La Guerra del Francès

Aquest diumenge que ve, 2 de febrer, farà dos-cents anys que van marxar les tropes napoleòniques que eren a Mataró. L'ajuntament s'apressà a proclamar, deu dies més tard, la Constitució de Cadis i, a finals de març, s'acollí amb entusiasme la visita del rei Ferran VII amb el seu germà Carles a Mataró, el rei que tampoc trigaria massa a defraudar el país amb el retorn a l'absolutisme. L’alegria per la fi de la guerra, iniciada el 1808 amb la invasió napoleònica, convivia amb els seus estralls, sobretot una gran crisi econòmica i uns deutes bèl·lics que havien interromput una puixant economia local, que tornarà a viure una molt bona època anys més tard, amb la introducció de la màquina de vapor (1839) com a fita clau.

Els historiadors, penso amb Lluís Maria de Puig, Josep Fontana o Pierre Vilar, coincideixen en què no és senzill explicar la Guerra del Francès. És el conflicte que inventa la “guerrilla” entre aquells que no volien participar en l’exèrcit regular; el que amaga un veritable corrent reformista de fons per abandonar del tot l’Antic Règim; el que revolta el poble tant contra els invasors com els godoyistas (els homes del primer ministre del destronat Carles IV que no han caigut amb ell); el que posa les bases d’una dialèctica anticlerical, el que inaugura l’entusiasme per una nova “nació espanyola” constitucionalista, moderna, que no acaba de néixer mai; el d’una també frustrada Il·lustració espanyola; el que inaugura un segle en què l’antic Imperi vol retornar i acaba absolutament desfet…

No vull fer cap comparació amb l’omnipresent commemoració de la fi de la Guerra de Successió que s’ha de dur a terme a Catalunya enguany, del qual ja en vaig fer referència, amb una mica de conya, aquí mateix. I és cert, també, que sovint la història és només una excusa per justificar posicions polítiques actuals. Però trobo que les tensions que planen per sota de la Guerra del Francès ens són, als actuals catalans, una mica més familiars que les que presideixen el conflicte clos el 1714, si és que la propaganda no ho enlluerna. Almenys, han estat irresoltes fins ara, en bona part. Assegura Lluís Duch que un aspecte que justifica bona part dels problemes d’Espanya ha estat la manca d’una bona Il·lustració i d’un bon Romanticisme, la tensió dels quals ha marcat el pensament i la política moderna occidental. Si és així, ¿no podria ser el bicentenari de la Guerra del Francès un motiu per treure’n l’entrellat? I, posats a ser optimistes, ¿no podríem veure què ens diu, avui, la veu silenciada del liberalisme i l’incipient progressisme d’aleshores?

He repassat dos llibres (segur que n’hi ha més) pel lector que vulgui veure, a més, com va viure Mataró la Guerra del Francès, d’una banda, i el convuls període posterior, de l’altra. No són a les llibreries, però sí a les biblioteques. Parlo de La Guerra del Francès a Mataró (1808-1814), dels aleshores joves estudiants Eloi Beulas i Albert Dresarie (Patronat Municipal de Cultura / Ed. Alta Fulla, Mataró, 1989) i Mataró revolucionari, de l’historiador Francesc Costa (Ed. La Rambla, Mataró, 1989). Us asseguro que no us defraudaran.

Article publicat a Capgròs.

• Vegeu "16 de juny de 1808: Mataró se sotmet a l’exèrcit francès", Capgròs, 16.6.2008.
• Vegeu "Mataró durant la Guerra del Francès", El Tot Mataró, 11.10.2012

Entre lladres

Anònim flamenc, Crist crucificat entre els dos lladres (1585), Biblioteca Nacional d'Espanya, Madrid

 

Pobra tieta, a vostè li costa comprendre les coses fonamentals de l'Evangeli; Jesús anava precisament amb una colla d'esparracats i si el vol trobar amb tota certesa l'ha de buscar entre dos lladres.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 203.

