És carnaval

Foto: La Provincia (Las Palmas)

i acabes de vestir-te amb complements
només inútils, grotescos potser,
que aquesta imatge que veus al mirall
arribi a aproximar-se al trist reflex
que més tems i que enyores, que desitges.

És carnaval. Costa prou cada dia
disfressar-se de tu mateix.

Oriol Izquierdo, fragment de "Carnaval", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 56. 

Sort del fre

Mapa de l'illa d'Utopia, descrita per Thomas More

Faci una mica de pràctica d'imaginació i tot seguit s'adonarà de l'horror que podria ser el món si la realitat no el frenés.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 217.

Com el no nat

Res no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:
       Déu és el meu únic espai.

(...)

Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.

(...)

Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies
       com el no nat sóc a redós.


Josep Carner, Nabí (IV, fragments), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 104-105.
Foto: Jonathan Yeo, retrat de Sienna Miller (I've Got You) Under My Skin

L’any del Greco. Cap a Toledo.

No sé si heu estat mai a Toledo. És una ciutat magnífica que conserva el llegat d’haver estat regne visigòtic i capital de l’Imperi fins a Felip II i que enguany celebra el quart centenari de la mort del Greco, on hi vivia des de 1585, precisament per haver estat expulsat com a pintor de la cort de Felip II, i que esdevé de gran importància en la seva obra. Una sèrie d’exposicions (entre elles, una al Prado, a Madrid) i d’actes culturals de diversa índole s’aniran programant per aquest 2014 i, sens dubte, és una bona excusa per escapar-s’hi.

Diré només tres coses de l’empremta de Doménico Theotocópuli, que va néixer a Candia, capital de Creta, quan l’illa pertanyia a la República de Venècia, i que arribà a Espanya després d’un pas de formació a Itàlia. Pintor d’icones a la seva illa natal i deixeble dels pintors del Cinquecento, El Greco representa com ningú la ruptura, especialment a l’art espanyol, amb la pintura del Renaixement. El seu tractament del rostre com una “cartografia” (com diu Calvo Serraller) o l’autonomia del paisatge com si fos un personatge més (com a Vista de Toledo, 1604-1614) inauguren una etapa fecunda que Manet, el 1865, ja citava com a diàleg soterrat de fons entre el nostre autor, Velázquez i Goya. Primera reflexió. 

La segona, conseqüència de la primera, és que El Greco representa molt bé els pressupòsits de la Contrareforma (que té a Toledo les plataformes més avançades) o, més aviat, la seva influència al món de l’art, més concretament en l’incipient Barroc espanyol. La intensitat expressiva (pictòrica) front a l’ordre (linial), la recerca de la profunditat, fins i tot en el que sembla més trivial, l’organicitat i sensualitat en detriment del racionalisme, l’ambigüitat de la llum, l’explosió del color (que el naturalisme aniria enfosquint, després)... 

 I la tercera reflexió, conseqüència de l’anterior, se centra en la influència de l’autor en l’art avantguardista. Almenys dues exposicions ho tractaran, enguany. La tendència anti-classitzant, el to marcadament expressionista, o la tècnica de ruptura figurativa, són algunes de les característiques que l’acosten del Romanticisme fins a les avantguardes del segle XX, el segle on El Greco fou rescatat de l’ostracisme.

Podeu trobar tota la informació de l’Any Greco a la web http://www.elgreco2014.com/
Il·lustració: El Greco, La apertura del quinto sello, 1608-1614, MOMA, Nova York
Article per a la revista Valors (febrer 2014)

Disset

17 ans
Une femme une enfant
Qui ne sait rien encore
Et découvre son corps
Que le soleil enivre
Et que la nuit délivre

17 ans
Un sourire innocent
Et le regard docile
Sous un rideau de cils
Mais une faim de loup
Et une soif de tout

17 ans
Des seins de satin blanc
Semblent narguer le vent
De leur charme insolent

17 ans
Et prendre encore le temps
Le temps de refuser
Le monde organisé
Et faire à l'heure présente
Un aujourd'hui qui chante

17 ans
Et vivre à chaque instant
Ses caprices d'enfant
Ses désirs exigeants

17 ans
J'étais adolescent
Et je le suis encore
En découvrant ton corps
Comme un fruit éclaté
Comme un cri révolté

17 ans déjà
17 ans tu n'as
Que 17 ans
Mon amour
Mon enfant

Georges Moustaki, 17 ans.

¿És possible parlar amb calma de l'avortament?

Foto: Efe

Sóc contrari a la reforma de la Llei de l'Avortament que pretén aprovar el govern del PP amb la seva majoria, sobretot perquè sóc dels pocs que pensen, em temo, que la política és més cosa de pràctica que de teories, més de "conveniències" que de "morals". I a mi, que el que crec que ens convé a tots és que baixi el nombre d'avortaments (no pas perquè m'ho dicti cap religió, sinó en la meva condició de ciutadà), em va més bé el marc legal actual que l'anterior i, suposo, el que s'apunta. Amb la llei actual, el nombre d'avortaments no para de baixar. Com que ja he dit què és per mi la política, no crec massa en les utopies, de manera que de moment no aspiro pas a la seva eradicació. Que baixi el nombre d'avortaments, cosa que semblava impossible des de la seva despenalització a mitjan vuitanta al nostre país, ja em sembla una bona tendència. Espero que no fos només el marc legal el causant d'aquesta bona notícia, però sí, en canvi, que trobo que la nova normativa pot fer reaparèixer l'avortament clandestí, una inútil penalització i una nova discriminació (amb quartos, tot  s'arregla).

Això no treu que la meva posició personal davant un cas d'avortament, més encara si afectés el meu entorn més immediat, seria de molta reserva per no dir directament de rebuig. Aquí sí que hi conviuen les meves condicions de ciutadà (és a dir, que és lliure de prendre decisions que l'afecten) i la de cristià, més enllà del que digui o deixi de dir la doctrina de l'Església. Totes dues condicions tornen a trobar-se davant la qüestió més controvertida, crec jo, de l'avortament: des de quin moment podem considerar el no-nat com a persona i, per tant, amb drets inherents. Aquesta qüestió, clau, no té avui prou consens i sospito que, si hi hagués calma i tranquil·litat, si reconeguéssim uns i altres les posicions raonables que té la banda del 'sí' amb la del 'no', avançaríem molt.

No sóc tampoc dels que creu que el millor de les coses controvertides sigui "despolititzar-les", ben al contrari. Ni tampoc que la solució a la controvèrsia sigui únicament científica ("a partir de quan científicament comença la vida d'una persona", etc.). Tan sols opino que, quan es tracta dels límits de la vida, més encara que quan parlem dels límits geogràfics d'Espanya, per exemple, és bo que totes aquestes perspectives busquin el consens. 

L'Església ha tingut un rol molt actiu contra la legislació de l'avortament i se la identifica com el principal actor del bloc del 'no', tot i que no em cap al cap que sigui l'únic àmbit crític. Però dins l'Església, sense anar més lluny (i sempre que entenguem 'Església' en un sentit ampli), hi ha diverses opinions que ben bé podrien ser la base d'aquest consens, si tots plegats en tinguéssim ganes. El jesuïta Juan Masià -destinat al Japó- o l'activista irlandès Jon O'Brien -que presideix una cosa que es diu 'Catòlics pel dret a decidir', ¿us sona?-, per exemple, tot i que molt allunyats de les tesis oficials, tant dels bisbes com dels militants pro-avortament, serien veus a escoltar. I moltes més, també a casa nostra, d'una enorme solvència. 

Aquests dies s'han publicat a la xarxa dos articles molt recomanables de prestigiosos catòlics, molt ponderats i raonables, amb els quals no he estat capaç de trobar cap discrepància amb el que penso jo mateix, per exemple. Parlo, en primer lloc, del sociòleg basc Javier Elzo, que estrenava secció a CatalunyaReligió amb "¿Tiene derecho la mujer al aborto?", un escrit que parteix de la controvèrsia que he citat abans per fer una sèrie de consideracions que trobo impecables on, entre d'altres coses, posa en dubte que l'avortament sigui un "dret", o que ho sigui en qualsevol cas. Gosa dir la poc correcta políticament afirmació segons la qual "en nuestra sociedad, la mujer está mucho más protegida que el niño. Con algunas excepciones: mujeres ancianas y mujeres prostitutas por ejemplo. Y, en el tema del que hablamos, la mujer sola, sin recursos y embarazada que quiere tener su hijo y atenderlo debidamente".

I, en segon lloc, del jesuïta català José-Ignacio González Faus, a Religión Digital, que també posa tothom al seu lloc. Inequívocament d'esquerres, hi diu l'afortunada frase, davant algunes peculiars protestes, que "querer defender la ley a base de “top-less” (= arriba nada) pectorales sólo indica que arriba (en la cabeza) no hay nada"; o que "invocar un derecho ilimitado a disponer del propio cuerpo equivale a la otra invocación (falsa también) de un derecho de propiedad sin límites". La resta de l'article també és una delícia, una apel·lació a la intel·ligència i un rebuig a l'insult i al dogma. El dogma que tots (i totes) portem a dins, vull dir. I que ens resistim, aquest sí, a avortar-lo.

Article per CatalunyaReligió.cat.

Aquí en castellano. 

Podeu llegir el que ha en aquest bloc sobre el tema aquí.

L'enemic cercat

I jo vaig ésser
tot d'una descobert com l'enemic cercat:
la sort revessa
m'havia assenyalat.

Josep Carner, Nabí (III, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 100.

Els 'trolls' de Capgròs

Fa uns dies vaig publicar un article a l'edició digital de Capgròs. Quan vaig plegar de l'Ajuntament, la que aleshores era responsable d'aquest mitjà, la Judith Vives em va preguntar si podria fer-los un article mensual i vaig dir que sí. Vaig posar algunes condicions. Per exemple: una, que si un mes no podia, no el feia i punt. Dues, que no em fessin centrar en un tema, sinó que fos de temàtica lliure, tot i que sempre miraria de relacionar-lo amb la ciutat de Mataró, que és on s'adreça principalment el digital. I tres, que m'hi permetessin fer-hi lincs i (en la mesura que la tecnologia ho permetés) altres gadgets. La Judith va dir que endavant i vam estipular un preu molt competitiu (per ells), ja que ho faig gratis, per pur plaer. Picant l'ullet al meu passat més públic (he estat vint anys regidor a l'Ajuntament i això pesa) vaig posar a la secció el títol de "La nova vida". El nou responsable del mitjà, en Vern Bueno, m'ha mantingut "en nòmina".

Per casualitat, ahir vaig anar a la pàgina del mitjà i vaig veure que tenia uns quants comentaris, fet no gaire habitual en aquests articles d'opinió. Com em temia, una bona part es fiquen amb mi, no pas pel contingut de l'article, que menyspreen, sinó -sobretot, hi ha de tot- perquè escric sobre un fet històric (el final de la Guerra del Francès) sense ser historiador. Són de la mena de gent que no fan l'amor si el metge no els ho prescriu, suposo. Hi ha qui respon, no tan a favor meu sinó, òbviament, a favor de respectar el dret de la gent a opinar. Ei, no l'opinió, que jo tampoc trobo "respectable" (les opinions són per rebatre-les, per riure's-en, per superar-les, pel que sigui, si cal), sinó de qui opina. Hi ha qui, davant d'això, creu que sóc jo qui respon amagat darrere un troll (valga'm Déu). I hi ha també un bon amic, l'únic que s'identifica, que entra al fons del tema i també en surt escaldat, tot i ser llicenciat en Geografia. En fi.

No és el primer article de la secció en què em passa això. Una vegada, un amic em va recomanar que deixés d'escriure-hi fins que els comentaris es moderessin. No és l'única persona que m'aprecia i que opina igual. A mi, si us he de dir la veritat, em rellisca una mica (potser no tant si ara en parlo, que és just el que no hauria de fer, suposo, per no seguir alimentant les feres), i tinc la pell una mica dura de bajanades, insinuacions i -directament- insults. No és massoquisme, però tinc una mena de predisposició oberta a la paraula gruixuda i a l'insult. En vaig parlar al post "Elogi de l'insult". I recomano fer la prova. Recomano que desactiveu la paraula agressiva assumint-la i veureu quin és el resultat. Si us diuen corrupte, què passa si penseu, "sí, clar, el més oposat a la vida és la puresa"? Quan us diguin ignorant, o avorrit, mireu de respondre "evidentment, podries donar més". O "violador de lleis", que és exactament el que voldria ser quan sento que "el dissabte és fet per l'home i no l'home pel dissabte", proveu de veure què tal s'hi està dessacralitzant la llei. En el fons, que ens comparin amb els pitjors exemples de la societat (o que diguin que som nosaltres aquests pitjors exemples) ens acosta més a la profunditat de la dignitat humana que no quan ens comparen amb els bons.

Dit això, tinc una bona notícia pels que els molesta que escrigui: podran continuar criticant i vessant la mala llet perquè, sempre que els amics de Capgròs ho vulguin i jo pugui, és clar, continuaré fent-hi articles. Segur que els farà bé, una concentració excessiva de líquids dins del cos afecta el cap. A mi, ja veieu, m'anirà de perles. Primer, perquè si faig l'esforç que ara comentava em sento molt alliberat. Segon, perquè a mi em passa el mateix: les coses que tinc a dins, si no les trec, m'afecten (més encara) el cap; tant les que em neguitegen com les que m'admiren. En el primer cas sempre em posaran la llufa de rondinaire i, en el segon, de pressumptuós, com és el cas de l'article citat. Us asseguro que val la pena el risc, però. Sempre és arriscat, opinar. I més encara en un món d'hiperinflació opinadora i de poc rigor intel·lectual. Precisament perquè sóc poca cosa, "fulla seca que trista rodola...", ho hauré de tenir més en compte que els que tenen la titulació més llarga que jo.

Com més futura...

Fotograma de Los últimos días (Espanya, 2013), dels germans Pastor.

Potser la humanitat futura, ben lluny de viure una vida paradisíaca a l'aire lliure, viurà en el metro: per protegir-se del fred i de les bombes. Com més futura és la humanitat, més bombes ens etziben entre cap i coll.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 213.

D'abans que el temps no fos

Cada fulla es movia a ta alenada,

cada silenci era un lloc religiós,

en cada flor sentia que hi era ta mirada

d'abans que el temps no fos.

Josep Carner, Nabí (II, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 97.

Foto: d'aquí.

El Greco i en Jaume Arenas

Preparant l'últim article per a la revista Valors, que d'aquí uns dies podreu llegir també en aquest bloc, m'he topat amb una anotació meva amb llapis en un llibre, al costat de la referència a aquest quadre del Greco (Vista de Toledo, 1604-1614, MOMA, Nova York), el nom de Jaume Arenas. El llibre hi diu:

Más insólito todavía, al mismo tiempo que muestra relevante de la profunda crisis estética del Renacimiento es el cuadro Vista de Toledo (...). Lo desacostumbrado de esta pintura es tan grande que no es exagerado otorgarle un lugar decisivo en la genealogía del paisaje, tal y como sería comprendido en el Romanticismo. En mayor medida aún que en La tempestad de Giorgione, la Naturaleza alcanza un vigor extraordinario. Toledo queda sujeta al domino de un cielo cuyo claroscuro, plomizo y amenazador, resulta evidentemente inquietante. Una sola ojeada al lienzo del Greco es suficiente para comprobar que su técnica es tan revolucionaria que anticipa el expresionismo de los siglos XIX y XX.*

Bé, doncs al costat d'això hi vaig escriure el nom de Jaume Arenas, tot i que els exemples ja suggerits i les correspondències imaginables són moltíssimes i molt més conegudes. Però, limitadet com sóc, vaig repassar mentalment alguna de les peces de Jaume Arenas, un dels dos germans pintors mataronins del segle XX, que havia vist a les seves exposicions i, molt especialment, al taller on feia classes de dibuix, a la part del darrere de casa seva que donava al carrer de Sant Sadurní, avui segregat de la casa del carrer d'Argentona, convertida en seu del seu llegat i sales d'exposicions.

Jo vaig anar a classes de dibuix amb en Jaume Arenas, com molts altres conciutadans més. Hi vaig anar dels set als catorze anys, quan ell, el gran dels germans, va morir. Molt diferent al seu germà Jordi, en tots els aspectes, Jaume Arenas era d'un vitalisme extraordinari, que combinava l'abrandament i la finor en el traç sempre fràgil, sotmès al domini de l'aigua, com és l'aquarel·la, la tècnica que al seu costat vaig gairebé arribar a dominar. Al seu costat, que era la seva poc ortodoxa manera d'ensenyar: sense teoria i llançant-se cada moment a fer, fer i fer.

En Jaume Arenas, per la seva banda, feia uns quadres on passava exactament això que el llibre citat explica sobre el cel del Greco, sobretot marines i bodegons i algun paisatge submarí, gènere molt poc tractat, per cert. A falta d'encasellaments, diríem que la pintura de l'Arenas gran era decididament expressionista, doncs, amb clara influència del paisatge romàntic i preimpressionista que arriba, amb Turner, a la seva materialització més genuïna. En ell, hi havia, per dir-ho així, dues menes de tècniques. Una era la que es basava en el dibuix i a continuació desplegava un munt de matisos a través de colors elegantíssims. I l'altra, especialment per plasmar el mar i el cel en plena tensió sexual, en ple domini damunt el que sigui, la que jugava amb el traç gruixut de qualsevol to de blau de la casa "Talens" provat en una paleta blanca amb un altre amb la quantitat precisa d'aigua que, amb la inclinació a la que sotmetia el paper "Guarro", era l'encarregada d'acabar de dibuixar el paisatge. Era tant el seu domini d'aquesta última tècnica, tanta la destresa combinant la voluntat de l'artista amb la de l'atzar, que els resultats són sempre meravellosos. I aquesta combinatòria ens fa pensar en les avantguardes més cridaneres i informalistes del segle en el que vivia.

Jaume Arenas, però, no va ser considerat ni se'l considera avui un autor les referències del qual puguin ser l'art modern. Jo mateix penava en ell veient El Greco, tot i que precisament quan el pintor cretenc del segle XVII presagiava la deriva de l'art de dos i tres-cents anys després. Tampoc ara, fent aquestes ratlles maldestres d'un agraïdíssim alumne, he trobat a Google cap quadre digne de reproduir per veure el que estava explicant. Fora d'alguns menjadors mataronins (almenys això espero), em temo que el gruix de la seva obra resti emmagatzemada al casalot del carrer Argentona, que treu amb compta-gotes de tant en tant i que podem admirar en les poques hores setmanals que obre, si hi ha sort. No passa res. Com va passar amb El Greco mateix, els redescobriments són sempre el més interessant.


* Rafael Argullol, La atracción del abismo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, pp. 45-46

"Damas" i "caballeros"

Foto:  ²cm=e

Damas i Caballeros: aquests títols de noblesa avui ja només ens evoquen les nostres necessitats més ridícules...

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 205.

El meu neguit

Passen cent anys i en ta bonança perseveres,
fins que ja el prec no flamareja, consumit;
però puix Tu em creares i em mogueres,
també has volgut el meu neguit.

Josep Carner, Nabí (II, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 96.
Il·lustració: Masolino da Panicale, La temptació d'Adam i Eva (1426-1427). Capella Brancacci, Florència.