Chochitos ricos (Cantàbria 2)

Les referències sexuals explícites, senyors i senyores, no cal anar-les a buscar a internet, ni als sex-shop ni a cap local d'amagatotis. Almenys a Cantàbria. Des del cartell més innocent d'un bar d'aficionats al futbol local, dels anys setanta, amb un senyor amb la pipa dreta (la de fumar) mirant una turista en biquini a San Vicente de la Barquera, fins el sàtir de la porta romànica de la cripta de la catedral de Santander. No es creguin que ve d'ara, això. De fet, quan baixàvem, a la preciosa localitat de Nájera (La Rioja), vam veure un monjo ensenya els seus atributs sexuals tallats en fusta al cor del monestir de Santa María la Real. Deia la guia que es tractava de petites llicències dels talladors, molts d'ells jueus conversos, que es venjaven per a la posteritat de la hipocresia catòlica.

És a Castro Urdiales, l'última ciutat abans d'arribar al País Basc, que vaig trobar l'exemple més descarat. Una mena de rosquilles o galetes, farcides de fruits del bosc al forat, es venen com a "Chochitos ricos". A la mateixa botiga, a sota, s'anunciaven unes altres galetes amb el nom d'"Orgasmos" i advertien que seguien les receptes de les àvies, que es veu que són unes expertes. Deuen anar bé quan s'enllesteixen els "chochitos".

¿Com pot ser que una església tan maca estigui tan mal feta? Això és el que pensa tothom quan entra a la Col·legiata de Santa Maria de Castro Urdiales, amb peces de Zurbarán i de Gregorio Fernàndez. Com que és dels primers edificis gòtics d'aleshores, i copiant el que es veia més amunt, van oblidar d'aplicar alguns dels principis de l'arquitectura respecte a les estructures i aquestes, poc després, van fer una panxa perillosa. Uns arcs posteriors l'aguanten amb un règim de manteniment que ha donat resultat: la panxa no creix. De moment. Queda un gòtic tort, que no deixa de ser original. Sort de la bellesa dels seus arcs, del color de les pedres, de la distribució dels espais. Tan maca com mal feta.

La catedral de Santander, deia, té una cripta romànica (més aviat de transició), alhora construïda sobre temples més antics, que era l'anterior seu episcopal. La "nova", gòtica, que ha hagut d'estar refeta per diversos enderrocs, és un punt de referència de la història castellana. Per primera vegada hi trobem l'escut del nou regne de Castella i Lleó, de la mà de Ferran III el Sant.

Nájera, a La Rioja, era la seu d'un dels regnes oblidats de l'edat mitjana hispànica, del de Nájera-Pamplona, dividit més tard, i ja inexorablement, entre La Rioja i el que avui és Navarra. El monestir, l'església del qual està incrustada a la cova on el rei Garcia Sánchez va trobar una marededéu, val molt la pena, a banda del cor citat, amb influències històriques -com la descoberta d'Amèrica- més enllà de les lúbriques. Val la pena el seu claustre plateresc, les tombes reials, i la combinació inigualable del rectilini i auster gòtic amb el generós, daurat i giragonsat (¿orgàsmic?) barroc.

Anterior:
1. Doble assassinat

Només existeix

em recordes
la bellesa
del rellotge
del costat
del campanar
d'agullana

• 
  

un bastó

la busca

i una ombra

hi passa

• 
  

no gasta

energia 

ni solar

• 
  

només existeix

ni moure's

li cal

• 
  

i

quan hi

toca el sol

parla l'ombra

Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, pp. 110-111.

Foto: Trumfa

Doble assassinat (Cantàbria 1)

En aquesta platja tan maca, poques hores més tard de fer-ne la foto, es va produir un doble assassinat. Un home de 52 anys, infermer, sense precedents i aparentment sense cap motiu, clavava onze ganivetades a una dona de 42 anys, produint-li la mort instantània, i al seu pare, de 71, que la pretenia defensar. Era a Laredo, Cantàbria, una població on milers de treballadors, molts d'ells bascos -com els protagonistes d'aquest crim- hi passen les vacances.

