dilluns, agost 21, 2006

Casasses al tren | La política és un circ

Lectures d'agost - XXI
:
nom
:

Em queden encara pocs llibres per llegir d'un dels millors poetes catalans vius, sí senyors, tot un personatge que, podríem dir, tot ell és una mena de poema. Quan desfiguren la cara d'algú diuen que li ha quedat com un poema, però no em referiexo a això. O potser sí. La poesia no és ben bé placidesa, també són cops de puny, també és pell i visibilitat. Em quedaven pocs llibre, sí, un d'ells, premi Carles Riba de fa onze anys, és Calç (Ed. Proa, Barcelona, 1996), d'Enric Casasses, que recull una sèrie de poemes escrits bàsicament en un tren que el duia a Montpeller i Perpinyà. Casasses també fou una desoberta casual, un regal (ara me n'adono que la persona que em regala aquests llibres que cito aquests dies, sempre la mateixa, que sempre diu que no hi entén però que no em vol regalar llibres que demano, els de Grisham, el de Seco, el de Marías... em fa els millors regals, sort que no hi entén, doncs, i sort que m'hi vaig casar ...i avui ella fa anys!), i des d'aleshores sé que llegir un llibre seu és font del plaer més fecund que poden donar les paraules.
:
Els poemes destil·len una reivindicació de la llibertat, de l'amor, el goig, i procuren que tot això s'esdevingui enmig d'una realitat concreta, limitada, possible, no pas al lloc on rauen els conceptes i l'abstracció. Una mena d'epifania "en un mar soterrani / on no esperava trobar-te / i et veig, de carn i os" (p. 26). . Una realitat que ha "d'obrir porta i finestres" si vol ser "fonament del goig" (p. 23). Un amor, el personal, que és amor fecund, universal, final i principi generador ("som un experiment / insondable i seguit / des de molt abans / de la dona d'elx", p. 36), que anem descrivint amb paraules, donat que no tenim res més a mà, donat que si no no el podem acabar d'entendre, però que, alhora que mostren, les paraules amaguen.
Si pogués no dir res...
recular només una mica o
desenamorar-me i mirar!
(...)
Si pogués no dir res sí
que et veuria (p. 46)
I els límits, però, els límits de la por, de la precarietat humana, no ens limiten, de fet, sinó que ens permeten, com una barana, agafar-nos davant el buit. "Com el pa que menjo / necessitava encara passar gana" (p. 52). Com Orfeu, el camí cap a la veritat és, de fet, una davallada a l'infern, una convivència amb la materialitat i les contradiccions vitals. No n'hi ha d'altre. "Per evadir-me de les evasions / de llum diürna però artificial / he de fugir / cap a la nit, entrant / al món real. // El món real està fortificat, l'amaguen massa bé tantes manies" (p. 57). I en aquest món, de fet, hi entrem a través de les emocions, de la pell, de les humitats i els humors, que tant aviat són amenaça com oportunitat.
La humitat dels teus ulls
és insolent,
pot tenir preu,
prepara't. (p. 63)
:
La política és un circ
:
nom Marc Chagall, Circ, 1967?
:

Fa pocs dies, en un diari, vaig veure que un actor especialitzat en fer pallassades deia que estava decebut de la política perquè li semblava un circ. "Vaja", vaig pensar, "justament això ho diu aquest paio?". Però, pensant-hi una mica, quin problema hi ha en què la política sembli un circ? En fi, hi he pensat una mica, aquests dies. Aquí van les meves reflexions (un pèl llargues, sorry).
:
Com insinuava més amunt, parlant de Casasses, la decepció prové dels que tenen una idea un pèl ideal, clàssica, del que és la condició humana. No sóc dels que ho relativitzen tot, no. Sé que hi ha valors prioritaris, distingeixo més o menys entre el bé i el mal, la dreta i l'esquerra, l'important i l'accessori, allò proper i allò llunyà i estic d'acord en què tots hauríem de dur una vida millor. Entre la realitat i l'ideal, però, hi ha la vida i la seva contingència. La vida dels homes i de les dones, dotada del valor de la llibertat (no tant que poden fer el que vulguin sinó que poden decidir què volen i actuar en conseqüència), contràriament a la de les formigues, posem, no té un model d'organització ideal. Bé perquè no ens posarem massa mai d'acord, o perquè pesen els nostres lligams i interessos, o perquè a vegades ens enlluernen certs paradigmes... D'aquesta dificultat, viscuda i narrada sovint de forma tràgica, de la raresa de no estar programats per a l'organització ideal, crec, en prové la civilització. Poca conya.
:
De manera que la política s'ocupa dels afers relatius a aquesta mena de condemna (Caïm fundà la ciutat) que consisteix en viure junts, concretament de com organitzar-nos. Ho fa des de diversos punts de vista, "contaminats" per l'experiència com diria un bon marxista. Sí, potser seria més maco (més "clàssic", ja sabeu que pels grecs era el mateix allò bo que allò bell) que els agents polítics (els partits ...però no només els partits) sortissin al diari emulant actituds exelces, practicant nobles consensos i reduint la confrontació a diàlegs versallescos. I que la seva vida fos un exemple de rectitud i heroïcitats... Donat que vivim tràgicament la nostra "separació" de l'ideal, seria fantàstic que la política s'assemblés a les tragèdies gregues on es viu aquesta fisura directament amb déus i semidéus que fan i desfan a l'arena dels homes.
:
Però convindreu en què nosaltres, les persones, no som pas "el problema" per l'ideal, encara que ho sembli. Com aquell hospital del Sí, ministre, que rebia un premi a la qualitat justament perquè no hi havia gent que els hi impedís de ser tan eficients... És l'excusa de sempre: Jo seria tot un altre si cobrés com el meu company de feina, que és un gandul. O si no fos perquè sóc com sóc. La meva família aniria de conya si no fos pel cosí trinxeraire, o al meu bloc viuríem de perles si no fos pel veí que té la mania de penjar els calçotets a la vista dels altres. O el meu partit seria el millor si no fos perquè hi ha tanta gent delejant càrrecs o tan poca disposada al sacrifici. O perquè no ens donen la majoria absoluta. O el meu país avançaria si... i així. Pensant en l'ideal, trobem sempre uns entrebancs que ens el fan retardar. Però resulta que tots aquests actors, que tota aquesta contingència, no són el problema. Sinó l'objecte (en aquest cas, de la política). I (i aquí hi deu haver el problema real de la política), el seu subjecte. Ens ho hem de fer sols, i amb aquests elements, i amb aquests límits.
:
Bé, doncs això és el circ. Primer, és un subproducte de la comèdia, aquell gènere oposat a la tragèdia, bàsicament, perquè els seus personatges eren gent del carrer, no eren ni nobles, ni déus, ni herois. I, és clar, tenien problemes "de carrer", que els clàssics consideren menors (per això a alguns polítics els costa reconèixer que han de fer front a les caques dels gossos!). Segon, el circ pren objectes quotidians (unes cadires, uns plats i gots, uns ganivets, uns cordills, un barret, un colom, uns sabatots, el nostre propi cos) i els fa extraordinaris. Demostra com, en els límits d'allò real, estirant-los i posant-los a favor dels homes, hi pot haver també esperança. De manera que, allò transcendent, no seran ja els diàlegs tràgics o els corifeus, sinó aquells elements, i aquelles persones, que, rebutjades de l'Olimp, o de l'Edèn, miren de treure el màxim rendiment d'aquesta existència en comú, amb les seves (nostres) limitacions incloses. Déu n'hi do, si la política és un circ. Que ho sigui. I per molts anys.
Publica un comentari a l'entrada