Les meves Santes - 4

No saps com i demà ja ets el dia de Les Santes, ben bé, les patrícies romanes Juliana i Semproniana que -ves per on- ens fan de patrones per una arrencada romàntica dels nostres revesavis. I, de nou com cada any, s'interpreta a la Basílica de Santa Maria, en l'any del Mil·lenari, una 'Missa de Glòria' de Mossèn Blanch, escrita a mitjan segle XIX. És una tradició poc corrent, avui per avui, que ens ha llegat un patrimoni immaterial bellíssim, amb la participació de músics i cantaires que es formen tan sols per aquesta interpretació anual que només es fa aquell dia i en aquell lloc.
:
Encara que ara ens sembli estrany, fou la pròpia Església a través d'imposicions papals que posà en perill la continuïtat d'aquesta interpretació, ja que es considerava massa alegre, poc adient a les celebracions eucarístiques. Alguna cosa queda d'això en l'ús de cants 'per al poble' a la missa actual... encara que jo no ho critico: sense 'missa real', l'acte seria pura arqueologia. Per sort, i gràcies a les influències vaticanes d'algun mataroní (o llavanerenc), es va fer l'excepció. Penseu que les peces amb què consta, d'un notable eclecticisme de l'època, recull influències de la música que es feia aleshores, centrada en les òperes, un gènere vital, primordialment artístic i esteticista, vehicle de les passions que els mateixos romàntics que reivindicaven Les Santes tenien com a veritables guies humanes.
:
El reneixement, però sobretot el Barroc i en l'Absolutisme, desgrana el pathos humà a través de la seva individualització, que només s'organitza o s'ordena des de la posició del Rei, com deia fa poc Félix de Azúa en un magnífic assaig. El Romanticisme abunda en el pathos individual i centra allí (és a dir, des-centra del Rei) el motor, la causa i la finalitat de la condició humana, en una intempèrie neguitosa però lliure, feliçment i tràgicament lliure.
:
Els mataronins, que som aparentment freds i pràctics, despresos i escèptics, guardem dins nostre aquest pathos romàntic de l'excés i la tragèdia, sempre i quan no es vegi gaire i sigui d'ús intern. Això està canviant, per sort, però la Missa de Les Santes és justament una més d'aquestes característiques. L'èxtasi dins de la Basílica, els petons a casa, els quartos a Andorra, la caseta fora, la querida a Barcelona, els plors sempre en privat, els aplaudiments justos.
:
Per acabar, diré només que l'efecte musical de l'obra de Mossèn Blanch seria -guardant les distàncies- com el gospel avui. És tan divertit, tan apassionat, tan engrescador, que no sembla de missa. I fixa't, ha hagut de sortir de missa, ha hagut de perdre la seva funció, ha hagut de mostrar-se al carrer per reviure. També per Les Santes, iniciant una tradició que d'aquí un segle i mig algú comentarà en un bloc.

Foto: Una actuació d'orgue a Santa Maria, Ajuntament de Mataró.
:

• Diumenge 27: Missa de Les Santes. A les 10 del matí / Basílica de Santa Maria.
• Dilluns 28: Concert de gospel. A les 8 de la tarda / Passeig del Callao. A càrrec de Gospel Sons

:

Blocs santerus
:
La cosa bull a la blocsfera local, de la que destaco aquest poema de Cinto Amat, dos vídeos recents d'en Toni Blanch que expliquen molt bé el que us deia ahir (la Crida i el Desvetllament), una sèrie de posts de Saül Gordillo (1, 2, 3, 4, ... i flikr) i la Crida de l'Alcalde, amb un bell record als morts de l'Ebre.
: