Des de fa tres anys, la Fundació Caixa Laietana programa l'obra de pintors joves o no massa coneguts de quatre en quatre cada temporada. He de dir que la tria, bo i que eclèctica, és esplèndida. Aquest any exposen la barcelonina Laura Alonso, el mataronins Maria Pretel i Sandro Soriano i polonès-català (hi ha diferència?) Piotr Perski.
:
El fet de poder veure quatre exposicions en una ens permet de poder comparar quatre maneres diferents d'enfocar la seva expressió artística, això sí, amb el fil conductor, a banda del seu 'posicionament' emergent al món de l'art, que a penes utilitzen instruments que no siguin el pinzell, la pintura i les teles, com un retorn post-experimental a l'origen de la pintura moderna. No és tan sols la tècnica el que ens ho fa pensar, també les quatre cosmo-visions que dialoguen en les dues plantes de l'Ateneu del carrer Bonaire de Mataró. Vegem-ho.
:
L'objecte de Maria Pretel és la vida quotidiana, recupera la temàtica costumista que va anar passant de la representació de les divinitats fins a l'exaltació de la vida camperola o urbana. Les formes i els traços expressionistes semblen enquadraments d'aquesta quotidianitat, vista des de perspectives originals, amb protagonistes humans que cedeixen el centre a un plat d'olives, a fruites, llibres, objectes d'aparador... i que tenen com a ornaments referencials estampats i rajoles, de manera que semblen ja bodegons.
:
Laura Alonso és a les antípodes de l'anterior. La seva representació de la natura (res, una branca, la brisa...) amb una economia cromàtica que, malgrat tot, presenta multiplicitat de tons, ens remet als paisatges orientals. El que atorga modernitat a aquests paisatges és l'absència de narració (el que passa, passa "a dins", o fora del quadre, si passa res). Aquí es la natura presenta quasi de manera fractal, no importa la seva dimensió sinó la capacitat de fluïdesa. D'enfora cap a dins. De la claredat de l'entorn a la foscor de la presència. Des de la primera mirada fins a l'atmosfera envolvent. Els protagonistes (i els títols són ben explícits) són l'aire, els trajectes d'un camí no saps si per persones o per formigues, el silenci o les "suaus agitacions".
:
Sandro Soriano, sobretot, recupera la tradició del retrat, en la seva versió moderna, que alguns en diuen "caricatura". No en va és il·lustrador. És a dir, aquí sí que hi ha narració, hi ha pedagogia i símbol fàcilment identificable. Xemeneies verticals que trasporten el fum de la imaginació, que sorgeix d'un cervell fet de laberint (referència clàssica) i una bombeta al cap (referència a la Il·lustració), del qual en surt no sabem si fum o un espiral.
:
Per últim, Piotr Perski recupera el paisatge, en la seva versió urbana, concretament de Barcelona. M'ha fet pensar en una de les imatges més genuïnes de la infantesa que tinc de Barcelona: la que es veu dels els terrats, on els monuments són simples fites. Quilòmetres quadrats de terrats un darrere l'altre. Perski beu dels orígens del paisatge modern, el que a començar a retratar la nova vida urbana. També amb la tècnica, insprant-se amb Turner i els impressionistes. I també amb el cubisme per narrar totes les cares de la vida que s'exposen des dels terrats dels capvespres. A vegades dominen ells. I d'altres domina un cel brutal, amb núvols contundents que embolcallen aquesta mena de (des)ordre des del qual respirem (és un dir) l'aire lliure que els antics atribuïen a les ciutats.
:
El fet de poder veure quatre exposicions en una ens permet de poder comparar quatre maneres diferents d'enfocar la seva expressió artística, això sí, amb el fil conductor, a banda del seu 'posicionament' emergent al món de l'art, que a penes utilitzen instruments que no siguin el pinzell, la pintura i les teles, com un retorn post-experimental a l'origen de la pintura moderna. No és tan sols la tècnica el que ens ho fa pensar, també les quatre cosmo-visions que dialoguen en les dues plantes de l'Ateneu del carrer Bonaire de Mataró. Vegem-ho.
:
L'objecte de Maria Pretel és la vida quotidiana, recupera la temàtica costumista que va anar passant de la representació de les divinitats fins a l'exaltació de la vida camperola o urbana. Les formes i els traços expressionistes semblen enquadraments d'aquesta quotidianitat, vista des de perspectives originals, amb protagonistes humans que cedeixen el centre a un plat d'olives, a fruites, llibres, objectes d'aparador... i que tenen com a ornaments referencials estampats i rajoles, de manera que semblen ja bodegons.:
Laura Alonso és a les antípodes de l'anterior. La seva representació de la natura (res, una branca, la brisa...) amb una economia cromàtica que, malgrat tot, presenta multiplicitat de tons, ens remet als paisatges orientals. El que atorga modernitat a aquests paisatges és l'absència de narració (el que passa, passa "a dins", o fora del quadre, si passa res). Aquí es la natura presenta quasi de manera fractal, no importa la seva dimensió sinó la capacitat de fluïdesa. D'enfora cap a dins. De la claredat de l'entorn a la foscor de la presència. Des de la primera mirada fins a l'atmosfera envolvent. Els protagonistes (i els títols són ben explícits) són l'aire, els trajectes d'un camí no saps si per persones o per formigues, el silenci o les "suaus agitacions".:
Sandro Soriano, sobretot, recupera la tradició del retrat, en la seva versió moderna, que alguns en diuen "caricatura". No en va és il·lustrador. És a dir, aquí sí que hi ha narració, hi ha pedagogia i símbol fàcilment identificable. Xemeneies verticals que trasporten el fum de la imaginació, que sorgeix d'un cervell fet de laberint (referència clàssica) i una bombeta al cap (referència a la Il·lustració), del qual en surt no sabem si fum o un espiral.:
Per últim, Piotr Perski recupera el paisatge, en la seva versió urbana, concretament de Barcelona. M'ha fet pensar en una de les imatges més genuïnes de la infantesa que tinc de Barcelona: la que es veu dels els terrats, on els monuments són simples fites. Quilòmetres quadrats de terrats un darrere l'altre. Perski beu dels orígens del paisatge modern, el que a començar a retratar la nova vida urbana. També amb la tècnica, insprant-se amb Turner i els impressionistes. I també amb el cubisme per narrar totes les cares de la vida que s'exposen des dels terrats dels capvespres. A vegades dominen ells. I d'altres domina un cel brutal, amb núvols contundents que embolcallen aquesta mena de (des)ordre des del qual respirem (és un dir) l'aire lliure que els antics atribuïen a les ciutats. * Comentari publicat a la revista Valors (juny 2007).
QU4TRE, exposició oberta fins el 24 de juny a l'Ateneu de Caixa Laietana (Bonaire 3-5, Mataró)
Vegeu la crítica a capgros.com i el post de Pere Pascual i els cinc que ha dedicat la Marta Teixidó (I, II, III, IV i V)
:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada