Per acomiadar el novembre

Quatre arbres i núvol (Narcís Comadira, 1994)

NOVEMBRE
:
Cau la parpella del dia,
espessa de gris de zenc.
Núvols de borra retallen
el fred horitzó de llum.
:
S'estén la trista tenebra
sobre el món emperesit.
Bufa el vent, la fullaraca
s'apilona dins els cors.
:
Perdut per camins de fosca,
ressona un lladruc llunyà.
Sota la pell de la terra,
submisos, dormen els cucs.
:
La xemeneia regolfa;
al foc supuren els troncs.
Obsedits, la nit sencera,
vetllen els desesperats.

• Narcís Comadira, L'art de la fuga, Ed. 62 / Empúries. Barcelona, 2002, p. 32.
  

Dilluns de cul

Amb un to agredolç afronto els meus recentíssimament estrenats 36 anys (com diu el meu fill, murri, cada dia més a prop dels 40). Dic en un post anterior que he de perdonar i he fet alguna reunió en la que no en perdono ni una. Amics i companys no paren de felicitar-me generosamentper la meva elecció com a Primer Secretari i, en canvi (segurament el cansament hi té a veure), exhibeixo una la meva llegendària mala llet versallesca en algun tema menor. Propòsit d'esmena: reconstruir ponts i posar-me del tot al servei de qui em dec. No, no és fàcil.

:

Vinc d'una trobada amb uns veïns que tenen problemes amb un grup de nois que els molesten a les nits. Parlem força, especialment els veïns, parlant aconsegueixes concretar el problema, pactar alguns solucions (que sempre seran parcials, com podrem fer-nos la idea que la ciutat és precisament acceptar que sempre hi haurà qui ens molesta?) a les quals et compromets. Surten més coses, com sempre. Que si les fulles dels arbres rellisquen i potser no es passa prou neteja ("i paguem tants impostos com els altres", frase universal). Que si la velocitat i les motos en carrers amb un índex de mobilitat baixíssim. Que si hi ha una onada de robatoris i, d'un, en fa uns dos anys i de l'altre, uns vuit. Parlem entre tots i veiem que potser cal anar concretant, especialment guiats pels policies que m'acompanyen, centrant-nos en el que més ens proecupa i en el que, estem tots d'acord, val la pena dedicar els esforços, després de parlar de tot. La trobada acaba bé, em sembla que hem arribat a la conclusió que calia, i tots n'hem après molt els uns dels altres. Dono la mà a tothom i cap a casa.

:

Unes 9 o 10 hores de reunió avui; al matí, a la Junta de Govern Local, després, al Govern restringit als tinents d'alcalde, en acabat, Junta de Portaveus (abans, un cafè). Una estona al despatx, una estona per dinar, i a la reunió del Govern ara amb tots els regidors. Al final, els veïns (la més agraïda). No sé què tinc pitjor, si el cul o el cap.

Celebrant la fraternitat

He passat des de les 12 fins gairebé les 7 impregnat de sons rocieros. Al migdia, a la missa amb motiu del 17 aniversari de la Germandat "La Armonía", celebrant el primer diumenge d'advent (esperant que s'acompleixi el veritable desig, la nostra felicitat. Ha estat, diem-ne, el meu primer acte com a Primer Secretari, el dia que comencen a sortir notícies del nostre Congrés d'ahir. Hi ha acudit acompanyat de part de la nova Executiva. És una manera de dir moltes coses, de començar a posar en pràctica el que dèiem ahir: ser on és la gent, celebrant amb ells les alegries i les penes. I ha estat ben bé així, petons, felicitacions de molta gent que espera molt dels socialistes, abraçades, salutacions a dirigents de la majoria d'entitats culturals d'origen regional de Mataró, algun encàrrec en tant que regidor... I també l'emoció de veure com RL, per exemple, lluita amb alegria i esperança per la seva salut. També, si em permeteu, és un símbol, el Rocío. Una marededéu de trajecte, una road-movie al·legòrica a la nostra vida: la pols, el camí, la claror i la foscor, la rosada i l'intempèrie, el dolor i l'alegria, el record i el desig. El sermó de Manuel Seliva (amb qui he compartit les hores de després) ha fet la resta.

:

Després, he compartit un dinar amb els amics de la Germandat Rociera de Mataró. A banda de passar-nos ho bé, han fet un reconeixement públic a Remigi Herrero, antic regidor de Cultura, que ha estat al seu costat abans i després del càrrec. Ha estat una sorpresa per ell, però els altres hi hem anat especialment per donar-li suport. És un home molt estimat, amb raó. Tinc l'orgull també de tenir Remigi a l'executiva del PSC de Mataró, de President. Ahir al Congrés el vaig presentar com a un "mestre" per mi. I avui l'Isidoro l'ha presentat també com a "mestre" havia estat alumne de Remigi). M'ha agradat la coincidència. L'alcalde ha assegurat que l'Ajuntament no tan sols mantindrà sinó que millorarà el suport a l'entitat. Val la pena invertir en germandat (una manera de dir fraternitat que, si ho recordeu, era part del lema de la Revolució Francesa).

:

Per últim, us recomano les reflexions sobre "l'afer Fresno" que fa Miquel Iceta avui al seu blog. Les comparteixo plenament i així m'evita de repetir-me.

Després del Congrés

Ahir ens va sortir un Congrés esplèndid, amb força debat, amb un to correcte i participatiu, i amb un suport amplíssim tant als textos finalment aprovats com en l'elecció de la nova executiva que, com sabreu els que seguiu aquest blog, partia d'una candidatura que encapçalo com a Primer Secretari (la manera com al PSC diem "secretari general").

:

La sensació que tinc. hores d'ara, és que realment molts companys i companyes es van esforçar moltíssim perquè tots els aspectes del Congrés (logístics, comunicatius, d'ordre, de contingut, de "clima") tinguessin un resultat impecable. Valia la pena de veure-ho. Cap al vespre em va venir el cansament d'uns quants dies tot de cop i he dormit més pla que mai.

:

Avui em llevo, d'una banda, pres per aquests records de suport i d'esforç col·lectiu, amb orgull de posar-m'hi més que mai (donant la cara perquè te la trenquin a tu, diuen alguns, però bé...). Però d'una altra, un cert vertigen que no amago. Prendre decissions, estirar de la corda, animar quan hi ha desànim, reconduir, escoltar tothom, donar respostes, mirar més enllà, mantenir la calma, delegar, perdonar, admetre errors, negociar, ser llest com els llops i dòcil com els xais, ajudar, concretar, valorar, indicar, fer algun discurs, fer notar que tot el que fem, tot, és determinant per lèxit o el fracàs de les nostres idees i els nostres anhels.

Benach i Europa | El PSC en acció

Només unes breus paraules per recomanar el nou espai web del PSC de cara al referèndum per a la ratificació del tractat constitucional europeu, l'autora intel·lectual del qual és Nadia Quevedo, una mataronina. Us ho dic el dia que un altre (avui parlaré bé dels independentistes, que, en general, no em cauen pas malament, sigui dit de pas) ha entrat al club del sí. El president del Parlament, Ernest Benach, ha fet més cas als seus votants que no als dirigents del seu Partit. Sàvia decissió.

:

Parlant d'això, m'alegra que el post anterior hagi suscitat cert debat, i que en Cesc Amat el vulgui perllongar. (Reconec que el vaig escriure una mica per això, digueu-me cregut). Salut.

:

També us vull recomanar assistir avui d'aquí una estona (19:00 h. a la seu del PSC al barri de Cerdanyola) a la lectura de poemes que els socialistes de Mataró he organitzat contra la violència a les dones, aprofitant que ahir vam commemorar la diada. Un tema que mica en mica s'ha imposat (passant d'amagar-se a fer-se públic, en això també consisteix la política) i que, també ho he de dir, el grup de la Dona del PSC de Mataró, activíssima, té com a bandera, gràcies a persones com Marian Corrales, la veritable animadora (si demà surto elegit Primer Secretari del PSC de Mataró, ella serà de nou la responsable d'aquests temes: jugo segur).

:

Per últim, us convido a tots a ser demà a la cloenda del segon Congrés del PSC de Mataró, que podreu seguir durant el dia per internet. Serà a les 18:30 h. a l' espai 1 del Teatre Monumental. Tot el dia, els socialistes de Mataró, intentarem reflectir en projectes i compromisos tot això que vivim, tot el que esperem i tot això que ens passa pel cap.

Kundera als dinou anys

Devia tenir divuit o dinou anys que vaig llegir La insostenible lleugeresa del ser. Devia ser el segon o tercer que llegia de Milan Kundera, amb qui m'havia estrenat l'estiu de 1986 (ho recordo molt bé) amb La vida está en otra parte (Ed. Seix Barral, Barcelona, 1985) i L'art de la novel·la (Ed. Destino, Barcelona, 1987, que enguany podria reeditar-se amb motiu del Quixot, qui l'inspira), que em van entusiasmar. Kundera, ara, me'l miro amb una mica de nostàlgia, com una fructífera lectura de joventut que ara trobo un pèl pedant, però que em va ajudar molt. Especialment a traçar un camí, un trajecte intel·lectual de frescor mental que ara agraeixo. M'encanta que m'el recordin i que provoqui estralls també en la ment dels altres. Recordo com si fos ara que el llegia acabant l'estiu d'aquell any que no recordo molt bé si el 1987 o el 1988. Ara penso que devia ser aquest darrer, perquè situo un cap de setmana a Tàrrega on vam quedar dues amigues i jo amb un noi que feia la mili, o el servei (una cosa que sembla remotíssima) a Lleida per passar dos dies prop d'ell, aprofitant un permís.

:

Ja he dit que Kundera m'evoca aquell temps. Però avui, ara, passant pel costat del llibre, m'he atrevit a obrir-lo i veure com n'és d'actual aquell impuls recelós dels grans relats ideològics que aleshores en començàvem a dir postmodernitat. Aleshores el tema era el comunisme (tan remot com la mili em sembla aquest mot, encara que per als pobres cubans és un veritable infern), fins que poc temps més tard el mur de Berlín el convertia en un gran fracàs caient a miques com el règim i com la ideologia. Avui, probablement a rel d'allò, probablement pel gran buit relativista que provoca l'esfondrament d'ideologies totèmiques (més de totalitarisme que de tòtems), els nous elements de mobilització, de sentit, tenen a veure amb la identitat i els valors. I això no és cap tonteria.

:

La pena és que precisament quan ens hem tret de sobre el gust amarg i monòton de la ideologia que tot ho explica, el menjar ens sembla tan insípid que recorrem al bitxo, al kètxup (o la salsa espinaler) de noves idees fortes, bo i que senzilles. No inventem o reinventem el guisat del gust sinó la teca del picant.

:

En fi, on dèiem comunisme, posem-hi nacionalisme (en versió sobiranista, idependentista, o el que vulgueu), o posem-hi islamisme, posem-hi el nihilisme (llegint Glucksmann) o posem-hi aborigenisme (del bon salvatge, això sí). Tot ple de bones intencions i políticament correcte, només faltaria (fins i tot entendreix a tipus tan llestos com l'Amat).

:

Per això, dic, ara que passo per l'estanteria on hi tinc La insostenible... prenc a l'atzar un fragment i us el brindo. I em sento de cop amb la meitat dels anys, més lleuger, però sostenible.

:

"Als qui pensen que els règims comunistes d'Europa Central són exclusivament producte d'uns crminals, se'ls escapa la veritat fonamental: els règims criminals no van ser creats per criminals, sinó per entusiastes convençuts d'haver descobert l'únic camí vers el paradís. defensaven valerosament aquell camí i per ell van executar molta gent. Més tard es va arribar a la conclusió que no existia cap mna de paradís, de manera que els entusiastes van resultar uns assassins".

:

(Milan Kundera, La insostenible lleugeresa del ser, Ed. Destino, Barcelona 1987 -3-, p. 186)

Religió laica i política confessinal (o era al revés?)

M'agradaria recomanar molt l'article d'avui a La Vanguardia del jesuïta José Ignacio González Faus qui, a voltes amb els temes de religió i política que tant de cap porten als bisbes, escriu des de la perspectiva d'un Jesús crític també amb la religió, "que lo fue en nombre de Dios, y no contra Dios" com Nietzsche, Marx o Freud.

:

En JA em fa notar l'article que ahir (quin dia, ahir, no estava jo per altres articles) va publicar El Periódico de l'expresident Felipe González a rel de les relacions Església-Estat. També us el recomano. I, de tots dos, us en brindo uns extractes:

:

Extracte d'"Qué religión, qué política", de José Ignacio González Faus:

• "1. Hay una religión que es hipócrita. La palabra fariseísmo ha cambiado el sentido honorable que tenía en tiempos de Jesús, para significar una forma de hipocresía que (...)que es como esos "sepulcros blanqueados por fuera y llenos de podredumbre por dentro"".
• "2. Hay una religión que es idólatra o supersticiosa. No ya porque adore la Riqueza (el gran enemigo de Dios para Jesús), sino porque idolatra lo que deberían ser sólo mediaciones hacia Dios. Idolatra los preceptos morales olvidando que "el sábado fue hecho para el hombre y no el hombre para el sábado""
• "3. Hay una religión que oprime sistemáticamente al débil: (...) Considera que la mujer ha de "afanarse por mil tareas" de servicio, pero que no es para ella esa "mejor parte" que es el acceso a la Palabra de Dios. Si "una hija de Abraham" lleva trece años "cautiva de Satanás", tampoco tiene prisa en liberarla. (...). Para Jesús, en cambio, lo que cuenta es si "dimos de comer al hambriento, de beber al sediento, vestimos al desnudo", etcétera".
• "4. Hay una religión que es autopromoción a la que las obras buenas que cree practicar no le sirven para darle un corazón bueno sino un corazón duro: por eso "presume de que no es como los demás"; (...) procura chupar cámara "cuando da limosna" "
• "5. Hay una religión que, paradójicamente, tiene muy poca fe: "hombres de poca fe" es el gran reproche de Jesús a los hombres religiosos de su entorno. Según los evangelios, sólo dos veces alabó Jesús la fe de alguien, y eran dos personas que no pertenecían a la Iglesia de Israel: un centurión romano y una mujer sirofenicia."
• "En todo lo dicho se podrían encontrar anticipadas la "omnipotencia infantil" de Freud, el "opio para el pueblo" marxista y la falta de amor a la vida de Nietzsche."
• "Para los escritos de Juan. "si alguien dice amar a Dios, a quien no ve, y no ama a su hermano, al que ve, es un mentiroso" (...) La Iglesia primitiva explicó después que las palabras citadas de Jesús se han conservado en los evangelios no como una crítica a gentes del pasado ya desaparecidas, sino como una advertencia para los cristianos".
• "Ese Reino tiene una Constitución,contenida en las Bienaventuranzas y en el Magnificat. (...)"

Extractes de "Laïcitat i confessionalitat", de Felipe González:

• "Fa gairebé dues dècades vaig rebre a la Moncloa la visita del secretari d'Estat Vaticà, monsenyor Agostino Casaroli, acompanyat del llavors nunci a Espanya. (...) .JO TORNAVA del Parlament per acudir a la trobada. La ràdio del cotxe, sota la responsabilitat del conductor oficial, sintonitzava un programa de la COPE d'àmplia audiència matinal, que, per a sorpresa meva, aquell dia debatia la intensitat de les relacions sexuals de la duquessa i el duc d'Alba. Li vaig comentar a monsenyor el fet, pregant-li, en to distès, que en demanés la gravació per avaluar la tasca formativa de la seva cadena de ràdio."
• "Pel que fa als continguts audiovisuals vivíem uns altres temps, incomparables amb els que han vingut més tard, amb un Govern que ells sentien molt més pròxim. Però no em va semblar que n'estiguessin gaire de preocupats, per ells, o, almenys, no recordo cap campanya per contrarestar aquest tipus de programes que posen en venda escabroses intimitats."
• "En els temes referits als diners: finançament, educació, fiscalitat i Seguretat Social, (...) li vaig oferir, més enllà que fes o no aquest exercici de revisió de xifres, que busqués un model de relació Església- Estat que estigués vigent en qualsevol dels molts de què disposava el Vaticà amb diferents països, i, si en trobava algun que en el seu conjunt fos més satisfactori per a l'Església que el que ens afectava, que no dubtés de comunicar-m'ho per iniciar les negociacions de substitució. ¡No va passar mai!"
• "Com que torna a haver-hi enrenou, potser convindria, amb calma i intel.ligència, anar posant les coses en el seu punt a través del diàleg. (...) SEMPRE m'ha interessat el tema (...) Potser era la meva condició de cristià de formació, ineludible la definim com la definim. Jo ho faig recordant que no em situo entre els ateus, ni tan sols entre els agnòstics, sinó entre els que van perdre la fe i pateixen una espècie de minusvalidesa per fer-se comprendre pels que la usen com a arma de combat per les seves creences".
• "Sorprèn que aquesta anunciada campanya, a la qual tenen el mateix dret que qualsevol altre, comenci per l'eutanàsia que, com se sap, no sembla que entri en les prioritats del Govern. (...) Em sembla necessari deixar d'inventar fantasmes que operin com el famós conflicte de civilitzacions. L'Església catòlica o, si s'ho estimen més, la cristiandat, és massa important en el nostre espai espanyol i europeu, més enllà dels aspectes relacionats amb la fe, perquè caigui en la temptació de fer-la servir de manera excloent".

Aprenent a medir-nos

Més campanya
:

Aquests dies estem acabant els preparatius del Congrés (les esmenes, aquelles còpies, els informes, els responsables de cada cosa, els proveïdors, el cel·lo...), que coincideix amb el trasllat de la seu de l'Àrea de Via Pública (on tinc el despatx) a un nou edifici. Alhora, el fet de fer públic que em presento a la Primera Secretaria amplia l'àmbit dels que se m'adrecen per felicitar-me (ep! -els dic- primer s'ha de votar!), per encoratjar-me o per saber exactament què dimonis em proposo.

:

En aquest marc, aquest vespre parlo amb un altre grup de companys (i dues companyes) sobre el Partit que volem i les coses que volem que millorin. Molt bon rotllo i moltes coincidències amb les tesis que els he plantejat. No puc parlar amb tothom que voldria, especialment perquè és molta gent i queden pocs dies. Alguns d'ells ja em demanen que actuï com a Primer Secretari en alguns afers. Tranqui. I la feina municipal tampoc no em deixa ni un minut de descans (encara que avui no en parlaré, d'això).

:

En fi, també en parlo amb les persones que m'estimo més, un pèl atemorides i un pèl orgulloses alhora, per la qual cosa tinc més reptes a superar.

:

Al servei de les emocions raonables

:

Però ara em ve de gust reflexionar sobre aquesta estranya passió (contra la que adverteix Ramoneda en un llibre molt recomanable pels que en patim) anomenada política, que correspon a una dimensió inevitable de les persones. I he seleccionat dues cites que m'agraden força:

• "Abandoné Atenas, reseca y rubia, por la ciudad donde hombres envi¡ueltos en pesadas togas luchan contra el viento de febrero, donde el lujo y el libertinaje están privados de encanto, pero donde las menores decisiones afectan al destino de una parte del mundo y donde un joven provinciano ávido pero nada obtuso, y que al principio sólo quería obedecer ambiciones bastante groseras, habría de perderlas a medida que las realizaba, aprendiendo a medirse con los hombres y las cosas, a mandar, y, lo que a fin de cuentas es quizás algo menos fútil, a servir" (Marguerite Yourcenar, Memorias de Adriano, Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1989, p. 31.)
• "Las preferencias políticas siempre tienen un comportamiento emocional (...). Antes que unos idearios son unas propensiones afectivas. Lo único que podemos haver es intentar que esas propensiones sean lo más inteligentes posible, que estén sometidas, en el último término, al control de la razón" (José Antonio Marina a La Vanguardia - Magazine, 28-3-2004, p. 61)

En campanya

Sóc candidat

Ahir a la tarda, amb en Joan A. Baron, vam presentar a la premsa el que serà el II Congrés del PSC de Mataró, amb les ponències, els objectius, etc... Dissabte, els socialistes de Mataró reflexionarem una mica sobre la nostra oferta i el nostre projecte, mirarem quines prioritats ens hem de fixar i elegirem una nova direcció.

:

Vaig aprofitar per fer públic que, un cop Baron ha decidit que no repetirà a la Primera Secretaria, encapçalaré una proposta per a una nova Comissió Executiva local. En coherència amb el compromís amb la nova etapa dels socialistes -a la nostra ciutat exemplificada amb el canvi a l'Alcaldia-, amb el compromís que mantinc amb el Partit i, també, per "arrossegar" cap a més responsabilitats un conjunt de dones i d'homes amb moltes ganes de fer una ciutat plena d'oportuntats per tothom.

:

O sigui que, si els meus companys i companyes així ho volen, em posaré al seu servei per complir amb els objctius que haurem traçat el mateix dissabte. Sóc relativament jove (la setmana que ve en faig 36) però porto molt de temps dedicant molt de mi mateix a aquest projecte. Com deia avui a un company, només tinc agraïments per un Partit -les persones, és clar- que ha estat arriscadament generós amb mi. Em plantejo aquesta etapa com un retorn d'aquesta generositat. Ho farem, deia aquesta tarda, amb optimisme i alegria (el projecte ens entusiasma i no ens cal esperar cap revolució per posar-lo en marxa), amb rigor (som partit de Govern, som partit de confiança majoritària) i amb el valor de la proximitat (al costat d'aquesta majoria a la que aspirem a representar). A veure...

:

Maria Carme Maltas

:

Ha obert el seu weblog i cada dia som més. No conec massa persones que tinguin tanta marxa com ella, amb una energia i capacitat insuperables. Les seves aportacions ja veureu com seran canyeres i interessants. Endavant!

:

Mil visites

:

Avui fa un mes que vaig posar un comptador a aquest weblog. Si faig cas de les previsions, acabarem el dia amb més o menys mil visites al blog i unes mil tres-centes cinquanta planes clicades. Una passada (almenys molt més del que em pensava). El passat dia 16, amb unes 55 visites i prop del doble de planes vistes, va ser el dia amb més èxit. Ja sabeu que m'agraden les estadístiques i les enquestes, els impactes. O sigui que per això, i segurament una mica de xuleria, perdoneu-me, faig aquestes ratlles.

Jáuregui | Clos | Marías | Trullén

Tres coses destaco de La Vanguardia d'avui.

Jáuregui, la religió i el PSOE

:

El diari publica una interessantíssima entrevista al diputat socialista Ramón Jáuregui, que subscric plenament, en la que critica el gir conservador de la Conferència Episcopal espanyola, però que proposa prudència al partit socialista a l'hora de tractar el fenomen de la religió al nostre país. Extractes (les negretes són meves):

• "En el 2004, es legítima una mirada más laica a la política y a la legislación, que supere vestigios de un confesionalismo muy presente todavía, tras dos siglos de relaciones Iglesia-Estado muy peculiares."
• "En el PSOE subsiste un cierto sustrato anticlerical. (...) Muchos de nuestros textos han defendido que la religión es un asunto referido a la intimidad de las personas. Ésta es una idea incorrecta, Lo que pertenece a la intimidad es la fe, la creencia. Pero la religión es un hecho público. Las religiones están en nuestro paisaje urbano, en el calendario, en la forma de contar el tiempo y en el arte. Y eso requiere una sensibilidad".
• "La Iglesia está construyendo un triple agravio. Dice que la identidad cristiana está marginada, que hay un ataque profundo al derecho a la vida, y que también lo hay a su concepción de la familia. Creo que la cúpula episcopal está siguiendo una estrategia oportunista para articular una ofensiva neoconservadora, a la cual el PP se va a sumar"
• "Ello coincide con una toma de poder teológico y pastoral por parte de las organizaciones más conservadoras de la Iglesia, como son Comunión y Liberación, Opus Dei, los Legionarios de Cristo y los Neocatecumenales. Estas organizaciones están intentado acabar con el pluralismo en el interior de la Iglesia, marginando allí donde pueden a entidades como la HOAC, Cáritas o Acción Católica, que están quedando desplazadas por una ofensiva absolutamente ultra. Alimentada por una burbuja mediática en la que participan activamente la emisora Cope y el diario ABC, esta ofensiva persigue crear un conflicto, que el PSOE, inteligentemente, debería atenuar".
• "El 80% de nuestros votantes se manifiesta, con distinta gradación, creyente. Un 30% es practicante; un 50% no practica, pero es creyente, y hay un 20% de agnósticos. Y hay que estar muy atentos a la sensibilidad religiosa. Supongo que a nadie se le escapa lo que acaba de ocurrir durante las elecciones en Estados Unidos".
• "Soy crítico con el mensaje del Papa de que los representantes públicos, si son cristianos, tienen que dar respuesta a su moral cristiana y no a su mandato electoral. La Iglesia tiene perfecto derecho a explicar y defender su concepción moral, pero no puede impugnar el mandato ciudadano".
• "El sistema educativo debe asegurar una cultura religiosa a todos los niños. Pero cabe discutir el carácter evaluable o no de la educación religiosa. Ahí creo que se deberían superar las posiciones extremas. Podrían ser evaluables determinados tramos de la asignatura, no todos".
• "Ni sobre eutanasia ni sobre aborto ni sobre estatuto de laicidad, que yo sepa, hay programas formales del Gobierno".
• "La Iglesia tiene que escuchar las voces de su propio seno. Es la Iglesia la que tiene que reflexionar también sobre la sociedad cambiante".
• "Lo que me preocupa es que ciertos sectores católicos están siendo orillados de manera flagrante. El reciente congreso del apostolado seglar en Madrid es una prueba de ello. La directora de Cáritas España, Núria Gispert, acaba de dimitir. La campaña victimista contra la supuesta agresión socialista también hay que leerla en clave de poder interno".

Clos aguanta

:

L'enquesta de Noxa també preguntava sobre Barcelona, i avui es publiquen els resultats. Certament, l'alcalde Clos i el PSC aguanten l'embestida de la dreta, alguns mitjans i, no cal amagar-ho, els propis socis. Però no són prou satisfactòries, el repte del PSC és obtenir millors resultats que el 2003, d'aquí a tres anys. L'enquesta indica alguns temes d'agenda política als quals cal abocar els esforços.

De nou, Javier Marías

Foto: José María Alguersuari

El tercer element és una interessantíssima entrevista amb Javier Marías a "la contra", en la que en alguns moments m'hi he sentit molt identificat.

:

Un darrer apunt

:

Ja sé que no em vau fer gaire cas, però la conferència de Joan Trullén va estar molt bé. Una lliçó magistral sobre el marc de les decissions més importants que hem de prendre, a Mataró.

Enquesta a "La Vanguardia"

La Vanguardia ens obsequia avui amb una interessant enquesta de Noxa (continuació de l'anterior) en la que vaticina un clar recolzament dels catalans a la nova Constitució Europea. Curiosament, els favorables al tractat europeu predominen en tots els partits, inclosos aquells que fan bandera del no. Uns prova més que molts han perdut el sentit de la realitat.

:

Però no s'acaben aquí els exemples. L'enquesta també afirma que la majoria de catalans s'estimen abans per la viabilitat del nou Estatut (és a dir, que tingui com a objectiu el sí de les Cortes espanyoles) que perquè reculli les aspiracions nacionals de Catalunya. Una altra lliçó d'or a alguns polítics de casa nostra (especialment a aquells independentistes que es fan dir autodeterminists perquè no han sortit de l'armari, com deia ahir Iceta) que no entenen que la majoria de catalans se senten tan catalans com espanyols.

La tercera lliçó (realment, és una enquesta amb molt bones notícies) és que el PSC guanyaria, ampliant el suport, de nou unes eleccions generals a Catalunya, en detriment d'una CiU que baixa, del manteniment d'ERC i de l'alça d'ICV i el PP.

A favor de l'alegria

Foto: Lluís Cruset

Confesso que no m'agrada el futbol, però que per una estranya raó, ahir, amb el meu fill davant al tele, ens vam emocionar amb la desfilada de gols i d'alegria del Barça. Vam tirar petards i encendre bengales. Abans (no havia begut) també ens havíem posat molt contents amb la victòria de María-Isabel ("Antes muerta que sencilla", quin nom...), la nena que representava Espanya ahir a l'Eurojúnior o no sé què.

:

Gramsci deia que el futbol és la lleialtat humana exercida a l'aire lliure, i ahir ho vam veure molt clarament. I, en fi, jo vaig ser molt feliç.

:

Contra l'alegria

Una altra contingència d'ahir: Al matí m'informen d'un noi de 21 anys mort en un carrer de´Mataró, anava en moto segurament massa de pressa. Avui als diaris es diu que des del mes d'octubre, a caatlunya, hi ha dos morts diaris en accident de circulació. No ens ho podem permetre.

Dia de Consell (i dues contingències)

Aquest matí l'he passat al Consell Nacional del PSC, el primer després del Congrés. Una bona estona reflexionant sobre el paper del PSC, central, en el moment polític actual a Catalunya i Espanya, un any més tard de les eleccions que van significar un veritable canvi de rumb a tots els nivells. Ha estat un matí força intens, però ple de projectes i emocions, de dir-nos les coses amb claredat i amb unes ganes enormes de servei; concients de la responsabilitat que tenim, però també de l'autonomia del Partit per reclamar sempre una mirada posada en els objectius reals dels nostres ideals.

:

Pasqual Maragall ha centrat bona part de la seva intervenció comentant la que ell féu al darrer Comitè Fderal del PSOE. José Montilla, negre sobre blanc, ha explicat amb una claredat meridiana quina ha de ser la tasca concreta del PSC en aquests propers anys. Cal destacar, també per clara i clarificadora, la intervenció de Miquel Iceta. En fi, força energia.

:

Dissabte ens toca a Mataró parlar sobre això, però concretament en la nostra realitat més concreta. Ahir en parlava amb uns companys de Rocafonda i el Palau amb qui vaig compartir algunes reflexions. Concretament, estàvem parlant sobre com hem de fer política a la nostra ciutat en els propers tems. Proposava quatre eixos (amb alguns exemples que no reproduïré, ho sento, per prudència):

• L'agenda política ha de coincidir amb les preocupacions reals de la gent, a les quals hem de donar respostes (i amb llenguatge clar).
• Les nostres respostes, i el discurs que les acompanya, han de convertir els problemes en oportunitats (només guanyen els optimistes).
• El Partit ha de tenir capacitat per estudiar la realitat, reflexionar-hi i saber-hi actuar. Allò que els despectius en diuen "aparell" ha de ser justament aquesta capacitat.
• La primera tasca dels militants i dels dirigents del Partit a Mataró ha de ser la d' escoltar. I la segona, la de parlar. Cap de les dues coses és senzilla. No és tan sols tenir les orelles obertes i repetir slogans. Però "qui tingui orelles, que escolti; qui tingui llengua que parli", parafrasejant l'Evangeli.

Un apunt contingent. M'envien un sms perquè es veu que un militant de CDC, l'entranyable Abelló, diu que dic coses que ben bé no he dit així. Per qui li interessi, diré tan sols que la meva tesi al respecte, i que lliga una mica amb el que he dit és que la nostra tasca política, com deia Jacques Delors, ha de ser "fer que la societat es mogui". Compte: no l'Estat, sinó la societat (jo sóc socialista no estatista) . Per tant, allò que pot fer millor la societat, que ho faci. I el que pot fer millor l'administració, també. I el que pugui produir sinèrgies, doncs endavant.

:

I un altre apunt (que no té res a veure). Per raons d'agenda, no podré assistir a la missa llatinoamericana que avui se celebra a Sant Josep, com deia l'altre dia. Però m'han dit que d'aquí a unes setmanes (i així reterativament) en faran una altra. Espero que valgui la pena.

Pregar amb Lax'n Busto

Rebo per internet el butlletí d'Espai Sagrat, dels Jesuïtes, i, amb ell, una interessant proposta de pregària a partir de les cançons del grup Lax'n Busto, concretament les incloses al darrer disc ("evangeli directe a la sang", diuen els jesuïtes: no us recorda a l'opi del poble marxista?). Al web hi ha molts altres discos amb els que els promotors d'aquesta pàgina han volgut unir la cultura d'avui, enmig la qual hi traspuen valors comuns amb el cristianisme, i el missatge de Jesús. Això, amb la pretensió de dir-ne pregària, és a dir, una conversa amb el més íntim de tu mateix. Talment com fan les cançons, de Lax'n Busto i de molts altres, que expressen coses molt fondes. El que tenim allà dins, digui's com es digui, és el que compta.

:

És per això que em sembla que hi ha tanta dèria per la música i, especialment, per la "música que s'entengui", la música popular, i que parli d'aquelles coses de les que necessitem parlar; de l'amor, del desamor, de les inquietuds, de les impressions. Una mica d'autenticitat. Tant li fa Alejandro Sanz que Gerard Quintana. No sé si m'explico.

:

Sovint es diu que som en una cultura sense valors, superficial. Alguns despistats parlen de "descristianització". Em temo que, de nou, la recerca dels cristians, la recerca d'elements de referència, dic, hauran de ser entre la pròpia cultura d'avui, pagana o no. Molt bé per la iniciativa dels Jesuïtes de Catalunya.

Marías publica "Baile y sueño"

Avui, en canvi, valia la pena de veritat comprar El Periódico pel suplement "Llibres", que dedicava bona part a l'escriptor Javier Marías, que acaba de posar a la venda el seu darrer llibre, Baile y sueño. Com que a la plana web del diari diu que els links no els pengen fins la setmana que ve, esperaré fins aleshores per recomanar-vos-ho. Però es tracta d'un bon treball, al voltant de la idea relativa del temps que traspua, es veu, aquesta darrera obra (la segona del cicle "Tu rostro mañana"), una mica en la línia dels darrers. També es fa un breu repàs a les seves novel·les i parlen d'ell antics companys d'Oxford, on va ensenyar. De moment, no diré res més dl que ja vaig dir.

Roger Batra i flashos

ROGER BARTRA

Foto: José María Alguersuari

Avui valia la pena fer-se amb el suplement "Culturas" de La Vanguardia, dedicat a les relacions entre Catalunya i Amèrica. Especialment, perquè dedica força reportatges a la figura de Roger Bartra (que ja vaig glossar anteriorment). Fill del poeta Agustí Bartra i l'escriptora Anna Murià, Roger Bartra és un reconegut antropòleg mexicà que darrerament s'ha especialitzat amb el tema del salvatge.

Aquí us poso els enllaços amb els articles més interessants. Parla de tot, de la seva evolució política, de les seves investigacions i teories, de la mitologia, de la melanconia, de l'actualització de al idea del salvatge... Tot al voltant del concepte de l'alteritat i de les dificultats de la nostra civilització per entendre'l.

• L'editorial
• "Pensamiento Bartra: el hombre puente", entrevista de Joaquim Ibarz a Roger Bartra
• "Vagabundos del exilio permanente", article de Roger Bartra.
• "El salvaje y la melancolía. Variaciones sobre la alteridad", article de Joan Bestard.
• "Las imágenes en el círculo", article d'Ivan Pintor.

FLASHOS
:
Us recomano avui el post que ha escrit en Xavier Cugat al seu blog sobre el II Congrés del PSC de Mataró, tema al qual estic dedicant força hores i esforços aquests dies. També val la pena dir que en Xavier ha decidit alternar el català i el castellà, atenent que té amics de totes llengües.
:
Del Partit també ha estat la xerrada que hem fet avui a la seu socialista del barri de Cerdanyola parlant sobre l'Ordenança de Civisme. Ha estat molt agradable i, com sempre, ha sortit de tot.
:
Avui s'ha fet pública una altra enquesta, ara del CIS, el Baròmetre d'octubre, que atorga de nou la majoria al PSOE, sis punts per davant del PP. Zapatero és molt més valorat que Rajoy.

Perdigó contra Rouco

Carles Soler Perdigó

Es veu que el bisbe de Girona, Monsenyor Carles Solé Perdigó, va dir a Ràdio Girona (SER) que no vol fer de "recader" de la Conferència Episcopal Espanyola ni convocar mobilitzacions contra el Govern. També es mostra partidari de la unió entre persones homosexuals i només mostra reticències a que la denominació sigui la de "matrimoni". Una veu que posa una mica de seny entre una jerarquia apocalíptica arRoucada.

Aprofitant el tema, convé recordar algunes coses. En primer lloc, que el Govern de Zapatero ha deixat molt clar que no té cap previsió de regular l'eutanàsia, contra el que diuen alguns carques manipuladors.

D'altra banda, les relacions entre l'Església i l'Estat s'haurien de produir en el màxim respecte al paper de cadascú. En aquest moment, el Govern Zapatero es deu a uns valors i compromisos electorals que ha de complir, avalats por milions de votants entre els que hi hauria molts catòlics. Això en el marc d'una Constitució que estableix que Espanya és un país laic i aconfessional. I, en aquest marc, les relcions entre l'Estat i l'Església haurien de discórrer per la via del diàleg i l'entesa.

Auto bombo

Si cliqueu damunt el comptador, i aneu a les visites o pàgines vistes durant el darrer mes, comptant que el tinc posat des del passat 23 d'octubre, avui hem fet un rècord absolut de visites. Pels comentaris que he rebut, es deu m'imagino al post "Sempre", que em va inspirar una pel·lícula però també alguna altra cosa, que no diré.

:

Les coses que no diem sempre en generen d'altres, especialment si les comencem o les insinuem sense acabar de dir-les del tot. Bé per curiositat, per per inèrcia, bé perquè sempre ens pensem que els altres parlen de nosaltres (això m'ha passat en aquest blog, involuntàriament). Amb el que no dius, hom imagina tant per a l'esperança com per la por, tant el millor com el pitjor.

:

Bé, les coses que no diem o que no acabem de dir del tot o les coses que insinuem, deia, les que tan sols anomenem i just dir-les provoquen una allau de reaccions. Per bé i per mal. En fi, veient elc comentaris i l'interès, espero que el post d'avui hagi estat per bé.

Cop a ETA | Enquesta de Noxa

Abans que Batasuna ens faci perdre més el temps, la Policia ha donat un altre cop a la banda ETA. Ahir, Julen Madariaga (un històric d'ETA de l'òrbita batasuna) reconeixia al Canal 33 que aquest factor -el policial-, a banda de la progressiva desafecció de la societat basca respecte ETA i el seu entorn, han estat fonamental pel debilitament de l'organització terrorista. Anem bé.

:

L'altre tema d'avui és l'enquesta de Noxa que publica La Vanguardia i que confirma la tendència que fa uns dies vam comentar de l'Idescat. És a dir: El PSC i els seus socis pugen (cert estancament d'ERC), CiU i PP, baixen. L'aturada d'ERC i potser algun tema intern expliquen per què estan una mica nerviosos (a veure si l'hegemonia se'n va a fer punyetes...). L'Artur Mas és el 7è líder més valorat, per darrera de Duran. A com cau això al Congrés de la Federació de CiU... el que han prohibit de fer-hi esmenes.

La Vanguardia ha publicat en la seva edició digital aquest gràfic il·legible, i, en canvi, es veu molt bé un altre que ho compara amb resultats de 1999 (?). Males llengües diuen que així és l'única manera que poden fer per amagar el creixement del PSC.

Sempre

A propòsit d'El falcó maltès, l'opera prima de John Huston (1941) que l'altre dia van passar per City TV, en Joan de Sagarra en parlava diumenge passat a a La Vanguardia, i que Jaume Subirana glossava al seu weblog, també m'agrada com introduiex Shakespeare resumint tan bé el film. I l'al·legoria de l'èxit, aquest material en què fem els nostres somnis i que al final esdevé tan ful.

:

Pèrò hi ha un altre fragment, dit també al final, que sempre m'ha seduït (la pel·li en té molts), quan Bogart diu "Sí, nena, faré que et detinguin per assassinat. Si et cau cadena perpètua t'esperaré sempre. Si et pengen, et recordaré sempre".

:

No sabria trobar cap altra síntesi del difícil equilibri entre l'amor i la justícia. M'agrada especialment que la paraula de l'amor sigui aquest "sempre", ara que tot és tan provisional. A vegades, aquest sempre és excusa d'una escessiva confiança, un recurs que ens fa ajornar urgències, que retarda sine die allò que, en el fons, volem dir sempre, volem fer sempre, volem sentir sempre ("Vull, sense que la vida em pugui socórrer, estimar sempre, sofrir sempre, morir sempre" deia Corneille el 1674 a Suréna I, 3).

:

Però també aquesta confiança ens hauria d'asserenar perquè les coses quotidianes construïssin aquest sempre, que només es pot fer de mica en mica, com aquells passos que no temen el temps perquè només la constància ens fa aribar al destí. Hi ha coses que portem al cor que les hi tindrem sempre. Tant si avui les tens com si demà les perds, i viceversa. Tant si corregim o no els nostres vicis i mancances. Tant si les empresonen o les pengen.

Recomanacions mataronines

Ja fa dies que vull dir-vos que la germana d'en Ramon Radó, la Núria, ens obsequia (molt de tant en tant, per desgràcia), amb el seu weblog. Més persones de Mataró, més joves i més dones, què més es pot demanar? I, per cert, reflexions molt interessants.

:

En Manuel Mas, exalcalde i ara diputat, (que també ens segueix, nois, això dels blogs és una passada) fa una interessant aportació de le polèmica sobre si s'ha de demanar perdó o no pel crim a Companys i, en tot cas, qui l'ha de demanar.

:

En Manuel Cusachs escriu sobre els aldarulls de l'altre dia al ple, molt atinadament a capgros.com.

:

Us recomano que aneu dijous a la conferència del professor Joan Trullén, un economista molt intel·ligent que el ministre Montilla s'ha endut a Madrid. Sobre Mataró i què caram fem en aquest món valdrà la pena reflexionar, especialment en la qüestió del nostre posicionament econòmic. I, especialment, sobre com podem donar valor al nostre territori, tant físicament com estratègica, per situar-nos en el marc de les noves activitats econòmiques. Per tots aquells que pensin, erròniament, que Mataró s'està desindustrialitzant. Veureu com val a pena.

:

I una darrera recomanació. Pels que sigueu catòlics, o simplement curiosos, dissabte que ve, a les 6 de la tarda, hi haurà la primera Missa Llatinoamericana a la parròquia de sant Josep, a Mataró. La comunitat de persones immigrades d'Amèrica Llatina comença a ser crítica (vull dir important). A diferència dels fenòmens immigratoris més recents, aquest pertany a la nostra comunitat lingüística (bé, a la castellana), i al nostre sistema cultural de refèrencia (ostres, sí que costa de dir, això). Amb totes les incorporacions culturals autòctones (les d'allà, vull dir, allò que se'n diu inculturació) i amb totes les necessitats de trobar-se que expressen (aquí, sobretot). Si tinc temps, m'hi passaré.

Iceta a l'Escola de la JSC

Aquest matí m'he llevat d'hora (siguent diumenge, s'entén) per fer unes quantes coses que havia de fer i poder assistir a la cloenda de l'Escola de Formació de la JSC de Mataró. Ha estat una bona experiència, em diuen, amb força contingut, amb estones de convivència i amb una participació considerable (felicitats, Xesco i companyia!). A la cloenda, coincidim amb el Primer Secretari de la JSC, en Víctor Francos, i altres persones del seu equip. També ens hem vist amb la Consol Prados, en Francesc Melero, i l'Ivan Pera; tota una mostra de suport del PSC a la feina tan destacable dels joves socialistes.

:

La cloenda anava a càrrec del Viceprimer Secretari del PSC, en Miquel Iceta (en sèrio: hem comentat breument aquest blog i la necessitat que hi hagués més gent del PSC aprofitant aquestes noves eines per explicar-se). En Miquel ens comenta el seu article d'avui a La Vanguardia, especialment a l'hora de rememorar que no tot han estat camins de roses en aquests darerrs anys pel PSC. El seu discurs, brillant i irònic com sempre, ens omple de ganes. Té raó quie no pot ser aquesta carta de l'esquerra que sembla que haguem vingut a aquesta vida a sofrir, i que hem de fer les coses amb alegria, és a dir, amb petites passes, que són petites victòries, enlloc d'esperar que arribi un dia que tot s'arreglarà.

:

Ha sortit de tot: el posicionament polític dels nostres socis i adversaris, les polítiques que hem de fe especialment adreçades a la gent que viu pitjor, el Pressupost de la Generalitat, la Constitució europea... En fi, ha valgut la pena.

Creure és sentir

ECCE PUER

Ja és ell. Ja espera: ja segueix la terra
com el roure aterrat segueix el cel.
Des de la font dels peus mira la serra:
no en sap l'altura, però en sent el bel
que hi fa la vista sense l'Ull dels ulls,
que, d'arbres, rius, n'enyora just l'arrel.
Sent que és un llibre viu; n'odia els fulls ...
Vol just sentir; pensar es mor en dos bulls.

Creure és sentir. Tot ell es posà a creure
en el verd taronger quan en tocava
i n'estirava un tarongí per beure.
Necessitava set i set creava
per poder creure en el tarongerar,
que sentia davant i l'abeurava,
acompanyant-lo en el sentiment clar
d'haver un got d'arbre al vel del paladar.

Ara que ja hi veu fort, veu que el roser
és de l'Origen, d'enguany és la rosa,
que surt com el jovent surt al carrer.
Del meu Origen tinc la porta closa,
perquè ca-nostra sigui l'estranger,
com n'és el vol de l'aire de l'alosa.
A tothom tinc obert el sant voler
vinclar el meu verdanquet de magraner.

No digueu, no, que jo vaig massa lluny.
En l'amor ningú no es fa massa enfora.
L'amor va sempre prop, és com l'encuny,
que just signa on el temps ha arribat d'hora.
Sóc qui no té remei però s'exalta,
una tardor de roure que no plora,
perquè és foc cristal.lí d'una malalta,
broixa terra, on patir és ser donat d'Alta ...

Blai Bonet
El jove. Editorial Empúries, Barcelona, 1987, pp. 9-10.

La ciutat que no para

Aquest matí, després d'esmorzar a Rocafonda, he anat fins al al tanatori als funerals de l'avi d'AR. A continuació, he acompanyat l'Alcalde a la Torre Ametller, on els joves socialistes de Mataró hi fan la seva Escola de Formació. Hem tingut temps de sentir en Josep Mª Sala i de poder-lo saludar. Després, amb en Joan Saban, hem anat fins els terrenys de l'antic abocador de Figuera Major, ara convertits en pista provisional pel Cros Ciutat de Mataró que se celebra demà. L'Antonio Castilla, president del G.A. Lluïsos, els organitzadors, ens ha acompanyat fent tot el recorregut que, amb molta dedicació i esforç, i amb pocs calés, han preparat perquè demà sigui un bon dia.

:

Si tinc temps, aquesta tarda m'arribaré fins els actes de la Setmana Cultural del barri de Cerdanyola, que han organitzat uns amics al front dels quals hi ha Pedro Barroso.

:

En fi, de nou, el pols de la ciutat va al ritme de sempre, al ritme d'una ciutat que no para ni el cap de setmana.

De Mataró a Miravet, passant per Teià

Cròniques mataronines

:

Avui, tant l'Alcalde com jo, hem sortit a condemnar els autors dels aspectes més desagradables de la protesta d'ahir (manipulació, violència) i per reforçar la necessitat que cada ciutadà que tingui una consulta al respecte acudeixi als serveis municipals on serà degudament atès i, estic convençut, podrà desfer la munió de mentides i utilització espúria dels sentiments que han fet quatre desaprensius, abusant de la bona gent.

:

Hi ha hagut força gent que avui ha acudit a les oficines municipals o que ha trucat al telèfon d'atenció ciutadana, segons m'han informat, especialment enduts per la confusió de la protesta d'ahir, d ela qual, òbviament, es parla al carrer i a la premsa.

:

M'agradaria destacar la sang freda i el bon fer dels cossos de seguretat que cobrien la protecció del Ple, evitant de totes totes situacions d'enfrontament i de perill. I també l'actitud respectuosa i ferma de l'oposició.

:

A banda d'alguns temes de caràcter més general (demanda de millor finançament municipal, campanya de promoció de la Constitució Europea, etc...) el Ple va aprovar la construcció d ela nova escola Anxaneta (un dels èxits de les noves relacions Ajuntament-Generalitat). També va aprovar per unanimitat la petició d'ajuts de la Llei de Barris de la Generalitat pel barri de Cerdanyola, un consens que creiem tanca un fals debat sobre si els ajuts havien de ser per algun altre lloc. I, finalment, no va tractar una proposta de CiU sobre el procés participatiu a rel dels canvis urbanístics. És una molt bona notícia de cara al retorn de CiU al consens i la centralitat i a que, entre tots, trobem la millor manera de pensar el futur de la ciutat en tots els àmbits. Val la pena de recordar-ho.

:

Com ha valgut la pena també la conferència de l'arquitecte Elies Torres en el lliurament dels Premis Puig i Cadafalch d'enguany, amb els habitatges del carrer Teià com a guanyadors, entre d'altres. El professor ha fet una àcida crítica contra l'esteticisme i l'espectacularitat en l'arquitectura, i ha reivindicat el valor de la senzillesa (fer el màxim amb el mínim de materials) per a la dignitat de l'arquitectura. Sí senyor.

C. Teià 5-9. Promotor PUMSA Arquitectes Duran & Grau arquitectes i associats, SL Arquitecte tècnic Joan Valls i Casanova Constructor UTE SURAVA-RABASSA

:

Cròniques catalanes

:

En Xavier Cugat es lamenta en algun post anterior del meu blog que només hi hagin reaccions -comentaris- a temes relacionats amb la crítica al nacionalisme. Bé, segurament és que, com diu en Ramon Radó en un altre comentari, és que de la resta de temes estem d'acord... Ja he dit alguna vegada que, una mica, m'agrada provocar-ho. Sé que és en la qüestió nacional on hi ha més punts de "grinyolament" entre els mataronins-bloggaires que ens anem intercanviant comentaris.

:

Però també és cert que la identitat és un dels temes centrals del debat públic al món actual, especialment en llocs que, com Catalunya, l'anomenada globalització (vestida d'Espanya, per exemple) fa emergir alguns temors. És a dir, jo, que tinc identitats que defineixen els meus àmbits més pròxims, que em permeten de caminar i de ser jo mateix en un món desdibuixat, puc ser endut pel vent global, si aquest esborra aquests àmbits, les meves proximitats. No sé si m'explico...

:

Una tesi així (compte, en alguns dels extrems no la comparteixo del tot) és la que defensava fa uns anys en Xavier Rubert de Ventós al llibre Nacionalismos. El laberinto de la identidad (Ed. Espasa-Calpe, Madrid 1994), llibre que recomano especialment als que, com jo, no som nacionalistes. En fi, per no ser-ho radicalment. I als nacionalistes, de fet, per allunyar-los de l'essencialisme i dur-los al terreny pràctic. Sentimentals com vulgueu, però pràctics. La tesi es basa en la idea de la necessària diversitat de les espècies humanes, de la no dominació, de les identitats electives, les dependències mútues, etc... (idees ben poc tradicionalment nacionalistes). El cito:

:

"Razón universal, cultura particular, personalidad individual -y aun territorio comunitario, familia singular, etc. Diversos ámbitos que sólo pretenden alcanzar una coexistencia pacífica si ninguno de ellos pretende colonizar, definir o fagocitar a los demás, sino que, por el contrario, se organiza homoestáticamente a partir de ellos" (p. 122).

:

En fi, que estic molt content dels primers acords que s'han aconseguit a la cimera de Miravet pel conjunt de forces polítiques catalanes, i que auguren un ampli acord sobre el nou Estatut de Catalunya. Aquest catalanisme del consens, el veritablement patriòtic, el que recull les diversitats identitàries pròpies de qualsevol nació normal, és el que aconseguirem entre tots. Felicitats.

Foto: Jaume Sellart / EFE

Després del Ple

Vinc del Ple. Res del que hem tractat es quedarà tant en el record com la protesta (vegeu la descripció de Judith Vives) d'un grup nombrós de veïns i veïnes davant els nous terminis legals per a la concessió dels nous nínxols fixada en el Reglament (de fa un any i mig!!). Hi ha, diguem-ne, dues línies. Una de comprensible, la de les persones que no ho acaben de veure clar, que veuen la situació com a amenaça cap un tema tan sensible com el culte als morts. I una altra, la burda manipulació d'uns mega-estalinistes sense pàtria ni timó, que no donen la cara quan l'han de donar però que atien els sentiments més profunds de les persones senzilles. I que donen cobertura a alguna persona violenta. Caldrà separar el gra de la palla, explicar-se a l'abast i escoltar fins a l'infinit, i actuar amb duresa amb els gèrmens del totalitarisme que pretenen amagar-se rera les persones amb sentiments. Tot un repte.

Baron, 6 mesos; Fermí, 5 milions

D'una banda, dimarts passat vam celebrar els sis primers mesos d'en Joan Antoni Baron al front de l'Alcaldia amb un acte a la seu del PSC al barri de Cerdanyola (vegeu foto). Va ser un acte molt interessant, en el què vam repassar importants avenços en la política local. Potser el més destacat ha estat que el relleu s'ha produït sense ralentir la màquina, tot al contrari: amb molta més força que abans, si cal. Els companys i veïns estaven contents, van plantejar els temes que realment estan interessant la ciutadania (inversions pendents, millora dels serveis d'atenció social, la necessitat de centrar-se als aspectes més quotidians, etc...), que, curiosament, poc tenen a veure amb els que plantegen alguns al Ple d'aquí a unes hores (en les que intervinc en temes de declaracions institucionals sobre temes de lo més variopinto).

:

Alguna idea va repetir ahir en la presentació de l'Informe de Conjuntura Econòmica del primer semestre de 2004, a Mataró. Destaco: "Hem de diversificar l'economia, definir un nou model universitari, no urbanitzar un metre quadrat més que no estigués previst en el Pla General del 96 i en tot cas canviar els usos del sòl i aconseguir ser una ciutat amb cohesió social i que ningú es quedi per tant despenjat". Per cert, molt bona la conferència de Joan Tugores.
Baron durant la seva intervenció. Foto: capgros.com
:

De l'altra banda, el regidor Fermí Manchado ha explicat que el Mataró Bus arriba als 5 milions de viatgers anuals, en aquestes dates, més del doble des de l'inici de l'actual concessió. Alhora, ha anunciat un paquet de 50 mesures de millora del servei. Joan Antoni Baron ha aprofitat per posar d'exemple el transport públic com un dels elements estructurals de manca de finançament cap als municipis, que és qui ho han de resoldre en última instància. I és que això és molt car i hauria de ser més sostenible.

Canvis en la política catalana

El PSC creix, CiU cau

:

El baròmetre de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) fet públic ahir revela, respecte a les Eleccions de fa un any, un important increment del vot directe al PSC, del 19,4 % al 25,5%; una caiguda del vot de CiU, del 19,3% al 16,1%; una pujada d'ERC, del 10,3% al 13,4%, i d'ICV, del 4,5% al 7%. El PP baixa del 7,4% al 4,2%. És a dir, valoració positiva del Govern, increment de les seves forces, i baixada de la dreta. Com diu en Pepe Zaragoza, “cada vegada és més evident que la via radical que està prenent Artur Mas pot convertir CiU en un partit minoritari”. Penseu que surt valorat en setè lloc (Maragall el primer, Montilla el segon) . En Pepe també diu que “l'electorat de CiU se sent més confortable amb la línia més moderada i negociadora que representa Josep Antoni Duran i Lleida”.

:

El paper central del PSC en la política catalana estic segur que marcarà els propers anys al nostre país, amb alguns problemes d'ajustament, segurament. Però també el lideratge de Maragall, d'un catalanisme incontestable i eficaç, provocarà reaccions del nacionalisme conservador (i no tan conservador) en la pretesa reconquesta de l'hegemonia ideològica que es va perdent, en favor d'una major pluralitat.

:

Un article de Joan Ferran

Joan Ferran.

En aquest sentit, m'agradaria destacar l'article "El globo de la hegemonía" de Joan Ferran a La Vanguardia de dimecres, les tesis del qual comparteixo completament. Convé ja que "sortim de l'armari" els que -a parer meu, majoritaris- ni simpatitzem amb l'independentisme ni ens creien que hi hagi una manera de ser català, o de preveure que un determinat estatus de Catalunya, que sigui l'únic horitzó possible i que sempre són els de fora qui ens l'han de retallar. En destaco alguns fragments:

• "Reconozco que soy incapaz de adivinar, en la escala que discurre entre derecha e izquierda, la ubicación de Carod-Rovira. Me resulta difícil situarlo ideológicamente. No acabo de identificar -más allá de su admiración por Rovira i Virgili- cuáles son sus fuentes referenciales, su ideología".
• "Y así, como si se tratara de una reescritura de los Quaderni del carcere, se le adivinaba una estrategia dirigida a la inoculación gradual en la sociedad civil y en los medios de comunicación, de conceptos, terminología e interpretaciones histórico / simbólicas afines a su ideario".
• "Quizá ha llegado el momento de afirmar que tanto discurso identitario y atrezzo simbólico deviene empalagoso. Y más cuando su reiteración relega a segundo plano la acción social del Gobierno, se ofrece munición al PP y se desorienta al ciudadano. Pero el problema de fondo no radica sólo ahí sino, sobre todo, en la incapacidad manifiesta del nacionalismo de aceptar que otro mundo existe y con él un mensaje anacional basado en la ciudadanía. En la Catalunya de hoy denunciar las patrañas místicas, de unos y otros, conlleva adquirir la etiqueta de españolista."
• "El nacionalismo es democrático cuando se ve a sí mismo como opción. Cuando el nacionalismo deviene condición para adquirir ciudadanía plena comienza a ser un problema. Quizá ha llegado el momento de afirmar que la prédica del independentismo en un anacronismo; que su un mundo globalizado es plasmación nos conduciría a un enano-estatismo, a una reproducción de los problemas del sistema a pequeña escala, a una debilidad aún mayor de nuestros intereses y de nuestra cultura... Que nadie se engañe."
• "Algunos personajes pueden llegar a creerse hegemónicos porque su entorno vive, siente, habla y respira con el aliento de su propio aliento pero la sociedad catalana, afortunadamente, disfruta de diferentes estadios que conviven en armonía. Nos hemos acostumbrado a que la Catalunya real cohabite con la Catalunya oficial."

Immigració

:

L'Idescat també ha fet públiques altres dades d'interès, expecialment relatives al fenomen de la immigració. La primera és la importància d'aquest fenomen (junt amb que el baby boom arriba a l'edat fèrtil, bo i que tardanament) en l'increment de la natalitat a Catalunya, um 6'8%. Compte: només un 12,5% dels nadons ho són de pares estrangers. Tampoc no cal exagerar.

:

La segona és que a l'enquesta esmentada se cita la immigració com a prim¡ncipal preocupació dels catalans (42,2%), desplaçant al tercer lloc l'accés a l'habitatge (16,2%). L'atur irromp al segon lloc amb un 37,2%. En un popst anterior vaig explicar què em semblava a mi... és obvi que cal afrontar el problema de cara, parlant-ne clarament, donant seguretat i garanties que els processos es faran amb ordre i respectant tant drets com deures, sense discriminació positiva. I que les característiques del fenomen (concentració, ocupació en els trams més baixos del mercat laboral, trasbals al sistema educatiu, necessitat de delimitar els espais culturals i de convivència...) les hem de tenir al capdavant de les polítiques públiques.

:

No ajuden les declaracions de Pujol segons les quals el nou Govern de la Generalitat afronta amb complexes aquest fenomen. La qüestió és que ho afronta, es posa al costat dels municipis (veritables receptors dels problemes), i té com auna de les prioritats actuar-hi com he dit més amunt. Em sap greu dir que el Govern Pujol no va saber afrontar-ho massa bé, sense dedicar massa recursos al tema, i sense posar-se del tot al servei dels municipis.

Arquitectura i valors

Aquí va el meu article a la revista Valors del mes de novembre.

:

EASY-ARQUITECTURA?

Recuperació muralla a Mataró Promotor La Palma CB Arquitecte Antoni Bou i Monclús Arquitecte tècnic Josep M. Ros i Monrós Gestió de la construcció Estatge Mataró 96 SL

:

Sortint de veure l'exposició (física, per la virtual, vegeu web) penso que, com en la moda ha sortit Zara, en el mobiliari, Ikea, i en els viatges, Easyjet, per exemple, hi ha un camí a recórrer per produir arquitectura a l’abast. La mostra correspon a dues convocatòries, la 10ª edició dels Premis Puig i Cadafalch (corresponents a intervencions de 2001 a 2003), i la 1ª Triennal del Maresme d’Arquitectura, una iniciativa que pretén estendre l’incentiu al conjunt de la comarca i que, a diferència dels primers, inclou obra pública. Gràcies a això darrer, emergeixen autèntics temples i capelles civils del segle XXI (escoles, cementiris, habitatges protegits, teatres, pavellons esportius, parcs públics...) que donen garantia de la profunda transformació de l’espai públic a les nostres viles i ciutats.

:

Els premis Puig i Cadafalch, genuïnament mataronins, reconeixen les iniciatives de promotors, arquitectes, constructors i industrials, tots junts, per dignificar els espais on vivim, tant per a les noves construccions (siguin habitatges, empreses, botigues...) com a rehabilitacions. El lloc on vivim o desenvolupem les nostres activitats està comprovat que les determina, i és bo que l’arquitectura hagi entrat a les cases i a les empreses. D’aquí a unes anys ens mirarem amb més perspectiva les tendències actuals, almenys les que s’exposen a Mataró, a parer meu més influïdes pel Moviment Modern que pels seus post-successors. Però ara, torno al principi, en el moment que la precisió per l’entorn quotidià entra a moltes cases, seria encara millor que fos una exigència més d’un mercat massa descarnat, el de l’habitatge, que fa recaure tantes preocupacions a les famílies.:Mentretant, com a novetat, enguany podrem votar els guanyadors de la convocatòria mataronina, per Internet. Jo ja he fet la meva tria.

:

I una darrera cosa: fixeu-vos que totes les fotos d’arquitectura surten sense persones, com si fessin nosa. És un debat interessant, sovint massa superficial, però, el de els contrapesos de la utilitat o l’estètica de les obres arquitectòniques. En ambdós casos, però, les persones som imprescindibles.

• 10ª edició dels Premis Puig i Cadafalch d’Arquitectura / 1ª edició de la Triennal d’Arquitectura del Maresme. Sala d’actes de Can Palauet (C. Palau 32; Mataró) fins el 28 de novembre
• Web de l’exposició: http://www.mataro.org/campanyes/pic04/
• Actes: dia 7: passejada per Mataró (més inf. Tel. 93 790 61 51) dia 12, 20 h., lectura i lliurament dels Premis

Educació viària

Amb motiu de la signatura, avui, d'un conveni amb la Fundació Mapfre, de recolzament als cursos d'Educació Viària de l'Ajuntament, em sembla que he fotut una xapa increïble als pobres periodistes que venien a per la foto...

:

Aquí teniu l'esquema de la meva intervenció a la roda de premsa, emmarcada en els actes de la Setmana a per la Mobilitat Sostenible i Segura a Mataró.

En fi, ja veieu la cara que feien els pobres de Mapfre quan els fotia el rotllo. Foto: Sergio Ruiz.

1. El Pla de Salut de l'Ajuntament (2003) diu que el primer objectiu és la lluita contra els accidents de trànsit.

• L'OMS preveu un creixement de la mortalitat en un 60% el 2020
• Cada any es moren 1'2 milions de persones en accidents de trànsit
• És la primera causa de mortalitat en països desenvolupats
• És la primera causa de mortalitat en les persones de 18 a 25 anys

2. Breu rapport de l'accidentalitat a Mataró:

• 635 víctimes el 2003 (incr. 11%)
• 2004, previsió reducció 17%
• 25% de les víctimes són menors de 17 anys.
• 46% de les víctimes són menors de 22 anys.

3. Característiques

• Pràcticament inexistència de punts negres en el mapa d'accidents
• Causes: infracció normes / distracció - cansament / excés velocitat
• Quan? Sobretot divendres i dissabtes nit
• Prototipus: jove i amb ciclomotor
• Controls trànsit (2003): 12,2% positius en alcohol (3116) / 13,1 % positius en velocitat (39150)
• Poca predisposició d'alguns: 1673 denúncies per maca de permís o licència / 1065 denúncies per manca d'assegurança, 1084 denúncies per manca de control ITV.

4. Les respostes / les solucions:

• Usos alternatius del transport (el risc d'accidentalitat en el bus és 10 vegades el del cotxe, en el tren ho és de 3 a 7 vegades)
• Sancions (de 300 a 600 €; retirades de carnet, som el municipi amb més per habitant)
• Sessions alternatives per denúncies de sancions lleus (a Mataró, des de 1999): 2003, 107 cursos, 2616 assistents (incr. 30%); previsió 2004, 109 cursos, 3000 assistents (incr. 11'7%)
• Prevenció: educació viària d'infants i joves: 2003: 6377 assistents, 127 cursos; enguany, 10 centres de secundària i 25 de primària.

5. Per què educació viària?

• Perquè contribueix a l'aprenentatge de les normes, a l'educació sobre els límits (a mé spossibilitats, més necessitat d'educar-nos-hi per gaudir-ne amb més llibertat)
• Perquè contribueix al civisme dels ciutadans (agents actius: família i escola)
• Compte: l'escola no és un contenidor
• L'escola reclama aquesta mena d'educació
• Continuïtat (intensiu des de primària a secundària)

6. Per què un conveni amb Mapfre?

• Perquè cada vegada som més els interessats en el tema (societat civil, escoles, famílies, administració, companyies asseguradores....)
• Perquè és un problema moral: No podem permetre la sagnia dels nostres joves, ni els 40 mil morts anuals a la UE (4 mil a Espanya, el 2n del rànquing, 600 a Catalunya)
• Perquè és un problema social: uns 2 milions de ferita nauals a la UE (només 1 de cada 3 reincideixen en 6 mesos)
• Perquè és un problema econòmic: D'aquí la implicació de les asseguradores. El Parlament Europeu fixa les pèrdues en 45 mil milions d'€ anuals en accidents, amb uns costos indirectes afegits d'uns 160 milions; total, un 2% del PIB de la UE (segons l'OMS)

Famílies líquides

Crec que era Joan Subirats qui anomenava "famílies líquides" als fenòmens actuals segons el qual una família pot esta composada per membres de diversa consanguinitat. Fills d'un i de l'altre sense compartir paternitat, amb ramificacions, oncles i avis diversos, múltiples ex, etc... I animava a acceptar aquesta realitat, recordo, com una possibilitat també per estendre les possibilitats de relació i d'estimació, bo i que realment pot ser molt complexe.

:

Penso això avui que vinc de sopar amb la meva família líquida, amb fluxes similars i diversos, amb vides força autònomes però amb moltes ganes d'estar junts i de disfrutar de trobar-nos, de disfrutar del reencontre i, en fi, que gràcies a l'amor, teixim noves relacions amb persones que mai no diríem i que són veritables oportunitats per ser més feliços els uns i els altres.

:

M'ha quedat un text que sembla fe de títols de menjars xinesos, però és que precisament hem estat disfrutant d'un retaurant xinès fantàstic.

La diligència i la calma

"La diligencia hace con rapidez lo que la inteligencia ha pensado con calma"
:
Baltasar Gracián, El arte de la prudencia (af. 31); Ed. Temas de Hoy, Madrid, 1996, p. 31.
:

Sovint em pregunten d'on trec el temps de fer aquest blog i mil coses més. Segurament de moltes coses, igualment importants, però la recomanació de Gracián em sembla oportuna. Només podem ser ràpids en allò que hem dedicat paciència, rigor, experiència, reflexió... La pregunta és si m'hi dedico prou, a això darrer. No sé.

:

Per si de cas, cal saludar que el meu amic i company Ivan Pera trobi temps per al seu weblog, i que en Ricard Aymerich opini sobre la religió i l'escola, bo i que m'agradaria saber la seva opinió sobre com hauria de quedar, el fet religiós, en els currículums acadèmics. Crec que és un tema gens resolt.

Més articles i tres bones notícies

Em vaig deixar uns articles per recomanar, i són l'entrevista que El Punt publica dissabte a Esteve Terradas, el meu company de Govern, i l'article de l'Intendent Major Joan Cernuda, cap de la Policia Local de Mataró, encara sobre l'èxit dels dos anys de col·laboració amb els Mossos d'Esquadra. Un exemple pel desplegament que queda per fer. (Confesso que els he llegit avui)

:

Seguint amb el tema de política local, us remeto a la nota que recull declaracions meves sobre unes desafortunades manifestacions de CiU, que reclamaven "menys ambició" en l'actuació del Govern de l'Ajuntament en els barris de Rocafonda-El Palau.

:

Entrant en la política catalana (hi ha vida, sí, més enllà de les traduccions de la Constitució Europea...) voldria destacar tres avenços importantíssims en política social. D'una banda, l'anunci de reformes legislatives per imposar la protecció oficial dels nous habitatges en tota nova planificació urbanística (una mica el que volem fer a Mataró, però per Llei), enterrant l'anterior legislació de CiU, segons la qual questa possibilitat era excepcional. Una gran notícia pels milers de joves que viuen amb angoixa la impossibilitat d'emancipar-se.

:

La segona és l'increment substancial del pressupost del Departament de Benestar i Família, que permetrà la creació de noves 1.500 places residencials i la potenciació del programa Viure en Família. Ja era hora. Una altra gran notícia del gir social de la Generalitat en l'atenció a les famílies.

:

La tercera (no hi ha enllaç) té a veure amb l'esmena que el tripartit català introduïrà a la Leli catalana d'Horaris Comercials que situa en menys de 120 metres quadrats i exclusivament en el ram de l'alimentació les possibilitats dels comerços per obrir el diumenge, amb alguna excepció. La Llei espanyola vigent (aprovada pel PP), fixa el mínim en 300 metres i no imposa massa restriccions. En fi, parlant clar, molta gent em pregunta si es pot fer res davant l'aparició de botigues i petits súpers als nostres barris que obren el cap de setmana i que, fregant l'explotació laboral, signifiquen una competència deslleial cap a altres comerços. El fet que estiguin regentats per persones d'origen estranger obre el pas fàcil a la xenofòbia, és clar. Doncs bé, ara sí que es podrà fer. Amb la Llei catalana, els comerços que se sentien amenaçats poden estar una mica més tranquils. Davant el campi qui pugui del PP, una mica d'ordre del Govern Maragall.

Dels diaris del cap de setmana

D'aquest cap de setmana podria destacar moltes coses. Però en faig només tres. Una, tot el suplement Babelia (a El País) dedicat al Quixot, especialment l'entrevista a Martí de Riquer, que sempre és un pou de saviesa. Al mateix diari, diumenge, s'anuncia la propera publicació de la primera biografia de Gil de Biedma, amb una entrevista a l'autor. I, per últim, també al mateix diari, dissabte, surt un article de Pilar Rahola matxacant la tesi de Michael Moore (bé, cal anar acabant ja amb aquest tema i, com diu Miquel Iceta avui, ajudar a construir una bona alternativa de progrés al voltant del Partit Demòcrata).

:

No és als diaris, però sí en un blog. Un poema, diumenge, i un comentari a una pel·li coreana, dissabte, tots dos de Judith Vives, que us recomano de tot cor.