Si aneu a l’exposició que s’està fent al Caixafòrum amb una selecció del Museu Thyssen de Madrid (tanquen el 2 de febrer*), que és magnífica, demano que presteu atenció a un quadre molt petit de Jan Brueghel I datat el 1596 i que porta per títol Crist a la tempesta del mar de Galilea. L’escena recrea el passatge evangèlic relatat a Mateu 8, 23-26, Marc 4, 35-41 i Lluc 8, 22-25, textos que també us recomano. Han inclòs la peça al subapartat relatiu a la natura, cosa que permet, amb una ullada, fer-se una idea de la fascinació per la grandesa i autonomia dels fenòmens naturals més enllà del Romanticisme, com el cas que ens ocupa. Efectivament, un mar embravit per la tempesta espanta els experimentats pescadors lluny de la costa i més lluny encara de la ciutat, de la civilització.
Els paisatges, això sí que és romàntic, tant expliquen el que passa ”fora” com el que passa “dins”. El combat entre la natura i la cultura, entre el que som i el que volem ser, entre la nostra part animal i la nostra part racional, o entre la bèstia i l’àngel, com si fos una reconciliació impossible, com si no fos, de fet, el nostre estat permanent, és un tema recorrent en els mites que funden la nostra cultura, a l’art o a la literatura. O a la nostra vida, tan sovint. La imatge de la tempesta també és, però, una al·legoria. De tempestes en tenim a cabassos, també inesperades i sovint sense cap experiència que valgui. Tempestes emocionals, oceans d’informació inabastable, o aquesta sensació que et porten més que no pas vas.
En un extrem de la barca, la figura de Jesús destaca dormint, aliè a la tempesta. Al text, renya els seus companys per covards quan el desperten per por a enfonsar-se. El moment de quadre, però, és just abans. El contrast entre tot el moviment i aquesta figura plàcida, anticíclica que dirien els economistes, em va fer pensar en l’últim llibre de Josep M. Esquirol (La resistència íntima, Quaderns Crema, Barcelona, 2015). El repte que tot el llibre vol respondre és resumit en aquest contrast.
Els profunds canvis que estem experimentant ens han agafat com aquells pobres galileus espantats. No triguem gaire en despertar qualsevol crist perquè ens salvi obviant que és la por la que enfonsa i a la que ens hem d’enfrontar. En l’àmbit de les relacions personals, en la política, en les qüestions morals (o de valors, com ens agrada dir aquí), les tempestes “de fora” atanyen a les de “dins”, a una fortalesa i valentia, a una integritat i singularitat, que no sé si cultivem massa, més aviat diria que no. I, encara una altra cosa. Al mar, s’hi va, tot i el risc de tempestes. Tot seria més senzill si fóssim a la costa o a la ciutat llunyanes del quadre, a recer i amb els peus a terra; és a dir, si evitéssim els problemes o visquéssim com si no hi fossin. La fortalesa, la resistència d’Esquirol, és la que pinta tan bé Brueghel enmig del mar embogit, del món desbocat, del futur incert.
*aquest article va aparèixer el mes de gener a la revista Valors.
