Ara, els indults

 

Foto: EFE

Molts pensem que el principal fil conductor del procés independentista que va estimbar-se amb la seva pròpia velocitat és la lluita per l'hegemonia política del que en podríem anomenar —potser incorrectament— el postpujolisme. N'hi ha més, esclar, però aquest em sembla determinant. N'he parlat d'altres vegades: la independència, utopia disponible (feliç definició de Marina Subirats) era un bon esquer en aquell context: sentència contra l'Estatut, crisi econòmica, política de retallades, etc. Un Gran Pas Endavant al qual va ser convocat el poble de Catalunya amb una resposta extraordinària i sense avaluar en absolut cap de les conseqüències inevitables no tan sols per Catalunya sinó també pels seus inductors. Des de la modificació del mapa polític, amb l'engoliment dels seus responsables a paperes diverses, fins a la presó o el seu risc. La tàctica era una vella coneguda. Ho explica molt bé en Jordi Amat a El fill del xofer arran del cas Banca Catalana i la reacció (exitosa electoralment) del pujolisme: el mal el fan a Catalunya, i el fa Espanya. Consigna corejada a la recent estrenada TV3 i corresposta amb entusiasmes diversos, violents inclosos, amb molts vots, esclar, i el sobreseïment del cas per prescripció. Victòria.

De manera que, a mesura que avançava el tren, i la seva acceleració, a l'advertiment del xoc final en forma de procés penal, s'hi responia encara amb més entusiasme, en alguns casos trencant les interlocutòries via Instagram i fotent-se'n. Amb la confiança íntima que la pressió d'aquest "farol" (Clara Ponsati dixit) acabaria per doblegar el govern Rajoy amb alguna concessió. Els últims dies, la que fos. Rajoy, que és dels que pensen que la majoria de coses les arregla el temps, i que va veure el "farol" de seguida, va cometre l'altra temeritat: la de deixar-los estimbar.

Fins el final

A l'última remodelació del govern Puigdemont, causada per un atac de principi de realitat d'un dels seus consellers, diuen que el president va preguntar un per un si estarien disposats a "anar fins el final", probablement explicitant les conseqüències penals de les quals s'havia mofat en públic. Els membres d'aquell govern comptaven, n'estic segur, que el seu empresonament o processament seria insuportable, que tensionaria encara més el país (algun incaut somniava amb un Maidan a la plaça de Catalunya) i que redoblaria la pressió sobre el govern Rajoy. O sigui que, ja em perdonaran, però, l'entrada dels dirigents independentistes a la presó i el posterior judici era avaluat com un pas més, un sacrifici més, en la inevitable victòria de la independència. A molts dels amics independentistes que (encara) tenia (i espero tenir) així els ho vaig dir, com em semblava: "això forma part del guió, i el problema és el guió".

Les coses no han anat exactament així. L'independentisme reté el poder institucional que, de fet, és del que es tractava. Roda el món i torna al Born. Però no ha assolit, ni tan sols el 2017, o els dies del judici, el nivell de tensió que faci insuportable la presó dels condemnats. I, enlloc de resoldre la lluita hegemònica, l'independentisme recull avui més divisions i odis interns que mai. Per acabar-ho d'adobar, no sabem quin és exactament el capteniment del nou Govern respecte al tema, però tot fa pensar que cada vegada que diuen "ho tornarem a fer" (per cert, ningú del Govern), o que promouran un "embat" contra l'Estat, estan mirant de fer el possible per sortir amb la mínima dignitat d'aquest atzucac suïcida. Almenys és el que vull pensar.

Els indults

I arriba el moment de decidir sobre els indults que s'han demanat per als presos de la sentència del Tribunal Suprem. La qüestió de fons, crec, no és de caràcter moral (si el mereixen o no, si se n'han penedit, si hem de perdonar els enemics), tot i que admeto que n'hi pot haver, sinó política. Ep, no em refereixo a la política de curta volada (si dona o no dona vots, si és una concessió als grups minoritaris que recolzen el Govern Sánchez, etc.) sinó, permeteu-me, de gran volada política. 

Però per al que vull dir cal una premissa. Hem de voler realment que aquesta qüestió, aquest atzucac insuportable i paralitzador, es resolgui. Almenys, que es desinflami. A mi ja m'agradaria viure en un país sense nacionalistes, suposo, o on fossin una exòtica minoria. En fi, tampoc ho sé molt bé. La qüestió és que el país que tenim, si realment volem que hi compti tothom, haurà de ser suportant nacionalistes (de la mateixa manera que volem que els nacionalistes ens suportin als altres). Al govern o (espero que aviat) a l'oposició, però no puc entendre la Catalunya dels propers anys sense aquesta pota. Tampoc la puc entendre sense els sectors que representa la dreta no nacionalista, sigui dit de pas. 

La qüestió és plantejar-se si es donen les condicions per poder fer aquests passos d'integració, de retrobament nacional, per més tímid que sigui, o no. A mi, i em sembla deduir que la majoria dels que van votar PSC i ERC, primer partit del Parlament i primer partit del Govern, respectivament), també van pensar que no havíem de perdre gaire temps més. Que aquest és el principal objectiu, encara que sigui perquè altres polítiques més útils (els fons europeus, per exemple) flueixin.

Bé, doncs per produir aquest acostament i per desinflamar les nostres relacions amb els altres ciutadans, cosa que em sembla urgent, sempre dins de l'ordre constitucional, la concessió d'un indult total o parcial a cadascun dels condemnats, que han complert una part susbtancial de la seva privació de llibertat, és una excel·lent condició de possibilitat. L'és pels que volem que això es recondueixi, siguem dels huns o dels haltres, com diria en López Bulla. A mi ja m'agradaria que em demanessin perdó, esclar. I que reconeguessin el desastre que han comès, evidentment. Però em sembla que l'objectiu que he explicat s'ho val més que no pas el meu orgull.

¿Qui s'hi oposarà, a banda de les persones de bona fe que han aplaudit i confiat en el nostre sistema judicial, amb tota la raó (i per als quals caldrà tenir tot el respecte)? S'hi oposaran els que encara es pensen que estan fent la independència, perquè viuen permanentment en el principi de plaer edípic. També ho faran els que viuen molt bé del procés: han fet quartos o mantenen el poder institucional (aconseguit gràcies a l'Estat que volen carregar-se, per cert) i no saben que la codicia rompe el saco. I, finalment, el que també pensen que la màxima tensió nacional a Catalunya reporta vots tant aquí com, sobretot, a la resta d'Espanya. Que tampoc saben que tanto va el cántaro a la fuente que al final se rompe. Al davant ens tindran els que —ara digueu-me conservador— no volem que es trenqui res, ni el càntir, ni Catalunya, ni Espanya.

Rufián necessita una classe

La prova que la classe de religió és necessària al nostre sistema educatiu la va donar ahir el diputat d'ERC Gabriel Rufián en una resposta a Vox al debat sobre l'anomenada Llei Trans a les Corts Generals.

Gabriel Rufián, Vox: “¿Cuántos de ustedes son católicos? Por lo tanto, creen en serpientes que hablan, en palomas que embarazan y que si nos portamos mal llegará una lluvia de fuego y nos quemará. Y vienen a dar lecciones de normalidad y adoctrinamiento” #leytrans pic.twitter.com/0LsW9ldsu8

— El HuffPost (@ElHuffPost) May 18, 2021

No deu saber, el senyor diputat, que bona part dels electors d'ERC, que el voten a ell, són també catòlics (segons les enquestes del CEO), als quals ridiculitza des de la seva posició de superioritat intel·lectual. Tampoc deu saber què significa el llenguatge simbòlic i quin rol té en l'experiència religiosa de la humanitat des dels inicis de la nostra espècie i arreu del món. Incloses altres confessions religioses presents a casa nostra que veig que no gosa citar i que, en cas que ho hagués fet, hauria rebut una merescudíssima acusació d'islamofòbia o antisemitisme, per exemple, que faria les delícies del partit al qual s'adeçava. Si no té idea de res d'això, com és obvi, tampoc deu saber que la religió catòlica atresora, a banda de les barbaritats que tots sabem, una enorme tradició de diàleg amb el món de la cultura o de les idees de cada moment, l'expressió última i més encertada del qual és el Concili Vaticà II, celebrat quan no hi havia ja cap catòlic que cregués "en serps que parlen", excepte que ens estiguem referint als ignorants com ell.

Tot això es podria redreçar (una mica, almenys... d'on no n'hi ha no en raja) si ens prenguéssim la classe de religió, i la religió en general, com una cosa seriosa. La relació amb el sentit, amb els fonaments de cadascú (si hi són, esclar), que passa inexorablement per les seves expressions culturals, sempre provisionals, siguin o no "religions", són constitutives d'això que en diem ésser humà. Entre d'altres motius, per això figuren també a la Declaració dels Drets Humans. I quan entren en crisi, o són perseguides (encara avui en massa llocs del món), o són ridiculitzades per un servidor públic, sempre surten per un altre lloc. D'una manera o altra i per bé i per mal.

La classe de religió, a més de permetre no fer el ridícul als alumnes quan hagin d'obrir la boca, pot ser una manera de deixar algunes coses clares, com aquesta del llenguatge simbòlic. Això va bé tant per entendre el fenomen religiós (el que passa a fora i el que a un li surt de dins, exactament com a l'educació sexual) com per tantes altres àmbits en el qual es fa servir. Sense anar més lluny, en la política, plena també de llenguatge simbòlic, fins i tot pels que ignoren que l'estan fent servir. En fi, si algú estava pensant en eliminar-la del tot, com deia, la prova de la seva urgentíssima necessitat la poden anar a buscar en l'enèssima exhibició d'ignorància d'aquest diputat que va dir que s'hi estaria 18 mesos i ja porta més de cinc anys. Sisplau, també cal mantenir sine qua non les matemàtiques.

Acabo. Ahir, en una contorsió digna del millor dels circs, el president del partit del senyor Rufián ens obsequiava amb un sermonet de la més fonda de les demagògies, fent dir al Papa el que no diu i escampant en palles alienes, fora de la biga del seu ull, alguns dels retrets del Fratelli Tutti als polítics. És increïble fins on arriba la hipocresia. En fi, aquest senyor citicava, seguint el text de l'encíclica "l’actual manera de fer política, una mena de refregit comunicatiu en el qual hi ha debats, sí, però que poc sovint contenen un diàleg, perquè es concentren en el soroll i en la confrontació amb l’objectiu i l’afany principal de cercar likes a les xarxes". Doncs si no li fa res, com que la caritat cristiana comença per un mateix, potser que faci quatre classes a l'excel·lentíssim diputat espanyol, i que busqui arguments més sòlids per atacar Vox, que n'hi ha. Encara que només sigui perquè no ens faci passar vergonya aliena.

¿Nou Govern? Tres incògnites

 

Foto: ElDiario.es

Avui ens hem llevat amb la notícia del preacord entre ERC i Junts que permetria formar govern si, com sembla, tira endavant i recava el suport de la Cup. L'imperi de la immediatesa fa que ens fixem amb el repartiment de carteres (tot i que al 50% nominalment, favorable a Junts en el seu impacte polític), els noms per a les quals monopolitzaran el focus periodístic els propers dies, i no tant amb com es pretenen afrontar els tres esculls que, modestament, hi veig.

En primer lloc, cal recordar que vam celebrar eleccions al febrer de 2021, sobretot, perquè a finals de gener de l'any passat el president Torra va dir que el govern anterior, amb els mateixos socis, ja no donava més de sí. A banda d'ell, que un incompliment judicial va deixar sense el càrrec, ¿hem de pensar que la resta de problemes que el feien inviable s'han resolt? Les enormes dificultats per formar govern dels dos socis, proclamades als quatre vents sense rubor, presagien que això no és així. La causa principal és que la lluita ja explícita per l'hegemonia en el camp nacionalista (i, de retruc, en les preferències electorals dels sectors socials que li donen suport) continua sense treva (és la causa de fons de la situació d'atzucac que vivim al país des de fa prop de deu anys). I, per tant, també la desconfiança.

En segon lloc, no han aclarit quin és el projecte del govern. De manera especial, quina és la línia a seguir respecte a l'obtenció de la independència? Curiosament és el president Torra el primer que ho ha fet notar. I és la mare dels ous. Les declaracions dels líders de les dues formacions parlen de "crear un espai de coordinació i consens" per definir aquesta estratègia. "Si no saps què fer amb una cosa, fes una comissió", s'ha dit sempre. Els entesos diuen que es tracta de buscar un punt intermedi entre la primacia de l'anomenat "Consell de la República", dominat per Puigdemont i, aparentment almenys, convençut de no moure's de l'estratègia de confrontació, i el que voldria ERC, que seria (també aparentment), una retirada digna d'aquesta via sense recorregut. Bé, però el cert és que no hi és, aquesta estratègia, i que tot fa pensar que es farà pregar, perquè potser el punt mig no existeix.

Excurs: tots aquells que, amb la millor de les intencions, demanaven que Salvador Illa, al front del primer grup de la cambra (i a qui realment tem aquesta esfilagarsada majoria independentista), facilités la investidura d'Aragonès per apartar-lo de la dependència de Junts (i alhora trencar els blocs), els faltava aclarir-nos dues coses. Una: com es moderaria l'efecte rebot entre el camp independentista i, dues, la més important, si això implicaria que ERC abandonés les pretensions independentistes, almenys en aquest mandat. No, l'heroi de la retirada només pot ser independentista, i amb galons de falcó. I, encara més, ¿és o no és un escàndol que al partit guanyador de les eleccions no se li doni l'oportunitat de ser investit?

I, en tercer lloc, no hauríem de perdre de vista el "mentre tant" (mentre no arribi la independència, el Messies o Harmagedon, tant me fa; o sigui, sempre). Dos exemples: ¿Quins són els objectius de Catalunya, al Pla de Reconstrucció? (Fons europeus en mans dels de sempre, per cert, ja ens entenem) ¿Com enfrontem el camí fins la postpandèmia i què fem encabat? A més de somniar amb les fotos de les inauguracions, faria bé aquest nou Govern, si aconsegueix fer les seves primeres passes, que es fixés de nou amb el Parlament. Té una enorme majoria per trobar consensos, consensos tenyits cap a l'esquerra. Consensos bons per si mateix, esclar, fent que tots a l'una siguem més forts. Però que, com és lògic, condicionen la resta, l'ambient de cooperació i reptes comuns que necessita Catalunya com mai. I, així, una nova oportunitat per trencar els blocs, el bloqueig, i l'enorme força d'una nació com la catalana que hi perd cada dia que passa mirant-se el melic. Farta de jugades mestres.

Les Santes 2022, fem-la ben grossa

L’any que ve, 2022, fa anys rodons d’unes quantes coses que tenen a veure amb Les Santes. La més important és el 250 aniversari de l’arribada de les relíquies de les santes Juliana i Semproniana a Mataró (1772) i, per tant, l’inici de facto de la commemoració pública que ha acabat esdevenint la nostra festa major. La festa, però, encara té un precedent més antic, perquè el 26 de juliol de l’any 1682 va començar a celebrar-se en caràcter més privat, o sigui, farà 360 anys. Farà també 120 anys que els mataronins van votar per referèndum fer de Juliana i Semproniana les nostres patrones. I, encara més, l’any 2002, fa vint anys, l’enyorat Jordi Cuyàs (en pau descansi) va representar el martiri de Les Santes en un magnífic esgrafiat (del qual servidor va tenir l’honor de promoure’n la seva catalogació, vuit anys més tard), al lloc del Camí Ral de la Mercè on hi havia la placa commemorativa del primer esdeveniment que he esmentat. Tot lliga.

Aquest article, ciutadans i ciutadanes, senyors de l’Ajuntament, santeros de pro, és per demanar que tot plegat serveixi d'excusa per fer una festa grossa l’any 2022, una de ben grossa. Depèn de com vagin les coses encara aquest any, potser serà el primer que podrem reprendre un format més o menys normalitzat de la festa (toquem fusta), després de la ditxosa pandèmia. Tot plegat és una perfecta excusa per retrobar-nos, per festejar que vivim junts, sí, però també per reflexionar sobre les nostres formes de fer-ho, per valorar la tradició i la història locals i per treure’n algunes conclusions que, almenys, ens facin més savis.

Com que amb els dies de la festa major no en tindrem prou, i fa massa calor, això ho podríem fer des de mesos abans. Tenim una bona colla d’historiadors de gran nivell que ens ho poden explicar amb conferències, exposicions, webinars, concursos a la tele, què sé jo. Que ens expliquin què, sí, però també el per què, sobretot el per què. Poso alguns exemples. ¿Com és que eren tan importants les relíquies, especialment al Barroc, i quina relació tenien, posem, amb les pandèmies? ¿Podem vincular l'estratègia de les relíquies amb altres que la ciutat teixia per competir a la Catalunya preindustrial? ¿És el Romanticisme el factor dels canvis de valors de fons promouen passar del recent culte a Sant Desideri a l'immediat de Les Santes? ¿Com és que el culte i la festa de Les Santes creixen paral·lelament a l’enorme desenvolupament industrial de la ciutat del segle XIX (el tren i la Missa de Mossèn Blanch, gairebé coincidents)? ¿I les guerres, quina importància tenen en aquell context, que fa que ressoni tan alt el Dona nobis pacem de l’ofici?

Imatge d'arxiu de la Crida a la Festa Major. Foto: R.Gallofré

Però no tan sols l’àmbit de la historiografia pot ser interpel·lat. ¿Quina és la funció simbòlica de la religiositat popular? ¿Quins elements de la cultura popular contemporània l’hereten? ¿Per què ens fascinen les deïtats (o sants) desdoblats, des de l’hinduisme al Janus romà fins a sant Nin i san Non, o sant Cosme i sant Damià, o les nostres patrícies romanes?

I, encara diria més. Contemplant l’esgrafiat de Cuyàs del qual us parlava, pintat com si fos un retaule al mig del brogit de cotxes i vianants (i que mereixeria una petita restauració), les preguntes que em venen son absolutament contemporànies, no pas de fa tres, o vint, segles. ¿No us recorda, el mite del martiri de dues noies innocents, les guerres d’ara? ¿No us fa pensar en la violència contra les dones? ¿Què significa, doncs, posar al centre de la nostra ciutat, i de la nostra festa, el testimoni i memorial de les víctimes? Fem-la grossa i parlem-ne.

Article aparegut a Capgros.com.

Deixar de ser criatures

 

Fa tant de temps (més d'un any) i ha tingut tant d'impacte (i el que tindrà) que he pogut recordar un parell de coses, amb la pandèmia, de la meva etapa de regidor a l'ajuntament de Mataró. La primera té a veure amb una altra pandèmia vírica, la de la sida, que encara dura. Els primers casos es van conèixer a mitjan vuitanta i, al 1991, en ser nomenat regidor de Joventut, vaig participar al pla municipal de drogodependències (que ignoro si encara existeix). Una important via de transmissió, a més de la sexual, era l'hàbit de compartir xeringues entre els consumidors d'heroïna. Entre una cosa i l'altra, un dels projectes més importants del pla era la lluita contra la propagació del virus. I una de les claus era el canvi d'hàbits, de manera que es promovia l'ús del preservatiu en les relacions sexuals i un únic ús de xeringues. Em sembla que el programa d'intercanvi de xeringues, tot i el descens del consum d'heroïna, encara continua. A ningú se li escapa que el virus es va fer fort, i mortal, en col·lectius de risc de fàcil estigmatització social i moral: els gais, pel tipus de pràctica sexual més comú, i els heroïnòmans, dependents d'una droga molt exitosa en joves de classes populars. I les resistències d'aquests col·lectius, aleshores i encara de tant en tant, apel·laven a la llibertat, fins i tot al desafiament. Tampoc van faltar teories conspiratòries: el virus era un invent de laboratori promogut per Joan Pau II contra els gais, dels ianquis conra els quinquis, i tot el que vulgueu.

View this post on Instagram

A post shared by Ramon Bassas (@ramonbassas)

El segon record és molt més tardà. Després de les eleccions municipals de 2003 em van fer regidor de Seguretat Ciutadana. Vist amb el temps (i tot i alguns entrebancs i errors, esclar), és en la que més bé m'ho vaig passar. Una de les competències que hi penjava era la de protecció civil i el repte, aleshores, era completar tots els plans sectorials d'emergències que preveu la llei (nevades, residus tòxics, incendis, terratrèmols, accidents diversos, etc.), a més d'actualitzar el pla que els acull. Tinc la sensació que vam fer molta feina, inclosos alguns simulacres (i alguns "sorpresa"). En vaig aprendre molt, tant de la necessitat de ser el màxim de meticulós i casuístic, o de saber cuidar els nervis, o de lògiques bàsiques que semblen evidents però potser enmig d'un merder poden derivar en catàstrofe. Per exemple: davant d'una emergència, el primer que s'ha de determinar, segons el tipus, és si s'ha d'evacuar o s'ha de confinar la gent. Les últimes acostumen a ser més complicades, perquè sovint l'agent actiu que recomana la mesura és inapreciable: un gas tòxic o un virus, posem per cas.

Estem vivint una pandèmia, d'aquestes que la història ens recorda llargues, i que el seu escurçament es deurà sobretot als avenços científics, amb mesures més o menys intenses de confinament. El nostre ordenament jurídic, el d'una democràcia plena com tantes d'altres, inclou la imposició de mesures extraordinàries quan hi ha riscos que afecten la seguretat o la salut públiques. És a dir, en una crisi com aquesta, la societat ha de fer servir el criteri (crisi i criteri són paraules que provenen de la mateixa arrel grega). El criteri de jerarquitzar els drets a protegir, amb el problema que quan parlem de drets ens referim a una abstracció i quan en notem la seva absència és sempre en relació a un fet material. Aquí és on topen les casuístiques de les quals parlava. Però, en tot cas, s'ha de jerarquitzar. Per exemple: en un incendi primer se salven les vides i, després, si es pot, els béns.

En el cas de la pandèmia, amb la dificultat que les autoritats sanitàries conviuen amb un cacareig ensordidor d'entesos i enteradillos, i la desconfiança estructural que tenim a tota mediació (científica, intel·lectual, política o religiosa), passa el mateix. Com que, a més, tota decisió no deixa de ser una opció, sovint una opció dolenta entre d'altres també de dolentes, la temptació d'assenyalar el dit abans que la lluna és gran, ja ho comprenc. Per això les autoritats sanitàries (aquí, les autoritats les votem, recordin), s'esgargamellen per apel·lar als valors de la responsabilitat col·lectiva tant per a les mesures passives (limitacions de moviment, sobretot), com les actives (higiene, ús de mascareta, vacunació). Efectivament, com en la sida, el problema no només el pot tenir vostè, cosa que justificaria menys intervencionisme de l'administració, sinó, conscientment o inconscient, el perjudici que vostè pot fer als altres per la malaltia mateixa, i la mort, i pel col·lapse dels hospitals, donat el tipus d'increment geomètric de la seva expansió.

Sens dubte, hi ha una gradació de mesures a prendre, d'acord amb els llocs i el moment de la transmissió. I per això se n'han anat prenent diverses. Recordo com els que criticaven l'excessiva duresa dels primers confinaments després la reclamaven en circumstàncies de menys risc, i viceversa. Perquè l'efecte més important de la pandèmia, a banda del de la salut, afecta l'economia (amb sectors d'alta vulnerabilitat) que, contra els alegres profetes del decreixement i altres somnis humits dels que tenen plaça fixa, serveix per generar els recursos a partir dels quals mengem, ens vestim, o ens curen O sigui, vivim. La difícil gestió d'aquesta intersecció (o la seva inflamació, també s'ha de dir) té conseqüències no poc importants, com hem vist en part aquests dies a Madrid.

Sigui com sigui, soc dels que pensen que cal promoure aquesta responsabilitat col·lectiva i, malgrat tot, sancionar els que s'ho salten. ¿Que provoca situacions de casuística opinable? D'acord, apel·lem al sentit comú quan se'n tramitin les al·legacions. ¿Que veiem atacats els nostres drets i llibertats? Sens dubte, perquè hem prioritzat el dret a la salut de tothom i a la llibertat que genera no saber-se amenaçat per determinades actituds (sabent, a més, que les restriccions són temporals). ¿Que els estats (i els seus succedanis, com les autonomies) aprofiten les mesures excepcionals per incrementar el control als ciutadans? M'imagino que el que ho diu no té un mòbil, oi? ¿Que és emprenyador i volem que s'acabi? Doncs sí, i precisament per això cal ser estricte. La paciència és la mare de la ciència.

¿Què en podem aprendre, mentre tant? Doncs se m'acut que, sobretot, a jerarquitzar també nosaltres, com quan baixen els ingressos en una família. No ho podem fer tot, ni tot el que fèiem, i segurament aquesta sigui l'única manera de sortir-nos-en. I valorar, en canvi, el que sí que podem fer, que acostumen a ser moltes coses. És a dir, deixar de ser criatures. Tot això, esclar, sense oblidar el que diuen els cursis, i ara no m'engeguin: que la llibertat que compta és la interior.