Manyoc de vies, ple de veus

Home perdut entre un manyoc de vies.
(...)

L'ànima meva en solitud, desborda.
Oh erm! Dins mi s'animen converses quan m'atreus.
Més que el brogit la quietud eixorda:
tot cor és ple de veus

Josep Carner, Nabí (II, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 94.

La pàgina de Manuel Cruz

Si alguna vegada us heu preguntat de què coi serveix la filosofia quan hi ha tantes coses per fer, no patiu. probablement s'ho pregunta molta gent, començant pels nostres governants, que van relegant aquesta matèria en el disseny curricular dels instituts. Alhora, la resposta habitual acostuma a ser que és una inutilitat, tot i que molt útil (no us parlaré avui del llibre de Nuccio Ordine, que ja m'he llegit, però que em guardo per més endavant). De fet, ho és tot el pensament, crec, i molts dels nostres objectes aparentment més 'funcionals'. Si mirem de concretar una mica, i busquem una mena de "filosofia aplicada", com si parléssim d'economia, per exemple, ens adonem fins a quin punt ens pot ser útil, la filosofia. Serveix perquè no ens enredin, per intentar ser una mica més conscients del que fem, per no viure com un ramat de bens, per fixar-nos en allò que passa per davant però mai no veiem... En definitiva, per seguir sent allò que ens defineix com a humans. El cul d'en Jaumet, la combinació caòtica d'insatisfacció i joia, la curiosiat que ens fa caminar drets, la consciència de finitud. Això, que ja ho portem programat, segurament ens ajudarà a viure-ho millor un instrument com algú que pensa. Que pensa sobre aspectes molt quotidians de la nostra vida personal i col·lectiva. I ens ho explica. 

Això és el que fa Manuel Cruz en un dels seus últims llibres (Siempre me sacan en página par, Ed. Paidós, Barcelona, 2007), un recull d'articles en premsa, ordenat per temes (i, dins de cada un, cronològicament), en què en cada un d'ells apunta una idea, una determinada opció, amb la pretensió d'obrir una escletxa en força temes de la nostra contingència. A Cruz se'l coneix, darrerament, per les seves posicions federalistes que contrasten amb l'articulisme dominant. Però hi ha vida més enllà d'això per aquest catedràtic de Filosofia de la UB autor ja d'altres treballs de força interès.

En aquest cas, l'autor, en parlar de ciutats, d'atlres autors, de situacions quotidianes, de creences o d'actituds personals, convida al lector a una breu reflexió i una conclusió. En aquestes reflexions hi veig, a més, el rol fonamental que juga l'experiència: l'autor reflexiona sovint sobre l'edat, es nota que ha variat de "posició" en alguns temes a partir de l'experiència (les edats ens canvien de lloc) i, el que és més important, no deixa de mostrar esperança en la nostra espècie. En moltes d'elles hi estic d'acord i en d'altres no, només faltaria, però m'interessa subratllar la capacitat de fer "útil" la filosofia en els debats que tenim sovint a la societat, a la nostra vida professional i amorosa, a la família ...o dins el nostre propi cap. Una invitació que fuig dels tòpics i el dogmatisme, de dretes i d'esquerres, o que intenta fugir-hi, sabent però que en podem trobar de nous en altres camins que emprenguem. Mirant de comprendre cap on anem i, sobretot, en què fallem. I sabent que "la vida en sociedad es conflicto -o hay que temerlo ni huir de él como de la peste- pero también voluntad de vivir juntos" (p. 167).

Recomano la glossa que en va fer Ramon Alcoberro, aquí.

Infanteria de l'amor

Juan Genovès, Trasunto (2007), col. part.

Infanteria de l'amor, soferta infanteria que seguirà somniant batalles i glòria a pesar de totes les derrotes!

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 202.

La veu del manament

Sembla partida
aquella Veu que el manament em féu.
Potser m’oblida
Déu.

Josep Carner, Nabí (I, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 93.
Foto: Miquel Àngel, Moisès (fragment, 1513-1515), a San Pietro in Vincoli, Roma; treta d'aquest blog.

El socialisme retrocedeix

Foto: Nació Digital

La qüestió de fons, crec, no és votar que sí o que no, o abstenir-se, a la votació que s'ha de produir demà al Parlament de Catalunya, en què es reclama la transferència de les competències de l'Estat per convocar referèndums, a fi i efecte que se'n pugui celebrar un i votar d'una vegada; votació que està portant a la fractura del grup parlamentari socialista i qui sap si del PSC. Com bé diu Miquel Iceta (aquí), aquesta petició, que en cap cas permetria celebrar referèndums contra un article de la mateixa Constitució, sense comptar que no hi ha vots suficients per ser aprovada, la proposta és un brindis al sol. També és cert, però, que aquesta setmana mateix, el PP ha rebutjat la proposta del PSOE de crear una ponència parlamentària per a la reforma de la Constitució i que, per tant, ara per ara tampoc és viable (tot i ser el camí preferible, crec jo). Segurament una abstenció ("no estic d'acord amb una proposta inviable però tampoc en la negativa del govern del PP a presentar alternatives a l'atzucac que estem vivint", vindria a dir) que, d'altra banda, concordaria més amb el programa electoral dels socialistes, que és el que van votar els ciutadans que ens van votar.

La qüestió de fons, però, per mi, és si la posició de fermesa de l'actual direcció del PSC en oposar-.se a aquesta iniciativa avança o retrocedeix en els objectius dels socialistes. Crec, sincerament, que els fa retrocedir. Per tres motius, diria. Primer, perquè no posa en primer pla l'estratègia alternativa a la dels independentistes, que no passa per defensar l'actual statu quo, em sembla. Segon, perquè duu a la ruptura de la unitat socialista, justament deu anys després de la mort de Joan Reventós, unitat que no es basa en el joc de majories i minories sinó en la síntesi. Tercer, perquè sigui el que sigui que en surti de tot això, que serà una Catalunya ben diferent a la que coneixem, no tindrà com a actor rellevant el socialisme democràtic, que pot desdibuixar-.se en un "front del no" on tampoc hi és del tot còmode. Les enquestes ho recorden cada vegada: el bàndol que defensa l'statu quo (en realitat, defensa la regressió) on les circumstàncies ens estan arraconant ja té tots els números venuts.

Em dol especialment la quantitat d'amics i amigues, companys de cor, que estan deixant el PSC, que ja no confien ni en ser-ne crítics. M'esvera de veure com és possible que altres companys, que no arriben ni a la sola de la sabata dels diputats díscols, gosin donar-los lliçons i a ensenyar-los la porta de sortida. Em sap greu no només pel PSC, el meu partit, al que he dedicat molts esforços, temps i il·lusions, on he conegut gent fantàstica i el que m'ha permès experiències inoblidables (la millor, la de treballar pels ideals que tinc amb coses concretes, amb tasca de govern). Sobretot m'entristeix perquè sense organització, sense les porten ben obertes, les idees de progrés i de llibertat no avancen. I ara fan més falta que mai. Més que la independència, segur. I que la tossuderia, també.

Altres posts similars:

• El PSC havia de ser al Pacte pel Dret a Decidir
• La pregunta i el paper del PSC
• L'endemà del somni
• Jo vull votar que no
• Gràcies, president Mas
• L'Onze de setembre més independentista i el PSC

Tot flueix

Una velleta tancada en una casa de Cabrils, aparentment sense massa formació ni referents intel·lectuals o artístics, va picar la curiositat de Dau al Set, el Club 49 i de Cirici i Pellicer, cap a mitjan cinquanta del segle passat. L’art modern d’aleshores se sentí atret per Josefa Tolrà, que dibuixava i escrivia tal com li dictaven “unes veus” i a qui veien com una mèdium “autèntica”. Els artistes contemporanis de Mataró, avui, la reivindiquen en el marc d’una magnífica exposició de la seva obra, bàsicament dibuixos sobre paper i algun brodat, complementada amb dos vídeos, un que recull el testimoni de la seva neboda i l’altre, a partir d’un enregistrament de fa quinze anys, d’una xerrada de Joan Brossa sobre ella, que també és esplèndida.