Era la primera localitat que visitàvem de Cantàbria, fora de la que ens acollia per dormir-hi, va costar molt aparcar i va ser tan lluny que no vam poder visitar el poble, que queda a tres quarts o una hora a peu d'aquest punt de la platja, immensa, amb unes dunes que servirien d'amagatall, poc temps després, a l'assassí, que devia passar per un vouyer, com deia algú a la premsa.

Per refer-nos una mica, vam anar cap a Santoña, al port, a fer un vermut d'anxoves, amb un oli de bona qualitat i un punt de sal inferior al que estem acostumats, acompanyades de les millors "rabas" (potes o trossos de calamar) que haurem menjat en tota la ruta. Comparat amb Laredo, al port de Santoña, envoltat de maresmes, no hi havia gairebé ningú. Hi tornaríem, dies més tard, a comprar anxoves per endur-nos-les, adquirides a l'establiment la pripietària del qual, que vam saludar, protagonitza una novel·la de Jesús Ruiz Mantilla, un periodista d'El País. Aquell dia vam descobrir que la vida de Santoña és, sobretot, dins del poble, amb carrers vivíssims i una esglési magnífica, com totes les que vam visitar.

A l'hora de dinar vam cometre, de nou, l'error de visitar una platja turística a l'hora que més plena està. A Somo, a l'altra banda de la badia de Santander; tot i que vam dinar bé, vam fugir de seguida. On? A l'única platja de la que la metereologia ens permeté en tot el viatge, a Langre, amb l'ombra dels penya-segats i la marea esperant que els últims banyistes marxin. Feia una mica de fred. Tot i així, tornant, podem visitar (per fora) una església més o menys barroca, que té un hospital de pelegrins del Camí de Santiago al costat i un cementiri, a Isla.

Encabat, a sopar i a dormir. Rebo un whattsapp amb un enllaç a la notícia del doble assassinat. "¿Què has fet, Ramon?", em diu l'irònic emissor, ignorant que, de fet, ben bé podria haver presenciat el crim, com les desenes de transeünts que van quedar-se paralitzats, excepte l'ertzaintza de vacances que va reduir-lo només amb el crit de "Policia, deténgase". L'endemà hauria escrit aquesta història en primera persona, un cop refet del trauma. Però, de fet, el més inquietant de tot és que el mort hauria pogut estar ben bé jo mateix. I, sabeu què, ja en vaig quedar una mica tip de sortir als diaris.

Sóc curt

A mi em sembla que els aforismes tenen bona acollida entre el públic, però no tinc cap dada objectiva per sostenir-ho. Crec que m'ho sembla perquè, a mi, m'agraden. M'agrada la capacitat de síntesi, la seva provocació, la seva funció salpebradora... Sospito, a més, que m'agraden perquè, home com sóc del temps de Twitter, a vegades em fa mandra llegir segons qui o segons què i, a manera de resum, ja en tinc prou amb quatre pinzellades. Per mandra, vaja. I, també ho he de dir, si m'agrada, aleshores sóc capaç de llegir tota l'obra completa. Em va passar amb Argullol i amb Wittgenstein, que em van seduir mostrant-se una miqueta i ara ja ens ho hem vist tot. Tinc, així, multitud de llibres d'aforismes, cosa que confirma que, efectivament, sóc un mandrós. O curt.

També m'agrada, esclar, la capacitat de síntesi, la paradoxa, l'acudit, el mestratge que demostren aquests autors.

Parlant d'això, entre els últims articles de Jorge Wagensberg a El País, al suplement "Babelia", n'hi ha uns quants plens d'aforismes propis que són una meravella i que us recomano. Trobo que són a mig camí entre els teoremes, la poesia, la metàfora, la lingüística i tot el que vulgueu.

Així que no us estranyarà si us dic que em va seduir l'antologia Pensar lo breve, feta per José Ramón González (Ed. Trea, Gijón, 2013), que comprèn els principals autors del gènere entre 1980 i 2012 (curiosament, hi falta Wagensberg). González és autor d'una magnífica introducció on, a banda de destacar els trets característics del fenomen en la literatura espanyola, dissecciona la multitud de subgèneres, no sempre fàcils de classificar. 

No en destacaré cap, ni d'autor ni d'aforisme, perquè n'hi ha molts de bons i no acabaríem mai. Només diré que val la pena sotmetre la nostra lectura aquesta centelleig de píndoles per pensar, amb temes del més profund (l'existència, Déu, l'amor) fins al més instrumental, és a dir, la pròpia reflexió lingüística sobre l'aforisme.

(Típic llibre, tant pel format físic com de contingut, per portar al damunt i desafiar esperes absurdes, temps de viatge en tren, interval entre parades de metro i aturades episòdiques en bancs de l'espai públic).

La natura

[La] exaltación de la "naturaleza" (...), bien reciente, es una consecuencia directa del asentamiento de una civilización urbana que proyecta sus carencias y sus malas conciencias en el espacio que apaece como más antagónico al de la propia ciudad. (...).

La única naturaleza que interesa al Renacimiento y al Barroco es la naturaleza humana. Cuando los artistas renacentistas pintan paisajes lo hacen siempre como el marco necesario para resaltar la centralidad del hombre. (...)

Poussin pinta esa Arcadia que los racionalistas intentarán atrapar en sus jardines; Vivaldi pone música al ciclo de las estaciones que envuelven al ser humano. (...)

El mito de la Naturaleza no existe antes del Romanticismo. Existe el mito del Hombre, lanzado por el humanismo florentino, y el miro de Dios ue abraza toda la Edad Media.

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pp. 157-159.

Travessar-lo

caldrà
cercar
cobert

• 
  

(...)

el dolor
travessar-lo

Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, pp. 110-111.
Foto: Dieter Appelt, Aus Erinnerungsspur (Body), 1978

La vida de Sepúlveda

Veig que va ser el 2007 que vaig parlar de Luis Sepúlveda, arran d'un conte que li havia llegit. Això vol dir que feia almenys set anys, crec, que no llegia aquest magnífic contador xilè resident a Gijón fins que ha arribat Historias de aquí y de allá (Ed. La otra orilla, Barcelona, 2010), un conjunt de vint-i-cinc articles i reportatges escrits en premsa dels vint anys previs a la seva publicació. Molt ben escrits i amb una fina ironia que els fa encara més deliciosos. 

Els articles permeten repassar, també, la vida de l'autor marcada per l'exili, l'inici d'una nova vida a Hamburg i la seva estada a Espanya. L'exili i el retorn, les anècdotes categoritzades o les necrològiques més entranyables són motiu d'un deliciós relat, ben narrat i dotat del gruix de l'experiència, tant persaber romandre fidel als ideals com per mirar críticament la pròpia trajectòria. Per exemple, quan, després de queixar-se del cop abrupte a la democràcia perpetrat per Pinochet, reconeix:

Y recordé, también, con una mezcla de dolor y de vergüenza, que yo fui también uno de los que, con las más dudosas interpretaciones del marxismo en una mano y las más nobles de las intenciones en otra, dieron los primeos goples mortales a esa vida democrática y sana.
(p. 12)

P. S. He deduït que la societat editora d'aquest llibre s'ha extingit. No sé si queden exemplars ni qui s'ha quedat els fons, en el seu cas, o els drets. És una pena. És un bon llibre i l'autor, amb més de 18 milions d'exemplars venuts d'El viejo que escribía canciones de amor, se l'ha de conèixer.

Chirico

Hay una modernidad espectral, no menos importante que la dinámica y revolucionaria, cuyas señas de identidad son la inmovilidad y la introspección. Es una modernidad poco confiada en el progreso, históricamente descreída y escéptica ante la capacidad de transformación ética del arte. (...)

Para De Chirico, el arte apenas guarda relación con la realidad, a no ser que se le considere un receptáculo de sus escombros. (...)

Quizá (...) pueda aludirse a un arte metafísico, voluntariamente desgajado del escenario en el que nace, sin una determinada carga simbólica ni psicológica, sin el odio al pasado del expresionismo y sin la fe en el porvenir del futurismo. (...)

Su lenguaje lleva a ser tan desconcertametemente objetivo porque expresa el triunfo de los objetos sobre las emociones. (...)

"Todo lo que existe en el mundo está puntado como un enigma" [Giorgio de Chirico]

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pp. 146-156.

No pots parar

el ca
cada dia
s'enamora
de coses
insignificants
o no

• 
  

esclaten
brots
i més brots
de vida
pertot

• 
  

no pots
parar

• 
  

i tu en
quin cin-
te de fades
creus?

Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, pp. 109-110.
Il·lustració: Francisco de Goya, Perro semihundido, 1819-1823

Hersch o la bellesa de viure

Em sembla que la millor aportació de la filòsofa Jeanne Hersch (1910-2000) a la humanitat ha estat la bella manera d'escriure, és a dir, de copsar la música de fons del pensament i la història i fer-ne una cançó nova, per nosaltres. Acantilado va publicar, amb El nacimiento de Eva (2008, prefaci de Jean Starobinski, trad. Rosa Rius), una compliació d'escrits diversos, alguns d'ells centrats en mites religiosos o culturals (si és que hi ha diferència) que fugen de l'enfarfagament intel·lectual i l'acosten, més aviat, a la creació literària.

El primer dels assajos, per exemple, "Dios contra Dios", explica com a ningú mai no li he llegit, l'origen de l'home com al "buit" de Déu (ei, no a l'inrevés). Del sofriment post-creador a la carència. "La carencia, la fisura, la ausencia. La carencia permitió que Dios creara fuera de Sí" (p. 12), una creació que du a l'home i, alhora, a l'amor. Quina lliçó, penso, davant el que fem cada dia, tot queixant-nos del que no tenim. El que no tenim ens fa humans i amorosos, diu Hersch contemplant Déu. El segon reflexiona sobre l'origen del temps contemplant una escultura medieval, en el tercer sobre el drac (dedicat a Carl Scmitt). Després, una altra reflexió sobre el temps a propòsit de cap d'any, reivindicant el present (cada hora és l'hora zero, diu, p. 44); etcètera. 

Destaco el capítol dedicat a la festa i a reivindicar el seu caràcter simbolic, més que lúdic (pp. 49 i ss.), absolutament necessària per al sentit davant un món amorf. I també el dedicat a la mort (pp. 63 i ss.), una invitació radical a viure, a estimar la materialitat de les relacions, el que és mortal i podem perdre, perquè justament això és el que mereix ser estimat. I, així, l'hamor transforma el que és mortal. "Para nosotros que sabemos que vamos a morir, vivir ahora adquiere un valor absoluto y, a la vez, no definitivo" (p. 74).

A viure, doncs, ara que l'estiu ens ho reclama de manera tan evident.

Publicat avui a CatalunyaReligió en català i castellà.

Toni Sala i Jordi Pujol

"Per protestar contra l’homologació de les matrícules espanyoles amb una E, era moda en aquells moments enganxar-se un burro al darrere del cotxe, el burro català – en aquestes coses es distreu la gent: avui tenim les estelades". - Toni Sala - Actualització ocasional (5)

El dia que vaig caure en la temptació mundana de parlar del cas Pujol en aquest blog (aquí), tot i fer-ho per defensar una proposta sobre el manteniment del Centre d'Estudis que duu el seu nom, vaig recomanar un esplèndid post de l'escriptor Toni Sala. Uns dies més tard vaig comprovar que era el primer d'una magnífica sèrie en què el calellenc (instal·lat a Sant Feliu de Guíxols) desgrana, no tan sols la seva minsa però molt reveladora relació personal amb l'expresident, sinó que, a través del fet, dissecciona amb un fi bisturí els pitjors mals de la nostra estimada Catalunya. Alguns fins i tot que no ens agrada que ens en parlin, amb una mestratge que, també parlant d'això, utilitzava amb gràcia a la seva última novel·la, que vaig atrevir-me a glossar en aquest minúscul racó (aquí). De moment, el del seu blog, és el millor relat que he llegit sobre el tema, sense tòpics, amb cites shakesperianes molt eficaces i amb molta lucidesa. Com en tot, per acabar d'entendre on som, ens cal relat. Alguns comentaristen els esbossen i alguns, com Sala, l'enfilen una mica. Del tema tinc la premonició que poden sortir-ne bones reflexions en forma de llibre. Sisplau, Sala, un esforcet més i fes-nos aquest favor. De moment, vegeu-ho aquí.

Viatge a la confusió

Lo que denominamos literatura es la metaforización ilimitada del viaje -limitado- de la vida. (...) 

La literatura es un único viaje al que retornamos constantemente, no para alcanzar un determinado país sino para atesorar miles de mapas de un país inexistente. (...)

La larga tradición del "viaje al sur" o del "viaje a oriente" - a menudo yuxtapuestos- no es sino la expresió espectacular de ese deseo de lo otro, y de ser otro, que invade la literatura europea. (...)

Todo auténtico viajero emprende el viaje con la esperanza de confundir lo vivido con lo soñado.

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pp. 130-135.
Il·lustració: Herbert James Draper, Ulisses i les sirenes, 1909

Disfressats

a ciutat
mentrestant
els inferns
van disfressats
de paradisos
i ho són.

Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 108.
Il·lustració: Aleksander Deineka, Marxa de l'esquerra (1941)

Menys "moral" a la política

Tothom diu que la corrupció, o senzillament moltes males pràctiques al món dels partits i les institucions públiques, han dut al descrèdit de la política. Sospito que hi ha elements més complexos però, certament, la manca de "qualitat" que atribuïm a la política afavoreix, a parer meu, reaccions al marge d'ella. No parlo de la "desafecció" passiva que, en bona part, explicaria l'alt grau d'abstenció en alguns processos polítics dels últims temps, sinó d'una "reubicació" activa del vot en opcions clarament diferents de les que s'associen a l'statu quo constitucional. A parer meu, aquesta reubicació té trets prepolítics molt reveladors de l'esgotament del model polític traçat des del 1978. El principal tret, segurament per oposició a la cantarella diària de processos judicals oberts per corrupció lligats a la política, és el "moral". L'atzucac de la revelació del pressumpte frau fiscal del president Pujol, i el successiu rosari dinàstic, introdueix a Catalunya una variant brutal per la defenestració com a "referent moral" d'algú a qui, de fet, tot i que no l'he votat mai, val molt més com a "referent polític", però que s'havia entestat en projectar el seu vèrtex moralitzador més enllà de la seva obra política.

Temps durs, valors tous

Així, doncs, les respostes ciutadanes més genuïnes de la "crisi de la política" no tenen lloc en termes polítics sinó en termes morals. ¿Com casa aquesta tendència amb les que s'observen respecte al relaxament dels valors comunitaris i l'exalçament dels individuals i utilitaris de la que parlen els experts? Apunto dues modestes hipòtesis. Una, per la llei del pèndul; com que trobem a faltar límits els reclamem. Límits als sous i mandats dels polítics, límits a la privacitat de la seva tasca, límits fronterers a Catalunya, etc... "Fins aquí hem arribat!", i hi posem un límit. Dues, per l'absència d'institucions "productores de moral" prou creïbles (que com l'ex-president, han perdut el títol d'honorable). D'aquí la simpatia i esperança pel Papa Francesc també entre el món no catòlic, com a contrapunt d'una Església que mentre condemna l'homosexualitat amaga abusos dels seus clergues a infants, per dir-ho pel broc gros. Si entre Francesc i tots plegats no s'arregla, és probable que en la recerca de "referents morals" no hi torni a haver l'Església i, com deia Chesterton, acabem creient en "qualsevol cosa", és a dir, subtituint les opcions polítiques per opcions morals, posem per cas.

¿Moral o política?

Podria posar l'exemple de Podemos o de la idependència com a fenòmens típics d'aquest procés. Els primers, denunciant la "casta" ("tot els problema de la política són els polítics i n'hi ha prou en ser autèntic perquè tot comenci a canviar"); el segons, situant la qüestió en confondre independència amb llibertat i, òbviament, preguntant-se a continuació si hi tenim dret o no. No, posaré un cas més proper. Ara fa pocs mesos, el govern espanyol va instal·lar una tanca a la frontera de Melilla amb objectes tallants, de manera que, qui vulgués saltar-la, rebia contundents ferides o amputacions físiques. És una barbaritat, esclar, i així ho va deuniciar tant l'oposició com moltes entitats ciutadanes, inclosa l'Església catòlica. Jo, però, de l'oposició n'esperava alternatives polítiques, no denúncies morals (i prou). La pregunta moral és si això és lícit de fer i la resposta sembla que és no. La pregunta política és una altra: "i vostè, ¿què creu que caldria fer contra la immigració il·legal?". En situar el debat públic en l'esfera moral, en el fons, legitima per a la política l'única resposta existent, la de la tanca. Igualment passa, penso, amb la qüestió palestina o els desnonaments. No, els polítics han de presentar-nos alternatives polítiques (és a dir, parcials, compromeses, incompletes, pactables, lletges), encara que sigui una feina ingrata i, esclar, poc autèntica. La moral, doncs, és pre-política i, tot i que és obvi que és un àmbit també de consensos polítics, el de la prepolítica, no és el lloc natural de fer-ne.

El dilema català

En el cas de la deriva independentista d'un bon gruix de la societat catalana (en busca de "reubicació activa", com deia abans) i el seu caràcter definitiu i definitori de la política catalana dels últims dos o tres anys, el dilema es concentra també en el buit polític vertiginós que el presideix. Prova d'això ha estat el ridícul a què han jugat els presidents Mas i Rajoy per justificar que no es trucaven. ¡És el principal desafiament dels dos governs i no troben temps de trucar-se! Quan penso que són tan insensats que potser no hi ha ni un equip negociador a l'ombra m'entra una suor freda. ¡En mans de qui estem! La meva part optimista, però, es mira el dossier dels 23 temes "aliens al Tema" que sembla que el president Mas va dipositar damunt la taula monclovita. Bé, si hi ha vint-i-tres coses més a parlar és que anem bé. Però, i tornant al fil, no deixa d'haver-hi una sensació molt angoixant d'absència de propostes polítiques i de sobre-presència de consideracions "morals": "volem votar", la primera; "som una nació i tenim dret a la independència", la segona; i anar fent. Una actitud pre-política davant la qual n'hi ha una d'idèntica, però a l'inrevés, considerant la unitat d'Espanya com a "bé moral", com diu l'arquebisbe Rouco Varela, o la que manté el Govern que podríem anomenar post-política: s'ha de complir la llei i farem tot el possible per fer-la complir. Fins i tot les lleis fiscals, com ha comprovat Pujol.

Entre la pre-política i la post-política, doncs, trobem a faltar la política, que les enllaça, que compleix un rol insubstituïble per cap de les altres dues. Que es distancia del moralista, com bé sabem des del Reneixement, però també del buròcrata; els que mai pactarien, ni cedirien, ni posarien el "programa màxim" en segon terme ni mirarien el que miren els polítics que ho són de veres: què hi podem guanyar i què ens convé. A mi, esclar, però també amb qui negocio. I que deixarien la resta als capellans i als funcionaris. O als qui en tinguin vocació.

N'he parlat a "Valors tous en temps durs", "La moral de les putes", "Un pacte amb l'entusiasme sisplau" i "El rebuig adverbial".
Publicat avui a CatalunyaReligió.cat en català i castellà.

Gombrowicz, el premonitori

Un any més tard que jo nasqués, i un any abans de suïcidar-se, l'escriptor polonès Witold Gombrowicz va dictar a Vence (on vaig estar fa tres anys) a la seva dona i un amic unes lliçons de filosofia on, des de Kant a Sartre, analitza els autors més rellevants, segons ell, de la filosofia moderna, passant per Kierkegaard, Marx, Nietzsche, Schopenhauer o Heidegger, amb la línia argumental, diria jo, de l'existencialisme. Dels apunts, amb parts perdudes o indesxifrables, se'n féu un llibre, Curso de filosofía en seis horas y cuarto (Tusquets, Barcelona, 1997), l'edició castellana del qual té un bon pròleg de Cristina Fernández.Cubas i ha estat traduït per José María Ventosa. Vaig 'salvar' el meu exemplar d'unes letals humitats que van afectar fa un temps la meva biblioteca i, un cop ben sec i amb les taques com a ferides inesborrables del temps, me l'he llegit fa poc.

