materials de tota la geografia, com amb una lupa (el Parenostre ja diu que la cosa va del pa de cada dia, de fet). I quan dic tota, dic tota: n’hi ha gairebé a cada parròquia, a cada santuari, a cada petita ermita. Quart, que és multidisciplinar: abasta poesia, música, arts gràfiques… I ho fa amb esquemes molt simples però estrictes (mètrica, estètica, etc.). Cinquè, que hi participen tant fonts populars com cultes, creences gairebé paganes amb dogmes sumaríssims. És un feed-back: Roma diu i ara jo et dic el que interpreto. Sisè, que es canta comunitàriament, sempre davant el sant o advocació al qual es dediquen els goigs, però sempre fora de la litúrgia, i sense direcció clerical: pura autogestió. Setè: que, almenys a mi, m’és útil per felicitar el sant, una pràctica que sigui com sigui hem de recuperar, junt amb la importància de dir-se d’alguna manera, de tenir nom, si pot ser, digne, i no només edat…

I continuaria. Però deixem-ho aquí. Qui en vulgui més, hi ha al mercat tres llibres molt bons: La paraula de l’àngel (Fragmenta, 2007), de Dominique de Courcelles. Estudis sobre els goigs, d’Ignasi Moreta, ed. (Mediterrània, 2002). I el recentíssim Els goigs, de Pep Vila (Diputació de Girona, 2023).

Article publicat a la revista Galilea 153 del Centre de Pastoral Litúrgica (juny-agost 2023). Aquí es reprodueix en jpg.

Casualment, avui 21 s'ha penjat el poodcast "Taula compartida" sobre els goigs, que condueix Ignasi Miranda, amb amb Lluís Santasusagna, president de l'Associació Amics dels Goigs, i un servidor. ▶️ https://tuit.cat/jknAs

Missa a la catalana

 

Les reaccions a Twitter de la notícia redactada per Anna Guimerà a Catalunya Religió sobre l'adaptació lingüística de les misses celebrades en municipis turístics durant la temporada alta, com si això fos un invent d'ara, demostren, sobretot ignorància. No tinc les dades a mà, però sospito és així des del principi de la indústria turística a Espanya (marcada com a estratègica als plans desarrollistas), que va coincidir més o menys amb l'inici de l'ús de la llengua vernacla a missa. I, a Catalunya, hi hem d'afegir una forta industrialització i la immigració que la va fer possible. Jo, que vaig néixer en aquella època, sempre he vist que les parròquies alternen misses en català i en castellà (o, com la que vaig ara habitualment, combinant els dos idiomes) i, tant a Barcelona com a la Costa Brava, he sentit dir que s'hi fan misses en els idiomes dels guiris. Però com que la història sembla que comença el dia que tu t'assabentes de les coses, ara tot són sorpreses.

 

És sorpresa per dues raons. La primera, perquè la immensa majoria dels que s'indignen fa bastants anys que no trepitgen un temple catòlic, si és que mai ho han fet. La segona, perquè la diversitat lingüística dels cultes no ha comportat mai cap problema ni cap conflicte. Funciona perfectament. I, com que a Catalunya ens avorrim si no veiem conspiracions contra a pàtria a cada plec del nostre bell país, només falta veure una cosa que funciona per mirar d'esguerrar-la una mica. Això sí, cap dels que es queixen han anunciat que si deixen de fer sermons en alemany a Calella fan la prometença de rebre setmanalment l'eucaristia i cantar amb veu de tenor el Virolai. La cosa és deixar els turistes alemanys igualment sols però sense entendre res. Una pastoral molt maca.

 

Des de fa un temps, un dels objectius de la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat, en coordinació amb la política lingüística de la mateixa institució, consisteix en fer incrementar l'ús de la llengua catalana al si de les diferents confessions. Sí, senyor. M'agradarà sentir els mufecins de la meva ciutat recitant les cinc convocatòries diàries amb la llengua, dicció i teatralitat de Josep Maria Flotats. En fi, que facin el que vulguin i, sense conyes, ja em sembla bé l'objectiu. Però, sisplau, que a ningú se li ocorri salvar el món trencant l'equilibri lingüístic de les nostres misses, incloses les adreçades a teutons o eslaus vermells com una gamba. Aquesta mostra genuïna de cosmopolitisme és el lloc més barat que tinc a prop per practicar llengües, a més. Contra els catalans que sempre, sempre, han d'estar emprenyats i prohibint coses per defensar el que és de tots, i es pensen que només és seu, trobo que està bé que hi hagi capellans amables que vegin perfectament compatible defensar el català i fer coses en altres llengües quan els hi surti dels cíngols.

 

Fins ara, tot això ha funcionat. No amb resignació cristiana sinó amb la joia de la diversitat que ja anuncia el mite de Babel. I que Catalunya sempre havia reclamat cap enfora. A fora et faran el que facis dins.

Article publicat a Catalunya Religió.

Enllaços relacionats

Adaptar les misses per a turistes: “Acollim sense oblidar el català”

Misses en anglès, la proposta d’estiu per a feligresos i turistes al bisbat de …

“Com a rector de Lloret de Mar, ja acostumo a fer ‘vacances’ tot l’any a la Cos…

Nova missa en anglès al centre de Barcelona

Les misses internacionals, acollir espiritualment els turistes

Tradició, identitat, comunitat

 A Lluís Hugas, in memoriam

És curiós com, potser amb la idea de semblar modern, potser perquè tot plegat no deixa de ser un desarrelament en tota regla, els moviments secessionistes que hem vist últimament (Escòcia del Regne Unit, el Regne Unit d’Europa, Catalunya d’Espanya i, ai, ara sembla que toca Alemanya, també d’Europa) n’ha quedat bastant al marge la cultura popular i tradicional. Per sort, esclar, perquè ara li estaríem cantant les absoltes. Tot el contrari, un grup com The Tyets incorpora ara uns compassos de sardana en un hit i redescobrim, encara que sigui per un moment, la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan. Potser m’ho sembla a mi, però noto algun reviscolament de tradicions curioses que es venen com a espectacles únics, experiències per a joves urbanites. Les festes majors fan de les figures i els seus rituals el centre. I sembla que les processons i les romeries mantenen una bona salut. Ho celebro. A veure si hi podem sumar més elements que sobreviuen com poden des de la premodernitat a la secularització extrema postmoderna d’avui.

Entre d’altres coses, mantenir la cultura tradicional i popular em sembla rellevant perquè respon a tres neguits contemporanis en els quals anem una mica perduts i marejats. Tres neguits, sigui dit de pas, que omplen (em temo) les urnes de vots d’extrema dreta arreu d’Europa, per exemple, i que una canalització correcta i asumida per la majoria (espero) podria atenuar. Són tres: el de la tradició, el de la identitat, i el de la comunitat.

“Tradició”, deia Gustav Mahler, “no és adorar les cendres, sinó preservar el foc”. Tradició és el que ens ve d’antic, tant és de quan, i encara ens fa falta, encara ens diu coses. Potser no les mateixes, però ens en diu. I, sobretot que, passant per nosaltres, escalfant-nos i il·luminant-nos, passem als que ens segueixen. En aquest llarg procés d’acumulació de coneixements, experiències i contradiccions humanes, algú ha pensat que val la pena avisar els que venen. En forma, esclar, de rituals, que és com els humans funcionem, més que de teories (mot que prové d’allà mateix que déu), que queden molt amunt. Respectem, doncs, el saber del que ens han precedit, gaudim-lo a fons si no ens ho volem perdre, vivim-lo, i comencem a preparar-nos per traspassar-lo. Això és tradició. Els rituals, les danses, els espectacles, les cançons, els correlats de la roda del temps són aquí per això. Per rellegir-los en veu alta, per fer-los útils ara i avui, per avisar que la vida va en sèrio als qui encara no ho han entrat a l’edat d’experimentar-ho.

Qui som nosaltres?

La cultura popular i tradicional és enormement polièdrica. El que és costum on visc potser no ho és al poble del costat. O ho hem copiat “a la nostra manera”. Com que l’execució d’aquests rituals és forçosament visible, crea identitat. Identitat és el que veuen “els altres” i, per tant, aquesta línia tan entranyable com perillosa que delimita el “nosaltres”. Una de les funcions de la festa, per exemple, és traçar aquesta línia. Per això, de vegades, crea tensions internes. ¿És la cultura popular autòctona el lloc acotat als que han vingut de fora (i tota la vida tractarem de forasters)? ¿És la cultura popular d’aquests forasters un folklorisme que tolerem precisament perquè ens diferencia, perquè tracta “els altres” com a exòtics? ¿Hi ha estratègies de ruptura creativa d’aquesta línia o són una quimera romàntica? Sigui com sigui, el ritual ens recorda sensiblement el lloc d’on som, indestriablement. Activa un sentiment de pertinença inalienable que recorda (i alhora mira de protegir-nos-en) la nostra condició nòmada, com agrada dir a Rafael Argullol. 

Un altre savi, Lluís Duch, sostenia que “estranger” és tot aquell que no comparteix els implícits d’una comunitat. Tot seguit recordava l’imperatiu evangèlic d’acollir els estrangers (Mt 25, 35). Els implícits que sovint costa d’advertir de la família política, per exemple, com tants d’altres. Els explícits (la llengua, la bandera, les institucions) són insuficients per designar una comunitat. I els rituals són el símbol que tenim més a mà d’aquests implícits. La cultura popular exigeix la participació de la comunitat. No és un espectacle: fins i tot qui sembla que fa d’espectador hi està participant. No hi ha actors, pròpiament, ni gairebé professionals, i tota singularitat queda condicionada al conjunt. Ha de funcionar tot un engranatge complex perquè existeixi. Aquest engranatge és la comunitat i el seu dia a dia, sobretot. Els que ens venen a les botigues i els qui trobem a la cua, els amics i saludats i, especialment, els vistos. Aquells que quan els trobem en una ciutat llunyana, tot i que mai no els hem saludat, els hi diem “tu ets del meu poble, oi?” La comunitat, la gent. I on hi ha gent, per definició, hi ha conflicte. De gustos, de classe, d’ideologia, d’interessos, del que vulgueu. On hi ha gent hi ha diversitat i la cultura popular, lluny d’amagar-la, funciona si l’expressa (de vegades, per compensar-la, com al Carnaval). 

En el fons, la cultura popular respon a aquesta impossibilitat de viure harmoniosament amb els altres. I mira de fer-hi alguna cosa: explicant com se n’ha sortit (tradició), buscant punts en comú (identitat) i fent-hi actuar els que, aquí i ara, anem fent el que podem (comunitat). I tot això no sabrem mai com agrair-ho a persones tan generoses i sàvies com el mataroní Lluís Hugas, que ens acaba de deixar amb la flama a la mà més nòmades que mai.

Article publicat a la web de la revista Valors.

L'Àlvaro i en Queralt s'embruten

No votaré ERC. No em va fer cap gràcia la seva estúpida irresponsabilitat en tota l'etapa del Procés i no me'n fa cap, tampoc, que ara facin com si res no hagués passat. A més, jo ja tinc el vot decidit des de fa dècades. Però això no treu que em semblin desproporcionades i injustes les crítiques que han rebut l'advocat Joan Queralt i el periodista Francesc-Marc Àlvaro quan s'ha sabut que seran candidats independents a les llistes d'ERC a les properes eleccions generals, al Senat i el Congrés, respectivament. Crítiques a les xarxes, esclar, al carrer ningú en parla. 