Les obres tenen com a protagonistes personatges bíblics, princeses i cavallers de conte, fades, històries més o menys llegendàries, amb traços molt lliures i alhora molt precisos, amb una combinació de color extraordinària i unes textures sobreposades que semblen, encara, explicar més històries o fer visibles les connexions “espirituals” dels personatges i les escenes relatades. “Dibujos de fuerza fluídica”, en deia.

No se sap massa bé d’on li venia l’afició i encara menys aquest do. Brossa, tot i no fe-ne cap cas, insinua que d’una esquizofrènia. La mort del marit i, també, al de dos fills (un a la guerra i l’altre de malaltia), van desencadenar-li, sembla, un neguit que només calmava dibuixant i escrivint. Ella deia que tan sols hi posava la mà. El poeta i pintor, que l’anava a veure tot sovint, explica anècdotes ben curioses, com les seves enigmàtiques i genials respostes davant preguntes que ella responia segons li deien “els d’allà a dalt”, moment en què utilitzava un castellà una mica barroc.

No ens interessa aquí, crec, ni entrar a discutir sobre la possibilitat de parlar amb esperits, ni sobre els mecanismes mentals (o malalties) que hi pot haver al darrere, ni sobre l’art com a teràpia, ni tan sols sobre el fet que els tres homes d’una família “abandonessin” mare i filla amb la irrupció, doncs, d’un univers femení tan contundent. Tot això hi és. Però per mi, el més important, a banda de convidar tothom a veure aquesta exposició, és reflexionar sobre l’art com a ‘des-centrament’. En un cultura d’exaltació de l’ego, que no s’escapa del món de l’art, contrasta positivament la capacitat d’obrir l’ego cap a l’alteritat (tot i que la mort dels altres a vegades ens hi pot tancar), de fer-la protagonista del meu ‘jo’. O de descobrir com, de fet, les persones som un fluïd que connecta mons, que ens connecta amb el món i la seva vibració. Tot flueix, deia Heràclit. Una fluïdesa on, així, la mort ja no hi té cap sentit.

Article per a la revista Valors (gener 2014)

L’exposició Josefa Tolrà, Dibujo fuerza fluídica estarà oberta  fins el 30 de març de 2014 a Can Palauet (Palau 32, Mataró). Web: http://josefatolra.wordpress.com/

La guerra és una fulana

War bitch per StarExtinction

La guerra és una fulana que et xucla la sang i t'emmetzina per sempre més. Hem anat errants, hem fet això i allò, hem estat lliures, hem estat feres...

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 152.

L'ombra

Tu que comandes legions sens nombre
te’n vas en seguiment del traïdor,
com si fossis no pas el seu Senyor,
sinó la seva ombra.

Josep Carner, Nabí (I, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 92.
Il·lustració: Modest Urgell, Paisatge (c. 1885-1995), MNAC, Barcelona.

Antologia de contes

Compilats per Miguel Díez R., van aparèixer reunits una sèrie de relats breus sota el títol Antología de cuentos e historias mínimas (siglos XIX y XX) (Ed. Espasa Calpe, Madrid, 2007) que són una meravella. Després d'una interessant introducció sobre l'estructura i la història del relat breu, i de la seva inflexió a partir del Romanticisme, Díez agrupa els relats en sis parts. En primer lloc, reuneix els quatre grans contistes canònics del relat breu del segle XIX (Poe, Maupassant, Txèkhov i Kipling), a continuació recull una mostra dels contes espanyols del segle XX, primer, dels hispanoamericans, després, i dels de la resta del món, al final. I acaba amb una selecció de contes brevíssims.