La lectura que fa Gombrowicz d'aquests autors quant a indagadors de l'ésser com a consciència, tot i que propera als seus propis interessos intel·lectuals, respon perfectament al caràcter divulgatiu i sintètic del títol i, potser per això, el fa atractiu. Com un acordió, cal haver estirat molt esl braços, haver llegit i estudiat molt, vull dir, per poder fer el so sintètic quan l'acordió s'ha escurçat. Podríem dir que, d'alguna manera, va avaçar-se als cent-quaranta caràcters als que únicament aspirem a llegir, els homes d'avui. Aconsegueix, així, bons resums com, quan, per exemple, amb Schopenhauer, explica que "la obra de arte busca lo concreto, pero en lo concreto reencuentra lo universal, la voluntad de vivir" (p. 62). O quan, ensenyant Hegel, queu que pel pensador alemany, la guerra "es también un proceso dialéctico donde lo inmoral lleva a lo moral" (p. 75). O quan comenta que, segons Heidegger, l'home pot conviure tant en la dimensió trivial o l'autèntica i diu: "El hombre -dce Heidegger- debe hacerse (...), tiene que hacerse 'hombre'. La vida tivial es simplemente una huida hacia uno mismo" (p. 114). ¿Ho podríeu resumir millor?

El llibre conté també algunes notes d'humor, com quan explica l'enveja de Schopenhauer per Kant. O quan diu que "la literatura que considera que puede arreglarse el mundo es la cosa más idiota que imaginarse pueda" (p. 100). O quan, parlant de la llibertat i de la impossibilitat de triar si un és baixet o no (aquí em vaig sentir interpel·lat), diu sàviament que "no puedo elegir libremente mi estatura, pero depende de mi el considerar la poca altura como una cualidad o como un defecto (p. 104). Sí senyor!

Finalment, és sorprenent tant la finor en determinar el curs de la història immediata com l'actualitat de les seves reflexions més polítiques. Vint anys més tard de la caiguda del mur escriu que "dentro de veinte o treinta años el marxismo será puesto de patitas a la calle" (p. 132). Polonès dissident, analitza d'una manera molt senzilla però clara quin és el fracàs comunista. "La gran crisis del marxismo proviene sencillamente del hecho de que -la situación del este lo ha demostrado- se trabaja mal y se produce muy poco ¿Por qué? La vida es ruda; si no se obliga a los hombres a trabajar, naturalmente no trabajarán" (p. 130). Per ell, el gran error és, en definitiva, deixar la política en "grans frases" d'índole moral enlloc de proecupar-se de com incrementar la riquesa, si després es vol distribuir (p. 131), cosa que li vaig sentir dir un dia a Felipe González i vaig pensar que tenia tota la raó. I per més lucidesa, enmig de l'embadocament de Podemos i del 9-N, no us podeu perdre la diatriba contra la "democràcia popular" (p. 134), un camuflatge, segons ell, de la dictadura. 

Ell es va suïcidar en pocs mesos. Jo, si és que en teniu la intenció, us recomano que primer el llegiu.

Atzar

Cualquier buen conocedor del talante de los jugadores sabe que éstos no juegan para ganar. Lo que seguramente es menos conocido y aceptado es que juegan para salvarse. (....) El hombre que los otros observan como el desmesurado amante del azar es en realidad el gran enemigo del azar.

El jugador, por encima de todo quiere domesticar al azar, quiere vencer al destino.

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pàg. 117.
Il·lustració: Fotograma d'El color dels diners, de Martin Scorsese (EUA, 1986)

Amiga de l'aigua

t'ets feta
amiga
de l'aigua
que raja
tan ella
com ho són
els camins
que fan
i desfan
els teus
pensaments.

Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 106.