Normalitzar el fet religiós

 

Entrevista publicada al Full Dominical de l'Arquebisbat de Barcelona (15.12.2024)

Jordi Llimona. És ara. És aquí.

Quan em van dir que volien fer un acte de reconeixement a Jordi Llimona —no goso dir-li pare Llimona perquè m’hauria respost com ho feia a vegades: “que potser soc el teu pare, jo?”— aprofitant el seu centenari i els 25 anys del seu traspàs, em van venir al pensament els seus llibres. Els llegia amb ganes. I el seu testimoni. I els seus compromisos. Per a mi, era aquella època en la qual sortim a la intempèrie pensant que ho podrem tot, però que de busquem referents. El pare Jordi Llimona —ara sí— n’era un. Cristià, d’esquerres, valent. Era dels que, els agradi o no, saben que el seu lloc és aquí i és ara.

El seu aquí i el seu ara va ser Catalunya. Una Catalunya sota la dictadura i una Catalunya democràtica. Un país fet de diversos orígens i que malda per encabir-los en un present i futur compartit. Un país amb diferències, amb pobresa i, per tant, amb la crida per organitzar-se i superar-ho canviant el que calgui. El seu aquí, en conseqüència, va ser comprometre-s’hi, intervenint en la vida política a través del partit que va ajudar a fundar, el PSC, i de l’Església catòlica heterogènia i imperfecta que, malgrat tot, es va estimar tant i a la qual va servir des de la seva vocació franciscana als Caputxins.

I el seu ara també va ser la necessitat d’explicar-se amb el llenguatge d’avui, de comprometre’s amb els instruments contingents, d’entendre el món que canvia si tu, realment, vols també canviar-lo.

Em sembla que aquest missatge, almenys sempre que el puguem recordar, encara ens pot fer de referent: Aquí, ara, amb el que tenim a mà on som cadascú de nosaltres, podem començar a fer un món nou, una vida nova. Que no cal esperar-se. Amb la valentia i la llibertat d’en Jordi Llimona.

* Escrit per al llibret commemoratiu del centenari de Jordi Llimona, repartit als caputxins de Sarrià.

Governar per a tothom: el fet religiós

Llegia fa setmanes un informe del Vaticà segons el qual mentre el nombre de catòlics creix al món els últims 25 anys (cosa que no sé massa com compten), a la Unió Europea decreix en mig milió. Informes semblants avisen d’aquesta tendència per a totes les confessions, només corregida pels fluxos migratoris cap a Europa. En els propers anys, en cas de consolidar-se aquesta tendència, tindrem un món més religiós, en general, excepte a la UE. En conseqüència, també a Catalunya, com es dedueix del recent Baròmetre de la Generalitat sobre el fet religiós, tindrem una societat amb menys creients explícits (compensat en bona part pels que “creuen en alguna cosa”), amb més heterogeneïtat confessional i, toquem fusta, amb més diversitat interna a les identitats religioses, tot i que no necessàriament a les institucions que les representen. 

A mitjan setembre em van fer director general d’Afers Religiosos de la Generalitat i, grosso modo, aquest és el context amb el qual em moc. En primer lloc, caldrà que tota aquesta complexitat no desviï la necessitat que tota societat democràtica té de preservar el dret fonamental a la llibertat religiosa, que també s’exerceix cada vegada amb més complexitat. La llibertat religiosa és, encara avui, un bon termòmetre per mesurar la salut democràtica de les nostres societats. Normalitzar aquest dret és doncs un repte. Desafiat, per exemple, pels discursos islamofòbics o antisemites. O per un cert negacionisme creient.

En segon lloc, un altre repte de les societats occidentals és el d’assumir el fet religiós com a part del seu projecte i no com la rèmora infantil que, com a molt, s’ha de suportar i, en tot cas, tancar a l’armari privat. Alguns pensem que la crítica postmoderna, si bé té el risc de banalitzar i mercantilitzar el fet religiós, és un bon punt de partida per rectificar la mirada sobre l’espatlla que li envia el desencantament modern. I que és compatible el seu model d’home (i dona) crític, racional, central i emancipat amb els mecanismes que la cultura disposa per relacionar-se amb el més íntim, més pregon i més decisiu del seu ésser, per més inabastable que sigui. És a dir, la religió i els seus succedanis, inclosa la seva negació.

En tercer lloc, no ens ha de fer cap vergonya reivindicar les traces, almenys les culturals, que ha dibuixat i dibuixa encara la presència cristiana a Catalunya. Sense excloure’n cap altra, òbviament. Però seríem idiotes (en el sentit etimològic i en l’altre) si no veiéssim el nostre paisatge ple de campanars, el nostre art ple de simbologia religiosa, els nostres carrers i places, i registres civils, amb noms de sants, les nostres lleis fonamentals amb ressons mosaics, les nostres pràctiques cíviques amb regust parroquial, la nostra política amb humanismes cristians diversos. I seríem encara més idiotes, sobretot, si no en sabéssim aprofitar totes les seves dimensions, que depassen a bastament les creences de cadascú.

I, finalment, tot això que dic aquí ens interessa a tots que vagi bé. És un assumpte públic perquè, com dèiem, afecta al drets, pertany indissociablement a la persona. I perquè el fet religiós és ineluctablement comunitari, tant en el sentit intern, perquè es viu en comunitat d’una manera o altra, com en el seu sentit extern: perquè influeix per bé i per mal al conjunt de la comunitat política on s’insereix. Encara més, el fet religiós es relaciona amb la resta d’aspectes vitals: en els comportaments públics, en l’atenció i les cures, en la convivència al barri, en els límits morals, en el capteniment econòmic i social, en l’alimentació, en la sexualitat, en la llengua, en les connotacions culturals d’origen, etcètera. Millor que ens entenguem, doncs. I si es tracta de governar per a tothom, el fet religiós n’és un excel·lent exemple.

Article publicat a la revista L'Agulla.

Diversitat religiosa i humanisme cristià

 

 

Entrevista al programa "Signes dels temps", de TV3, per Montserrat Esteve, emesa el dia 8 de desembre del 2024.

Fins aviat

 

El marc és engrescador. Nou govern que, així ho esperem molts, obri potser una etapa a Catalunya d’estabilitat i progrés. L’any del Mil·lenari de Montserrat, una excusa perfecta per mirar enrere i endavant, per exemplificar el pes de la religió a la vida cultural, social i política de Catalunya, amb els ets però també els uts. L'eclosió, cada vegada més evident, d’un munt d’opcions religioses, incloses les que no se’n senten, o se’n senten crítiques. Els reptes i les oportunitats (i els problemes i angoixes en determinats sectors, esclar) que les transformacions de la nostra societat, incloses les religioses, provoquen. Una trajectòria ben enfocada, professional i atenta de tantes i tantes entitats dedicades al fet religiós, inclosa l’administració. Un equip tècnic bo, a la Generalitat. Un conseller i un president, un govern, que atorguen importància, al fet religiós i al seu pòsit humanístic.

I, ja em perdonaran que avui parli de mi, algú que ja té una edat i una trajectòria que acumula ja una mica d’experiència (l’experiència són els fets reflexionats, no ho oblideu). Experiència política, de gestió i sobre el fet religiós. Amb èxits i fracassos. I que, xerrameca i de vegades impertinent, no s’està de dir el que li sembla. Ara és l’hora de posar-s’hi, li diuen. De governar per tothom, de fer-ho bé, de posar la Generalitat més al servei de la gent que mai. De fer la política mirant a la cara de la gent, compartint una part de les seves vides, vigilant que no et taqui el deix corrosiu el poder, això tan necessari i perillós.

Així que des de fa unes setmanes que em van proposar ser el nou director general d’Afers Religiosos a la Generalitat. No puc dir que no ¿oi que m’enteneu? És tan apassionant, tan necessari, tan agraït, que em faltaran mans (i cap). I pregàries. Però ho intentarem. Hi posarem tot el que cal. Esforços i algunes renúncies. Com per exemple, lamentablement, haver de deixar aquesta columna de Foc Nou. “Qui es perd en la seva passió perd menys que qui perd la passió” deia Kierkegaard, i ara toca, com si fos un jove romàntic, seguir aquesta rauxa amb tot el seny del món. Vostre, sempre.

Article publicat a Foc Nou (setembre 2024). Foto: a l'acte de commemoració dels 50 anys de la revista (5-11-2024)

El desgovern sobre el fet religiós té conseqüències negatives

 

Entrevista a Catalunya religió, per Glòria Barrete, emesa el 25 d'octubre del 2024.

Aquí la notícia. Aquí en castellà.

Del Nord al Foc

 

El dia de santa Mònica em va rebre al Palau de la Generalitat el conseller Ramon Espadaler. M'havia enviat un whattsap mentre era de vacances citant-me. Amb el president Salvador Illa havien decidit proposar-me la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. En vam parlar una bona estona, amb tota franquesa i cordialitat, i vaig acceptar aquest honor. Avui, finalment, m'ha nomenat el Govern. Ho vaig acceptar no sense por, o respecte (com tot el que m'han demanat que faci en aquesta vida, tant a la política com al món privat), però també amb moltes ganes de fer-ho bé.

En primer lloc, perquè quan el teu Govern, inclòs el president, et demana alguna cosa, hi ha com una mena de deure patriòtic (no sé dir-ho de cap altra manera més moderna) que passa per damunt de moltes altres coses. La Generalitat és la principal institució d'autogovern de Catalunya. Si tot això ens ho prenem seriosament (l'autogovern, Catalunya) ens hi hem d'implicar quan ve l'oportunitat. Si no ens hem de preguntar què ha de fer el meu país per mi sinó què puc fer jo pel meu país, com va resumir Kennedy, toca arremangar-s'hi. I fer-ho des de la més ferma voluntat de servei públic al conjunt del país, governant per tothom.

En segon lloc, perquè des de ben jove, gairebé adolescent, que soc del PSC, el partit que ha rebut més suports populars a les eleccions amb el candidat que va obtenir més suports parlamentaris. No sempre hi he estat d'acord en algunes coses. Tampoc me n'he amagat. Però el que m'hi va portar, el compromís per una societat més justa i lliure, l'anhel per una Catalunya sense exclusions, és idèntic, potser fins i tot més fons, encara. I els objectius polítics no són res sense posar-s'hi, sense compartir-los, sense pencar. No són res sense "l'embrutiment" de la realitat. El PSC ha confiat en mi moltes vegades, per diverses responsabilitats i he intentat correspondre amb totes les meves capacitats. Les que tenia en cada moment i les que he adquirit. També hi he conegut persones magnífiques, la majoria de les quals, per diverses raons, no rebran aquests encàrrecs i continuaran al peu del canó. Últimament, he estat vinculat al grup de Cristians del PSC, on m'hi trobo molt a gust. I tot això m'ha fet molt feliç (sense oblidar que també he patit lo meu, com és natural). Em sento en deute. Feliçment en deute. I amb moltes ganes de seguir treballant per un projecte de país al qual el PSC està abocat. "El PSC es va crear amb l'objectiu principal de governar la Generalitat", crec que ha dit alguna vegada Raimon Obiols. Doncs au.

I, en tercer lloc, perquè la qüestió religiosa m'ha interessat sempre, més enllà fins i tot de les meves creences o conviccions. M'interessa perquè abunda en el "més enllà" de la realitat aparent i, malgrat tot, no s'acaba d'entendre al nostre Occident entestat precisament en transcendir l'aparença (així neixen la física, les matemàtiques, la psicoanàlisi, el marxisme, la filologia, la poesia o l'art contemporani). M'interessa perquè és una part de la condició humana universal i des de l'inici de la humanitat, indissociable de la resta, que intervé en la cultura tant per expressar-se com per influir-hi, de vegades subreptíciament. M'interessa perquè es pregunta sobre el fons de les coses, sobre el que ens aguanta, sobre els "mandats", no tant per descobrir-ho (ja m'agradaria) sinó sovint per fer-ho trontollar, per veure'n la vanitat. I m'interessa perquè a Catalunya que, com a la resta d'Espanya, que hem passat uns quants segles sense cap altra referència que la catòlica, avui emergeix com un país més divers també en la seva configuració religiosa, amb els avantatges i riscos que suposa. Això ha fet que, des que vaig deixar de ser regidor, la meva vocació professional s'hagi vinculat a projectes d'aquesta temàtica, especialment exercint de cap de comunicació de Fragmenta, una editorial privada i aconfessional que, sobretot, publica llibres al voltant de la qüestió religiosa, sense estalviar crítiques, mirades diverses o fins i tot atees. També m'ho he passat pipa i deixar-ho és el que més em dol. No cal dir que, a més, n'he après molt i que he conegut també persones d'una alta vàlua.

Si tot va bé, doncs, dijous ja exerciré. Aniré del Nord al Foc (a la plaça del Nord hi ha la seu de Fragmenta i al carrer del Foc, la de la Direcció General), que potser és com "baixar als inferns", que diem al Credo. No ho sé. Sí que tinc bones referències dels treballadors que hi ha adscrits (sempre és bo rodejar-se de gent millor que tu, diuen, i ho confirmo), entre els quals hi ha més d'un exdirector general de la cosa, que són funcionaris de carrera adscrits a aquest servei. Entre ells, en Carles Armengol, el meu predecessor, a qui aprecio i a qui vull agrair sincerament la seva dedicació, de la quan només penso aprendre'n. Dedicació que ha inclòs, pobre, algunes crítiques meves. Només per això, i l'esportivitat amb la que ha respost sempre, ja mereixen tot elogi.

En fi. A veure si ho faig bé. Sigui com sigui, seguiré el consell de Salvador Espriu, en un poema que va llegir el president Montilla el dia que va prendre possessió, aquí. El més humil dels servidors.

El català sol ser un apassionat amb compensacions

 

«Sense el pragmatisme localista, la política és pura demagògia, i sense les il·lusions superiors és pura mediocritat administrativa i, en la nostra situació, mediocritat provinciana acusadíssima.» (p. 14)

«Aquesta posició [de Prat de la Riba] havia de topar amb la gram majoria del país, formada [...] en els hàbits, vicis, inclinacions d'un passat històric aclaparador, anormal i d'una morbositat difícil. Era una posició passiva però crítica, sentimentaloide però sarcàstica, d'una inèrcia d'aspecte pensarós però estèril. Era una opinió que de la política només li agradava la part externa, els focs d'encenalls, l'anecdotisme frenètic. A ningú no se li havia ocorregut que la finalitat de la política consisteix en el govern, en l'aprofitament d'unes determinades intel·ligències per crear, per a fomentar uns interessos generals, per a promoure institucions que Prat volia autèntiques.» (pp. 33-34)

«Prat ho veia clar: és preferible —deia— tenir cent mil catalans que només tinguin un u per cent d'esperit catalanista que mil catalans completament catqequitzats. I és millor —afegia— perquè aquest miler, ja el tenim, i, guanyat l'u per cent dels altres, arribar al cent per cent és una qüestió de temps.» (p. 40)

«[Prat deia que] a Cambó no li interessaven els catalanistes convençuts, perquè ja els tenia. Els que li interessaven apassionadament eren els hipotètics.» (p. 48)

[Cita de Popeu Fabra:] «L'ideal que perseguim no és la resurrecció d'una llengua mevieval, sinó formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga sense els llargs segles d ela decadència literària i de supeditació a una llengua forastera.» (p. 75)

«Les situacions d'anarquia no han creat mai res; és un principi d'ordre que ajuda a vècer la tendència al mínim esforç, a la peresa mental i a l'esterilitat. [...] Si l'escriptor té força creadora, la convenció gramatical no li és mai un obstacle  ni un entrebanc: més aviat li és una facilitat.» (p. 87)

«[Llegint Joaquim Ruyra] primer em vaig quedar sorprès [...]. Després em vaig entusiasmar. Després, encara, m'agaà una fascinació morbosa er la seva escriptura. Aquesta fascinació era, en el meu interior, tant més estranya per tal com en l'obra de Ruyra no hi ha cap idea que em pugui interessar. [...] Malgrat aquesta falta del que jo considero la sal de la vida, de les idees en tant que síntesis, vaig quedar meravellat.» (p. 113)

«El català sol ser un apassionat amb compensacions.» (p. 241)

«Com saben les persones que m'han tracta i em tracten, jo sóc un conservador, perquè sempre m'ha semblat absurd que els homes afegeixin les seves facultats intel·lectuals i la seva força material a l'incessant treball de destrucció que realitza constantment i implacablement la naturalesa. No hi ha necessitat, em sembla, de matar prematurament i abans d'hora ningú. si la naturalesa es dedica a aquesta feina d'una manera tan ordenada i perfecta. [...] En definitiva, el conservador és l'home capaç de viure amb els seus semblants.» (p. 281)

«De tota la Península, és a Catalunya on hi ha més individualistes per metre quadrat. Aquesta característica, aquesta acusadíssima característica, explica la grandesa i la misèria de la nostra economia, la grandesa i la misèria de la nostra política, la grandesa i la misèria del nostre món itel·lectual.» (p. 293)

«Riba deia de mi que era "un alcaloide del sentit comú"  —diré tot passant que conceptuo aquest elogi tan gran que no en vull d'altre.» (p. 358)

«L'afecte no sol ésser moneda corrent entre els intel·lectuals i encara menys entre els artistes [...]. El sanguinari ofici que practiquen és inhumà- És inhumà en el sentit del dèficit que es produeix entre l'esforç i el resultat. En el nostre país aquest dèficit és fabulós, perquè el resultat és nul i inexistent, sobretot el més satisfactori, que és el resultat social. Per això la nostra literatura no pot ser res més que una cosa de capellans, de candidats a capellans i de senyoretes, vull dir per a persones que han nascut per a l'habitabilitat del sacrifici sistemàtic.» (pp. 358-359)

«En definitiva, els intel·lectuals que han estat sempre més ben compresos a tot arreu han estat els cínics i els enzes.» (p. 363)

«Xènius [...] estirà tant la corda, que caigué en la banda oposada, creant un cultisme de tipus estetitzant, pràcticament dialectal i singularista. Ës un d'aquells escriptors que creuen que es pot donar més durada i més elegància a una frase destruint la simplicitat meravellosa del seu geni, posant, per exemple, la coma on no la posa tothom, sinó una mica més endavant o una mica més endarrera.» (p. 368)

[Francesc d'A. Galí deia que] «la Mancomunitat [...] és l'organisme públic d'aparença més modesta però de més gran transcendència que aquest país ha tingut en molst segles d'indiferència i d'inanitat total.» (p. 427)

«[Joan Crexells] no era pas un humanista de reflex i de segona mà, un humanista com els que sol donar el país, de bona butaca, copetes de licor clerical, formulador de sentències òbvies, creador d'intrigues permanents i mantenidor d'odis africans.» (p. 443)

«Quan jo tenia disset anys, en aquella edat e què l'esperit és com una esponja que absorbeix les ficcions externes.» (p. 519)

«En aquell moment a Barcelona es podia fer un ressopó magnífic [...] per tretze o catorze rals. Una dona agradable valia tres pessetes. Una absenta deliciosa, fresca, gelada, costava cinc rals. Un diari es feia badant i fumant. La ineluctable aparició matinal del paper semblava deguda, més que res, al fet que a unes quantes persones els agradava d'anar al llit tard.» (p. 608)

Extractes de Josep Pla, Homenots. Primera sèrie, OC XI, Ed. Destino, Barcelona, 1980 (2)

Això s'hauria de fer a l'escola

 

Des de sempre, quan he assistit a alguna reunió o alguna conferència on el ponent creu que a societat s’ha de “sensibilitzar” del tema que està tractant, invariablement algú aixeca la mà i proposa que el tema es tracti “a l’escola”. Com que representa que els adults ja estem contaminats i fets malbé, argumenten, amb l’assentiment de tothom, que almenys la canalla pugi “sensibilitzada”. Si de tot el que he sentit a la meva vida que s’ha de tractar a l’escola n’haguessin fet només una classe no hi hauria hagut temps per fer el que han de fer, en realitat, les escoles. O potser sí que ho fan i d’aquí els resultats de PISA, ves a saber.

Però no és del nostre sistema educatiu, que vull parlar. Ignoro completament cap on cal portar-lo, cosa que sembla que tothom ja sap perfectament. El que vull fer notar, precisament en aquesta revista, és que entre les innombrables coses que hem delegat a l’escola hi destaca la dels valors morals. Paral·lelament a la crisi d’autoritat que viuen les nostres “estructures d’acollida”, com n’anomenava Lluís Duch, li demanem a una d’elles, l’escolar, que mantingui la flama de l’autoritat moral. Que hi prohibeixin els mòbils. Que posin al dia els nostres fills del complicadíssim (almenys per mi) mapa de sexualitats possibles. Que aprenguin hàbits saludables. Que, a la vigília de l’apocalipsi, aprenguin com el catecisme quins són els mals que els adults reprimim, i de vegades no gaire: el canvi del clima, el masclisme, l’homofòbia, el racisme, el militarisme. I el nou marc mental, la nova “sensibilitat” que les seves ànimes càndides encara poden lluir. I conjuntament amb tots els valors positius, el català. Que, com tothom sap, és l’idioma que els bons han de salvar. A mi em sembla que Rousseau estaria eufòric.

Jo, que anava als escolapis, sempre els agrairé que no ens fessin sermons. Si algú en volia, esclar, sempre podia anar on se'n fan, que és a missa. Tampoc diria que aquell fos un model educatiu a imitar, en general, però l’escepticisme sermonejador, potser cansats de dècades de practicar-lo sense massa èxit, sí que em sembla una bona idea. Mirem, de fet, què diuen les últimes enquestes sobre les preferències ideològiques dels segments més joves i veurem com hi creixen els valors contraris als esmentats, sobretot entre els nois. Tinc la intuïció que, tant la unanimitat benpensant tant de l’escola com dels corrents dominants als mitjans convencionals, més aviat repel·len joves, que necessiten també referents de ruptura. Sense els quals mai seran adults, de fet. I que el missatge a “sensibilitzar” sigui tan compacte, tan poc porós (sempre alerta amb els micromasclismes i microracismes, per exemple), els animi a acostar-se a les posicions exactament contràries. A mi em fan pensar amb els punks o els heavys de quan era petit, amb la diferència que vivíem en una transició de pensament dominant.

Deia que al cistell de les bones causes sovint s’hi col·loca la llengua. El català com a valor moral. No sé si li fa cap bé. En alguns ambients, el català és la llengua d’ells. Dels mestres, dels polítics, de TV3. Dels independentistes. La llengua dels que la defensen com un valor moral, obviant-ne totes les altres característiques: la seva utilitat, el seu prestigi, la seva tradició, però també les “coses dolentes” que s’hi poden fer… Fa un parell d’anys, un humorista jove de Palamós, Raül Roco, mostrava molt bé a les xarxes aquesta dicotomia imitant les seves mestres a classe. No sé on li vaig sentir dir que mai parlava en català i que, quan ho feia, no li sortia bé. Però les imitacions són excel·lents i l’expressió lingüística, perfecta. Ara, un altre humorista de Mataró, que es fa dir Wiz Problema, triomfa a les xarxes i en algunes sales alternatives comparant desenfadadament com es prenen una mateixa situació persones tòpiques del lloc on viu d’acord amb els seus orígens: catalans, gambians, equatorians, marroquins o gitanos. El català que fa servir (gairebé només quan imita catalans) és també molt acceptable, però no deixa de ser, alhora, cosa d’altres. No sé fins a quin punt la moralització, el caràcter bàsicament de lluita i resistència que s’ha atorgat al català, hi ha contribuït, a banda dels factors que sempre s’esmenten. I que aquest posat de la Lliga del Bon Mot que ens agafa quan una causa ens sembla justa potser ens l’hauríem de repensar. Els adults, no només els mestres, certament, tenim la responsabilitat de la transmissió moral. Però, esclar, l’autoritat moral s’obté amb el que fas i no pas amb el que dius. Sovint, el que dius substitueix hipòcritament el que no fas. I es veu d’una hora lluny.

* article publicat a la web de la revista Valors.

La vaga de fam

A la celebració del Dimecres de Cendra es va llegir el tros de l’evangeli de Mateu (6, 1-6, 16-18) en el qual Jesús és molt dur contra l’exhibicionisme “a les sinagogues i a les cantonades” de la pregària i l’almoina i recomanava pregar “a la cambra més retirada” tancant-nos “amb pany i clau”. Dues setmanes abans, tres jubilats havien convocat els mitjans de comunicació i una colla d’amics per començar una vaga de fam en una església barcelonina, conclosa al cap de pocs dies, a favor de Palestina aran de la guerra de Gaza. L’acció va començar amb un aplaudiment, un auto-aplaudiment com es pot veure al vídeo que en van fer. Òbviament, com pressentia al principi, ni els palestins, ni els poders públics, ni els israelians ni absolutament ningú ha notat res. ¿Quin era, en realitat, l’objectiu d’aquesta acció? Ells mateixos, la seva consciència, la pressa en ser ubicat al cantó dels “bons”. Per això s’aplaudien.

Ja sé que no faré amics dient això perquè la reacció de bona part dels meus amics catòlics, molts d’ells lectors de Foc Nou, i vint entitats cristianes, també ho van aplaudir públicament. Però, a la llum del fragment que citava al principi, em sembla un gest narcisista. Per la seva inutilitat i, per tant, treient focus i energies a iniciatives més útils, que és el que realment cal. Perquè no he vist cap d’aquests, entre ells una exdiputada, que tinguessin cap sensibilitat similar quan aquí a Catalunya o a Israel mateix hi ha hagut atacs terroristes o segrestos. Però, sobretot, perquè les solucions als problemes polítics es fan amb política, això tan lleig que no provoca cap aplaudiment moral: solucions grises, embrutiment de mans, cessions i pragmatisme. 

Em temo que la crisi de la política no prové, només, de les seves males praxis. A parer meu, hi projectem una exigència moral que no li pertany, reduint les seves possibilitats a “bo” o “dolent”. I, esclar, fem mans i mànigues per semblar sempre “dels bons”, per correspondre a la moral dominant de cada moment: ara la independència, després Palestina, el feminisme o l’animalisme. I que ens aplaudeixin. Fins que l’afartament davant la correcció política ens porti a l’altre cantó de pèndol.

* article publicat a Foc Nou (març 2024)

Gavines a Mataró

 

Des de fa uns mesos, més o menys després d'una tempesta, i probablement coincidint amb el període de reproducció, he notat que a Mataró hi ha més gavines pel casc urbà. Fa poc en vaig veure una volant a més de 2 km de la platja, on fins ara les havia vist sempre (i d'espècies diferents), corrent darrere d'un parell de coloms, tot al vol entre Cirera i la Llàntia. Un espectacle. Els companys d'espècie colúmbida esperaven, sota l'obra d'un arbre, que passés el perill. Vaig pensar si l'ajuntament no hauria contractat pas les gavines per disminuir la població de coloms (tot i que jo prioritzaria actuar contra les cotorres, que són escandaloses). No es pot descartar res. En veig quan soc a casa o a casa d'altres, que tot d'una apareixen voltant i de vegades aterrant-hi. O pel carrer, quan aixeco el cap (que és sovint, avantatge dels que no som gaire alts). Les sento cridar per la nit, no sense fressa. Però el més curiós és que quan, amb amics o coneguts, parlo d'aquest fenomen que he observat ningú sap de què li parlo. I tampoc ningú me'n dona cap explicació. De vegades penso si és cosa meva i ja noto els estralls mentals de cinc dècades d'excessos.

Miro a internet. Veig que els hàbits territorials canvien arran de la seva alimentació variada i que les ciutats en són propícies a generar-la. Me n'alegro quan veig que, entre els seus gustos sibarites, hi ha rates i coloms (com us deia). L'ecologista que porto a dins, que tinc una mica reprimit, em diu que és el millor mètode, en tot cas, per fer-hi front. A internet es queixen, però, del poder corrosiu de les seves generoses defecacions. El més inquietant, tanmateix, seria que es reproduís un episodi d'atac a la població humana com el que es va detectar fa deu anys en un poble de Cornualles. I jo que em pensava que El ocells de Hitchkok eren una metàfora.

Jo soc un ignorant i no tinc prou paciència. Però segur que tenim entre nosaltres persones que ens puguin explicar per què ha passat, això. ¿Hi ha menys peix a la costa? ¿Els nostres coloms són di cardinale? ¿Ha millorat la caça de rates? ¿S'està preparant l'assalt definitiu a l'espècie humana, aprofitant ara que té tan poca autoestima? Espero les seves respostes, ben cordialment.

Agrelo a Barcelona

Per motius d'agenda, no havia anat encara a cap dels dinars de la Tribuna Joan Carrera fins dimecres passat. Hi vaig anar a sentir la conferència de l'arquebisbe emèrit de Tànger, Santiago Agrelo, sobre el fet migratori. El primer que s'ha de dir és que la iniciativa és molt interessant. Reuneix una bona colla d'entitats cristianes i de mitjans, del que en podríem dir obertament partidaris del Concili Vaticà II, una mena de flor i nata del catolicisme català, amb l'amic Marcel·lí Joan d'alma mater. I busca en referents cristians de fora de les nostres fronteres catalanes (la paraula "frontera" va ser de les més citades a la conferència) referents que els orientin. Amb el nom d'un bisbe molt interessat també en qüestions frontereres (entre cristians i no cristians, entre dretes i esquerres, entre cultura autòctona i importada, entre barris i centres, entre clergues i laics...), com Joan Carrera. Vull dir amb això que és una d'aquelles iniciatives que cal preservar i recolzar, em sembla. I en les quals fàcilment hi podríem sumar més gent encara. Penso en el que no vam viure el Concili ni de lluny o els que encara conserven una formosa cabellera fosca o rossa. I és possible perquè la feina feta fins ara està molt ben feta.

La conferència va estar molt bé, esclar. Hem pogut seguir de lluny la trajectòria d'aquest bisbe a favor dels immigrants i dels refugiats mentre ha exercit el seu ministeri al Marroc i, de fet, no era la primera vegada que trepitjava Barcelona. Impressiona la seva capacitat per canviar la perspectiva i situar-la al lloc dels afectats i com, així, canvien també del tot les nostres posicions i les nostres preguntes. Ja sé que no està de moda el determinisme, però Agrelo ens va fer una exacta lliçó del vincle que hi ha en el que pensem amb el que vivim, o el lloc on el món els designa viure. El món o la vocació, diria ell.

Quina política d'immigració?

Les seves paraules, pel que vaig veure, van ser rebudes amb entusiasme. Les seves ironies respecte altres bisbes i les seves invectives contra les polítiques migratòries o de frontera, amb goig. Però gairebé totes les preguntes que li van fer arribar (eren per escrit i costava de saber qui les formulava) insistien en preguntar en com es fa, tot això. D'acord amb el que diu, fra Santiago, però aleshores ¿què cal fer? ¿Quina política d'immigració hi hauríem de contraposar? Realment ens creiem que "aquí hi cap tothom" que ens necessiti? O, millor dit, ¿realment creiem que amb una posició així anem enlloc? La resposta d'Agrelo fou que no a té, que ell no n'és especialista, ni de lleis ni de polítiques. "A més, fa temps que ja no confio en la política", va dir, "ni de dretes ni d'esquerres", concloïa aquest confés ex votant del PP abans que el designessin al Marroc. El lloc on anem, afirmava, és amb els pobres, amb Jesucrist.

Jo no sé als altres, però a mi em va pujar la mosca al nas. D'una banda, esclar, el lloc del cristià és sempre el lloc dels que no tenen, dels pobres, dels que viuen al marge. I això ja és prou gros (i probablement difícil, encara que siguis soci de vuit o deu de les entitats convocants de la Tribuna) com per trasbalsar la vida i el món, si cal. Però pel mig, en aquest mar de Galilea trasbalsat sobre el qual naveguem (com ens recorda l'Evangeli d'avui, precisament), no podem evitar les ones adverses. Navegar per aquestes ones inclou la política. A veure com ens organitzem i qui mana. I la política, per més benintencionada que sigui (i tan sovint errònia quan s'aferra a les bones intencions) ha de prendre decisions en marcs (i mars) adversos. El regne de Déu no és d'aquest món, segur, però nosaltres de moment bé que hi som.

Navegant pel mar de Galilea

Em va agradar la carta que va llegir d'una mena de deixeble seu ("el meu fill", va dir, "que me l'estimo tant com disgustos em dona"), en el que raonava la necessitat d'una política més dura en el fet migratori, tot i ser ell també immigrant a França. La resposta d'Agrelo, que també ens va revelar, per resumir, no era "d'aquest món". Impecable, però políticament irrellevant, em temo. Mentre Agrelo li demanava que es posés el cantó dels que ho pateixen, una actitud que jo qualificaria de prepolítica (i necessària), el noi procurava convertir en propostes polítiques, factibles, l'ordre polític a proposar al conjunt de la societat.

Jesús, al llac de Galilea cantant "Veles i vents", ens demana que confiem, que no tinguem por. Però som nosaltres, pobres deixebles despistats, els que hem de navegar i decidir el rumb. Que trobarà turbulències a dreta i esquerra. Per parlar més concretament, és clar que hi ha d'haver polítiques migratòries i control de fluxes. I de fronteres. Òbviament que és un caos que això no sigui així. Evidentment que aquest caos afecta sobretot els barris més pobres (per això, entre els de les rendes altes sempre hi ha més simpatia exòtica cap el fet migratori, simpatia que és l'altra cara del racisme com bé apunta sempre Roger Bartra). I que no atrevir-se a "operar" per no fer mal fa que el mal guanyi. I que caldrà complementar amb altres mesures, de més alt abast, que evitin les migracions forçades. I que algú haurà de prendre aquestes decisions, assumint-ne les seves conseqüències.  Em temo que si els cristians (o "els bons") practiquem una mena d'objecció moral (per no assumir les conseqüències, o sigui el pecat) qui prendrà aquestes decisions seran només els cínics. O l'extrema dreta. És el mateix que penso per altres polítiques on els cristians correm sempre a mostrar les mans netes, com en les polítiques de salut sexual i reproductiva, els carques, o de seguretat i de defensa, els progres. Arribarem al cel tant nets, tan poc humans, que farem fàstic.

Per això, finalment, penso que és bo en general que els religiosos i els clergues en general no es dediquin a la política, salvant els casos que vulgueu (Joan Carrera s'hi va dedicar una mica però de seguida va plegar). Algú ens ha de recordar de quin bàndol estem, en el fons. Algú haurà de parlar-nos del Regne, enmig de la selva. A algú haurem d'acudir la resta perquè ens diguin "no tingueu por". I perquè ens absolguin. Que tampoc és qüestió d'anar a veure sant Pere sense arreglar una mica.

(Article publicat a Catalunya Religió, 23-6-2024)

Sobre 'El Príncep i la mort', de Daniel Vázquez Sellés

En Daniel Vázquez Sallés és un periodista que va tenir un fill amb el que se’n diu una “malaltia rara”, que n’acumulava d’altres. Des de ben petit, malgrat l’immens desig per obviar-ho, li queia l’espasa de Dàmocles de la mort. Les dificultats i els riscos letals eren tants que el més normal hauria sigut instal·lar-se en el pessimisme. La dependència del fill, en Marc, però també la dels seus pares, era de la magnitud que qualsevol de nosaltres creu que no podria suportar. En Marc, però, viurà deu anys, a empentes i rodolons, amb nombroses estades als hospitals i una vida, com deia, limitadíssima.

Al llibre El Príncep i la mort [Folch & Folch Ed., Barcelona, 2022] , Vázquez Sellés narra la història d’en Marc, des del seu naixement fins al final, les seves vicissituds colaterals (incloses separació, addicció a les drogues i desintoxicació) i la seva estada durant uns mesos a Kufoníssia, una apartada illa grega, per passar el procés de dol.

Si haguéssim de triar dues coses que impressionen, del llibre, que són les que em porten a comentar-vos-el a “Creure avui”, són el lliurament absolut, d’una banda, i la necessitat dels recursos simbòlics i narratius de la religió quan se la troba a faltar. Dos aspectes que ens poden ser útil als que pensem que el cristianisme encara té coses a oferir al món d’avui. O, millor dit, que el cristianisme sorgeix de l’experiència humana d’amor absolut i de recerca de sentit. I totes dues coses, em temo, ens són inherents.

Llegia aquest llibre la passada Setmana Santa, on la qüestió de la mort i, almenys a les nostres processons, la de la filiació, és molt present. La Passió de Jesucrist, que renovem cada setmana i, especialment, un cop l’any, indica de totes totes que l’estimació sense límits, sense esperar recompenses, acceptant que pot passar per la mort (pel fracàs), i que tot i així val la pena. Que és pel que val la pena viure, de fet. I sobretot ens n’adonem quan tenim l‘experiència d’una “vida que no val res” en termes d’utilitat, de rendiment o de duració. En el relat de Vázquez Sellés, i en l’empremta que narra de les vides dels implicats, hi trobem exactament aquesta Passió, m’atreviria a dir. De la mort que travessa la vida dels innocents i de la vida en majúscules que venç a través de l’experiència aquesta fatalitat.

I, com deia, l’altra banda, l’autor explicita la seva necessitat, diríem, espiritual. Tant en vida com en la mort del seu fill. Daniel Vázquez Sallés és fill de Manuel Vàzquez Montalbán, un dels nostres millors escriptors contemporanis mort va vint anys, a qui el fill admira. I jo també, sigui dit de pas. Però ens presenta d’una manera diàfana, a través de les opcions de la generació del seu pare, els estralls de la ruptura de la transmissió de la nostra tradició cristiana. Que els àngels i els sants, Déu i la seva Mare, el cel i l’infern, el pecat i el perdó, la gràcia i la culpa, la comunió i la pregària, hagin desaparegut de les vides de la majoria de conciutadans sense troba’ls-hi substitut. “Els creients tenen el seu déu, els ateus ens passem la vida buscant-ne un, de déu”, diu l’autor quan arriba a Grècia.

Vázquez Sellés s’ha d’encomanar a Algú, a aquest “totalment altre” que no sap com anomenar. El busca en les traces culturals d’aquesta recerca més properes: en els temples cristians a Catalunya o en les ermites ortodoxes gregues. Busca també, esclar, la resurrecció d’en Marc, retrobar-s’hi. Mireu, jo no sé si ens retrobarem o no amb els estimats que se’ns moren, o amb els que queden quan ens morim nosaltres. Sí que sé que aquest desig fa present el que importa, a la vida. D’això, els creients en diem Déu i, sigui com sigui, les coses impossibles són coses de Déu. No és exactament un avantatge, creure-hi, però la construcció cultural que provoca creure-hi (la religió) és el que permet una mínima objectivació per poder entrar en aquest repte (objectivació que només es pot fer a través dels símbols, inclosa la praxi). Sense això, com veiem, és enormement difícil.

És difícil, però no impossible. Cap al final d’El Príncep i la mort, Vázquez Sellés, explica la seva trobada amb una desconeguda al vaixell de tornada de Kufoníssia. Després d’explicar-li què hi feia i posar-se a plorar, la desconeguda li pregunta si vol que l’abraci. I escriu: “Em va repetir la pregunta, aquest cop amb els braços estesos. Vaig deixar que m’abracés i vaig tancar els ulls, agraït per aquell acte d’amor pur. Vaig percebre l’essència del meu infant difunt. Hi ha vida més enllà de la mort”.

Doncs vinga, a viure-la!

____

Comentari emès el dia 1 de juny de 2024 al programa "Creure Avui", de TV Mataró. Vídeo (a partir del min. 15:20h)

CA_1335 PPD 1 de juny de 2024 from Creure Avui TV on Vimeo.

Torralba i els cops de martell

«Filosofem "a cops de martell", com Nietzsche, però també, encabat, per reflexionar sobre les teves conviccions més pregones» va dir Francesc Torralba a La Salle Barcelona el passat dimarts dia 7el passat dimarts dia 7 de maig. El filòsof i teòleg, quatre vegades doctor, començava així la seva reflexió sobre la filosofia, animant els que l'escoltaven a enfrontar-se amb autors i plantejaments no necessàriament afins —com ell mateix fa tant a Els mestres de la sospita com, de fet, a Benaurances per a agnòstics, el seu últim llibre—, però tots teníem al cap i al cor un altre cop ben fort. Torralba va perdre el seu fill l’estiu passat en un accident de muntanya i no sabríem trobar un cop pitjor que aquest en la vida de ningú. 

Amb tota serenitat, en va fer alguna referència —sobretot d'agraïment pel suport rebut— però va centrar-se en la qüestió de pensar avui. L’acte s’havia convocat amb el títol “Pensar amb agraïment i esperança: valors i reptes de la filosofia al s. XXI” i amb el subtítol “Taula rodona d’homenatge al Dr. Francesc Torralba”. S’havia convocat perquè tot just fa uns mesos, el Vaticà reconeixia el conjunt de la seva obra, que consta d’uns 150 títols, amb el prestigiós premi de teologia Joseph Ratzinger, ex-aequo amb el el capellà aragonés Pablo Blanco. «Realment, va ser un motiu de gran satisfacció en aquells moments», reconeixia Torralba abans d’entrar en una conversa informal. «Vam pensar que la millor manera de celebrar aquest premi era fer un acte per pensar, com el d'avui», deia al costat del professor Sati Vila i davant la sala plena Carles Llinàs, degà de la Facultat de Filosofia La Salle, de la Universitat Ramon Llull, universitat que té Torralba de professor.

«Els textos de Pascal o d'Aristòtil parlen de nosaltres», exemplificava Torralba. S’adreça a nosaltres, deia, i sempre té un punt de partida, un punt d’inspiració. «jo no m’he avergonyit mai de la font d’inspiració cristiana», reconeixia, cosa que li havia portat bones i males conseqüències. «Però és que no hi ha una filosofia neutra».

*article publicat a Catalunya Cristiana

Els catalans no volem la independència

L'Andreu Barnils pregunta sobre la independència a Jaume Sisa, en una interessant entrevista a Vilaweb, i el cantautor respon amb aquesta anècdota

No cal anar tan lluny. Un conseller del primer govern Puigdemont mostrava els seus dubtes sobre els costos del que es disposaven a fer. L'home tenia un racó per pagar uns estudis a les filles, als Estats Units, que no volia posar en risc. L'endemà, ell i d'altres que mostraven capteniments semblants van ser cessats, com és lògic. Però el cert, radicalment, és que ningú va moure ni un sol dit per l'endemà de la proclamació de la independència. No hi havia estructures d'estat ni cap de les enganyifes que havien promès. I, tot i el canvi de govern, ho sabien perfectament, com han revelat alguns dels participants als sanedrins que preparaven l'ú d'octubre. "Es va decidir que no ho diguéssim", deia Gabriela Serra, de la Cup, anys més tard sense que això l'avergonyís gens, aparentment. "Anàvem de farol", justificava l'exconsellera Clara Ponsatí.

La meva teoria és que no hi ha independència, ni n'hi haurà, senzillament perquè la immensa majoria de catalans, inclosos els que la volen i la voten, no estan disposats a fer cap sacrifici per aconseguir-la. Els que n'han hagut de fer, de sacrificis, certament, han portat a la majoria dels seus inductors a acceptar mesures de gràcia i ara la llei d'amnistia exactament per les mateixes raons. Un país on, com diu Sisa, anem "dient que ens oprimeixen quan vivim de puta mare" (els uns més que els altres, tot s'ha de dir) no es pot permetre ni li convé cap deriva política que inclogui sacrificis personals. Una cosa és que et preguntin què vols, com quan se t'adreça un cambrer fent el vermut, i passar-t'ho bé demanant-ho i fent el fatxenda, i una altra molt diferent comprometre's a fons per aquesta causa o la que sigui. A fons, no fent likes a l'Instagram.

Ep. Si la causa realment fos tan important, tan urgent, tan imprescindible, tan vinculada a valors com la llibertat o el patriotisme, potser sí que valdria la pena. Però, per una mica que s'analitzin els costos, i d'això els catalans en sabem molt, el negoci no és tan rodó. Parlo per la vida personal, evidentment, però també per la col·lectiva. ¿Els catalans estan disposats a viure en un país dividit nacionalment, esventrat enfrontat i balcanitzat? No ho crec i, en canvi, és el que es produïria en qualsevol procés unilateral d'independència, com ja hem vist, d'un país on conviuen sentiments nacionals transversals entre els dos llocs en conflicte amb altres de més unívocs. Això per posar un exemple. No entro ja en la deriva econòmica, defensiva o diplomàtica d'un procés així, "com déu mana", que em sembla que seria desastrosa. O militar, si s'emmerdessin les coses. Ningú hi està disposat i ningú, siguem sincers, va fer res en aquest sentit.

No. Estic convençut que la immensa majoria d'independentistes eren dels del "cap paper a terra", que havien viscut més focs de camp que no pas cremades de contenidors. I que tenien un raconet per les nenes. ¿La independència? Si me la fa bé de preu me la quedo, que és el que m'agrada. Però si no... 

Si alguna cosa bona ha tingut el procés és precisament això: haver tastat que tot té un preu, sobretot les coses que ens venen més maques, i que potser pagar-lo és pitjor que tenir passaport espanyol. Podeu pensar que aquesta és una actitud burgesa, o poruga. O mandrosa. A mi em sembla sensata. Sort en vam tenir, en tot cas, dels burgesos, porucs o mandrosos.

Tots agraïríem, així, que els partits nacionalistes anessin deixant d'insinuar una independència, i més concretament una ruptura, que la majoria, em sembla, ja veu que no li convé. Tots tenim programes màxims que sublimem pragmàticament, no serien pas els primers (bé, que facin el que vulguin, jo crec que Salvador Illa serà un nou principi de realitat freudià). Però raons de competència electoral (ningú vol ser el primer en baixar del cotxe, coma Rebel sense causa) i perquè, en el fons, si no tinguessin això la seva vida es quedaria sense sentit, sense somnis (també Sisa parla de la falta d'ànima dels catalans), han d'alimentar el bitxo.

Parlant de bitxos i de films. Al final d'El falco maltès, John Huston se serveix de Shakespeare. Quan han aconseguit el famosa figura pretesament única, s'adonen que és una còpia de pega feta de guix. Algú pregunta "i de què està fet, això?" I fa dir a Humphrey Bogart "és feta del material amb què es fan els somnis". 

Fa gairebé deu anys, després de la primera consulta amb Mas al govern, vaig parlar de tot això a ¿Catalunya ha premut el botó?.

L'Evangeli és una narració

 

Fet i fet, el cristianisme es basa en una narració. La bona nova de l’Evangeli no és explicada de forma teòrica sinó narrativa. És una història amb plantejament, nus i desenllaç, que es relaciona alhora amb altres històries anteriors, les de l’Antic Testament, que d’alguna manera continua. I inclou altres breus històries, tant els episodis que protagonitzen Jesús o els seus deixebles com les paràboles que conté: petits relats de ficció (com en diríem ara) que sintetitzen molt finament la missió que Jesús vol per ell i per tothom i que té a veure amb el desig i el dret de ser feliç. Benaurat. 

Això és així, sobretot, per dues raons. Primer, perquè la teoria no és la forma comunicativa habitual de les persones: ho és la narrativa. És curiós que “teoria” i Déu provinguin de la mateixa paraula grega. La teoria seria com si miréssim un mapa, des de dalt (com un déu). I la narrativa és el que passa als carrers del mapa, entre nosaltres. I Jesús és l’Emmanuel, “déu amb nosaltres”, com diu l’Evangeli. I proclama que el seu Regne és “entre nosaltres”. Lluny, doncs, de la teoria.

I en segon lloc perquè la narració és una analogia de la realitat, és una manera de donar-li el sentit que no veiem a simple vista. No hi ha fets, deia Nietzsche, sinó interpretacions. Sí que hi són, en realitat, però sense la potestat de narrar-los és com si no tinguessin cap sentit, cap pes ni cap volum, cap relació amb res. No entendríem la realitat sense aquesta analogia, doncs.

Byung-Chul Han, un filòsof alemany d’origen coreà que té molta anomenada en aquests moments, apunta altra raó en un llibret meravellós que es diu La crisi de la narració, publicat a Herder. En la seva dotació de sentit, diu, “la narració ens obre futur, quan ens permet de tenir esperança”. “La felicitat no és un esdeveniment puntual”, segueix. “És com un cometa amb una cua molt llarga que arriba fins a passat. Per salvar el passat es necessita una força tensora narrativa que l’acobli al present i li permeti de continuar repercutint-hi i, fins i tot, ressuscitar-hi.”

Quan vaig llegir això vaig pensar que descrivia perfectament la força de la narració evangèlica: un astre com el dels reis que ens enllaça a la saviesa adquirida, un acoblament al present com el que fa aquest Emmanuel i ens convida a fer als altres. I l’esperança de la Ressurecció que només som capaços d’albirar si hem fet aquest procés amb l’ajuda de la narració. Una narració, diu Han, que crea comunitat, contra l’avassallament d’stories d’Instagram que ens enclaustra passivament, per exemple

No sé si heu pensat, aquesta Quaresma, en acompanyar el nostre pas amb la lectura. La de l’Evangeli, esclar, però potser també en algun altre llibre. En aquest cas, sense ser un llibre religiós ni explícitament cristià, tampoc l’autor, diria que ens va molt bé per entendre les claus narratives tan rellevants que hi viurem, culminades amb els episodis tan especials de la Passió, mort i Ressurrecció de Crist. I, si algú dels que ara ens escolta no és cristià o no pensa fer res especial aquesta Quaresma, potser pot entendre millor l’atzucac que tanta gent, a la Modernitat, té amb el relat evangèlic i alguns elements molt aliens a la nostra cultura com les aparicions, les ressurreccions, els miracles o els àngels. Si l‘Evangeli és, sobretot, una narració, ha d’incloure fets i personatges narratius (que no vol dir falsos, sinó interpretats així). I que, després, comenci a mirar com s’assembla, tot plegat, a la narració de la nostra vida. I cap on apunten aquestes històries. 

_____________________

Intevrenció al programa Creure Avui, de TV Mataró, recomanant un llibre, emesa dissabte passat i que podeu veure al minut 17 d'aquí.

Vint-i-set

"Un padre es, en cualquier caso, un fantasma. Pues, lo que representa para el hijo siempre se encuentra más allá —y desproporcionadamente— de ese pobre hombre que, en definitiva, es."

Josep Cobo.

Carrers sense sants

 

De vegades tinc la sensació que ERC s'avorreix, a l'Ajuntament de Mataró. Ja sé que els plens municipals acostumen a ser bastant pesats, i això deu ajudar, però vaig cometre la imprudència de mirar-me un fragment de la sessió del mes de gener per internet, tot contemplant estupefacte la intervenció de la representant del partit esmentat prèvia a la votació de la nova composició de la Comissió del Nomenclàtor mataroní. La Comissió, sigui dit de pas, té persones de gran vàlua i ho faran molt bé. També tenen més paciència que un sant, que és el principal ingredient que cal, em temo, en aquestes reunions.

La regidora independentista demanava que la Comissió estengués la seva activitat a anomenar equipaments, escultures, dependències i altres espais no viaris, cosa que a mi em sembla excessiu (i absurd). Però, per si de cas aquesta feina no acaba d'omplir-los, va aconsellar que es fessin més canvis de noms a l'actual xarxa de carrers. Certament, l'única cosa que ha aconseguit aquest partit, almenys en l'última dècada al consistori local, que jo recordi, és haver canviat el nom d'un anodí borbó per un dels llibres de Plató. Els deu fer gràcia continuar amb el cuento.

No es quedava aquí. Aprofitava, com no pot ser d'altra manera, per demanar quina hauria de ser la nova orientació. Prioritzar la toponímia als noms de persones (criteri que no sé si agrada massa als pobres mataronins que viuen a la Plaça de la Morberia), per exemple, "perquè les persones acaben essent desconegudes per les generacions posteriors". Efectivament, ningú sap a qui es refereix realment el carrer d'en Pujol o el carrer Cristina. I afegia "no té cap sentit fer servir noms que no tenen cap mena de pes a la societat del segle XXI o cap relació amb la ciutat". Em fa pensar amb el passeig Ramon Berenguer o l'avinguda Francesc Macià, sí. Per si la cosa no quedava prou clara, el primer exemple que dona és revelador: "la importància de la religió cristiana" [sic] els referents de la qual "no serien els més importants a la societat actual". La regidora hi afegia esdeveniments bèl·lics, etc. M'ha convençut: cal retirar la plaça Onze de Setembre immediatament. "Té sentit que a Mataró hi hagi tants carrers de persones que no tenen res a veure amb Mataró?" es preguntava la representant nacionalista. I reclamava noms d'esportistes, per exemple, o que canviéssim els noms als carrers Solís i Castaños com aquell qui es canvia els calçotets (deuen tenir pocs votants a aquests carrers).

Fora conyes, no dic que en alguns casos no es pugui fer, sobretot si l'Ajuntament no té feina més urgent o important. Potser en alguns casos fins i tot seria bonic i emprenyar el ciutadà que hi viu tindria tot el sentit. Però el que em preocupa és el to de novolatria i de poc respecte als missatges més o menys entenedors que ens dona la nostra pròpia història local i les seves vicissituds. Hi ha noms liberals relacionats amb les guerres carlistes perquè això explica quin va ser el posicionament de la ciutat en un moment de la seva història, per exemple. N'hi ha que no sabem molt bé a què es refereixen (com la plaça dels Bous), però ens enllacen amb el nom històric. Hi ha algunes capgrossades simpàtiques (fetes per fer emprenyar els forasters, esclar) com posar Miquel Biada a un carrer, una plaça i un institut completament deslligats. Hi ha noms de filòsofs grecs (a proposta de l'estimat Santi Estrany) perquè un dia ens vam sentir molt noucentistes i deutors del passat clàssic. I ja hi haurà noms de "referents actuals" a les traces urbanes que s'obrin en el nostre temps que, contra el que sosté la regidora, encara n'hi ha per obrir en els nous sectors de desenvolupament urbanístic.

I també hi ha noms religiosos, sí. De sants, sobretot. D'una manera o altra, ens parlen també de la nostra història: del tipus de preocupacions dels nostres avantpassats, que es poden descobrir sabent quin patronatge amaguen aquestes devocions. O dels antics emplaçaments de convents (plaça de les Tereses, per exemple). És a dir, en primer lloc, parlen de nosaltres i de la nostra història. Del gruix d'una ciutat de dos mil anys que vol dialogar amb el seu passat a l'hora de viure el present, sense complexos. Però, en segon lloc, parlen del llegat cultural més rellevant que té la nostra cultura (sí, Mataró és Occident) que, malgrat el que li pugui semblar a la senyora regidora, encara serveix molts i molts mataronins per relacionar-se amb la dimensió transcendent i individual de les persones. Molts més que el nombre de votants d'ERC, per cert. Són referents actuals, a més, doncs.

No descobrim res, així, quan darrere una suposada ben intencionada iniciativa de "modernitzar" el nomenclàtor s'hi amaga sense massa embuts l'objectiu d'esborrar el conjunt de tradicions que ha configurat el que som, començant per la tradició catòlica, com si encara fóssim a les trifulques del segle XIX. No és només que esborrar les petjades d'aquesta tradició als nostres carrers i places emmudeix les aportacions intel·lectuals, emancipatòries o senzillament històriques implícites als personatges o fets recordats. És que el que no entenen, em sembla, és la importància de les narratives religioses de casa nostra per cultivar aquesta dimensió intrínseca dels éssers humans. Per això la menyspreen.

Millor el carrer Maradona que el carrer de Sant Bru, es veu. Contra el gruix de la ciutat del palimpsest (com diu l'urbanista Manuel de Torres del Mataró històric), la banalitat adamista i anti intel·lectual Republicana de Catalunya.

Article publicat a la web de Capgròs