Segurament tenen raó els que diuen que nodrir la política de tertulians diu molt poc a favor de les tertúlies i dels partits que els fitxen, incapaços de fer pedrera o de buscar al món dels professionals i intel·lectuals menys mediàtics les aportacions més oportunes. Però, deixant això a banda, a mi em sembla bé, d'entrada, que de tant en tant recordem que la política ens inclou a tots, no només als entesos i, molt menys, a això que en diuen "classe política" (quina expressió tan dolenta i tan significativa). Que a la política, que té un component teatral imprescindible, tant compta l'actor com l'espectador. I que l'espectador pot fer d'actor i enviar l'actor a fer d'espectador. O, com en aquelles performances enyorades de la Fura dels Baus (o les cercaviles), les dues coses alhora. Jo, quan algú es passa el dia dient què no li agrada "dels polítics", o dels partits, sempre li dic "ah, doncs posa-t'hi tu". Òbviament, de les excuses que em responen se'n desprèn que el principal problema de la nostra democràcia, creieu-me, és la mandra de practicar-la.

Soc lector ocasional de Francesc-Marc Àlvaro i molt escàs espectador de Joan Queralt. Em pot agradar més o menys el que diuen, i va a dies. Una de les coses que passa amb els tertulians és que se'ls posa de seguida cara de mestre tites. Com que és un dels signes dels temps, també, tot se'ns omple d'opinadors. Així que, si vols dir alguna cosa original, encara se te'n posa més, la cara, de mestre tites. No sé si us passa, però jo, a tots aquests, els diria, també "apa, fes-ho tu, a veure com t'apanyes". Perquè les coses, vistes de lluny, totes són fàcils. Però fer política, comptar amb factors explícits i els implícits, navegar entre l'interès general, el de tants i tants sectors, el del partit i el teu, atipar-se de petons dels teus, i de ganivetades dels teus, també, preveure els ulls de poll, conviure amb els pitjors insults i oprobis, tenir la família emprenyada de no veure't, obrir-se pas a la selva de la burocràcia, tocar poder, sí, però segurament ben poc i el poc que toques té riscos d'intoxicació... i tot i així mirar de tenir el cap clar, en fi, no ho és gens.

O sigui que caure als "cants de sirena" de la política sabent tot això, segurament cobrant menys, em sembla valent, necessari, oportú (i gens oportunista). I la cura d'humilitat que hauran de fer en veure que hi ha més prosa que poesia (tot i que ja s'ho deuen imaginar), molt benvinguda. No els votaré, però no em passa ni més remotament pel cap criticar-los per haver-se embrutat les mans. Ja era hora. Ara, que no facin com Ponç Pilat. Sort.

Surt a fora!

Jn 11,1-45 *

A l’Evangeli d’aquest diumenge s’hi narra la resurrecció de Llàtzer. Si bé la versió de Joan, com sempre, és plena de matisos i amb una literatura excel·lent, per nosaltres, per al lector modern (és a dir, després de la Il·lustració i el Romanticisme) hi ha una evident incomoditat. Els miracles i les resurreccions, diria que fins i tot la nostra a la fi dels temps, no formen part del nostre univers cultural. O, quan algú els defensa com si es tractés d’una realitat empírica, només perquè sembla que la fe ens ho mani, li recomanaríem que passés pel psiquiatre de seguida. I segurament amb raó. Aquests fenòmens, doncs, són propis d’un altre univers cultural. Al nostre, només suportem les coses inexplicables si sabem que hi ha trampa, com fem amb el Mago Pop. D’aquí la incomoditat dels creients, que vivim ara i no fa dos mil anys.

Tampoc val negar la credibilitat dels fets, com si els evangelistes ens expliquessin un conte, que ens hem de prendre metafòricament. Això val per als no iniciats, diguem-ne, però no per als creients. Una vegada, en una revista de moda, li van preguntar a Fernando Savater, que no és precisament creient, què era per ell Déu. I va respondre: “Déu és l’impossible”. A mi em va semblar clavadíssim. Els creients, doncs, creiem en l’impossible. No sabem com, ni on, ni quan, però tenim l’esperança profunda (és a dir, creiem) que el “no pot ser” un dia “serà”. Fins i tot quan tot pinta el contrari.

