Pàgines

divendres, de gener 19, 2024

Pescadors d'homes feliços

Mc 1, 14-20



“Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”— diu l’evangeli que va dir Jesús— “Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir”. A mi, aquest tros em sembla un dels més contundents de l’evangeli. Primer, per l’expressió “pescadors d’homes” en contraposició al que era la seva feina. I, després, perquè aquells deixebles ho tenen clar i es posen a caminar ves-a-saber-on.


Diguem que aquells deixebles van triar la seva prioritat, fins i tot per sobre de la seva vida quotidiana. Si la setmana passada Jesús preguntava als primers deixebles “què busqueu”, a aquests altres els diu “doncs veniu amb mi”. El que busquem, si de veritat ho busquem, ens crida. Hi ha una prioritat. Cosa que vol dir que hi ha coses que no són una prioritat. No és que siguin pecat ni necessàriament dolentes, és que passen a segon terme. Ara, vull fer notar que aquesta prioritat, aquesta crida cap al que busquem, és una crida també a la felicitat. No al turment, a la cara de pomes agres, a l’obligació patriòtica o “al que toca” que faci. És la felicitat. I l'alternativa a no fer el que busques és la infelicitat, esclar.


Ho dic perquè sovint associem la vida creient al compliment de preceptes, sobretot abans, o d’un posat greu i distant del món. Parlo tant pels creients pietistes, que sembla que vulguin que el món s’enfonsi mentre ells segueixen el rosari, com pels creients més progres, que sovint veuen el món com una enterenyinada trama d’interessos de la qual cal fugir com sigui. No, no: em temo que la cosa passa per estar al món tal com és (pescadors d’homes, no de super-homes, ens demana Jesús) i, alhora, fer créixer la joia d’aquesta prioritat com aquell que té un tresor i no el vol gaudir sol. No és per res que a les paràboles s’associa el Regne de Déu a una festa o a una taula parada. Els cristians anem a l’Església a ser feliços, i també anem al món a ser feliços. No feliçois, esclar. Exactament al contrari: ser feliç no és ignorar “el mal” del món, ni fugir-ne, sinó aconseguir que no domini la nostra existència.


Dic, de pas, que potser seria bo que el to de l’Església desprengués aquesta felicitat, començant pel que tenim més a mà: nosaltres mateixos. I seguint amb les nostres celebracions i activitats. Ningú diria, de vegades, amb la comoditat de la repetició amb la qual hem configurat la nostra litúrgia, que a la missa s’hi va a viure l’inesperat: la presència de Jesús a la nostra vida. O que, amb l’impressionant llegat musical, teològic i artístic que atresorem, les acompanyem amb tanta precarietat als cants, als sermons o a la configuració dels espais.


Que les persones podem alliberar-nos dels jous, que la vida de cadascú val més que res, que ha arribat l’hora de la felicitat, i que tot això és a les nostres brutes mans, coses que em semblen unes boníssimes notícies, ens hauria fer saltar d’alegria. Si és que realment ens ho creiem, esclar. Si no, almenys, que ho sembli. Jo, almenys, vaig a missa a ser feliç i, de fet, sigui com sigui, la nostra alegria ningú no ens la prendrà.

Aquest és el text del "temps de reflexió" (comentaris e les lectures de diumenge) que faré demà dissabte al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró. "Creure avui" s'emet els dissabtes a les 7h i res reemet el mateix dia a les 14h, el diumenge a les 7:30h i 10:30h i el dilluns a les 16 h. I els programes els trobareu aquí

Foto: Monestir dels Jerònims (Belém, Portugal), 2018.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada