L’esquerra i la religió. Per una política propositiva

A mitjan setembre, a Alacant, el flamant secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va insistir en que “cal derogar el Concordat amb la Santa Seu”. No és nou, això. El seu antecessor i la seva rival al congrés anterior hi coincidien. Els seus tres contrincants a les primàries, també. Tot i que no sé trobar que això sigui, com estan les coses a Espanya, cap prioritat, m’imagino algunes de les raons per les quals aquest tema apareix, recorrentment, en un país amb relacions conflictives entre el progrés i l’Església. I amb precedents (desamortitzacions, persecució religiosa, nacionalcatolicisme…) que no han resolt res. Amb tots els seus defectes i alts i baixos, el període democràtic iniciat amb la Constitució de 1978 (amb vigència del Concordat modificat el 1976 i 1979) és el que ha permès, d’una banda, una major estabilitat a les relacions de l’Estat amb l’Església, així com a la resta de confessions, que s’han anat assimilant a les seves condicions legals, com, de l’altra, el desenvolupament de polítiques de progrés al marge del que opinin els bisbes. O en contra. 

Una aproximació racional obligaria, en tot cas, a veure primer en què afecta aquest acord de rang legal i quines conseqüències tindria la seva derogació. Quant a la llibertat religiosa, quant a la situació dels ensenyants de religió (no només catòlica) així com la controvertida assignatura, quant al finançament i la fiscalitat dels programes socials, dels béns d’interès històric i de les pròpies parròquies (en molts casos, elements cohesionadors de la comunitat), quant a la validesa civil dels matrimonis canònics... I, en tot cas, decidir després. 

 Em temo, però, que això és massa feina i descansem en el prejudicis en els quals l’Església, segurament ajudada per mèrits propis, tot s’ha de dir, s’enduu la palma de privilegiada, reaccionària i malèvola. No li passa tan sols al PSOE. Aquestes presses li entren en comprovar les pròpies dificultats per construir una alternativa sòlida al PP a qui, de retruc, li “regalen” l’honor de ser un partit identificat amb el cristianisme i amb polítiques més realistes en l’àmbit religiós. Cosa que els governs de González o Zapatero, o les enquestes sobre adscripció religiosa dels votants, desmentirien. 

 Per desgràcia, el prejudici d’un marc mental dualista (allà els banquers, els bisbes, els empresaris, els botiflers, aquí “el poble”) s’estén també en altres formacions al marge del PP. IU (aquí ICV) i Podemos, si pot ser, amb més bel·ligerància. ERC (excepte quan governava Carod), així com UPyD i Cs, in albis. Els partits nacionalistes, com es comprova ja amb els acords d’EA amb Bildu, s’hi van “contaminant”. I el PSC, depèn. Quan oblida d’on ve, i on va, comet aquests mateixos errors. 

 Quins errors? Sobretot, el de considerar la religió com un element a controlar i limitar, a enviar a l’espai privat (a l’odiós armari) enlloc de veure-hi una dimensió inexpugnable de l’experiència humana, individual i col·lectiva, que convé desplegar amb llibertat i amb rigor (d’aquí les classes de religió), com passa amb la resta de dimensions de la persona. I el de menystenir el rol de les organitzacions religioses que, plenes de defectes, sí -més o menys com la resta d’institucions, totes en crisi-, però peces claus en un estat mancat de xarxes sòlides de cohesió, tant en l’àmbit assistencial, com en l’educatiu, el sanitari, el cívic o el cultural. 

A l’esquerra li convé tenir una política propositiva davant el fet religiós, perquè, entre d’altres coses, pot ajudar a complir uns quants dels seus objectius. Així es fan majories serioses, sòlides i eficaces sense les quals l’esquerra no deixa de ser un posat, divertit o patètic, en un saló.

Article adaptat d'aquest altre, per a la revista L'Agulla (Novembre 2014). Foto: ABC

Pujol per Èsquil

"El mismo Dios genera en nosotros la culpa, cuando quiere destruir completamente una familia" (Esquilo, fragmento de la Níobe). ¿Pero de qué queremos inculparnos? ¿De ser, todos somos, vísceras preñables de culpa, impregnadas compleamente de culpa por alguien que nos quiere destruir?

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, p. 171

Aquesta fita en les marees profundes de l'ermor

(...) L'espai i el temps

no són les matemàtiques que imposa la teva voluntat,

sinó un verd calendari observat pel teu cor.

De quina altra manera pots trobar

el camí cap a casa, o saber quan morir

amb la lenta paciència dels homes

posant aquesta fita en les marees profundes de l'ermor?

R. S. Thomas, fragment de "Categories verdes", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 55; trad. Anna Crowe / Joan Margarit)

Il·lustració: Josep M. Codina, Derna.

