Setembre

Foto: 324.cat

Llum de setembre.
Trenco un brot de fonoll.
Tornen de pressa
estius perduts, calitges
d'esmorteïts desigs.

Narcís Comadira, "Setembre", a En quarantena, Ed. Empúries, Barcelona, 1990, p. 59

Una proposta a Òmnium Cultural

No sé si us hi heu fixat, però (sobretot a Twitter, aquest sac de nervis) sorprèn de quina manera tan fàcil els que més diuen estimar-se Catalunya, tant que la voldrien fora d'Espanya (mireu si se l'estimen), resulta que maltracten el català gairebé tant com el Tribunal Constitucional quan està en plena forma. No hauria de criticar-ho. Com li vaig sentir un dia dir, sensatament, a Carod-Rovira, millor que l'escriguin i el parlin malament que no que no el parlin, ja n'aprendran a força d'usar-lo. I tenia raó, sobretot perquè la generació anterior a la meva, sobretot, canviava al castellà a la mínima, tant parlant com escrivint, en aquest darrer cas, deien, per no fer el ridícul.

Però resulta que gent més jove que jo, que ha tingut el català com a llengua vehicular a l'escola (jo he hagut d'acreditar el meu coneixement posteriorment, per exemple, però tampoc em considero cap expert en la meva llengua), té un menyspreu per l'ortografia, una reducció de vocabulari i una complicació sintàctica que sembla que li vulguin mal. Jo pateixo. Pateixo perquè potser no tinc el nivell d'amor per Catalunya que gasten, però m'estimo molt la meva llengua materna. Pateixo perquè a veure si serem independents i l'endemà no sabrem ni explicar-ho en català. No exagero. A més nacionalistes, a vegades, semblen menys respectuosos amb un dels signes evidents de la nacionalitat catalana. 

Tinc una trista teoria. Crec que alguns pensen que 'ja compleixen' amb la independència (el màxim) com per haver-se d'entretenir amb coses que, al cap i a la fi, també fan unionistes i, ecs, federalistes, com és això de fer servir el català (el mínim). Com els que com que ja van a missa, Nostre Senyor els perdona els pecadets. Jo crec, ves per on, que és exactament el contrari. Si no tractem la llengua bé, que és la nostra manera d'expressar-nos i comunicar-nos, ¿per què caram li servirà la independència? ¿Per pagar-li l'enterrament amb el que ens sobrarà del que ens 'roba' Espanya'?

I tinc, també, una proposta. Ara fa uns mesos, una senyoreta molt eixerida em va trucar a casa per veure si em volia fer d'Òmnium Cultural. Li vaig dir exactament el què penso. Que valoro i aprecio moltíssim la tasca que ha fet aquesta institució, que segueixo moltes de les coses que fan i, a més, hi participo en algunes. Que, per raons familiars i d'amistat, m'hi sento vinculadíssim. Però que no entenc per quina raó, una entitat que va néixer per defensar la llengua i la cultura catalana en moments difícils (ells sí què sabien què volia dir 'salvar-nos els mots'), tenia ara com a principal objectiu la independència de Catalunya. Crec que això no és cosa d'ells, que ja hi ha altres plataformes per defensar-la. I que la defensa popular de la llengua i la cultura del país hauria de poder aglutinar els que no són independentistes, de la mateixa manera que accepten gent de dretes, d'esquerres, jueus, dones o, fins i tot, advocats. La noia em va donar per inútil i, molt amablement, se'm va acomiadar.

La proposta que faig a l'Òmnium és que seria molt més útil al ditxós "procés" si, enlloc de llogar autocars, centra la seva activitat al si de l'independentisme fent créixer entre les seves files l'interès, l'estima i, sobretot el coneixement de la llengua. Així com ho ha fet (i ho fa, amb èxit) amb els immigrants dels darrers cinquanta anys, ho faci ara amb els nadius que han considerat la llengua cosa secundària. Els que, sense ser independentistes, hem recolzat sempre tant la tasca d'Òmnium com qualsevol iniciativa de normalització del català els hi estarem agraïts eternament quan arribem al paradís que els comandants cap a Ítaca tenen reservat per nosaltres per demà passat.

Vattimo no és Déu

No sé si tindrem mai una autobiografia de Gianni Vattimo, però, per si de cas, el periodista Piergiorgio Paterlini li arrenca en un llibre molt amè tant els aspectes essencials de la seva vida (la seva història, els seus amors, els seus humors, els seus compromisos polítics), com un repàs ràpid a les seves aportacions al pensament modern. No s'estalvia pas ni polèmiques (es defensa, per exemple, de la importància de l'apel·latiu feble de la seva filosofia, defensant que la confusió incrementa l'autonomia humana, o tira amb bala contra D'Alema pel seu oportunisme com a líder de l'esquerra italiana, o més amablement amb René Girard, com ja vaig comentar aquí) o referències explícites a la seva homosexualitat o a la seva fe cristiana. El volum porta per títol No ser Dios (Ed. Paidós, Barcelona, 2008). Per aquells qui vulguin acostar-se a les seves teories, no hi ha cap ocasió més propícia que la lectura d'aquest llibre, on són sucintament resumides amb els seus hàbils comentaris. Per aquells que ja hi estan familiaritzats, és molt il·lustratiu de veure el context on són produïdes.

El títol es refereix a la voluntat que ell mateix expressa com a lema de la seva vida, que en procurar ser un home ja en té prou. La idea de Déu (i de l'Ésser, comentant Heidegger) surt constant en diverses parts del llibre. No ser Déu sembla ser, de fet, el que més li interessa del cristianisme, un dels teòlegs del qual, protestant, digué que "un Dios que existe, no existe", (Dietrich Bonhoeffer p. 45) i inspirat per Jesús de Natzaret, "el primer gran desacralizador de las religiones naturales " (p. 213). "Dios se encarna", diu, "pero de carpintero, alquien que luego es crucificado. No es exactamente el Mesías triunfador" (p. 212). Diu que molts l'acusen d'haver-se fet una religió a mida, un cristianisme al seu gust. "¿Tendría que vivir según una religión que me disgusta?", respon.

La vídua

Su primera entrevista con la viuda misteriosa fue breve pero brillante. Extrajo de ella al menos dos conclusiones: en primer lugar que la señora Maltravers hablaba a veces de un modo que los habitantes de aquel pueblo victoriano considerarían cínico; y en segundo que, como muchas otras actrices, pertenecía a su propia comunidad religiosa.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1099.
Foto: la vídua negra d'Iron Man 2, interpretada per Scarlett Johansonn.

Humor suat

Una cadena humana per la independència, de fa uns dies, a Palamós (ACN)

Jo crec que la famosa cadena humana a favor de la independència de Catalunya que s'està muntant pel proper Onze de setembre, diada nacional, serà un èxit, com ho va ser la manifestació de l'any passat. No és que no hagin canviat coses des d'aleshores, que sí, sinó que la situació política respecte al "problema" de Catalunya roman com enquistada, i cada segon que passa, enlloc de refredar-la, l'escalfa. No tan sols crec que serà un èxit sinó que també penso que, per més xiruquera que em sembli, m'estimo mil vegades aquesta manera de manifestar-se (de 'fer política de carrer', diuen alguns) que no d'altres que, sovint, malmeten les causes més justes. Finalment, respecto moltíssim la gent que hi anirà, un àmplia majoria amb ganes sinceres de voler el millor per Catalunya i, com que és on visc, ja ho agraeixo d'entrada.

Jo, però, no hi aniré, si no els fa res. M'encantaria sumar-me a la il·lusió col·lectiva que, segurament, s'hi respirarà i res del món em faria tant de goig com tenir les coses tan clares. Tot i que coincideixo en què la situació actual és insostenible, i que hi ha poques possibilitats de canvi i entesa, entenc també que la solució (la independència) ens pot portar més problemes que avantatges. En això sóc molt català, molt pragmàtic. Els partidaris de la independència diuen que estan disposats a fer-nos pedagogia, a convèncer els que tenim seriosos dubtes, a sumar. Gràcies, ho dic sense conya. Encara que preferiria que es limitessin a dialogar, a defensar les seves posicions com si fossin una més (no 'la' del 'poble' o la del que té tota la raó) i a mirar si, enlloc de convèncer, miren de trobar un espai comú, nacional (com la Diada), on ens hi puguem entendre. Tampoc ho veig tan difícil. Però si l'objectiu és intentar convèncer amb arguments els que "encara" no ho estem, també ho agraeixo, dic.

En fi. Davant aquesta convocatòria, doncs, deixeu-me dir que hi veig dues cosetes que voldria comentar. La primera, el fet curiós que la gent de Procés Constituent (seguidors de tàndem Forcades / Oliveres) hagi decidit sumar-s'hi amb la peculiaritat d'envoltar com un rínxol de la cabellera central el perímetre de la seu de la Caixa de Pensions a la Diagonal. Ho trobo genial. Precisament, molta gent els alletja per desviar l'atenció del missatge central. Jo crec que és tot el contrari. Per mi, almenys, la pregunta essencial és 'com serà aquest magnífic país un cop es declari independent?'. No és cap bajanada, depèn de com me'l pintin em farà més o menys gràcia, a mi, almenys. I aleshores surten les contradiccions. Que si les dependències no són solament les que ens lliguen a un determinat estat; que si el model econòmic és també clau en la crisi econòmica, política i moral que vivim; que si, posats a fer, no ens podem deslliurar també dels que ens manen, a casa; etc... Genial.

I la segona és que, com en tota opció política (si bé unes tenen més tendència que les altres, depenent del seu pretès desig emancipador i les seves sospitoses dreceres), hi ha el risc evident d'idolatria. Idolatria, resumint, seria que el mitjà passi a ser superior a l'objectiu. La idolatria sacralitza el que no cal. En un context de dessacralització com el que estem, paradoxalment, aquest fenomen es veu com creix, encara que una mica ridículament. Bé, jo crec que, almenys per alguns, molt atents al que fem els altres, el denominat procés i les seves manifestacions populars han caigut en el parany sacralitzador. Fixeu-vos: te'n pots riure del rei (de fet, el que queda malament és no fer-ho), del papa, del propi president de la Generalitat, no diguem de Rajoy i Rubalcaba, de qualsevol que enganxin fent l'idiota a la tele (cosa fàcil, d'altra banda), però pobre de tu que ho facis del procés. És més, en riure't-en, pots menysprear sense cap problema, amb insult inclòs, tots aquests i qui vulguis, però no colarà cap ironia, ni per més suada que sigui, que no mereixi un apadregament del corifeu twitaire.

Jo l'altre dia, encara amb lleganyes, vaig cometre un error d'aquests darrers, fent un acudit mal explicat i no deixant prou explícita una segona lectura. Tothom va entendre que deia 'bruts' als que aniran a aquesta cadena i jo, com és obvi, no ho pretenia pas. Vaig excusar-me de seguida que ho vaig veure. Però la reacció ha estat tan brutal, tan desproporcionada, tan visceral, tan violenta, que m'ha fet veure en primera persona de què parlen alguns quan diuen de fer pedagogia. Alguns, no tots. 

Pedres mortes

Lisboa - Sé - claustre (2008)

(...) quant de plaer quanta alegria
la llum i l'ombra
ressonen en el ressò de les pedres
si vols sentir-lo

(...) quatre pedres mortes
tindran la força dels antics temples
o més encara?

Oriol Izquierdo, fragment de "Les pedres", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, pp. 22-23.

Vacances singulars

Xavier Sabé visitant el seu germà Rafael, missioner, amb el seu amic Francisco J. Orozco.

Aquests dies, al portal CatalunyaReligió s'està publicant una sèrie d'articles en què s'hi recull l'experiència de diferents persones que passen les vacances d'una manera singular. Com que m'ha tocat d'escriure'ls a mi, he tingut la sort de passar-m'ho força bé. Se'n publicaran un parell més; aquí van els enllaços dels  primers.

• Emili Turú, la volta al món en menys de vuitanta dies
• Viatge a la terra de la passió de Jordi Cervera
• Museus, esglésies i excursions ...a nosaltres mateixos
• La Jadu a la família de l'Ana Ródenas
• On és el germà d'en Xavier Sabé?
• Florenci Verbon: El llarg Camí a Santiago
• Javier Velasco: “L’any que ve a Jerusalem”
• Francesc Pardo: “Ah! I intentaré descansar”

En una sola persona

Vaig descobrir John Irving a partir d'Una dona difícil (Ed. 62, Barcelona, 1999) i des d'aleshores m'he convertit en lector fidel de les, si no m'erro, quatre novel·les posteriors. Seguint un esquema argumental molt similar que ben bé podria anomenar-se autobiogràfic (la vida d'un noi, sense pare i distant amb la mare, iniciat precoçment en la sexualitat, vinculat a la lluita lliure, amb vocació d'escriptor, que viatja, que passa una temporada al nord-est dels Estats Units, retrospectiva de tota la seva vida), l'autor hi introdueix una trama com una mena de recerca i s'endinsa, també, en algun submón concret. Aquest estiu he llegit En una sola persona (Ed. 62, Barcelona, 2013, trad. Marta Pera) En aquest cas, la trama gira al voltant de la descoberta, i la gestió, de la condició homo i bisexual, a partir de diferents contextos (i adversitats) i amb la necessitat, gairebé la reivindicació, de no etiquetar les persones en funció de la seva condició sexual.

He trobat aquesta glossa de Xavier Serrahima, a Núvol, que ho explica molt bé. En algun altre lloc vaig llegir que segurament no ens trobem davant la millor obra d'Irving i potser és cert. De tota manera, m'agradaria destacar-ne dos aspectes. En primer lloc, la cruesa i la proximitat en què es relaten els estralls de la sida, especialment de fa uns anys. Tant les seves conseqüències físiques i psíquiques, que acabaven amb la mort inexorablement, com pel seu impacte en l'entorn social i familiar, inclosos els homes casats amb doble vida. Crec que està impecablement descrit. 

En segon lloc, val molt la pena el paral·lelisme entre la trama, i les peripècies vitals del protagonista (que forma part d'un grup de teatre i que s'enamora d'una bibliotecària), amb les peces teatrals o novel·les que es citen, així com la pròpia interpretació teatral (el fet, per exemple, que els homes representessin papers de dona en una societat on la bisexualitat explícita era impensable). Opino que és una manera molt interessant de recuperar la tradició literària per fer-la viva, actual, bona companya dels dies que ens toquin viure.

Un passat

Es muy ingeniosa, y a pesar de ser bastante joven da la impresión de tener eso que llaman..., en fin, experiencia. Lo que estas señoras ancianas llaman "un pasado".

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1096.