Segueu Arran

L'atac contra la seu del PP de Catalunya de la banda juvenil Arran, una organització de la Cup (els dirigents més visibles de la qual acompanyaven amb condescendència paternal), si ho mirem bé, és ben lògic. Lògic amb la ideologia (diguem) de la Cup, que no només no ha descartat ni condemnat mai la via violenta per accedir als objectius polítics, sinó que sovint convida destacats dirigents que pensen exactament així a predicar a la nostra terra. Sí, a la Catalunya dels somriures unes cent-cinquanta mil persones van votar Batasuna en unes europees després dels atemptats de Vic o d'Hipercor, de manera que no és d'estranyar que tinguin parròquia. I dins d'aquesta lògica ideològica, esclar, a la veneçolana o a la russa, s'hi inclou proscriure tots els partits que impedeixin el pas al nou règim de felicitat. Ara li toca al PP, demà a qualsevol dels altres que diàriament blasmen. Són més efectives les faves que els arguments.

És un atac lògic, també, amb l'atzucac actual de l'anomenat procés, que el conjunt de forces independentistes confien desllorigar saltant-se el nostre marc jurídic vigent, la famosa "desobediència". L'endemà de saltar-se la llei, excepte que vulguem viure sense ella, n'hi ha d'haver una altra (aquesta que ara cuinen en secret al Parlament la pròpia Cup amb el Govern en minoria, m'imagino). Però una llei, ho saben bé els nois d'Arran, que no són tontos, a banda d'aprovar-la, s'ha de tenir força per poder-la fer complir. A l'exèrcit, se li haurà d'exigir que abandoni Catalunya o es posi a les ordres del nou ministre català de Defensa (no rigueu); a l'administració de l'Estat que cobrarà l'IVA o l'IRPF se li ha d'impedir que ho faci; als bancs, que aturin possibles embargaments de qui no ho faci; als jutges, que jutgin segons la nova llei; a la policia, autonòmica o no, que l'acati, així com els altres dos-cents mil funcionaris. I els milions de catalans, alguns dels quals, necessitarem alguna amenaça per deixar de complir amb les nostres obligacions fiscals i ciutadanes per complir-ne unes altres que no considerarem legítimes.

Fins ara, en les converses informals, al Facebook o on sigui, he demanat insistentment quina serà, aquesta força, com convenceran, millor, com obligaran, a tota aquesta llarga llista de persones a sotmetre's a una llei que -com dic- no consideren legítima, ni ells, ni l'Estat al que molts d'ells han promès servir, ni la comunitat internacional. Si ningú me'n presenta cap altra (fins ara ningú no ho ha fet), només hi ha una manera, com poden imaginar-se. La violència. Per això, joves àvids de mili, dolces ànimes compromeses amb la pàtria, nebots avantatjats de Fernàndez i Gabriel, ens ho han assenyalat molt clarament. Ni no és un cas aïllat; fa pocs dies, un altre dels grupúsculs de la Cup ho feia també ben evident. Esclar que, la propera vegada, hauran de proveir-se d'armes un pèl més sofisticades.

Però la reacció del Govern en minoria, que s'aguanta gràcies a la Cup, ha estat políticament correcta: "No, nois, així no que ens feu quedar malament". No sé si em produeix més rebuig constatar que tenim l'embrió d'una milícia patriòtica pròpia dels anys trenta o la indiferència amb què els "germans grans" d'aquest procés tracten un fet així. Indiferència o, el que és pitjor, amagar els veritables plans, negar-se dir-nos d'una punyetera vegada quina serà la força que m'amenaçarà a mi, per exemple, el dia que em negui a pagar els meus impostos a un govern il·legítim. Però no es preocupin, si la força és contundent, em convenceran aviat. Són més efectives les faves, segades arran, que els arguments.

Foto: El Periódico.

Ni els guillats

Als bojos clàssics, als entranyables bojos de tota la vida, els agradava ser Napoleó. Jo encara n'he conegut algun, i eren un gran espectacle, generalment inofensiu. Els nous tarats, en canvi, en tene prou a sortir per la tele, que és un altre mètode de transformació eficaç i amb més prestacions. Resulta interessant constatar que ara ni tan sols els guillats opten, en les seves fantasies, per ser alguna cosa.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, p. 45 (comentari, aquí).
Il·lustració: Chaim Koppelman, Napoleó nu, 1980.

Alfa i Omega

L'impossible va partir d'una remota possibilitat.

Aquesta possibilitat inicial sorgí

de la inexistència anterior.

Crec en Déu Pare,

en el Déu Pare Capicua.

Màrius Sampere, fragment del poema "Capçal", a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 13.

De funerals

En aquests moments, un dels escassos contactes que la majoria de gent té amb l’Església Catòlica, a banda de veure el papa a la tele o del generós tractament mediàtic de les obsessions amb el sexe d’alguns bisbes, es redueix a assistir als funerals. No sé si els nostres clergues són prou conscients de la responsabilitat que tenen i, perdonin, de la preparació específica que caldria per atendre aquest repte. És un moment delicadíssim, completament desaconsellat per al proselitisme o l’argot propi dels creients. O per recórrer a l’imaginari premodern, tan sofert en imatges del cel, els àngels, el consol de la vida eterna i altres excentricitats incomprensibles a l’home secularitzat, que ni tan sols se sap el parenostre. Tanmateix, d’un funeral catòlic -com de qualsevol altra litúrgia-, se n’espera que sigui genuí, que aporti el seu llegat cultural perquè, creients o no, els assistents “emparaulin” el buit i el dol d’una pèrdua sentida. És tot un repte i goso dir que hauria de ser una prioritat pastoral de primer ordre.

Ho ha de fer, també, en un moment en què molta gent aprofita les exèquies, o encara més els comiats laics, per retre un breu homenatge al finat. Amb una mica d’estupor, veig com s’adrecen als morts com si fossin vius, al·ludeixen a “allà on siguin”, es consolen refugiant-se en la memòria (“seràs viu mentre et recordem”) i s’exhibeixen els llaços afectius. En fi, anhel de religió quan desapareix la religió, diríem, o quan les institucions que l’han de proveir són poc creïbles. Aquest anhel és una primera dada a tenir en compte pel repte que dèiem.

Però hi ha una segona dada, més complicada de resoldre. El protagonista, per dir-ho així, d’un funeral no és el finat, sinó Déu i el seu misteri. La litúrgia s’adreça a Déu perquè l’aculli. Al mort no se li canten les gràcies sinó que més aviat es prega perquè siguin perdonats els seus pecats. Per mi, és bastant més realista que no el que veig ara, i que té més a veure amb l’apoteosi del jo que ocupa incansablement tot el nostre estil de vida. El protagonista dels comiats actuals és el jo, sense adonar-nos que, precisament, el jo ha estat completament despullat, mort, vençut. I que aquesta actitud, qui la tingui en vida, ja haurà guanyat el cel. Qui mori, viurà.

Publicat a la revista Foc Nou (març 2017). Foto: fotograma de Quatre bodes i un funeral (Mike Newell, RU, 1994)

Beguda i civilització

Hi ha una relació evident, objectivament indiscutible, entre la tradició reglada i codificada de consumir alcohol i el progrés de la civilització. Els anglesos, els alemanys, els francesos, els japonesos: pobles de grans bevedors.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, p. 44 (comentari, aquí).

Et fa mal i no entens

EL PENITENT

Hi ha una cosa latent
de la vida o el món
que et fa mal i no entens
quan t'aferres a un cos
que no té el nom que dius,
quan al vers niuen corbs,
quan al semen hi ha sang,
quan els jorns són un mur,
quan orgasmes i plores.


Ponç Pons, Fragment del poema "Dos aiguaforts", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 103.

Il·lustració: Mark Rothko,  No. 14, 1960, 1960, San Francisco Museum of Modern Art (SFMOMA), San Francisco.

El pensament màgic no cura

Un xicot sense cap mena d’estudis mèdics m’explica que pot curar no sé quina malaltia. Amb les mans, sense tacte, només imposant-les com si fos una benedicció. I diagnostica una mala influència familiar que convindrà posar a ratlla com a origen del mal. La gent se’l creu i ningú el denuncia. Això passa avui a Catalunya, mentre els estudiants de medicina dediquen uns nou anys a formar-se, molts d’ells havent de marxar a l’estranger. No és  cas aïllat, i molt menys en l’àmbit de la medicina, on molta gent sosté teories conspiratòries, alternatives i no sotmeses al sedàs de la crítica com a irrefutables.

Una de les característiques que distingeix el temps que vivim és la bona salut que té el pensament màgic. Conviuen, a casa nostra, una descreguda distància amb l’herència religiosa, que duu les seves conseqüències morals i lingüístiques, amb una desconfiança, o pèrdua d’autoritat, del criteri intel·lectual, o merament empíric. I aquesta incredulitat, contrasta amb multitud de tendències crèdules en fenòmens sobrenaturals, o semblants. La crisi del simbòlic arrossega amb ella el seu principal enemic, el científic, de manera que s’imposa, com hem dit altres vegades aquí, un reencantament.

Sovint, el discurs del pensament màgic és tan bonrotllista com ineficaç. No et donaré medecines, però et donaré amor i la teva fortalesa interna (o les ones, o els esperits, o el que sigui) t’ho farà superar. No t’enviaré cap exèrcit que m’embruti les mans, país en guerra, però si vols t’envio pallassos sense fronteres. No aniré a votar la Hillary, però després muntaré moltes manifestacions contra Trump, a veure si li arriba la meva ràbia. No em mouré del sofà, però faré tots els clics solidaris que em sigui possible. Si ens donem les mans, tot serà possible. Si tots som més bons, el món serà millor. I així.

L’angoixa per mirar de cara a la realitat, plena d’obstacles i límits, però també la que alberga les úniques solucions viables a l’ombra d’aquests, ens aboca a crear-nos mons paral·lels amb final feliç, com si diguéssim. L’anhel prometeic de l’home totpoderós, o d’un Deus ex machina que ens ho resolgui tot després de fer-nos patir una mica, no pot admetre que, la realitat, molt sovint, no té solució per tot. D’això se’n diu finitud i és la condició instínseca de la nostra humanitat.

Jo ho entenc, sincerament. Quan un pateix una malaltia terminal, una fonda depressió, la pèrdua d’un ésser estimat… o se li fa agra aquesta vida d’anar fent, la paraula finitud és insuportable i l’atracció per la seguretat fictícia, irresistible. No us puc dir pas què faria, jo. Però mentre no arriba, almenys, preparem-nos i espavilem-nos. Fem l’humil gest d’admetre els nostres límits, d’estimar aquest cos que es degrada, aquest món que ens incomoda, aquesta ciència que no ho cura tot perquè darrere d’ells, i no al damunt rebutjant-ho com a deixalla o imperfecció, hi ha el que val la pena de la vida.

Article per a la revista Valors (febrer 2017)

La vulgar dictadura dels gatets

Allò que uneix la figura de Hitler amb la d'Stalin, o la de Franco amb la d'Enver Hoxha, no és res més que la vulgaritat. El més rellevant de la biografia de Franco no és tant la seva proximitat al feixisme com la seva afecció a les travesses. (...)

La part més obscura de les conseqüències socials de la digitalització es tradueix en la creació d'una nova massa global. (...) Aquesta nova massa mira els mateixos vídeos de gatets de Youtube, respon a les mateixes consignes globals, riu a partir dels mateixos acudits, plora a partir de les mateixes sèries de televisió i, sobretot, depèn d'un petitíssim grup d'empreses privades: Google, Microsoft, Facebook, Twitter...

(...) L'única justificació de l'intel·lectual és la seva suposada capacitat de dirigir la mirada cap a territoris poc transitats, fins i tots desolats, incòmodes, pertorbadorament minoritaris.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, pp. 23 i 20 (comentari, aquí).

L'escriptura que em cus

L'escriptura que em cus feta vers les ferides
té el ressò d'altres veus i el color d'altres vides.

Ponç Pons, Fragment del poema "Fuga", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 70.