L'amplitud de CatalunyaReligió, de festa

Dilluns passat vam celebrar la festa del 5è aniversari del portal CatalunyaReligió on, com sabeu, col·laboro des del principi. La festa va servir, sobretot, em sembla, per injhectar encara més dosi de moral i d'orgull per un projecte que, com tants, tenia el risc de quedar-se en les bones intencions. Per sort, el risc es va esvair des del principi, amb uns patrons seriosos i un equip amb dedicació professinal i semi-professional. Seriosos, professionals... i vocacionals, també, esclar. El portal, que ha esdevingut el principal punt de referència informatiu sobre el fet religiós a Catalunya (i, en concret, sobre l'Església catòlica en totes les seves múltiples dimensions), va tenir des del principi el suport de les institucions patrocinadores, amb l'objectiu del doble sentit de la paraula comunicació. El que es refereix al fet relacional del traspàs d'informació i el que es refereix (perquè prové de la mateixa arrel lingüistica) a la capacitat de crear 'comunitat', de sentir-nos identificats amb la vida, els goigs, les esperances i els patiments de l'ampli espectre "conciliar" del país, amb la resta de religions incloses. Crec que això és el que respiràvem, dilluns, a la preciosa església que ens va acollir, a la parròquia de la Santa Madrona, al Poble Sec, que ha estat remodelada amb una mínima però contundent intervenció per propiciar noves trobades, activitats i experiències comunitàries i litúrgiques amb una bona combinació entre modern (pràctic, funcional, net) i antic (la tradició, el barri històric...). Un bon símbol. CatalunyaReligió ha sortit bé i ara, encara hauria de sortir millor.

Com que se'ns veia amb cara de satisfets, voldria compartir amb vosaltres els materials que ha generat la trobada i així, si s'escau, continuar la festa. Qui ho desitgi, se li pot despertar l'enveja, però recomano que ho vivim en un ambient festiu i l'úlcera no us farà tant de mal. Fora bromes, aquí ho teniu:

• Un breu resum de l’acte i vídeo dels parlaments (també hi ha la versió sencera), aquí
• L’àlbum fotogràfic, aquí i aquí sencer. 
• El vídeo sobre religió i periodisme que vam projectar durant l’acte, aquí (també sota aquest escrit).
• Un comentari sobre la celebració, del director del portal, Jordi Llisterri, aquí.
• Un comentari sobre el nou espai, de l'arquitecte Eloi Aran, un dels professionals del despatx que ha fet la intervenció i també membre del consell de redaccó del portal, aquí.
• Crònica que va fer el periodista Guillem Carbonell, aquí.
• Un reportatge sobre el portal que va publicar l’Arquebisbat de Barcelona, aquí.

Les raons per col·leccionar

¿Què ho fa, que col·leccionis quadres? ¿Com és que, tenint-ne per això a una altra cosa, atresoris obres d’art en quanitat tan respectable? ¿Per què tries aquests i no altres autors? I, finalment ¿quines raons et porten a compartir-ne el gaudi amb el públic? Aquestes són algunes de les preguntes marginals (perquè les substancials són les que et plantegen les obres d’art) que alguna vegada m’he fet en sortir de veure una de les exposicions del magnífic fons d’art de 1.700 unitats, fons que no para de créixer, sobretot art contemporani català, propietat de Lluís i Carmen Bassat, que, d’acord amb l’Ajuntament de Mataró, ha decidit donar a conèixer amb l’objectiu d’un museu de referència. No cregueu que la resposta sigui fàcil, segurament ni pel propietari. Bassat ha dit que, senzillament, li agraden les peces que compra (“me n’enamoro, de sobte”) i que troba que val la pena donar-les a conèixer. Efectivament, el lloc de les obres d’art no és un magatzem, tot i que a la majoria de museus n’hi ha més al magatzem que exposades. També hi ha explicacions malèvoles a l’abast, sí, però em sembla tan malèvol creure-hi com practicar-les. Em temo que no és el cas. 

Podríem fer una prova visitant la cinquena exposició que acull la Nau Gaudí de Mataró, l’última en què repassa el fons amb l’aportació d’obra col·lectiva, sota tres o quatre criteris. El d’aquesta ocasió, com diu Bassat, és el de mostrar “els artistes amb els quals hem cregut”. Comissariada per Núria Poch, és la més gran que s’ha fet i hi inclou, per primera vegada –i juntes!– peces d’autors fora de Catalunya. reuneix un total de 93 obres –de les quals 22 són escultures– de més de cinquanta artistes entre els quals figuren noms tan rellevants com: Eduardo Chillida, Christo, Antonio Saura, Manolo Millares, Josep Guinovart, Albert Ràfols-Casamada, Joan Brotat, Erwin Bechtold, Fernand Léger, René Magritte, Alexander Calder, o Karel Appel. 

Jo apunto dues possibilitats. Primer, la fascinació pels nous llenguatges i l’aventura per capacitar-los d’expressió, aventura que inclou inevitablement una seducció estètica en la que cau el col·leccionista. Segon, la contemporaneïtat de la majoria dels artistes que, compartint doncs les coordenades de temps i espai amb tu, en canvi són capaços d’aportar una perspectiva o interpretació, a la realitat que vius, enormement original i suggeridora. I això genera la fascinació de posseir-ho. I de compartir-ho immediatament. Feu-ne la prova.

Article per a la revista Valors (octubre 2014)Vídeos de m1tv i de TV3.Podeu veure l'exposició exmentada a la Nau Gaudí de Mataró; més informació, aquí.

La poesia

Evidentemente la poesía está presidida por el ritmo y por el juego, pero lo que la determina decisivamente es su diálogo con el silencio. (...) [Orfeo,] como poeta y como músico primigenio era aquel que encantaba al bosque y silenciaba a las fieras. (...) 

Osip Mandelstam ha dado la mejor definición de poeta que conozco: el poeta es el maestro del eco. El poeta lucha con las formas del lenguaje para atrapar el sonido originario pero tiene que contentarse con la resonancia, con el eco. (...) 

Una poesía antigua nunca es más antigua que una poesía moderna; una poesía moderna nunca es más moderna que una poesía antigua. La poesía se ocupa de lo más abundante de la condición humana pero con medios austeros: la mayor riqueza expresiva requiera la máxima desnudez, la depuración y la forma (...). 

La más distinguida pasión humana es la de crear formas y nombres, y la poesía es la destilación de esta pasión.

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pp. 231- 233.

Il·lustració: Orfeu i la lira envoltat de bèsties. Museu Bizantí i Cristià d'Atenes.

Sento bufar els vents gelats del món

Sóc en Prytherch. Perdona'm.
Ignoro de què parles: els teus pensaments
flueixen massa ràpids per a mi,
no puc entretenir-m'hi per les ribes
ni pescar en el seu ràpid torrent amb dits grollers.
Estic sol, exposat als propis camps
sense cap lloc on escapar de l'agudesa dels teus ulls.
Jo, que ara fa un moment clapotejava entre l'herba lluent,
amb la vella masia, tèbia com un jaç, tan a prop meu,
sento bufar els vents gelats del món. L'apedeçat portal
que tu vas deixar obert no tornarà a tancar-se mai.

R. S. Thomas, "Invasió a la masia", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 49; trad. Anna Crowe / Joan Margarit)

Aprendre dels més grans

Sóc tan babau que l'entrevista que m'ha agradat més del llibre que parlarem avui és una de la que ja vaig ser-ne testimoni. Ara deu fer uns dos anys i mig, la periodista Cristina Hernández em va demanar que la posés en contacte amb l'Eulàlia Bofill, una de les entrevistades al llibre Monges, de Laia de Ahumada (Fragmenta, 2008), que viu al monestir de les Carmelites de Mataró. Vaig acomanyar l'equip de TVE a Catalunya i en va sortir un reportatget molt maco. Ara, llegint-la completa, un temps més tard, impressiona notablement la lucidesa, la profunditat i la perspectiva de l'Eulàlia, com de tota la resta d'entrevistats.

Bailar con los ojos cerrrados (Plataforma Editorial, Barcelona, 2014) és el recull d'onze entrevistes que la seva autoa ha fet, la majoria per raons professionals, a persones grans, alguns ja lamentablement traspassats, en els últims anys. Es tracta de Moisès Broggi, Eulàlia Bofill, Neus Català, Marcos Ana, Claudio Naranjo, Alicia Alonso, Ramiro Pinilla, Ana M. Matute, Eduard Punset, Salvador Pániker i Antonio López. És un bon llibre. L'autora s'ha preparat bé cada personatge, crea un clima que propicia la reflexió i demostra que no cal ser agressiu per fer una bona entrevista, ben al contrari.

No sé si, a banda d'endolcits discursos, sabem apreciar prou bé el llegat vital que tenim amb les persones grans, l'avantatge que tenim que siguin entre nosaltres. Crec que no. L'envelliment és avui, encara, un problema per tothom. Per l'estat, per les famílies. Per un mateix. Jo, que encara sóc prou jove, tinc el convenciment que el poc que sé ho sé perquè em faig gran. Tenim tresors de saviesa, doncs, pertot...

L'Eulàlia parla molt de la necessitat de conèixer-se un mateix per poder "polir-se" i estimar-se; estimar-se com a primer pas per poder estimar els altres. Diu que creunen un Déu, ella, que acull cadascú com és, ella inclosa. Des de perspectives i vides molt diferents, les persones d'aquest llibre tenen en comú una enorme vitalitat, la capacitat narrativa per poder enfrontar amb difnitat la vida que han viscut i una serenitat envejable davant l'hora que, en realitat, saben més o menys propera. La de la mort que ja no temen. Us asseguro que és una delícia.

Farà 15 anys del Mataró Parc

L’any que ve farà quinze anys de l’obertura del Mataró Parc. Se’n podria fer un bon treball acadèmic (que no em consta qui hi sigui, potser sí) sobre l’impacte que ha tingut a Mataró, aquest centre comercial, que no és poc. No em refereixo l’impacte sobre el comerç tradicional, o sobre l’estructura terciària en general. Ni tan sols l’impacte en l’economia local. Em refereixo a conèixer de veres quins canvis de recorregut, estratègics, ha significat la posada en marxa d’un gran centre comercial que té una àrea d’influència que depassa a bastament la ciutat de Mataró.

Fa pocs anys, un dirigent d’una cadena de superfícies mitjanes (l’eclosió de les quals, paral·lela a la del Mataró Parc, sospito que ha impactat més en la trama comercial tradicional que aquest últim) em comentava que un alcalde d’una població del nord del Maresme li reconeixia que, des de fa uns anys, els que “sortien del poble” a comprar ja no anaven a Girona, o a Blanes, sinó que venien al Mataró Parc. “Un element de cohesió comarcal”, vaig pensar amb ironia.

