El salvatge europeu

Repasso el catàleg de l’exposició El salvatge europeu, que vaig tenir la sort de veure el febrer passat, aprofitant unes hores mortes de Barcelona. L’exposició, produïda pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i Bancaixa, ara es pot veure (i fins el dia 29) a la Fundació bancaixa de València. El catàleg és preciós, amb il·lustracions molt interessants sobre la visió del mite del salvatge a la cultura occidental, i amb textos dels dos comissaris de l’exposició: el mexicà d’origen català Roger Bartra, fill del poeta Agustí Bartra, i de la toledana Pilar Pedraza.

De Bartra coneixia ja el seus estudis publicats El salvaje en el espejo i El salvaje artificial (Ed. Destino, Barcelona 1996 i 1997). Només tinc el primer, que ja em va interessar moltíssim. En el catàleg, Bartra reprèn el fil i resumeix les seves tesis, que Pedraza recupera amb aproximacions pràctiques en l’àmbit de l’espectacle o la visió femenina, per exemple. El salvatge europeu, segons els autors, és un mite explotat a l’abast per poder configurar la identitat occidental, un artifici de l’alteritat a partir de la qual establim relacions ambigües, d’odi i de curiostat, de rebuig i d’atracció, o de paradigma de maldat o bondat. Aquesta forma de mirar a l’altre, l’altre d’una altra civilització o l’altre que hi ha dins nostre, s’ha vist reflectida en figures reals o mítiques com els indis americans o les bruixes, per exemple. Més modernament, els super-herois o els clochard exemplifiquen la pervivència del mite en la nostra cultura.

El salvatge seria tot allò que hem renunciat a ser a causa de la nostra civilització, una renúncia que provoca sentiments, com deia, ben dispersos. El salvatge és més a prop, doncs, de la natura que no de la cultura, i la nostra relació amb ell és plena de les tensions entre allò que roman (les passions, el que habita en el subconscient, la relació amb els déus) i allò que és passatger i que sovint és malgrat allò que roman (la nostra pròpia vida, en forma de laberint, l’autonomia individual, la raó). Aquest encontre, en la cultura judeocristiana, es realitza fonamentalment en el desert. Bartra fa un excel·lent repàs a la idea de desert, com a metàfora de la mort i de la solitud, com a buidor del sentit de la natura, tan present en la nostra cultura. I també en els éssers mitològics, mescles de natura i cultura.

Tornant a casa, recordo que Bartra posava d’exemple del nou salvatge el comandant Marcos dels zapatistes, posat d’exemple del “bon salvatge” que el mite europeu ha posat tant de moda (a rel de la Reforma protestant, b`pasicament, i a partir de les idees russeaunianes, després) i que, a parer meu, té exactament la mateixa funció que el mite en negatiu i, per tant, els mateixos perills. Els actuals “salvatges”, tenen tant hooligans de l’anatema (políticament incorrectes, sigui dit de pas) com de la seva exaltació. En fenòmens que ja he comentat, com els dels squatters o ocupes, per exemple, la seva defensa argumenta una “autenticitat” contra l’ordre establert. Molt semblant a la mateixa visió que molts europeus tenen de Marcos, doncs, o dels processos revolucionaris d’Amèrica Llatina que, com deia Frei Betto dijous, han estat un fracàs. En els clochard o “sense sostre”, com deia, hi veiem el fracàs i la lletjor, que també té adeptes (encara que pocs). Darrerament, a rel de la presència d’un grup d’indigents en un dels llocs més emblemàtics de la ciutat, hi ha la temptació de referir-nos-hi des de la visió mítica, i proposar mesures típiques dels mites.

En tot cas, els estudis de Batra i Pedraza, i la magnífica exposició que es va fer al CCCB, estic segur que ens permetran veure més críticament alguns fenòmens actuals, més clarament algunes obsessions la funció de les quals és resoldre per la via del mite les tensions que vivim al voltant de l’alteritat i de les opcions de la civilització occidental que, òbviament, no ho expliquen tot.

: