Martínez Marzo a Formentera

Lectures d'agost - X
:

:

Isidre Martínez Marzo ha escrit aquests versos des de més llocs que no pas Formentera, ho ha fet també en indrets tan distants com Laugharne (Gal·les), Ferrera de Pallars o Les Rotes (Dénia), tres bons destins de vacances que, com ha a ell, ens permeten reflexionar sobre la nostra condició d'hostes, aprofitant una aturada en el temps que pemet veure el que has recorregut ("Un altre de més ple / migdia sense fi culmina allò que fou", "Avui", p. 23) i pensar, potser patir, pel que vindrà, o pel que no vindrà ja mai més.

Tots els dies del món fins al darrer

ressonen ara, d'un en un, possibles

("Mirada antiga", p. 27)

Quin és el nom d'aquest ocell que canta

tots els dies a l'hora del capvespre?

(...)

El seu cant és el plany d'una altra vida,

la que podia haver estat: aquella

("Més enllà", p. 68)

Fer-ho fora de casa i a casa, dins o fora, com diu ell, a tot arreu som hostes, de fet, d'un món i d'un destí que no és ben bé el nostre ("Roman el món / possible, l'enyorança fa camí", "Nocturn", p. 22; o "Les meues hores són els teus mil·lenis (...) salves un món que no té qui l'habite", "Mots endebades, p. 28). Hostes (Ed. Proa, Barcelona, 2006, Premi Carles Riba 2005). Ara que som de vacances, molts, potser val la pena donar un cop d'ull i acceptar la proposta de mirar el món, o de mirar-nos nosaltres, amb les seves ulleres, els seus poemes.

El goig de creure

:

comença dins els ulls,

acaba amb la mirada

("Epigrama", p. 29)

M'agrada la poesia que ho diu tot assenyalant un fragment, aturant-se en una mena de llum, de flash, que has d'atrapar amb paraules. ("Acarona flanc a flanc / la vastitud d'allò petit", "Elogi del tacte", p. 26 o "el món dura l'instant / d'un sí robat als déus", "Si tornava", p. 36) La tasca artesana del poeta és la de triar aquestes paraules, fer que dringuin al cervell i aquest desplegui bé camins de reflexió, bé noves sensacions, bé una nova llum, de dins, que diu: això, era això el que buscava. Com aquests versos de ressons ellotians...

Tot el que és important passa de sobte.

En la procaç mil·lèssima veloç

s'inaugura la fi, l'inici acaba

(...)

El llamp mortal, el mot del sí o del no

(...)

El dring d'aquest rellotge que no para

("Setge", pp. 64 i 65)

El valencià Martínez Marzo repassa un a un els sentits, o el sentit, del que palpa, delque veu, delque respira, de la densitat de la vida viscuda, densitat no sempre percebuda i que porta a la "insostenible lleugeresa", i ho dic ara que som estiu i desitgem tant la lleugeresa. El que viu, doncs, l'experiència entesa aquesta des de tots els punts de vista, és la que mena als valors i no al revés, malgrat l'inabastable de llur plenitud.

Ara mateix, quan cada amor sadolla

la seua gran conjura, viure és creure

(...)

Quantes sendes

saldarien el deure de bastar-se!

("Poema d'un dia", p. 33)

No sóc res més que els noms en què he cregut

("Ciutat del cor", p. 47)

Donem-li forma a l'incommensurable

("Credo", p. 49)