Ara fa pocs dies, en una interessant columna a El Punt Avui, el periodista mataroní Manuel Cuyàs posava l’exemple del Mataró Parc per explicar les noves dinàmiques territorials de Catalunya. Igualment com al mapa comarcal de Pau Vila als inicis de la República, els centres són les poblacions amb mercat, però ara, la dimensió del “mercat” (físic) i del “mercat” (consumidors) ha pujat d’escala considerablement. Això, deia, i les infrastructures viàries de la Regió Metropolitana (de forma molt especial, l’obertura de la Mataró-Granollers, cinc anys abans que el Mataró Parc), han generat un mapa nou on Mataró, ves per on, exerceix d’atractiu.

Òbviament, l’atractiu mataroní havia de ser més urbà, més integral i divers que no pas el del centre comercial ciutat. Els plans sobre equipaments culturals (vegeu la Nau Gaudí), sobre els atractius turístics, sobre les reformes integrals als barris (Rocafonda, Cerdanyola, La Llàntia…), sobre la transformació econòmica de Mataró (el Tecnocampus) i sobre la generació de grans atractius comercials al centre (el famós Corte Inglés que tan ens fa patir) són alguns dels eixos treballats en paral·lel ja des d’aleshores per fer el pas qualitatiu de ciutat. Ras i curt, l’obertura del Mataró Parc responia a un projecte més global, a una mirada més enllà de les nostres dèries quotidianes i a un convenciment de les capacitats de la ciutat per fer els reptes que se li demanaven.

¿Quin projecte, ara?

La crisi ha espatllat bastant tot això; sort que teníem feina feta i sort que, en començar la crisi, no es van demorar alguns projectes… perquè encara estaríem molt pitjor. Però el que em temo que s’ha espatllat més és justament aquesta visió estratègica. Des del canvi de govern, per primera vegada en mans de CiU des de pràcticament l’inici de la democràcia, no és que s’hagin canviat massa els plans urbanístics, econòmics, etc… Com a molt, i em sembla bé, s’han ajustat als temps que som, se n’ha moderat l’ambició, etc… Fins i tot, he observat amb satisfacció canvis de criteri del govern Mora respecte quan CiU era a l’oposició i, sense conya, els felicito perquè rectificar és de savis.

El que trobo a faltar és saber on ens volen portar. Quin projecte tenim. Què hem de fer amb els elements que hi ha sobre la taula, com fem que generin valor afegit, etc.

Un exemple. Justament al costat del Mataró Parc, el planejament urbanístic vigent preveu una gran reserva de sòl per equipaments i instal·lacions de gran valor estratègic, tant per la dimensió, com per la ubicació. A prop, noves zones terciàries també per desenvolupar, davant i darrere de l’Hospital. Fa uns anys, una universitat privada de Madrid s’hi va interessar i l’Ajuntament va oferir la possibilitat d’instal·lar-s’hi. Ja ens hi vèiem. Mataró, una ciutat amb dos grans puntals universitaris que, si ho aprofita, retindrà i generarà talent, gent jove i punts de referència. No hi havia massa entusiasme per part de la Generalitat, l’administració competent en ordenació universitària… Però hi havia ganes, compromís i il·lusió en la part local. Bé, fa temps que no se’n parla. Ni d’aquella oferta ni de cap altre projecte. Ni universitari ni de res. Una sort semblant està recorrent altres projectes a mig i llarg termini (es a dir, que no s’han de pagar ara, si aquest és el problema).

M’agradaria, per acabar, que els propers mesos, previs a les eleccions municipals, es parlés d’això. Que veiéssim què proposen les candidatures pels propers no quatre sinó deu o vint anys. De fet, no hi ha diferència entre els problemes “quotidians” (la neteja, la seguretat, la immigració…) i els estratègics. Els uns ajuden els altres i, entre tots, ens permeten marcar la direcció i ritme que ara, sincerament, no sé veure. ¿Podrem fer-ho? ¿Ens ho permetran altres debats que, en realitat, no tenen a veure amb la nostra ciutat?

article publicat a Capgròs

Rothko, la icona nua

Mark Rothko (...), nacido en Rusia de familia judía, podemos descubrir tambié la desnudez sígnica de la tradición hebraica i la austera profundidad del icono. (...) Como Turner, Rothko había estudiado atentamente los poderes de los colores como vehículo, no de la representación, sino de la esencia de la luz. (...)

Necesariamente el arte desborda lo artístico para abrazar lo humano e incluso lo cósmico. (...) De la misma manera que la brutalidad de la segunda guerra mundial favoreció el despojo icónico de los años cuarenta, no creo que las pinturas negras de Raothko estén al margen de Ausschwitz o de Hiroshima.

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pp. 225-230.
Il·lustració: Mark Rothko, Sense títol (negre i gris), 1970.

Nogués, el cervell i el "procés"

Neurociència i neuroeducació per Ramon M. Nogués a Rosa Sensat from Rosa Sensat on Vimeo.

Digueu-me pesat i endogàmic (sóc fan de qui parlaré), però, si només m'heu de fer cas una vegada a la vida, aprofiteu aquesta oportunitat i mireu aquesta esplèndida conferència que Ramon M. Nogués, catedràtic emèrit de Biologia de la UAB, va pronunciar la setmana passada davant un grup de mestres de l'Associació Rosa Sensat. El títol i la qualitat casolana de l'enregistrament potser us en faran dubtar, però el contingut és preciós, interessantíssim i clau. Analitzant com funciona el cervell i relacionant-lo amb la pedagogia, toca, en realitat, aspectes essencials de la nostra vida. Per exemple, descriu, cap al final, per quina raó és tan important l'ensenyament artístic (musical, concreta) i el simbòlic, ara que va sortint de les escoles, amb un encertat exemple d'Al Qaeda. Però val la pena tot. A mi, que sóc un ignorant científic (científic i de tantes altres coses), tot això del cervell em fascina. I em temo que no sóc l'únic, perquè veig que a molta gent li passa el mateix. Val molt la pena i si ho he entès jo és que ho entendrà tothom.

Que sembli veritat, que sembli bo, que sembli fàcil

Si encara no l'heu posat i teniu cinc minuts, us explico un tema menor del vídeo. Un excurs. Cap al minut 45:16, després de comentar un article del Nature sobre prejudicis i una anècdota, Nogués cita de passada el famós "procés". Encabat recomana el llibre Pensar rápido, pensar despacio, del Premi Nobel Daniel Kahneman qui planteja la idea de "facilitat cognitiva", és a dir, que "una cosa ens resulta fàcil de comprendre quan l'experiència és repetida, l'exposició és clara, la idea és primada, hi ha bon humor... Això facilita que hi hagi una familiaritat, que sembli veritat, que sembli bo, que sembli fàcil. Però... si ho és o no, això és una altra cosa". I comenta que "potser no ho és, però com que ens agradaria que fos veritat, doncs ja hi som. D'això se'n diu pensar ràpid". 

A parir d'ara ja és meu i no vull fer dir al conferenciant coses que penso jo. Però em temo que un dels factors d'èxit de l'independentisme (tant per la quantitat com per la transversalitat que ha adoptat els últims temps) és precisament que permet "pensar ràpid". El diagnòstic explica d'una manera clara, ràpida i senzilla una realitat complexíssima. I la solució proposada, que també és prou senzilla i clara (teòricament), que combina molt bé els factors emocionals i els racionals (l'estelada i tot el munt de teòrics que han sortit de sota les pedres) hi afegeix un element imbatible: el bon humor. L'optimisme de les mobilitzacions, l'aspecte propositiu ("un nou país") i la sensació d'entusiasme ("ara és l'hora") ho confirmen. Per això s'eixampla ràpid i guanya posicions hegemòniques. No té alternativa, en aquest camp.

El federalisme, que és la meva alternativa, té, òbviament, alguns problemes. Per mi, els més importants són d'aquest caràcter. És encara de pensar lent (s'explica de forma complexa perquè pretén harmonitzar una societat complexa, en aquest sentit és més honest), costa d'exemplificar i de simplificar, expressa alhora els beneficis i els dubtes, o els entrebancs, i ningú fa bona cara quan l'explica. Li falta credibilitat que, com bé advertia Nogués, no té necessàriament res a veure amb la veritat. Certament, fins ara a alguns se'ns queda la cara del que sempre aigualeix la festa. Ens cal, doncs, una altra festa, si volem competir (ideològicament), un altre entusiasme. 

Tot això, esclar, conscients de tot l'engany possible darrere de qualsevol somriure, de qualsevol optimisme. Engany que ningú vol reconèixer i que només es pot advertir en la fase del "pensar lent", en paraules de Kahneman. Una manera de pensar que, com diu després Nogués, en realitat es confronta amb l'únic que no volíem parlar, amb nosaltres mateixos.

El mes de mai

i així
va ser
que m'he
quedat
cinc mesos
al mes
de gener

• 
  

per sort
amb el seny
de l'amor
tu no m'has
esperat

• 
  

deixant un rastre
de pètals
de maig
perquè et pugui
trobar
si ve el maig
i ha vingut

(...)

• 
  

des dels anys
aquells
que amb la
primavera
venia el
mes de mai


Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, pp. 134-135.
Foto; Fotograma d'American beauty, de Sam Mendes (EUA, 1999)

La política i els verbs

L'alcalde del meu municipi, que ara plegarà, té o tenia un lema que sempre m'ha inquietat una mica. Deia que volia alguna cosa així com "ser, fer i ajudar a fer". La primera lectura, de fet, és positiva. En dedueixes què ha de fer, una administració: afirmar-se, o afirmar el lloc on serveix, fer (encara que sigui alguna cosa) i, tot i que s'esmenti en últim lloc, servir el conjunt de ciutadans que en volen fer, de coses. La segona lectura, però, em va inquietar més. A veure, jo no me'n recordo gaire de la sintaxi, però diria que el verb fer és transitiu i el ser, copulatiu, de manera que, per entendre'ns, sobretot per entendre'ns, necessiten un complement. Ser qui? ¿Ser qui? ¿Fer què? ¿Ajudar a fer quines coses? ens podem preguntar. 

Efectivament, l'administració és "transitiva". És (i tant si ho és!). Fa (dins els límits del que és!). I ajuda a fer (a vegades disbarats, a vegades renecs...). Però la política és "predicativa", ens designa l'objecte, el to, la gradació, l'espai i el temps, allò en el qual el subjecte, per acció del verb, s'ha transformat, o el que el subjecte ha transformat. En poques paraules, que hi trobo a faltar el projecte, en aquests verbs. M'inquieta, ara ho veig, la falta absoluta de projecte al costat de la lògica esperança de romandre administrant còmodament.

La falta de projecte polític és una de les característiques més preocupants de la política actual, postmoderna (o post-postmoderna), absència del qual provenen els simulacres utòpics que aqui a Catalunya adopten el nom d'independència. Però, al marge d'això, no sabem quina Europa volem cap on va Espanya o què passarà amb Catalunya l'endemà del Gran Dia que ens deixem de fer Història per començar a fer alguna cosa útil. Així mateix, a petita escala, passa a Mataró. ¿Amb què contribuirem a la gran regió econòmica de Barcelona en competència amb altres grans regions continentals i mediterrànies? ¿En què basarem el nostre valor afegit diferencial? ¿Quins aliats tenim, interns i externs? ¿Quines reformes hem de fer per arribar-hi? ¿Com repercutirà sobre la nostra vida quotidiana? ¿Ser qui? ¿Fer què? ¿Ajudar a fer quines coses? 

La impostació verbal supera fronteres d'espai i ideològiques. En el camp "convencional", ja es veu (malgrat l'exemple que he posat, n'està ple pertot). En el camp independentista, per exemple, sentim cada dia que el poble vol exercir la seva "voluntat de ser" (¿de ser què? ¿ric? ¿jove? ¿imbecil?). En el camp "alternatiu", s'ha optat clarament per verbs transitius (cosa lògica, està ple de funcionaris). Podem i Guanyem. No se sap què és exactament el que podrem, ni tampoc què dimonis guanyarem, només sabem que qui ho farà. Serem "nosaltres" (perquè el verb està conjugat en la segona persona del plural, per res més); és a dir "la gent"; en l'imaginari popular, una massa davant "la casta". Mira que fàcil. Ara, la "massa" potser no sap massa què fer amb l'insstrument de "poder" (o "podar") ni amb la màquina de "guanyar". De nou, el projecte és el que menys importa, el convidat de pedra. ¿Cap on ha d'anar aquest país dels verbs transitius? ¿Què aportem a l'escenari econòmic europeu? ¿Com serem més productius i competitius? ¿Quin mapa i qualitat de serveis públics volem per a la ciutadania? ¿Com ens defensarem de les amenaces? ¿Amb quina política fiscal? ¿Amb quina política de distribució institucional? Bé, aquestes són preguntes polítiques per a les quals la política actual sembla que no està predisposada a respondre. Estem massa ocupats conjugant. 

Pensar amb el cos

Empesos per un dualisme excessiu, els occidentals tendim a dissociar "el cos" de "la ment", així com a vegades de "l'ànima", o "del món". Segons sembla, el mecanisme dual ajuda el cervell a distingir (llum/ombra, dreta/esquerra, davant/darrere, sublim/banal, bé/mal...), precisament perquè la vida rarament té aquesta convenció com a forma de "ser", òbviament. Tot es barreja. El fet de pensar, doncs, pot ser perfectament una qüestió orgànica i, a l'inrevés, els nostres òrgans i sistemes corporals produeixen pensament. El cervell, centre d'operacions, és també, de fet, un òrgan més que no pot funcionar sense els altres.

Això ve a tomb arran de l'estil i el fons del llibre El silencio del cuerpo, de Guido Ceronetti (Ed. Acantilado, Barcelona, 2006), un torrent de reflexions, divagacions i sentències sense massa ordre ni concert en què l'autor, un polifacètic intel·lectual italià amb l'obra en castellà publicada pel segell de Vallcorba, sembla voler-nos convèncer del que deia més amunt. Observació empírica lligada al pes de la tradició, experiència i admiració, mirada alternativa i escèptica. Escèptica en el sentit etimològic, ben al contrari que l'actual: "Literalmente σκεπτικός es quien-mira-a-su-alrededor, considera, sopesa, reflexiona", diu (p. 129), encara que al principi ens advertia que "El optimismo es como el óxido de carbono: mata dejando sobre los cadáveres una impronta de rosa" (p. 26).

Així, descobrim originals mirades sobre el tòpics més defugibles. El nomadisme, per exemple, com a mesura de salut mental (p. 90). El "construir" com, a vegades, pitjor que el "destruir" (p. 94) L'erotisme, presentat com "una eterna maldición" de qui, per la impossibilitat d'absorbir-ho tot, se'ns fomenta "la locura del amor a los órganos, las partes, las secreciones, las excrecencias", una possibilitat fragmental, fractal, potser una mica absurda, d'assolir el que és impossible. Per això, insisteix, els humans ens dirigim a les "parts", quan som al llit amb algú, a qui necessàriament hem de "dividir". Per contra, "no hay indivisibilidad sin intocabilidad" (pp. 36-37). O llegir les causes de mort actuals (accidents, etc..) com a nous sacrificis sagrats (p. 97). O la idea de pàtria com a mesura per limitar el nombre de gent a qui s'odia (pp. 108-109).

El ventall, però, es desplega, oferint multitud de reflexions sobre múltiples aspectes, moltes d'elles a partir de cites d'altri o de textos sagrats antics, que l'autor coneix molt bé. Ficant cullerada als més "alts" pensaments, sí, i "baixant" alhora a la vida teòricament més banal o fins i tot "execrable", etimològicament parlant, també, com la defensa del cunilingtus (p. 162 i ss.) o la fina ironia mística ("Si buscando una mano en la oscuridad encuentras un culo, piensa en la riqueza y en el misterio de la oscuridad", p. 161). O la ironia sobre el materimoni: "Suprimidos los combates de los gladiadores, los cristianos instituyeron la vida conyugal" (p. 232). O com quan recorda la frase d'Ibn Arabi segons el qual després de penetrar una dona, l'home s'ha de rentar "erquè hi ha hagut immersió de Déu" (p. 208). 

La idea de Déu sorgeix de forma molt original, per exemple. Critica com ens desesperem quan veiem que els metges no són Déu per temor a abandonar la idea que tenim per damunt un Déu sanador (p. 52), idea que diu més de Déu que molts tractats de teologia. Error que repetim en identificar Déu amb la raó (p. 119), un Déu del qual en reivindica la "virginitat" en el seu quefer "creador" del no-res (p. 121). Un Déu, diu, que cudirà a cors "buits" enllocs dels plens de diccionaris (p. 133).

Mentre no us buideu, però, us recomano un pas per aquest llibre d'aquest savi torinès.

La fuga

Delante del carácter centrípeto del arte representacional, que quiere catapultar la mirada hacia su centro interior, el policentrismo de la abstracción arrastra a la fuga.

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pp. 208- 218.
Il·lustració: Robert Motherwell, Quadern mexicà (1941), al MoMa, de Nova York.

Les merles

i qui
desembarca
de tu?
pregunten
les merles

Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 126.
Il·lustració: Fran Slade

Clergues i cristianisme 'cool'

Foto: Daniel García Peris/Flickr

El fantasma que recorre Catalunya (seguint el símil del Manifest Comunista però aquí amb més raó) ha entrat també a les portes de l'Església. Tenim bisbes reformadors del dret constitucional i d'altres que se'ls considera desafectes perquè no permeten l'ús polític d'un campanar. Tenim barreges de naps i cols perfectes: cristians per la independència, clergues i monjos també per la independència, esglésies plurals obsessionades amb obtenir bisbes unívocs, "personalitats socialcristianes" (suposo que deuen ser simpatitzants de la CSU bavaresa amb una forta personalitat) que demanen -com no- la independència amb un excitant "fem-ho"... Ja he expressat aquí vàries vegades la meva opinió. Sóc dels que penso que, posats a defensar miracles, em sembla que els cristians ho fem millor amb els de l'Evangeli.

No s'han llegit Pié?

No sé si és que tota aquesta mobilització respon a que no s'han llegit l'article del professor Salvador Pié, el més sensat que s'ha escrit a Catalunya sobre l'Església i el ditxós "procés", o són dels que se l'han llegit i l'han matxacat (tant que no se l'ha tronat a sentir). L'alerta de Pié és seriosa. Adverteix no tan sols contra les religions "de substitució" (en què l'independentisme en pot ser una, com ha estudiat Javier Elzo al País Basc), sinó contra la transformació de la pròpia Església en un totum revolutum de les causes polítiques -en aquest cas la independentista- i la missió de l'Església. Pié manllevava el mot "integralisme" de fenòmens similars a Itàlia. Jo mateix parlava fa pocs mesos (aquí, vuitè paràgraf) de l'exemple que Antoni Puigverd havia posat entre l'esquerra i l'Església bolonyesa que, per un excés d'identificació i simpatia aparent en les causes que compartien, havien buidat i fet posar en crisi l'Església local. Puigverd mateix advertia que el procés podria ser similar, a Espanya, entre la dreta i els bisbes, amb els mateixos efectes. Bé, doncs ara el risc és idèntic, a Catalunya.

Aquí ningú no posa en dubte la "legitimitat" d'aquestes causes, inclosa la independentista. Almenys ningú no posa en dubte si un cristià pot tenir simpatia cap aquesta causa sense trair cap principi de la seva fe. Òbviament, és així. Tampoc ningú qüestiona que hi hagi molta gent, a les nostres comunitats i moviments, que la comparteixi, ni capellans, monges, bisbes, sagristans, campaners i tot el sursum corda. Com si són del Barça o seguidors de Gran Hermano. Aquí el que es posa en dubte és que es pretengui justificar, l'independentisme, o els mitjans per arribar-hi, a base de doctrina. O de posar la paraula "cristià" a un posicionament polític tan legítim i "cristià" com el seu contrari.

Els bisbes parlen

En aquest context, els bisbes catalans han emès avui un comunicat crec que molt important. Posen en un mateix nivell la fidelitat al poble de Catalunya i la concòrdia necessària. Efectivament, cristià no és fer-se independentista, encara que "el poble" ho demani, sinó vetllar «que amb la prudència dels governants i l’honradesa dels ciutadans, es mantingui ferma la concòrdia i la justícia, i que tinguem un progrés constant en la pau», com extreuen el Missal romà. No sembla que alimentant el carbó dels trens a punt de topar s'hi vagi gaire, en el camí de la pau i la concòrdia, oi?. Diuen, encara, una altra cosa. Exhorten els «laics cristians» perquè estiguin «molt presents en la societat, comprometent-se en el camp de la política, la cultura, l’economia, etc.». Efectivament, és sobretot feina dels laics, la del compromís polític. I en la societat, la societat diversa i plural que és Catalunya, no dins els temples.

Tornem al que deia. Sospito que la identificació que alguns volen fer de la seva fe cristiana amb la fe independentista, justificada com a "servei al poble" i a les seves "aspiracions", té molt de necessitat de ser agradable als corrents hegemònics d'aquest poble. Per exemple, és molt probable que a Solsona, posem per cas, els no independentistes siguin tres o quatre i que per això el seu bisbe, a qui tant agrada anar a contracorrent en la majoria de coses, vulgui ara fer-se agradable assumint la posició majortària de la seva diòcesi com a pròpia. Tothom té dret a voler agradar i sortir a les portades dels mitjans. Tornem als bolonyesos de Puigverd.

Però a vegades el paper dels servidors de l'Església, com fan tan bé en qüestions com l'avortament, consisteix en aigualir la festa, en demanar prudència, en fer-se els antipàtics, en recordar el respecte a les minories i la pluralitat (també política), en renunciar a favor dels laics (i fora de l'Església o de qualsevol adjectivació cristiana) en la presa de posicions estrictament polítiques, en moderar els seus impulsos, en recordar la prioritat pels pobres quan ens encaterinem en altres coses. En ser menys cool, menys guai. En ser incompresos. Sens dubte, en una societat que es polaritza, aquesta opció tan poc transitada és la més difícil i la més necessària. 

L'home que fou dijous i l'esquerra

Quaderns Crema (Barcelona, 2005) va recuperar la traducció de Pau Romeva de L'home que fou dijous, de G. K. Chesterton, cosa que contribueix, sens dubte, a valorar la feina dels nostres traductors, sobretot d'abans del franquisme. Romeva, important dirigent de la UDC a la clandestinitat, a més, era potser el millor expert en Chesterton que teníem a Catalunya (la URL va publicar els seus textos), o sigui que lògicament mereixia un homenatge. Però he de dir, sentint-ho molt, que en aquest cas l'excés de cultismes i alguna errata no corregida dificulten un text que, tot i tractar-se d'una novel·la negra, no és senzill. De fet, diguem-ho tot, no és exactament una novel·la negra (negra d'humor, esclar) sinó que, molt a l'estil de l'autor, contrueix una situació extrema, a  vegades clarament surrealista, la complica una mica, per dir-nos, de fet, motes altres coses. 

En aquest cas l'autor relata una suposada desarticulació d'un grup terrorista d'inspiració anarquista ("un grapat d'homes que combinen la ignorància amb l'intel·lectualisme", en diu, p. 50), amb una trama que al final no saps qui persegueix a qui, per disseccionar una societat que, en teoria, enfronta l'ordre i el caos i que, potser, en realitat, un necessita l'altre. "La serenitat d'un exèrcit és la fúria de la nació" (p. 52) diu un policia que sembla un dels "mossos per la independència" d'ara mateix. De fet, el tema em recorda un vell assaig, també sota forma narrativa, de Hans Magnus Enzensberger, sobre la necessitat dels aparells de seguretat de viure sota l'amenaça terrorista, i viceversa, per garantir la seva supervivència. Les descripcions que Chesterton fa, ridiculitzant-les, tant de les posicions anarquistes com les de la policia, semblen un sarcasme si les llegim havent passat ja el segle XX, i XXI. "Nosaltres no som assassins, som executors", com crida un al principi per fer.se guanyar el vot de les masses (p. 43) pot ser un crit expressat sense cap mena d'humor per massa gent, encara. Però no tan sols "els terroristes". El mateix personatge continua el discurs amb una frase que sento massa sovint entre persones pacífiques, algunes d'elles admirables, i que a mi em deixa glaçat: "Jo no sóc un home. Jo sóc una causa" (p. 44). Glups. Cap causa val més que un home, vindria a dir el necessari Chesterton per qui "quan parlen d'un paradís sense bé ni mal, volen dir la sepultura" (p. 57). Ostres, que ben dit.

Ja veieu que la novel·la és plena de frases genials. Com aquesta que explica a la seva manera per què és millor la monogàmia: "Es pot concedir als matemàtics que quatre és dues vegades dos. Però dos no és dues vegades ú; dos és dues mil vegades ú. És per això que, malgrat un centenar de desavantatges, l'home trona sempre a la monogàmia" (p. 109). O aquest reguitzell d'epítets (aquí sí que s'hi veu la mà destra de Romeva): "Vós, boig, maleït, gras, bufat, lleganyós, bunyolaire, escandalós, buit de closca, deixat de la mà de Déu! (...) Vós, gran ximple cara-rosat, cap d'estopa, nap!" (p. 148). O aquesta manrea tan anglesa d'advertir els companys: "Hi ha molt per dir a favor de la mort; però si algú té preferència per l'altra alternativa li aconsello que em segueixi" (p. 156). 

Hi haurà qui acusi Chesterton d'haver escrit un llibre conservador, absolutament desconfiat amb els canvis i les revolucions (en vaig parlar aquí, a "Chesterton, de dretes?"). Jo m'inclino, en canvi, pel Chesterton que ens fa veure fons on poden caure al ridícul i al fracàs les idees més nobles de canvi i emancipació. Fracàs pitjor que el conservadurisme, perquè les fa infèrtils, absurdes. També trobo que aquesta crítica és força actual. A mi, per exemple, no hi ha res que em ditanciï tant de la dreta com la irresponsabilitat, la banalitat, la frivolitat o els "utopismes" de les esquerres, que són les meves. Perquè les ensorra. El personatge principal de la novel·la, Gabriel Syme, que "era un d'aquests que són portats aviat en la vida cap a una actitud conservadora per la desconcertant follia de la majoria de revolucionaris". Doncs això.