La Transfiguració

Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, se'ls endugué a part dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; la seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. Llavors se'ls van aparèixer Moisès i Elies, que conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús:--Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol:--Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo.Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front fins a terra, plens de gran temor. 7 Jesús s'acostà, els tocà i els digué:--Aixequeu-vos, no tingueu por.Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol.Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va donar aquesta ordre:--No digueu res a ningú d'aquesta visió fins que el Fill de l'home hagi ressuscitat d'entre els morts.

Mt 17, 1-9 

Si la setmana passada vèiem la rotunda humanitat de Déu amb les temptacions de Jesús al desert, en l’episodi de la Transfiguració que llegirem aquest diumenge podem dir que “es tasta” la Ressurrecció i la Glòria. L’evangelista narra, d’una banda, un complex sistema simbòlic (Moisès i Elies, la llum, les túniques...) i, de l’altra, una mena d’excitació i desconcert dels pocs deixebles que acompanyen Jesús. Amb Jesús, sembla que diguin aquests deixebles anys més tard de la mort del seu amic, i amb llenguatge d’ara, vam tastar directament la plenitud dels nostres anhels més profunds, el veritable sentit de la vida. Sí, aquell que van matar i del que ens avergonyíem, aquell que va penjar d’un pal com la despulla d’un gos, aquell que de barrejar-se amb la púrria en deia “banquet”... va arribar al més fons que tenim i és com si tot, de cop, d’il·luminés. Es transfigurés.

Però encara hi ha més. Aquesta escena ens assenyala que aquella experiència no és tan sols un memorial, un recordatori, una commemoració o, encara menys, una nostàlgia de l’amic perdut. En assenyalar els profetes “del passat” i en anticipar el “futur”, Jesús se situa al mig del temps. Jesús no és tan sols l’esperança que la humanitat és capaç de Déu sinó que la seva interpel·lació s’adreça a cadascú de nosaltres al temps i el lloc on vivim. Contra el que demana l’apòstol Pere, clarament entusiasmat, de construir “una cabana” per cadascun dels profetes i pel propi mestre, el “lloc” de Jesús és la nostra realitat prosaica i quotidiana, la nostra vida a vegades tan mediocre.

Una de les reflexions que podem fer, avui, a l’Església i fora de l’Església, correspon a la nostra relació amb la tradició. En dos sentits. En primer lloc, si estem disposats a prescindir de l’enorme cabal teològic, moral, cultural, artístic i tot el que vulgueu -els nostres “Moisès i Elias”- en la nostra vida actual, tan secularitzada com, perdoneu-me, inculta tantes vegades. L’oblit d’aquest bagatge és un luxe que no ens podem permetre. 

Però, en segon lloc, encara que sembli contradictori, poter també cal reflexionar sobre les “cabanes” que a vegades construïm sobre aquest llegat, com si el món no hagués canviat, com si Déu fos una cosa “antiga”, un ordre que cal recuperar. Algú, en definitiva, que no sembla pas encarnat a la realitat que vivim. Sigui per una litúrgia de guitarres hippies o d’ultramontans, sigui per una moral massa sovint de manual i extraterrestre o sigui per mirar-nos excessivament el melic. No, no. No farem cap cabana i deixarem fer el camí a Jesús amb nosaltres. De fet, això és la Quaresma.

Comentari llegit avui al programa Creure Avui, del canal m1tv, per l'Evangeli d'aquest diumenge.Il·lustració: Teòfanes el Grec (atribuït) "la Transfiguració del Salvador", icona aproximadament del segle XV a la Galeria Tretyakov, Moscou

Els buròcrates

¿Qui governa els Estats? -em demanaven (...)-. ¿Jo, que voto i pago la contribució, o els meus funcionaris que m'administren la felicitat pública? El resultat fou que la gent descobrí que ningú no és amic a casa seva i que la vida la riquesa i la felicitat del poble depenen de l'humor dels funcionaris de l'Estat organitzats en casta. Es descobrí, en un mot, que el buròcrata, amb les seves traces i manyes, governa el polític i a través del polític governa el poble. Entre l'estat i el poble hi ha un element aïllador irresponsable i sinistre, que és la burocràcia.

(...) L'home liberal i conservador (...) es lliura en braços de la burocràcia i viu tota la màgia hipnotitzadora del funcionari. El socialista, en canvi, considera el buròcrata com una necessitat que cal combatre, o almenys que cal controlar.

Josep Pla, El nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), pp. 580-581. 

És evident que, en simples termes numèrics, hi ha més mediocres que persones creatives i lluminoses; però, a la vegada, les institucions modernes no poden assumir la jerarquia intel·lectual, la diferència delatadora, l'elitisme. La burocràcia és el gran ribot de l'igualitarisme en institucions on aquesta diferència pot arribar a ser extrema.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, p. 48 (comentari, aquí).

Abraçat a un cos humà

L'Esperit s'ha cansat d'habitar núvols freds com un fruit saborós que no es cull ni es gaudeix regalimant pels llavis.

L'Esperit s'ha abraçat a un cos humà i ha vist el tacte la llum que envolta el paradís.

Ponç Pons, Fragment del poema "Retaule de Biniaede", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 57.

Il·lustració: El Bapstisme de Crist, al Baptisteri dels Arrians. Rávena.

Les temptacions

Aleshores l'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés. 2 Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam. 3 El temptador se li acostà i li digué:
--Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.
Però ell li va respondre:
--L'Escriptura diu: L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.
Llavors el diable se l'enduu a la ciutat santa, el posa dalt de tot del temple 6 i li diu:
--Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. Diu l'Escriptura: Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres.
Jesús li contestà:
--També diu l'Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu.
Després el diable se l'enduu dalt d'una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria 9 i li diu:
--Et donaré tot això si et prosternes i m'adores.
Li diu Jesús:
--Vés-te'n, Satanàs! Diu l'Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.
Llavors el diable el va deixar, i vingueren uns àngels i el servien.
Mt 4, 1-11

A mi sempre m’ha inquietat l’episodi de les temptacions de Jesús. Déu fet home, tot un Déu, mirant de cara el mal. La humanitat de Déu, indefectiblement, ha de passar per les temptacions, que són tan humanes. A diferència de nosaltres, i potser és això el que m’inquieta, Jesús hi parla de cara. Enlloc d’esquivar-les, de dissimular-les, de fer veure que no hi són, o d’amagar-les en la nostra vida, o de disfressar-les, o de fer-les fora de qualsevol manera, l’opció de Jesús en la seva solitud és la de mirar-les de front. El primer que fa, doncs, és tenir el diable d’interlocutor, una “davallada als inferns” en tot ordre. El primer que ens ensenya aquest Evangeli, així, és que totes les nostres ambicions i infidelitats les hem d’assumir com a pròpies i ens hi hem d’enfrontar cara a cara.

Les persones sense contradiccions, sense “temptacions”, no existeixen. Els humans som així. Som, a vegades, la mateixa persona capaç del servei als altres i capaç de trepitjar qui sigui pel poder, el que estima i odia amb la mateixa passió, el que vol ser lliure i acaba encadenat a qualsevol de les seguretats fugisseres a les que ens aferrem “perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”, com recita de l’Escriptura el diable en aquest Evangeli de diumenge. Jesús mostra com Déu, fet home, assumeix aquesta mateixa condició i és des d’ella, no pas fora, que hi lluita.

Sovint els llocs on som (la nostra família, la nostra feina, les entitats on participem, els partits que votem o l’Església que som fidels) ens desagraden per les seves contradiccions, pels seus “pecats”, i voldríem marxar-ne. Jesús, en canvi, els mira de cara i els desafia allà mateix, amb el seu testimoni i la seva presència.

I el segon que fa Jesús, crec, és advertir-nos de la naturalesa de Déu. Déu ja no és qui treu les castanyes del foc, el que evita els camins difícils, i tampoc el que farà guanyar el Barça, lamento dir-vos. Déu no és, ja, un mag els prodigis del qual ens faran més feliços, si està de bon humor o ens portem bé. No, Déu “només” depèn de la nostra resposta. Per això Jesús ens advertia que el seu Regne ja és entre nosaltres. L’haguem merescut o no.

Comentari a l'Evangeli de diumenge, per al programa Creure Avui, a la cadena m1tv, d'avui.

Il·lustració:  Briton Rivière - The Temptation in the Wilderness (1898),  Guildhall Art Gallery & London's Roman Amphitheatre, Londres.