Aquest
Diumenge de Rams al vespre, milers de persones congregades per la
Reial Venerable i Molt Il·lustre Congregació de Nostra Senyora dels
Dolors de la Ciutat de Lleida, junt amb alteres confraries,
s’aplegaran a l’Oratori dels Dolors per iniciar la processó que
encapçala l’esquadra romana dels “Armats dels Dolors” darrere
la qual sortiran disset passos, o misteris, corresponents a diverses
escenes de la Passió de Jesucrist protagonitzades per ell mateix o
per la Verge.
Entre els
participants s’hi apleguen confraries d’antiga tradició
catalana, com la citada, de tres-cents anys d’història, amb
d’altres amb adjectius com “aragonesa”, “gallega”,
“extremenya” o “andalusa” que denoten l’enriquiment
simbòlic d’aquesta processó a través de les aportacions
culturals de la immigració produïda als anys seixanta i setanta i
incorporades a mitjan dels vuitanta.
Però la
processó de Diumenge de Rams ni ha començat ni s’acaba aquí. A
migdia, la Confraria de la Sagrada Família i Sant Cristòfol ja
haurà estat l’estrella de la Processó de les Palmes, que inclou
el famós pas de “La Fugida a Egipte”, altrament dit “La
Somereta”, que porten més de cinquanta costalers. Quan, cap a
mitja nit, es realitza la “Estació de Penitència” entrant per
la porta lateral de la Catedral Nova, es viu un moment d’enorme
emotivitat popular.
Potser la
de Lleida és la processó més important de Diumenge de Rams, un dia
que, segons el mapa de processons que comptabilitza el portal
CatalunyaReligió.cat, se’n celebren divuit arreu de Catalunya. Una
particularitat si tenim en compte que el gruix de les processons, a
tota Espanya, se celebra els Dijous i Divendres sants. Sumades, a
Catalunya hi unes 140 processons o viacrucis durant la Setmana Santa.
Al darrere, hi trobem una cinquantena llarga de congregacions o
confraries, un innombrable munt de costalers, portants, o
acompanyants, o “manolas”, o músics, o armats (també anomenats
“manaies”), o esquelets ballant dansa macabra... I, sobretot, una
gentada increïble que omple els carrers de Catalunya.
Les
processons són, doncs, un fenomen de fort arrelament popular, de
llarga tradició, i d’una extensió bastant homogènia al conjunt
del territori, tot i que curiosament la ciutat de Barcelona és on
n’hi ha menys, en proporció. Es recull com potser amb cap altra
expressió la riquesa cultural catalana fruit de les incorporacions
forànies d’arrel catòlica i representa, potser, l’element més
visual de la presència de l’Església a l’espai públic.
Recuperar
l’expressió de la religiositat popular
Manuel
Zamora és president del Consell de Germandats i Confraries de
l’Arxidiòcesi de Barcelona, un home ocupadíssim per atendre les
80 entitats -25 de penitència- dedicades a la Setmana Santa, que
també inclouen les de les diòcesis de Terrassa i de Sant Feliu.
Pertany a la Germandat del Santíssim Crist Redemptor i la Mare de
Déu de la Soledat de Badalona. Aquesta germandat participa
activament en la també molt popular Processó del Silencio de
Badalona, el Dijous Sant.
Zamora
rememora els inicis de la seva activitat, el 1983 al barri de Llefià,
a Badalona, com uns temps amb tanta precarietat com il·lusió. “La
idea surt entre un grup de fidels amb el desig de recuperar
l’expressió d’una religiositat popular en uns moments en què no
hi havia cap manifestació pública de fe als carrers de Badalona”,
diu Zamora. La majoria eren andalusos i extremenys. El maig de 1983
van organitzar una processó en honor a la Mare de Déu de Fàtima
que encara es fa. Donat l’èxit l’any següent ja van fer una
processó de penitència pel Divendres Sant, sortint i entrant des de
la seu social de l’entitat. Fins el 1998 no poden fer-ho des d’una
parròquia, en aquest cas la de la Salut.
El
testimoni d’aquesta germandat ens serveix per exemplificar quina ha
estat l’evolució del fenomen de les processons els darrers trenta
anys. “Coneixem la primera processó de Setmana Santa a finals del
segle XV, a càrrec de la La Congregació de la Sang, pertanyent a la
Basílica del Pi”, explica Zamora.
Efectivament,
aquesta institució, que assistia a totes les execucions públiques i
que probablement va ser fundada un parell de segles abans, organitza
la processó del Dijous Sant, despareguda el 1900. Rivalitzava amb la
Processó de la Soledat, organitzada per la noblesa, en contrast amb
la de la Sang, a la que s’hi sumaven els gremis florents dels nous
temps. “És que les processons catalanes, a diferència de les
altres, mantenen una marca gremial molt acusada”, ens explica
Zamora, que ens recorda que al segle XVI, “les processons ja estan
esteses al conjunt de tot el territori català i van esdevenir molt
populars”.
Les
processons inspirades en les que es fan en altres racons d’Espanya
comencen, com la de Llefià, a mitjan dels anys vuitanta. Zamora creu
que “la gent, quan mirava a la televisió les imatges de les
processons, recordava les del seu poble i es preguntava per què no
podia fer-se allà on vivia ara, i d’on ja no pensava marxar.