Segurament hi trobarem alguna pega. Jo, per exemple, tot i que es cita a Calders a la introducció, trobo que hauria estat d'agrair la inclusió d'algun dels contistes catalans, gènere en què el nostre idioma té nombrosos i qualificats representants. Però, en general, la selecció és correcta, els contes, encertadíssims, i la reflexió literària al voltant de la idea de la ficció narrada de forma breu, molt interessant. 

Per mi, el més interessant no ha estat llegir, o rellegir en molts casos, les històries narrades per grans escriptors sinó, sobretot, els contes meravellosos explicats per autors que desconeixia completament. En la narració curta, a més, la lluita del llenguatge per no allargar-se, produeix eleccions de paraules i frases, d'ambients i de trames, molt ben trobades. Els contes, a més, són per recordar, per llegir en veu alta, per reconciliar-se amb la nit, amb una estructura lleugeríssima. I convida a llegir-ne més. I a perdre la vergonya davant de qui, erròniament, ho considera un gènere menor. Us asseguro que no en sortireu decebuts, si hi entreu.

La ciutat dels valors

Els mataronins som uns contradictoris essencials. De cara endins, només fem que blasmar la nostra ciutat. Que si només sortim als diaris quan hi ha desgràcies, que anem d'una capgrossada a l'altra, que mai serem com... (aquí poseu qualsevol ciutat de la segona corona metropolitana), que "ja" s'ha perdut tot, que som provincians, que si encara hi ha muralles, etcètera. De cara enfora, Mataró és el centre del món. Podríem fer un concurs a veure qui triga menys en dir, quan és fora, i sense que ningú ens ho pregunti, "jo sóc de Mataró". I explicar amb orgull la llista de mataronins contemporanis il·lustres que memorizem cada dia abans de resar el parenostre. O el reguitzell de gestes històriques que hem protagonitzat (des del primer tren al primer clau de la reina consort de l'arxiduc Carles a la famosa guerra de fa tres segles). O que rendim culte a unes quantes deesses romanes, des de les Santes Juliana i Semproniana (a Mataró no en tenim una, en tenim dues, de patrones!) fins a la Venus d'Iluro o la Verge del Rocío; una rendició de culte que té el seu zènit commemorant l'inici de tots els temps cada dia 27 del mes dedicat a Juli Cèsar. O les excel·lències amb què Déu Nostre Senyor ens ha volgut regalar com una carena que ens guarda del mal temps des de Montcabrer fins al Montnegre, amb els castells de Burriac i d'Onofre Arnau com a baluards, les cases de Puig i Cadafalch, una Basílica mil·lenària, un Tecnocampus que impressiona, la Nau Gaudí que vam desenterrar del llot del temps o unes meravelloses platges farcides de cossos lluents. Només ens falta El Corte Inglés.

En fi, som així. Però, com que som més a dins que a fora, una dosi periòdica d'autoestima ens va molt bé. I, molt especialment, si algú ens recorda que darrere del que fem, sovint sense pensar-hi massa, hi ha un sentit. Hi ha un valor, un pes, una direcció. Que darrere del concret podem buscar un mot abstracte i, a continuació, seguir fent el que fem però amb més orgull i consciència, amb més capacitat per entendre-ho i per estimar-ho. Si no tinc mal entès, això últim és el que pretén un projecte que, des de la revista Valors fins a l'Ajuntament, amb l'aval de tots els grups municipals (bé, de tots menys el de l'extrema dreta, que practica precisament els valors contraris) i buscant la implicació de la ciutadania, ha començat a caminar a la ciutat (per més informació, vegeu la web). Cada mes, el dedicaran a un valor. Un des valors que ens defineix i que, de fet, ens agradaria que ens definís, si és que encara no ho fa del tot. I que volem que ens defineixi no tan sols un a un, sinó al conjunt. 

Una ciutat són carrers i places, història i històries, un relat agredolç com el del les nostres manies i orgulls. Però sobretot és projecte, és ganes d'estar junts i de fer coses junts. Si ens recorden, de tant en tant, cap on anem i quin nom té l'intangible que ens ho fa joiós, haurà valgut molt la pena passar per aquest món a través de Mataró.

Ensopit Paradís

Miquel Àngel: L'expulsió del Paradís (1509-10), Capella Sixtina, Roma.

La incerta glòria per la qual Adam baratà des del primer dia la glòria certa i tranquil·la del seu ensopit Paradís. 

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 149.

Quina fosca més clara

Fotograma d'El cant dels ocells, d'Albert Serra (2008)

Ben acotxat al llit,
m'embolcallen la fosca i el silenci
on ha acabat la guerra,
i els confonc amb la fosca i el silenci
que hi ha a la Nit de Reis.

Quina fosca més clara he recordat.
On s'acaba la vida,
a vegades les nits encara són així.

Joan Margarit, "5 de gener del 43", a Es perd el senyal, Ed. Proa, Barcelona, 2012, p. 28. 

El dolç esplai

mon cor secret volia
el dolç esplai que Tu li vas negar.

Josep Carner, Nabí (I, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, pp. 91-92.
Peter Wenze, Adam i Eva al jardí de l'Edèn, Museus Vaticans, Roma.

Roda el Born i torna al món

Hi ha una notícia d'abans de Nadal que, potser pels nervis de tenir tan a prop el 2014, ha passat una mica per alt. Resulta que el Consell Assessor per a la Transició Nacional, un grup d'experts que trealla pel Govern de la Generalitat per imaginar com ens ho farem, això de ser independents, resulta que recomana, l'endemà de la independència, que ens aliem amb Espanya. Reconeix que és molt millor compartir determinades despeses d'escala (fins i tot, diu, amb Portugal i Andorra) que no anar cadascú pel seu compte, amb el risc que l'estat propi tan somniat sigui directament inviable. O sigui que l'única manera de ser "el que volem ser" és buscar alguna mena de federació amb Espanya, la dolenta. La que no es "vol federar". La pregunta òbvia és: ¿i per arribar fins aquí cal recórrer el laberint de la independència, amb expulsió de la UE inclosa, com ha reconegut aquests dies de Nadal el propi president Mas en una entrevista a l'estranger?

Vaig visitar fa poc el centre cultural del Born. És molt maco. Tinc els meus dubtes sobre si aquelles runes mereixien aquest "temple" (en una ciutat que amaga les seves runes romanes, per exemple), a costa d'una inexistent biblioteca. I no tinc tants dubtes, més aviat discrepo, del discurs unívoc que envolta l'exposició. Hi vaig anar amb un noi anglès i no sé massa què devia pensar de nosaltres, tot i que va ser educat. Però sí, és maco. Però d'aquest mercat sortí la dita tan catalana de "roda el món i torna al Born", que és exactament el que sembla que volen fer els que ens porten cap a Ítaca. Provocar una crisi institucional sense precedents, amb conseqüències que no s'expliquen, per tornar a trucar la porta i demanar "per favor" que ens federem. ¿Ja ho han explicat als il·lusionats participants de la Via Catalana?

¿Per què no fem al revés? ¿Per què no ens mirem exactament quin lloc ocupem al món i quin volem ocupar? ¿Per què no analitzem què es cou globalment i decidim apostar per ser-hi aportant alguna cosa? Per això, senyors, necessitem Europa, el nostre referent institucional més capaç de fer-hi front. I a Europa, com a membre de ple dret, hi ha Espanya. Si no ens hi entenem, més val que continuem lamentant-nos al preciós recinte barceloní.