No pot ser un món sense guerres. No pot ser que els enemics ho deixin de ser. No pot ser que s’estimi una parella esgotada per la convivència. No pot ser una societat sense desigualtats. No pot ser que un assassí es transformi. Estadísticament, qui sostingui tot això, té raó. I, com a molt, intentem gestionar tot això, mirant de fer el mínim mal possible, que ja és molt. Però ens quedem en el no pot ser com a dada estable.

De manera que qual alguna cosa trastoca el “no pot ser” haguem d’interpretar-la com a signe de la presència de Déu. “Miracle”, en el sentit bíblic, vol dir “signe”. On ja has deixat per inútil una situació, és a dir, on venç la mort, de cop resulta que passa la contrària, precisament perquè ja l’havies deixat per inútil. Com els que en l’últim minut abans de ser gasejats als camps de concentració encara tenien temps per acompanyar gent més desvalguda que ells. Com aquells que veuen que això de l’amor és el que ve després del desengany, no l’efervescència primera. Com els que moren pensant que “un dia” imperarà la justícia. Com els que són capaços de buscar la reconciliació en el punt més fosc entre la víctima i l’assassí, com mostra tant bé la pel·lícula “Maixabel”.

Però el crit definitiu de la resurrecció és en el que Jesús cita el nom: «Llàtzer, surt a fora!» Això del Regne no en té prou, amb Déu, cal la in-corporació, el cos. El nostre o el del que “era mort i ara viu”. Picasso deia que volia que la inspiració l’agafés treballant. Doncs això: sense nosaltres tampoc hi ha miracle possible.

* Aquest és l'últim de quatre comentaris a l'evangeli de cada diumenge, que llegeixo avui al programa Creure Avui, a TV Mataró.

Il·lustració: Marco Pino, La resurrecció de Llàtzer (ca. 1525–ca. 1587), Yale University Art Gallery.

Perquè els qui no hi veuen, hi vegin

Jn 9,1-41 *

Ja ho dèiem la setmana passada. Aquests fragments de l’Evangeli de Joan que llegim aquesta Quaresma, a més de ser uns textos molt ben fets, ens presenten, almenys, dues coses. Una, que Jesús ho trastoca tot, de dalt a baix: el pecat no és el que diuen, la llei moral és al servei de les persones i no al revés i els que diuen guardar-la i respectar-la són acusats en nom de Déu. I dues: que un fet concret esdevé símbol. En aquest cas, la curació d’un cec serveix per anunciar la llum del món. 

La dicotomia entre els “cecs que hi veuen” davant els que no són cecs i estan ofuscats és recorrent. Recordeu que Èdip comprèn el que li passa quan li arrenquen els ulls. Com li passa a Gloucester al drama de Shakespeare, que amb els ulls buidats acaba guiant el rei Lear. Aquí, Jesús, però, el cura, en primer lloc. I ho fa contra la moral establerta. En primer lloc, perquè ho fa en dia festiu, que era sagrat (per cert, hi ha diverses curacions fetes en dissabte i aquest serà un retret del seu judici). Segon, perquè ho fa amb la saliva, que en els temps antics, com altres fluxes i elements corporals (suor, sang, semen, ungles, cabells) eren considerats connexions sagrades entre els déus i els homes. I, per últim, perquè la ceguesa era considerada fruit del pecat. Ben bé com no fa massa passava amb els malalts de sida, o encara passa amb els alcohòlics, per exemple. Jesús afirma rotundament que la malaltia no és fruit del pecat i retorna com un boomerang duríssim l’acusació als que així ho afirmin: «Jo he vingut en aquest món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs».

