:
:
Les Santes de Mataró, les famoses Santes, són dos espectres de devoció molt realista (malgrat que els racionalista Vaticà no ho acani de veure clar), d'un realisme romàntic, és clar, anomenades Juliana i Semproniana, l'encert de les quals és múltiple. Primer, perquè, en una ciutat industrial, van fixar l'onomàstica el dia que les fàbriques plegaven per vacances. La llàstima és que, a causa de la immigració i de la democratització de les vacances (que va arribar abans que la real, sempre l'economia va per davant), la ciutat quedava deserta. També són un encert perquè, finalment, la ciutat trobava un patronatge nostrat, encara que fos posant-hi molta imaginació a l'imaginari ja construït després de segles de devoció més o menys tímida. Allò més nostre, més genuí, ens ho hem d'inventar. La realitat és molt menys pura que la puresa que les pobres màrtirs volen encomanar-nos.
:
Són també una gran excusa, la gran excusa, per fer una de les tradicions intangibles més belles de Catalunya (la Missa cantada de Mossèn Blanch, el dia 27), per concentrar la majoria d'elements característics del llenguatge festiu des de l'Edat Mitjana fins ara (i, amb ell, anar-hi afegint elements), per fer la festa col·lectiva i massiva que mai havíem tingut (el més a prop: Canet Rock els anys 70) i per canviar el concepte de democràcia. La seva icona ja no és anar-se'n per Santes sinó quedar-s'hi, viure-ho a fons i que, en aquests dies que, de fet, no passa res (alguns diuen que mai no canvia res, de Les Santes), passi tot.
:
