L'abstenció, novament.

El gran tema d'avui, a banda del significatiu avenç del PSC en ajuntaments importants del país, és el de les apressades anàlisis del fenomen de l'abstenció que, des de fa ja algunes convocatòries electorals, afecta el cos de votants. Cada vegada que es produiex aquesta qüestió sorgeixen els mateixos tòpics i paraules buides com "hem de fer una reflexió"... fins a la propera. Seria bo que algú ja hi hagués reflexionat una mica, hores d'ara, no?. En vaig parlar una mica després del darrer referèndum i vaig recollir tres cites de tres articles que em van semblar que hi tocaven, just després de les eleccions al Parlament de Catalunya. I també un excel·lent article de Milà. Us recomano que ho rellegiu.

:

Avui, en Miquel Iceta s'hi ha referit en uns termes que em semblen rellevants o, com a mínim que proposen passar de la reflexió a l'acció. El Viceprimer Secretari del PSC, en la seva compareixença després de la Comissió Executiva del Partit d'aquest matí, recorda que aquest fenomen en dóna, més enllà de Catalunya i d'Espanya, als països desenvolupats globalment i, en especial, a les zones urbanes. Avui, assetjades per un altre fenomen, el de la immigració, i per la dificultat d'accés a l'habitatge, creu que aquests han de ser els dos objectius centrals del PSC. Iceta proposa tractar-ho en calma i lluny de declaracions més o menys interessades o fríoles. També recorda que l'absència de polarització disminueix la participació (ja vam advertir que l'enemic del PSC era l'abstenció... i, de fet, ho era també de la resta de formacions, excepte d'una i prou, potser) cosa que, a diferència potser de la resta d'Espanya, és exactament el que ha passat a Catalunya. Cal afegir, a més, que l'abstenció (un acte lliure) no treu ni un sol tros de legitimitat als resultats.

:

Abundant en aquestes tesis encara voldria apuntar algunes coses més, a banda que, potser caldria escoltar més els qui s'abstenen. La primera, que en general hi ha poca cultura de la participació. I que no s'arranja pas amb instruments, em temo. O, almenys, en instruments que abunden en els processos participatius que ja d'entrada tenen poc èxit. Crec que la individualització dels fenomens socials ("això em passa a mi") i les dificultats de la socialització (des de les "rituals" fins a la feblesa de les organitzacions) tendeixen a incrementar el fenomen. Sempre poso el mateix exemple: qui va a les reunions de l'Ampa? Doncs si per un tema tan important per un mateix com l'educació dels fills costa tant que hi participem (ja m'hi poso) imagina't per la resta... No sé com, però el primer que se m'acut és que els que participen haurien de transmetre la il·lusió, l'alegria i el plaer (bo i que sempre compensat amb l'esforç) de fer coses pels altres. No sempre és així: masa sovint hi ha victimisme, o es parla més dels merders de dins, o es renya els assistents quan en realitat el problema és en els no assistents (com en algunes misses). Bé, doncs votar és també fer coses pels altres. No sé si els que votem (ep, no els polítics, això és cosa de tots) transmetem exactament això.

:

La segona reflexió és que, en contra del que sembla, la competició i polarització són fonamentals per la vida democràtica. És a dir, subratllar les diferències, el joc dialèctic, l'esgrima de febleses i fortaleses mútues... tot el que potenciï la teatralització del conflicte (compte: teatre no vol dir mentida, sinó escenificació, mostra, substitució, simulacre, circ) contribueix a l'increment de tensió política. La ratlla d'això ja sé que és molt prima i que, sovint, la sobre-actuació porta directament al cansament. Aquesta paradoxa (tot, en democràcia, és ple de paradoxes) és molt important. El món de l'esport que, amb les seves regles d'esportivitat i la ritualització de la guerra, ens dóna alguns exemples a emmirallar-nos.

:

I la darrera és que ho hem de fer millor. Que s'ha de governar bé, fent el que es diu i passant comptes, atenent als problemes (qui primer els descrigui, primer en començarà a veure la solució) de la gent enlloc de problemes més o menys inventats. Fent que l'acció política respongui a un projecte que s'explica i s'entén, més que no pas a una subhasta sense ideologia o a un llenguatge incomprensible. I fent dels partits llocs més normals, més amables, també, més flexibles a tots els nivells però també més forts com a eines de canvi democràtic de les coses que no ens agraden.

:
Però, si us sembla, de moment, començarem pel que recomana en Miquel.

:

Foto: R. Gallofré.

: