Prats a l'Orient

Lectures d'agost - XI
:
Ramon N. Prats. Foto: Marc Arias, La Vanguardia.
:

Un dels llibres que més rellegeixo, i del qual he apuntat alguna cita en les meves matusseres cròniques d'exposicions per Valors, és una recopilació de quatre conferències més una introducció organitzades fa més de deu anys per la Fundació Joan Maragall i que porta per títol Espai i símbol en l'art oriental (Índia, Tibet, Xina, Japó) (Ed. Cruïlla, Barcelona, 1997). L'edició, la introducció i un dels capítols va a càrrec del tibetòleg Ramon N. Prats i la resta, d'experts d'una categoria similar a ell, altíssima.

:

La seducció que Occident té per Orient i per la seva espiritualitat és una bona excusa per capbussar-se en els plantejaments artístics i la sconstrucció simbòlica de uqatre cultures de llarga tradició a l'Orient. El llibre és curt i, forçosament, les exposicions dels autors són simples i pedagògiques. I, entrant en el món artístic i estpiritual dels orientals, de fet, ens preguntem també sobre els nostres cànons. Que, en un món global com el que tenim, jha no sabem si són nostres o no.

:

M'interessa, per exemple, per descriure el procés del Barroc que, com ja sabeu els que m'aguanteu, és un període artístic que m'interessa moltíssim. Després m'hi referiré. El professor Alfredo Cadonna, al seu escrit sobre la Xina, narra la disposició i el trajecte intern dels temples taoistes, i el vinclua al procés interior de despullament i introspecció de l'individu que el recorre. "Algunes sèries d'aquesta representació pictòrica acaben amb aquesta imatge d'un simple cercle en blanc. L'objectiu final és aquest: el buit. La individualitat superada" (p.30). Aquí em paro per dir que la diferència fonamental amb el Cristianisme és que, al final, no hi ha aquest buit sinó l'Home, l'home nou, transfigurat i ressuscitat. I m'interessa de destacar-la davant la seducció d'un concepte abstracte de Déu, difús, orientalista, basat en la força que mou les coses o sobre un ésser superior o una energia interior.

:

Jo sempre defenso que l'art Barroc, com deia, que multiplica els estímuls, que reconeix la dimensió carnal de l'individu (no sé si de forma fatal o feliç), parteix d'aquesta multiplicitat per parlar de la unitat, s'endinsa en els estímuls per superar-los, per desprendre's-en (la mort?), però sense el rebuig inicial dels puritans, que tan sols veuen caos, pecat i desordre (per això els protestants són tan reacis al Barroc).

:

Caddonna diu "la multiplicitat, el món en què ens trobem, no té res de negatiu en si mateixos, perquè allò que és negatiu, al cap i a la fi, és solament l'ull que veu el caos en aquella multiplicitat. Si el contemplem amb l'ull de la saviesa, del qual parlen l'hinduisme i altres tradicions, aleshores cada un dels elements de la realitat esdevé sagrat" (pp. 30-31).

:

Exercici: Ara, de vacances, visiteu algun dels milers de retaules barrocs o poseu-vos un motet coral de l'escola veneciana al MP-3 per anar a la platja. Obriu i tanqueu els ulls davant la bellesa del retaule o dels cossos que prenen el sol. I penseu un moment sobre això.