Podríem dir, doncs, que Jesús inverteix la sacralitat. Lo sagrat és curar, en primer lloc. Bé, doncs, això sí que és sagrat i passa per davant de tot. Les formes del sagrat són, en tot cas, un vehicle, no un fi. I, curant-lo, fent-li veure, simbòlicament obrim també els ulls. «Mentre sóc al món, soc la llum del món», diu també Jesús.

En aquests temps de pandèmia vam veure com n’era, d’important, la cura. Amb més o menys encert, tots vam entendre que era el primer i que, si calia, havíem d'esmerçar recursos, temps, la nostra mobilitat i els nostres hàbits a atendre els malalts. El que indica l’Evangeli, doncs, és que això del Regne passa en primer lloc per aquí. Però, en segon lloc, anuncia que fer-ne prioritat a les nostres vides “obre els ulls”, és a dir, ofereix la perspectiva de Déu, identificat aquí amb la llum. «Soc la llum del món».

Fa uns mesos llegia un reportatge a Catalunya Religió sobre unes monges prop del santuari de Terrades que han dedicat la seva vida a atendre i tractar malalts del VIH, de la sida. Una d’elles ho resumia molt bé: “ells són el Senyor”. No estic massa segur que ho tinguem clar, això, començant per mi. Per això, els escèptics que escoltaven Jesús en aquesta escena li pregunten: «¿És que nosaltres també som cecs?». Doncs potser sí.

* Aquest és el tercer de quatre comentaris a l'evangeli de cada diumenge, que llegeixo avui al programa Creure Avui, a TV Mataró.

A punt de segar

Jn 4,5-42 *

Aquest diumenge llegirem, a l’evangeli la trobada de Jesús amb una samaritana al pou de Sicar, tal i com la relata l’evangelista Joan. Com dèiem la setmana passada, aquest text ple de detalls reveladors inclou una doble lectura: la dels fets i la del símbol dels fets. El pou i l’aigua com a invitació a viure una vida més fonda, més autèntica. “una font d'on brollarà vida eterna”, diu. El tracte inusual d’un jueu amb una dona, samaritana i amb una vida personal que la moral tradicional considerava indecent, com a signe d’aquest Regne de Déu que ho trasbalsa tot. I, en tercer lloc, l’impacte que Jesús causa a aquesta dona, que és considerable, com a invitació a no demorar més l’arribada del Regne a les nostres vides. “Alceu els ulls i mireu els camps; ja són rossos, a punt de segar”, diu Jesús als seus deixebles.

Hi ha un poema de Salvador Espriu, que cantava Raimon, que està inspirat en aquest verset. Un poema que es diu “Inici de càntic en el temple”. De fet, poc temple hi ha, aquí. Els samaritans tenien, com si diguéssim, una religió a part, i veien Jesús i els seus com a jueus. I els jueus tractaven els samaritans com a inferiors. Així que quan la samaritana pregunta a Jesús si per seguir-lo haurà de canviar de religió, és a dir, si haurà de deixar de resar a la muntanya i fer-ho al temple de Jerusalem, Jesús li respon: “arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem” perquè “Déu és esperit”. L’evangeli acaba amb una entusiasta i cordial estada entre els samaritans de Jesús en la qual per primera vegada anuncia la seva missió. I els samaritans afirmen que “nosaltres mateixos l'hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món.”

Jo el trobo un text magnífic. Una història preciosa i una invitació entusiasta. I una manera interessant de celebrar la Quaresma, aquest període en el qual els cristians ens proposem a anar al fons de la nostra vida, a veure quina aigua en treiem. I en aquest camí posem de potes enlarie els prejudicis, els lligams i les rutines, la insubstancialitat de les relacions amb els altres. I en ser tractats com a dignes de Déu i no d’escarni, el que nota la samaritana, i els samaritans, en aquest camí, és joia i esperança: una vida així sí que val la pena.

Sovint ens queixem que avui aquí, a la Catalunya i l’Europa on vivim, ja gairebé ningú celebra la Quaresma. A mi em sembla, però, que la vella xaruga és pertot. Els debats públics són plens de retrets morals. Les propostes dels nous “salvadors del món” inclouen dietes més fortes que les de fer dejuni i abstinència. I ara hi haurem de sumar restriccions en el consum de gas i electricitat. Diem que tothom pot fer el que vulgui amb la vida personal, però ens falten dits per piular pontificant sobre els amors d’un futbolista. A tot arreu hi veiem pecat i correm a exhibir la nostra bona consciència. La Quaresma de Jesús a Samaria, però, no va col·leccionant descobriments de pecats i dient als altres com han de viure. Proposa viure i viure a fons la vida de cadascú. Una Quaresma feliç.

* Aquest és el segon de quatre comentaris a l'evangeli de cada diumenge, que llegeixo avui al programa Creure Avui, a TV Mataró.

Il·lustració: Jesús amb la samaritana al pou de Sicar (s, IV). Anònim. Catacumba Via Llatina. Roma.

Van al·lucinar

Mt 17,1-9 *

Aquest mes de març m’han demanat que faci un breu comentari dels evangelis que llegirem els diumenges, que són en plena Quaresma. A veure si me’n surto. D’entrada, al de diumenge que ve, del de la Transfiguració, que és de Mateu, però encara més als tres restants, que són de Joan, s’explica molt bé el doble sentit de les narracions. Quan Jesús cura un cec, són els ulls que tanquem al món i a la veritat els al·ludits. Quan ressuscita Llàtzer, reivindica radicalment la vida de tots nosaltres. Quan dialoga amb la samaritana, esbotza els límits de la moral establerta. En tots els casos, a més, Jesús es presenta com a Messies: no cal que espereu més, no poseu més excuses, és ara i aquí que Déu ens crida. Amb l'ara i aquí dels cecs, les samaritanes, els moribunds i els apòstols despistats que poblen la nostra vida. Si fóssim cursis diríem que lo transcendent és en lo contingent.

L’Evangeli, la bona nova, segurament, és això: no esperis més. El que tens a l’abast i el teu temps són límits, sí, però també oportunitats. I l’Evangeli ho explica combinant històries (en molts casos, històries sobre històries, com les paràboles), amb frases d’una força extraordinària, les reaccions humanes i massa humanes dels que les viuen i l’enorme personalitat de Jesús, l’impacte de la qual, sospito, és a l’origen de l’Evangeli. Els contextos socials, polítics i culturals són el decorat de l’escenari. Als homes i dones d’avui, de vegades, ens costa entendre aquest decorat, perquè som lluny d’aquells contextos. 

Un dels elements que ens costa més d’entendre són els fets, diguem-ne, sobrenaturals. Avui acabem de seguida atorgant-los la consideració de símbols. I sí, són símbols. Però, contra el que creiem nosaltres, pels que explicaven aquestes històries, immersos en el context de l’Israel del segle I, el sobrenatural era real. Deixarem de banda, per ara, d’on ve, això, i com avui els avenços de la neurociència ens poden explicar algunes coses. El fet és que aquella narrativa sobrenatural era el que més s’adeia per explicar l’impacte que els causà Jesús, com veiem en la Transfiguració. Directament, van al·lucinar. I, a la llum de l’al·lucinació, van comprendre algunes coses que en un altre estat quedarien amagades. Per exemple: que tot això que proposa té a veure amb la tradició jueva (d’aquí l’aparició estel·lar de Moisès i Elies), però que va en sèrio, que ve a complir-la en el fons i no en les formes. I que el camí per arribar-hi és ell mateix o, també per als moderns, a través de la humanitat i dels noms i cognoms concrets de cadascú que hi habitem. O sigui que tot plegat va de l’ara, de l’aquí i de vostè i jo.

* Aquest és el primer de quatre comentaris a l'evangei de cada diumenge, que llegeixo avui al programa Creure Avui, a TV Mataró.

Il·lustració: G. Bellini, La Transfiguració (1480), Museu de Capodimonte, Nàpols.