Alhora, a molts dels antics participants en processons catalanes, els
passava el mateix, per això als anys vuitanta va sorgir un imparable
moviment de recuperació de les processons de Setmana Santa”.
“Mantenen algunes diferències estètiques: les d’origen català
són més serioses”, resumeix Zamora, “ja que són més
austeres en la vestimenta, en la música i, òbviament, no tenen saetas”.
Gran
vitalitat
Jesús
Moya i Jordi Merino són copresidents, des de fa dotze anys, de la
Comissió de Setmana Santa de Mataró que, entre d’altres, convoca
una Processó General de Divendres Sant que agrupa tots els passos de
la ciutat corresponents a dotze confraries.
Tots dos
són d’una nova generació que encara no ha complert els 40 anys.
Moya és fill d’una de les pioneres en la construcció d’una
parròquia al barri de Cirera, on s’hi assentaren força immigrants
fa uns cinquanta anys. La mare de Merino és una veterana “portant”
del Sant Crist -uns 400 anys de tradició a Mataró- i el seu pare un
dels fundadors de la Germandat del Nazareno, fundada fa 25 anys al
barri de Cerdanyola, avui una de les més potents.
“L’afició,
com pots veure, ens ve de família, ho hem mamat des de petits”,
explica Merino, que constata la vitalitat associativa del conjunt de
germandats. “Potser són més difícils els relleus en les entitats
més antigues, de tradició autòctona, que, a diferència de les més
noves, no tenen el caràcter tan familiar o comunitari que permet més
naturalitat en els relleus”, apunta com a bon sociòleg. També
destaca el valor de la integració en un sol acte de múltiples
aportacions culturals com a mirall de la convivència a Catalunya. El
consiliari de la Comissió, Vicenç Mira, rector de Sant Vicenç de
Montalt, creu que “aquests homes i dones fan catequesi pels
carrers. Però no només al carrer. La seva tasca eficient i
silenciosa cooperant amb els operatius logístics de Càritas denota
seva la qualitat humana i evangèlica”.
El moment
actual, doncs, és descrit amb molta satisfacció. Ja gairebé ningú
recorda els tensos moments del ressorgiment ni pràcticament en
queden seqüel·les. El Consell de Germandats i Confraries realitza
una important tasca per modernitzar i dotar de la màxima qualitat
possible el fenomen confrare.
La prova
rau en l’èxit i les ponències dels congressos bianuals que, des
de 2003, se celebren arreu de Catalunya. Enguany, a Perpinyà, el que
denota una gran sintonia més enllà de les fronteres estatals. I més
endavant, Tarragona acollirà un congrés espanyol, situant l’antiga
seu arquebisbal i el territori català amb ella en un dels llocs més
importants de la Setmana Santa, que ja és dir.
Les
relacions amb les administracions, absolutament importants per les
característiques de les processons (encara que sigui només pels
permisos) també hi ha vist una oportunitat de promoció cultural i
turística dels municipis. La declaració de festa Patrimonial
d’Interès Nacional de la Processó de Tarragona n’és un
exemple, seguit per molts altres.
La crisi
postconciliar
La recuperació de les processons no va ser un camí de roses dins l’Església catalana. Surten del silenci més llarg que hauran
viscut les processons al nostre país, instituït a partir de 1969,
després del Concili Vaticà II. “El 1967 es veu a La Vanguardia
una foto de la processó de la Bona Mort plena de gent. No era un
problema de gent, sinó doctrinal. El mateix diari, dos anys més
tard, publica un comunicat del president de la congregació
organitzadora anunciant-ne la seva supressió (evidentment per ordre
eclesiàstica). L’Església es preguntava si les processons eren la
millor manera de transmetre els valors de la Setmana Santa. Però
també es dubta que els nous mètodes siguin els millors:
efectivament, en poc temps l’Església i la Setmana Santa havien
perdut tota presència al carrer”, relata Manuel Zamora.
Segons
Zamora, “hi havia un corrent iconoclasta a l’Església, que es
transmetia al Seminari però quan els nous capellans arribaven a les
parròquies es trobaven amb la petició de celebrar processons”.
Els estira-i-arronsa van durar molts anys, amb algunes tensions, fins
que finalment es va produir el reconeixement canònic de les noves
congregacions i una integració que avui és vista amb molt bons ulls
per tothom.
Destaca el
paper clau de Joan Carrera, bisbe auxiliar de Barcelona, que
precisament havia conegut de primera mà la història de Llefià quan
n’era el rector. Els seus escrits a Catalunya Cristiana el 1984 i,
sobretot, les seves discretes i fermes gestions, va ser claus per
l’èxit de la integració. Tot això, amb un compromís
explícitament postconciliar i el seu caràcter conciliador.
Aquestes
dificultats passades van provocar també situacions peculiars com la
irrupció d’una processó “laica”, organitzada pel grup 15+1,
de molt d’exit a l’Hopsitalet de Llobregat, tot i que és una
excepció.
Article aparegut a la revista Vida Nueva el març de 2013 (algunes dades han canviat una mica).
Foto: Els passos a la Plaça del Rei de Tarragona - Setmana Santa 2001 - Foto: Josep Maria Ríos cedida per l'Agrupació d'Associacions de Setmana Santa de Tarragona a la Generalitat de Catalunya.
