Mai més

:

Divendres passat, El País feina una notícia necrològica, escrita pel periodista Juan Cruz, de la poetessa urugaiana Idea Vilariño, traspassada fa uns dies als 88 anys, lluny, doncs, de la foto sense datar que publicava el diari i que ara us poso. No coneixo l'obra de Vilariño. Per l'article me n'assabento que mantingué una apassionada relació amb Juan Carlos Onetti que, en finalitzar abruptament, causà la creació d'un poema que l'he trobat impressionant, "Ya no". Ara us poso una versió cantada de María Teresa Cibils.

:

:

El poema, com dic, em sembla impressionant. Més d'un dirà que té un efecte terapuèutic en qualsevol procés de dol, inclosa la separació o el desamor. Certament, fins a assumir que la persona que estimem ja no hi és hi ha tot un procés previ d'assumpció, dolorós. Una de les coses que costa més d'assmuir, crec, és que hi ha coses, projectes de futur, esperances, que irremediablement s'esfumen. I des d'aleshores, la possibilitat de refer, de viure, de tornar a començar. El moment quan passa d'un procés a l'altre el trobo molt ben narrat. És també una bona manera d'aomiadar aquesta poetessa. Ara, la lletra.

:

Ya no será,
ya no viviremos juntos, no criaré a tu hijo
no coseré tu ropa, no te tendré de noche
no te besaré al irme, nunca sabrás quien fui
por qué me amaron otros.

No llegaré a saber por qué ni cómo, nunca
ni si era de verdad lo que dijiste que era,
ni quién fuiste, ni qué fui para ti
ni cómo hubiera sido vivir juntos,
querernos, esperarnos, estar.

Ya no soy más que yo para siempre y tú
Ya no serás para mí más que tú.
Ya no estás en un día futuro
no sabré dónde vives, con quién ni si te acuerdas.

No me abrazarás nunca como esa noche, nunca.
No volveré a tocarte. No te veré morir.

: