:
De vegades enyoro aquells conservadors que defensaven una moral recta, que admetien la hipocresia fins el punt de no ferir l'exemple públic, que treactaven amb condescendència els pobres i fins i tot s'apuntaven a la beneficiència, encara que fos "perquè els pobres els feien nosa i mal a la vista", com deia l'Ernest Lluch. Els que eren conscients dels límits encara que fos perquè els controlaven. Enyoro els que van tenir el nas d'assumir les tesis de Lleó XIII enlloc d'atacar de front els canvis convuslos de la classe obrera (al cap i a la fi, l'important és l'ordre, oi?), que tenien el gust d'embellir el món que tocaven o de protegir algun artista (i alguna vedette).Dic que l'enyoro perquè segurament això que trobàvem tan carrincló podrien esdevenir nous valors d'interès en aquest món on som de límits desdibuixats, de poc lloc per la compassió i de riota per la rectitud moral.
:
El que no m'agrada dels conservadors
:
Perquè, avui, probablement són ells es que menys cas fan de les àvies. Sospito que els canvis que van donar peu a la 'moral del 68' han donat peu a molts a aplicar-los al conjunt de la vida. El menysteniment del sentiment a favor de la sensació, la conversió del compromís en l'èxtasi individual, el rebuig a tot tacte que pugui semblar hipocresia, la substitució del criteri per l'experiment universal, l'absència de futur... tot això avui -crec- són valors de dretes o que permeten, a la dreta. desenvolupar amb descaradura un paradigma d'èxit i plaer sense límits. La festa marrana de Silvio amb els seus amics (foto: El País) o de Paris Hilton amb Cristani Ronaldo (aquí) el dia que aquest cobrava els 94 milions d'euros del seu fitxatge en plena crisi, propis dels hippies de Formentera, en són el paradigma .
:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada