"Quan tot semblava acabat, tot s'ha posat a caminar"

Miquel Barceló Roca i ceba (1989, col. particular, Madrid).
:
Això és el que ha dit avui Armand Puig i Tàrrech, biblista autor d'un veritable best-seller sobre Jesús, en el que pretén la tasca d'unir els fets històrics amb els fets relatats i el missatge. Ho ha dit avui i és com si se m'hagués obert el mar Roig. És que tinc l'exèrcit egipci al darrere. I la Terra Promesa al davant. Estic parlant d'una conferència sobre la resurrecció de Jesucrist (la sala plena, no us penseu) que ha organitzat l'associació Cristianisme al Segle XXI. Aquest any han fet un programa fantàstic.

:
I és que aquesta experiència de la carn que reviu, d'allò mort que torna a respirar, de la foscor que de cop descobreix un ble de llum, del Terminator que troba un bri d'energia, de l'atzucac que et recorda que ets mort si vius sense estimar, tot això, dic, remet al més íntim, almés veritable, al que realment val la pena d'aquesta vida. I com que és tan fàcil oblidar-se'n, Puig recomanava alimentar-nos dels textos. De fet, opiàcia o no, la tradició religiosa és una alimentació, i àlgunes paràboles i miracles de Jesús utilitzen el símil alimentari. El propi símbol de la comunió ho és.

:

Els textos evangèlics de la Resurrecció són una meravella. Planava en el debat posterior el debat real, actual, del món relgiós. El que pretén entendre-ho, ser capaços de fer-ne abstracció, amb el perill de considerar el relat evangèlic com una metàfora, com una narrativització de l'exèriència subjectiva. Però Puig demana una mica més de respecte al relat evangèlic, l'aproximació al qual s'ha de fer també sense els apriorismes del racionalisme. És a dir, una part dels textos "no s'entén", però és que justament el no-saber, l'actitud humil davant el coneixement, és una altra de les actituds a reivindicar.

:

Acabo. Armand Puig feia notar que la Resurrecció no es produieix de forma immediata, sinó que precisa de mediacions. Els propis deixebles, els signes (una paraula, la revelació del "sóc jo", un gest), etcètera. És a dir, la Resurrecció viu en qui creu, en el seu capteniment, en les coses que fa i deixa de fer a la vida, en la manera de tractar els altres, etc. L'exemple que ha posat és excepcional. Ha parlat del fragment "Resurrecció", contingut al retaule de Guimerà (Museu Episcopal de Vic). En ell, es veu Jesús ressucitat. Els soldats, amb els ulls clucs, són a terra no se sap si espantats o davallats. Només una persona, des de la finestra, té els ulls oberts. És Maria, la seva mare, qui representa aquells qui creuen. Que creuen veritablement. Aquest és un bon resum, veu el ressucitat aquell qui el segueix. Treu aigua del pou sec i vi dels bóts amb aigua. Canvia el cor dur. Fa germinar la ceba enmig de rocs. Fa caminar allò que era acabat.

Tu, ara

"GOLDBERG - Per què, jo?

MR. JAY - Si no tu, qui? Si no ara, quan?"

:

George Tabori, Les variacions Goldberg (trad. Theres Moses / Ramon Farrés) Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, (18 de gener a 11 de febrer de 2001)

:

No francès, Roma i blog

:

El laberint francès, aquell que féu possible la humiliant derrota de Jospin fa tres anys, ha tornat a guanyar, aquesta vegada amb el "no" a la Constitució Europea. Aquest laberint, és a dir, una esquerra desunida tendent a l'extremisme i una extrema dreta recollint-ne els fruits, es permet el luxe de prescidir del text constitucional. El procés seguirà, això sí, però a França, la França del no permanent, costarà més. Curiosament, els països més favorables al text constuitucional són els que acumulen menys història europea, els que enscara ens il·lusionem amb la idea d'avançar units i que veiem les dificultats com un element indissociable al creixement.

:

Parlant d'Europa, us recomano l'article del diputat Manuel Mas que explica breument el seu darrer viatge a Roma.

:

Demà s'acaba el maig i les visites d'aquest mes al blog tornen a batre rècords. Si al damunt de divertir-me (o desfogar-me) aquest invent interessa, n'estic triplement satisfet.

Abans de la tempesta

:
"La queixalada dels tigres del temps

més que tristesa deixa un rastre obscè:

no pas la carn mostrada; és la perduda

(...)

la que perdura fastigosament".

• Antoni Puigverd, La migranya del faune, Ed. 62, Barcelona, 1985, p. 35.
• Il·lustració: "Snowstorm- Steam-Boat off a Harbour's Mouth" (1842), Turner. Tate Gallery- Londres.

Consum amb Mª Auxiliadora Harbisson

Neil Harbisson. Foto: Joan Salicrú.
:

Diuen que el millor prozac és el consumisme. Però no notes eufòria, més aviat vas d'esma. I això que avui has fet la pau amb el capitalisme salvatge. Al matí, has buidat un pobre supermercat després d'uns quants caps de setmana sense poder atendre les provisions. Al migdia i a la tarda, adquireixes nombroses camises de màniga curta (de cop has vist que no en tens cap de presentable), i uns pantalons. Màniga ampla (t'ha costat més del que t'ha pujat la visa el mes passat). I a la tarda, després de l'atracament, et consoles visitant una llibreria on, aprofitant una ampliació, ho han canviat tot de lloc, finalitzant uns quants segles de rutina i de fer exactament el mateix camí. Aquest imprevist et diverteix i et fa passar per seccions per les quals mai passo, com per exemple "música", i caure rendit davant d'algun títol. No saps massa per què però, a més, veus la "filosofia", l'"art" i la "literatura" d'una altra manera. La "poesia" una mica més grassa, però no s'ha desampallegat del "teatre", aquest germà desnarit que sempre va amb ella. La "història" no l'han tocat, deu ser massa complicat. Total, que passes per caixa i et promets de no prendre dosis de prozac tan elevades en les properes setmanes. O mesos.

:

Vas a la missa de Maria Auxiliadora (aquests dies fa 50 anys de la parròquia que porta el seu nom al barri de Cerdanyola, a Mataró), concelebrada amb arquebisbe, i et trobes amb les emocions a flor de pell, amb els sentits al cent per cent. Una missa d'una religió que no sembla la teva, però que cada vegada t'agradaria més que ho fos. Al banc del darrere, murcians (aquesta setmana et persegueixen). Als de davant, nens i nenes que han fet la comunió i que van vestits d'això per acudir a la processó posterior. I amb un evangeli que parla d'omplir bóts amb aigua i de treure vi. Que parla d'unes noces i que, enlloc de posar aigua al vi, ja veieu que fan el contrari.

:

Arribes a casa i a Tele5 o Antena 3, no ho recordes, veus Neil Harbisson, un anglès mataroní amb afició a pujar-se als arbres (sigui dit amb carinyo), hi surt amb l'invent que porta a la cara (premiat) i que li permet percebre els colors, que no ditingeix per una estranya malaltia, a través dels sons. Hi posa aigua grisa i en surt un vi de colors. Penses "a veure com li surt parlar amb castellà", però t'imagines que els de la tele han tret el reportatge d'una cadena anglesa i se'ls ha escapat el detall. O és que és molt murri, no sé.

Terminator 2

Des dels inicis de la civilització, l'antropomorfisme permet conèixer millor qui som i el que ens envolta. Expliquem el nostre caràcter amb símils animals ("cara de gos", "no siguis porc"), humanitzem els déus i els esperits i pintem el sol amb dos ulls i una boca. Per això, no sobta que el cinema modern faci el mateix procés amb les màquines, grans monstres mecànics, ordinadors que es rebel·len (2001, una odissea de l'espai (1968), per exemple), i tot el que la imaginació permeti. Terminator 2 (1991), a banda d'introduir el metall líquid, té una escena que, per mi, resumeix com cap altra cosa la quasi il·limitada capacitat humana de remuntar, de refer-se i de superar els atzucacs.

:

El terminator que interpreta Schwarzenneger resta abatut, pràcticament inútil, amb les peces trencades. Sembla que l'altre terminator l'hagi deixat KO. Aleshores, un programa intern de recuperació d'energia de totes les fonts que té a prop, sigui quina sigui la seva potència, es posa en marxa. Aleshores, la pròpia energia repara els circuits bàsics i pot tornar a batallar i, quan tot semblava perdut, guanya. Un bri d'energia, un protó despistat, jo què sé, ens salva de l'abatiment i la resignació fatal. I sempre és així. Només un segon més de tendresa, un lleu desig d'amor, a vegades tan sols un somriure o una mirada. O una fe com una canya esberlada a la qual només una paraula salvarà l'ànima. Un breu instant que pot capgirar les coses.

Jornada, Consell i Ivan

Avui al matí he estat a la Jornada de debat sobre què esperem de la nova Llei que ordenarà el sistema policial a Catalunya. Ha estat molt bé. Per la part de la Federació de Municipis de Catalunya, hi participava l'Alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron. Per la part del Departament d'Interior, el seu Secretari General, Joan Delort. Al vespre, he assistit al Consell de Federació (màxim òrgan entre congressos) del PSC del Maresme. He aprofitat per, en nom del Partit de Mataró, agrair el suport del Primer Secretari comarcal en el procés de resolució de la crisi provocada per les dimissions del director i després del President de l'Institut Municipal de Promoció Econòmica.

:

Com sabeu, d'això darrer n'ha sortit un nou cartipàs. D'aquest, el PSC destacava abans-d'ahir el pas del regidor Ivan Pera a noves responsabilitats, concretament com a nou regidor de Joventut i com a nou President del Patronat Municipal d'Esports, dues àrees amb més recursos que la que fins ara dirigia (Participació Ciutadana, on en un any ha cristal·litzat molts projectes), i que, si ho fa com ho ha fet fins ara, ja veureu com resta en bones mans. Tot just a l'inici de redactar en aquest blog, ja vaig pronosticar que faria un bon paper. A la revista Foc Nou li dediquen un article aquest mes de maig. Avui també ha anat en nom del PSC a un debat sobre Política Cultural d'una nova associació, Alarona, ja que el Grup Socialista va confiar en ell la Vicepresidència del Patronat Municipal de Cultura. Espero que hagi anat bé.

:
Ivan Pera

Totana i nou cartìpàs

:

Torno exhaust d'un viatge-llampec a Múrcia per participar en una taula rodona sobre la qualitat als serveis públics, on he explicat l'experiència de la carta de Serveis de la Policia Local de Mataró. Ha estat al poble de Totana, prop de la serra d'Espuña, concretament al santuari de Santa Euàlia, un lloc molt agradable i excepcionalment fresc, amb una església d'un barroc radiant i suggestiu. He estat amb professionals excel·lents, veritables experts de la qualitat municipal, i també amb l'Alcalde de Totana i el Director General d'Administració Local del Govern de Múrcia. I amb treballadors d'aquest ajuntament enormement motivats per la feina i agraïdíssims de les modestes explicacions que he donat. Jo, encara més agraït per com m'ha bullit el cap, per quant he après, per la manera com m'he sentit acollit i apreciat.

:

Poc temps, però suficient per parlar de moltes coses, no tan sols de qualitat i serveis públics. També de Catalunya, de l'aigua, de la immigració, del creixement urbanístic, de l'esquerra, del finançament local, del PP...

:

Ah, no vull deixar passar l'ocasió per recordar que ahir vam signar la renovació de l'acord entre el PSC, ICV-EUiA i ERC a l'Ajuntament de Mataró. Això porta un nou cartipàs. Ahir en vaig parlar i ara no ho faig perquè estic cansat del viatge. Però aquí el teniu:
:
Origen: caprgos.com.

Jean Daniel | Govern complert

El sí contra Mefistòfil

:

Jean Daniel. Foto: El País

ar especialment l'article que Jean Daniel ha escrit i publica El País (fa uns dies a Le Nouvel Observateur, del que n'és director) amb motiu de la campanya del referèndum de la Constitució Europea a França. Comença denunciant la hipocresia de Fabius que, des de la minoria perdedora dels socialistes al pasat referèndum intern, abandera un no que més aviat rendibilitzarien d'altres. Diu que aquesta posició, més en clau interna que de política internacional, se suma a una estratègia pel "no" que els francesos semblen haver adoptat, sense el mínim esperit dubitatiu o crític, davant una sèrie de reivindicacions.

:

Sempre el "no", diu, "contra todo aquello que representa el orden, el sistema, el establishment, la autoridad". Fa una crítica ferotge a l'esperit de 1968: "lo teníamos todo y lo rechazábamos todo". Aquest esperit espontani contra tot, diu, es produí 21 anys abans de la caiguda del mur de Berlín. I n'han passat 16 des d'aleshores. "Dieciséis aós desd que los 'gradualistas' vencieron a los partidarios de las estrategias de ruptura y de refugio en el radicalismo. Pero todo transcurre como si el muro de Berlín no hubiera caído". Finalment demana als que volen votar "no" pel descontent, els que realment volen canviar les coses, que votin que "sí", que s'esperin a les eleccions franceses, i que aquestes arribin amb un marc constitucional d'una "Europa potencia frente a todas las fortalezas económicas en los nuevos imperios".

:

En una nota a peu de pàgina, Daniel diu "Mefistófeles en el «Fausto» de Goethe: «Soy el espíritu que siempre niega, y con razón, pues todo lo que existe merece ser aniquilado. Por eso sería mejor que nada surgiera. Así, pues, todo aquello que denominan pecado, destrucción, en una palabra, el Mal, es mi propio elemento.»"

:

Govern complert

:

Demà a la tarda, els tres caps dels partits que formen el Govern mataroní, signaran la renovació de l'acord que va facilitar la seva constitució. En aquest document es resol, pocs dies després que ERC designés la seva proposta per substituir la plaça vacant que tenia al Consistori, l'encaix del partit republicà al Govern de l'Ajuntament. Ahir en vam parlar els regidors socialistes i avui ha estat la Comissió Executiva del PSC de Mataró la que ha ratificat els termes acordats per la Comissó de Seguiment amb els altres partits unes hores abans. Demà es donarà a conèixer i serà temps d'avaluacions. Jo hi seré poca estona, he de respondre a un compromís que he contret amb el Govern de Múrcia per parlar sobre la Carta de Serveis de la Policia Local. Però me'n vaig amb la sensació d'haver fet la feina. Almenys la que em tocava.

Forges | 'Nip/tuck'

Els polítics
:
Forges EL PAIS Opinión - 23-05-2005
:

Aqust acudit és el que més m'ha agradat del diari d'avui i que resumeix el que moltes vegades pensem (no sense advertir que jo mateix puc haver estat entre els especialistes).

No cal que et mati

:

Cadena: TV3. Sèrie: Nip/Tuck. Data: Ahir. Hora: nit. Arribo tard i l'enganxo a la meitat (no la segueixo). Dos amics, cirurgians estètics, s'han compinxat per treure's un una dona del damunt i l'altre mirar d'aconseguir-la. La dona és una model, impressionant, que em sembla que ha estat pacient del primer i ara n'era l'amant. No sé per què, però el primer té un cotxe impressionant a canvi de la juguesca que disfruta mentre l'altre intenta, emborratxant-la, endur-se la model al llit. Hi arriba borratxa i no fan l'amor. Ella descobreix la trama. Apareix al vespre a la casa de l'home del cotxe. L'enganya i el sedueix. El lliga al llit. Un cop lligat, enlloc de fer-li els jocs que espera, es treu un ganivet i l'amenaça de clavar-lo. Ell es resisteix però no pot, i ella li retreu el mal que li ha fet, amb ràbia. En un moment donat, quan ella li reclama per què li ha fet allò, ell reconeix "no és que siguis tu... és que mai no he estimat ningú". Aleshores, ella, asseguda amb roba interior damunt d'ell, també en calçotets, una dona amagada rera una façana de seducció i erotisme, el mira fixament i diu la frase més autèntica i brutal, la que més m'ha commogut darrerament: "tranquil, no cal que et mati, ja estàs mort".

Ricoeur, Glucksmann i nou blog

Paul Ricoeur

:
Foto: AFP
:

Les notícies d'avui expliquen la mort del filòsof Paul Ricoeur. Socialista i cristià, francès de neixement i nord-americà d'adopció, polemitzà el seu dia amb els corrents filosòfics de moda, des del seu amic Lévi-Strauss fins a Sartre o Marcuse, i les seves aportacions són molt valuoses, radicalment modernes, en el dia d'avui.

:

L'article del professor Manuel Cruz, avui a La Vanguardia, és molt revelador. "Resulta imposible entender la deriva de su pensamiento sin constatar la particular manera -el mecanismo propulsor, por así decir- que le llevaba a ir permanentemente más allá, buscando en otros autores, en otras filosofías, incluso en otras tradiciones, lo que necesitaba para seguir pensando", diu. Recorda que Ricoeur va "reflexionar sobre el fenómeno del mal como condición concreta de la voluntad humana (fenómeno ligado a su vez al problema del sufrimiento, de la angustia, de la culpabilidad, etcétera)". Cruz també destaca el paper fonamental de l'acció, més enllà del cartesià "penso ergo existeixo". "Porque podemos aceptar (...) que pensamos en solitario, pero lo que sí parece estar fuera de toda duda es que la acción es siempre una acción con otros". I, finalment, la seva reflexió sobre la memòria, la identitat i l'oblit: "Somos en gran medida aquello de lo que procedemos: por eso no hay identidad sin memoria. Pero somos también aquello de nuestro pasado con lo que decidimos romper: por eso, sin olvido ni perdón no hay futuro posible".

:

Per als qui us n'interessin algunes referències bibliogràfiques, he de confessar que no sóc lector de Ricoeur, les idees del qual coneixo només de referència. Hi ha força obres d'ell presents a les llibreries de casa nostra, però ara mateix recordo les seves cites a l'obra col·lectiva El mal (Ed. La Busca, Barcelona 2004). També a alguns llibres del monjo Lluís Duch, especialment Transparència del món i capacitat sacramental (Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1988). I, sobretot, en les entrades de Rudolf Bultmann (autor: Andreu Marquès qui, per cert, té un magnífic estudi sobre els mèrits de Ricoeur, a propòsit d'haver fet el laudatio del filòsof quan va obtenir el doctorat honoris causa per la Universitat Ramon Llull), del seu mestre Gabriel Marcel (autor: Josep Manuel Udina), del magnífic llibre coordinat per Pere Lluís Font, que porta per títol Història del Pensament Cristià (quaranta figures), editat per Proa i per la Fundació Joan Maragall (Barcelona, 2002).

:

André Glucksmann

:
Foto: Xavier Gómez.
:

Avui La Vanguardia també publica una entrevista amb un altre filòsof francès, André Glucksmann, de qui segueixo més o menys els seus llibres des que era molt jove, quan el vaig descobrir quasi per casualitat. Recordo que em va arribar a les mans un article en el que parlava de la necsiitat de tornar al "grau zero de les ideologies". Jo, que tot just me n'estava encomanant, dels mals de les ideologies, em va servir d'antídot. Des d'aleshores, l'he anat seguint, com deia, i llegint alguns dels seus llibres. No estic d'acord, òbviament, en el seu recolzament a la guera d'Iraq, però hi ha moltes reflexions que fa que m'agraden força. Avui diu: "¡Eso es Occidente desde Atenas: una perenne crisis de valores! (...) Pero Occidente ha acordado que hay algo no relativo: ¡el mal! Somos relativistas del bien, pero no del mal: ¡un campo de concentración es el mal, ondee en la puerta la bandera que sea! El nihilista es el que no acepta eso. Un nihilista es un relativista del mal: eso es lo que es un terrorista". Sembla un homenatge a Ricoeur. I és crític amb Europa, amb l'escassa i escadussera Europa quan diu que "es un continente budista, contemplativo, de cerrar los ojos y echarse a dormir".

:

Un nou blog mataroní

:

A rel d'un sopar d'ahir a la nit, un sopar de retrobament la mar de divertit, sé que en Quico Castanyer ha perpetrat el seu propi blog, com així amenaçava fa uns dies. El recomano (si algun obsès vol trobar com veiem a banda i banda de la notícia alguns fets mataronins, podrà ser suggerent).

Convnció | Can Xalant | Insulza

:

Avui he estat a la II Convenció Municipal del PSC, amb uns quants centenars d'electes socialistes de tota Catalunya. Després, he assistit a la inauguració del nou equipament de Can Xalant, un centre de creació artística de Mataró que té el suport de la Generalitat (la d'ara, tot s'ha de dir) per convertir-se en punt de referència a nivell de país.

:
Foto: Sergio Ruiz.
:

Si teniu un moment, aneu a la notícia de l'elecció d'Antonio Insulza com a nou secretari general de l'Organització d'Estats Americans, un socialista xilè. És una prova de com han canviat les coses al con sud.

Nous regidors a Mataró, nou Estatut a Catalunya

Mataró: ERC i PP canvien regidors

:

D'avui destacaré els canvis que hi haurà aviat a l'Ajuntament, així com també l'acte que hem fet els del PSC per explicar les raons d'un nou Estatut i, especialment, per escoltar ls suggeriments dels ciutadans.

:

Comencem pel principi. Dos grups de l'Ajuntament experimentaran canvis quant a la seva composició. El primer, ERC, que després de la renúncia accidentada del seu cap de llista, després d'una crisi, ha triat finalment la Maria Rosa Cuscó per substituir-lo. No tinc el gust de conèixer-la, però de moment tothom me'n dóna bones referències. Tot mica en mica torna a la normalitat i els tres socis abordarem ara el dibuix final de l'encaix d'ERC al Govern.

:

El segon és el PP, del que també veu la renúncia del seu cap de llista, en Joan López. Ho fa, diguem-ho tot, després de llargues absències, de fa anys, a diferents organismes de l'Ajuntament, agreujades darrerament per la desaparició també als plens municipals. No li recordarem la vehemència amb la que anunciava que ell es quedaria els quatre anys. No passa res, per sort, el sistema democràtic té previstos mecanismes de substitució. En aquest cas, el substitut serà Carlos Súnico, a qui sí conec, especialment perquè hem coincidit en algunes trobade sde temes d'educació viària, per la seva tasca professional. Dit això, i dit també que amb López hem mantingut moltes vegades posicions allunyades i practicat estratègies d'adversaris, he de reconèixer que és un home empàtic, algú amb el qui, encara que només sigui pels anys que fa que ens coeixem i per haver compartit generació i moltes hores, li guardo força respecte i estima. Cal dir que ha estat una exhalació d'aire fresc especialment substituint una dreta encarcarada i sense cap ambició. Sap, a més, cultivar molt bé les seves virtuts i, per últim, reconec també que opositors com ell (ell ha estat el veritable cap de l'oposició durant molts anys) són els que permeten un govern més eficaç i responsable. No sé si m'explico. Penso en ell sempre que em poso a analitzar el curiós fet de la necesitat d'instituir govern i oposició, en la gràcia que té la competència entre adversaris per a l'aprofundiment de la democràcia. L'esquerra necessita una dreta intel·ligent i ambiciosa. I, honestament, em sembla que viceversa també. Bé, espero que tingui molta sort.

:

El nou Estatut

:
Lídia Santos.
:

Aquest vespre, com deia, he presentat l'acte que hem organitzat els del PSC de Mataró sobre el nou Estatut. Ho hem fet amb la presència de les diputades Consol Prados i Lídia Santos, la primera presentant la segona, i un conjunt de persones que han protagonitzat un interessant debat sobre els reptes que significa aquesta nova empresa. Santos, que representa el grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi a la ponència parlamentària que redacta el nou text, ha explicat que aquests dies s'ha publicat un conjunt de documents, la "primera lectura de l'Estatut", que permet començar a veure el conjunt d'aspectes que pretenen ser tractats. La majoria d'ells amb un marcat caràcter social. Penseu que l'Estatut actrual té 57 articles i aquest document en recull més de 200.

:

Lídia Santos ha recordat que si avui podem plantejar la reforma del text és perquè l'Estatut actual, el de 1978, és "un instrument prou bo", acompanyat d'un desenvolupament de l'Estat de les Autonomies que "és una garantia per la irreversabilitat del nostre autogovern". Però també ha reconegut que han aparegut disfuncions, especialment en "l'aparició de Lleis que laminen competències autonòmiques", cos que obliga al seu replantejament. També ha canviat força, el país, tant en l'aspecte tecnològic com en l'istitucional (som de la Unió Europea, per exemple).

:

Santos ha parlat de l'inici d'aquest procés, en el mandat anterior, on una moció instà a la reforma del text, si bé la conjuntura parlamentària n'impedí el seu tractament. Ara, com deia, cal llegir-se aquests treballs de la primera lectura, redactats per l'Institut d'Estudis Autonòmics, fer un procés posteriopr de racionalització i simplicitat i posar-se a enllestir-ho. Li he demanat,a la presentació, si el debat de l'Estatut és sobre "qui som" o sobre els instruments per aconseguir el que volem ser ("volem ser un país amb més justícia social", ha aclarit Consol). Santos ha respost que "les dues coses, i més; per exemple, l'Estatut ha de recollir la plutralitat nacional també en el poder judicial, o les nostres relacions exteriors, o un volum de competències que volem exercir. Però tot això no és res sense la 'clau de volta': el sistema de finançament, els trets essencials del qual, almenys, han de ser a l'Estatut de Catalunya, que serà un text potent i ambiciós".

:

Per acabar, la diputada ha dit que "el compromís de Zapatero d'aprovar l'Estatut que surti de la Cambra és vigent, el problema és que cal que aquí ens posem d'acord, sense vetos, com fan alguns", en clara referència a CiU.

Parlant la gent s'entén?

Que diguis o escriguis una cosa i n'entenguin tota una altra, en diferent, que no has dit. I que això suposi un gran problema. Que tinguis un mal dia, per exemple, i que se't noti a la cara. Sí, jo ja entenc que el llenguatge és la manera més útil que tenim per comunicar-nos, però a vegades no és suficient. Bé perquè no compartim codis, o no els acabem d'entendre. Bé perquè els lapsus, les dobles interpretacions o el que sigui malmeten l'emissió. Els que som una mica barrocs entenem que el llenguatge no sempre ens fa comprendre, no sempre ens allibera de la ignorància. A vegades ens obre nous interrogants, o noves pors, o noves interpretacions, o nous errors. I justament aquesta incertsa del llenguatge, aqueta angoixa comunicativa, permet noves possibilitats d'existència: lligar, trobar feina, qüestionar consignes, imaginar, pensar, dubtar, descobrir coses maques o lletges de tu mateix.

Salut i educació: autonomia.

Socialisme amb bona salut

:

Avui hem constituït, al PSC de Mataró, un grup de treball (comissió sectorial, en diem) de Benestar i Salut. Té nom de desig, de salutació, no? Bé, el cert és que tenim constituïts molts grups i ben diversos (Cultura; Gent Gran; Dona; Cooperació; Esports; Economia; Educació...) però ens faltava aquest, que fa uns mesos vam decidir que constituïríem, donat que és un àmbit importantíssim en el qual ens feia falta de produir més reflexió i més debat intern, de donar, si em permeteu, més i millors respostes a la complexitat del nostre sistema assistencial i sanitari i a tots els actors (professionals, administració, afectats, usuaris, etc.).

:

La primera constatació que faig és que tenim un molt bon grup de treball, avui una desena de persones de molt variada procedència (molts ni es coneixien), de molta preparació i experiència i que en tenen moltes ganes. Crec que hem encertat en el tema i en la tria del grup. La segona constatació és que ja era hora. Un dels defectes de governar és que parteixes excessivament de l'experiència de govern, i que tan sols es pot complementar bé amb les demandes ciutadanes, bé amb aportacions individuals. Fer un grup, plantejar-se proactivament la continuada reflexió al voltant d'aquests temes, és una molt bona garantia per incentivar la renovació de les propostes polítiques i la seva ajustada aplicació. A veure.

:

I la darrera constatació és que, am un "tres en ratlla", és a dir, amb els tes nivells de l'administració sanitària governats pels socialistes, les oportunitats de canvi i millora en el sistema són enormes. I serà un goig de ser-hi.

:

Demà en tindrem una prova. Ve la Consellera de Salut a signar diversos compromisos en l'avenç de les infrastructures sanitàries a Mataró.

:

Pel goig. Contra la mandra.

:

Aquest seria un bon eslògan de les idees que ha expressat avui el professor Francesc Torralba en una xerrada que l'Ampa de la meva escola ha organitzat (un deu per l'Ampa!) sobre la tasca d'educar. Ja sabeu que en sóc un fan i que sempre parlo bé d'ell. No descriuré la xerrada, enormement interessant, que s'ha estructurat en tres parts: els instruments, les resistències i el goig d'educar. Només algunes coses. Primera, la necessitat de crear espais de trobada entre mestres i pares, d'entrada, però també entre pares i fills, ara que no coincidim ni en els àpats. Segona, reconèixer que influeixen molts altres factors educatius, informals, damunt els nostres fills, amb els quals cal conviure bé acceptant o rebutjant-los, però sempre tractant-los. Ha posat l'exemple del discerniment crític davant uns fets com els crits d'Eto'o contra el Madrid. Unànimement, diu, tots ells fan "una apologia de la mandra".

:

Alshores he pensat que cada dia lluito contra la mandra. Especialment, la meva, amb la qual ja en tindria prou. Però també la d'un ambient que a vegades m'envolta, a vegades ventat per una tonteria intel·lectual. Bé, ja en parlarem un altre dia.

:

Tercera, una metàfora fantàstica: "si el nedador no té la resistència de l'aigua, tampoc pot nedar, cauria". La resistència és bàsica per avançar, encara que també sigui pesada. Aquesta deu ser la base de la democràcia (la dreta -resistent- és fonamental perquè si no no hi hauria esquerra -avanç-), de l'evolució, del sistema sanguini, de les relacions generacionals, de llevar-se.

:

I quarta, la diferència entre plaer i goig. Educar no és plaent, ha dit, però el seu objectiu és obtenir un goig, és a dir, "l'experiència interior d'haver obtingut un bé per a algú". I aquest algú ha d'acabar esdevenint autònom. Neixem dependents (heterònoms), diu, i envellim i morim dependents. L'autonomia és provisional, de fet. I aquesta provisionalitat és la conquesta real, el goig, de l'educació.

Pedro Guerra i les dones

:

Avui m'han enviat una bella reflexió sobre unes cançons de Pedro Guerra, recollides a "Las hijas de Eva", que va guanyar el 5è Concurs Bíblic, dedicat al tema de les dones i la Bíblia. Ja sé que a molts això us semblarà xino, però el jesuïta Eloi Aran ha fet un interessant exercici de recerca del transcendent a partir d'un treball que, d'entrada, no mostra pas explícitament cap acostament a aquesta pretensió. Però ahir ja dèiem que "el més enllà és ací", no? És aquí, amagat a vegades rera cançons com les de Pedro Guerra.

:

"Todo ser viviente roba para dar más, para dar lo no habido (...). Quiere decir que es siempre trascendencia, que tracciende ya desde su principio. Vida, aún en sentido biológico, es trascendencia"

• María Zambrano, Persona y democracia, Ed. Siruela, Madrid, 1996, p. 147.

Enllà i ací

Vida més enllà

:
Octavio Paz. Foto: Corbis/William Coupon
:

Star wars o Harry Potter fantasegen amb el més enllà dels límits de la realitat, dels límits del món i dels límits del bé i del mal. I els capellans balbucegen el que poden en aquests funerals als que anem emprenyats amb la vida i la mort. Les bruixes de la tele t'endevinen el futur i les mèdiums parlen amb els teus morts. Algú diu que t'enveja perquè creus en el més enllà (i t'estranyes). Algú altre et fa vudú i de cop sents un dolor incomprensible. O és al revés? El bisturí no et cura i et llances a les mans tendres d'una atàvica força que no comprens. Mires el cel estrellat i et sents petit i immens alhora. Tanca els ulls: som l'esperit; obre els ulls: som el cos. I de cop, Octavio Paz et diu que "l'altra vida està ací. Sí, l'altra realitat és el món de tots ls dies. El centre d'aquest món de tots els dies guspireja, com el vidre trencatenmig de la pols i les deixalles, la revelació del món d'allà".

• Octavio Paz, Los hijos del Limo, Ed. Seix Barral, Barcelona, 1974. Citat a Lluís Duch, Transperència del món i capacitat sacramental, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988, p. 201.

Recomanacions
:

Avui s'ha fet públic el darrer Pulsómetro de la Cadena Ser, segons el qual augmenta la diferència d'intenció de vot dels socialistes, i Zapatero, amb el PP i Rajoy. Es tracta del moment més alt en intenció de vot per al partit socialista, d'acord amb l'enquesta, i compta amb un ampli recolzament a les seves polítiques. Per cert, la Ser guarda un arxiu sonor on es pot sentir Aznar reconeixent contactes del Govern amb Eta el 1999. La diferència és que ara Zapatero demana permís.

:

Respecte al cas Enric Marco, cal recomanar l'article que ahir va publicar El País de la mà de Mario Vargas Llosa. I potser no parlar-ne més.

:

He d'agrair als de la JSC de Mataró que hagin reproduït al seu web l'article que vaig fer per capgros.com per avaluar breument el primer any de l'Alcalde Baron. Parlant de webs, torno a recomanar el blog del carrer Prat de la Riba, de Mataró. S'han instal·lat un comptador i tenen ganes de veure com creixen les visites :). De fet, la idea és molt original (la globalització permet més localització) i per això sol ja val la pena de visitar-ho.

:

El debat per a la redacció d'un nou Estatut continua presidint l'ordre del dia de l'actualitat política a Catalunya, especialment perquè una mena d'atac de gelos porta el principal partit de l'oposició a una mal dissimulada estratègia de bloqueig. Divendres que ve, els del PSC de Mataró hem organitzat una xerrada oberta al públic per parlar-ne. A veure si veniu. Serà a càrrec de la diputada Lídia Santos, que forma part de la ponència que redacta el nou text. Fa uns dies ella mateixa va concedir una entrevista a El Punt, en la qual apunta ja algunes claus. També val la pena llegir l'entrevista a Miquel Iceta que ahir publicava el mateix diari.

Perles de paper de diari

Tòtem i tabú
:
Julian Barnes. Foto: Ione Saizar.
:
"Ahora todo el mundo habla de sexo y política, pero la muerte sigue siendo un tabú" (Julian Barnes, El País, 14 de maig de 2005.
:
Materials nobles
:
Jean Luc Moulène "B-fixe" (2003), Galerie Chantal Crousel.
:
Societat líquida
:
Nova samarreta de l'Athletic de Bilbao, dissenyada per Darío Urzay. Foto: Juan Flor.
:
Grumolls, sang espessa en un entorn massa liqüós, atac de cor, caos. Famílies líquides. Capitalisme de ficció. RH insoluble. Pensament feble.

A bodes em convides

Santuari de la Mare de Déu de la Misericòridia de Canet de Mar (interior)
:
Dia de bodes, de Fira i del Barça. Per això escric una mica cansat. I molt content.

:

Molt content perquè totes tres coses són especialment un festival d'emocions. Evidentment, el més important ho han estat les noces. Per moltes raons que ara no ve al cas de comentar.

:

L'únic que m'agradaria esmentar és que, en els casaments, veig que hi ha una buidor cada vegada més gran de la litúrgia de la cerimònia de casament (civil o religiosa, però ara em centro en la religiosa, que és on es veu més) i, en canvi, es produeix una nova litúrgia, a parer meu de substitució, al voltant de l'àpat. M'explico. Als casaments que vaig darrerament, on hi ha un públic no massa acostumat al ritual catòlic (ni a cap altre) hi veig poca comunió. Ningú canta, ningú està disposat massa a llegir ni tan sols les lectures, a vegades els capellans parlen directament en marcià (amb una sensibilitat a la punta del bàcul, amb perdó), la gent malda per anar-se'n, xerren, i realment tot el ritual cristià és senzillament aliè, fa nosa. Avui s'han llegit uns textos impressionants, profunds, que tenen milers d'anys. Uns textos emocionants sobre l'amor marital. La veritat, no sé si algú se n'ha assabentat. El missatge cristià és de joia, és realment la felicitat. Però la gent va a buscar-la a fora.

:

Després, a l'àpat, ha aparegut la felicitat. La comunió en forma d'abraçades, desglaçaments, emocions, regals. El potlach en forma de talls de corbata, en regals previs, en vestits elegants, en menjar copiós, en viatges exòtics. La pregària i les ofrenes en forma de ninots i rams de roses, en esperança, doncs, de noves relacions que fructifiquin i en agraïment a les mares. L'emoció, a flor de pell i explicada amb un llenguatge de gestos que inicia una nova litúrgia. J. em comenta "cada dia inventen coses noves, ara un llibre on deixar una frase i la signatura". Té tota la raó, aquesta litúrgia en construcció incorpora pregàries individuals com en el mur de les lamentacions, com davant es mares de Déu de les nostres capelles. En aquesta nova litúrgia, a més, a diferència de la del matí, ja no és possible ser espectador. I fins i tot les cames et porten a ballar, a beure, a fumar un purot, a petonejar.

:

La llàstima és que no aprofitem el moment d'abans, el que realment certifica el materimoni, per, almenys, avançar part del que vindrà. Això és l'Església, o el Regne de Déu, un avançament del que vindrà, un inici de festa, el veritable aperitiu de l'àpat. Proposo que ens ho pensem, tot això, que ens ho pensem de dalt a baix. La litúrgia del matrimoni s'ha de revestir de la felicitat de la qual volem revestir alhora el matrimoni, talment com després els nuvis hauran preparat per aquest àpat neo-litúrgic. Fer alguna d'aquestes coses abans. L'agraïment a les famílies, per exemple, això de donar el ram a la parella que volem que es casi, potser, o fins i tot el tall de la corbata i el repartiment de la lliga. I potser dedicar aquesta recaptació darrera a algun esdeveniment solidari, per relligar l'amor matrimonial amb l'amor mundial, que sempre s'ha de concretar. O fer l'aperitiu al pati de l'Església. O sigui, de nou, els signes de felicitat que la cultura popular està desenvolupant, amb l'ajuda inestimable de la indústria nupcial, han de ser la base, el llenguatge, per on explicar la felicitat de Jesucrist, que, evidentment, és la mateixa. I no per convertir ningú, sinó senzillament perquè els ajudi viure, si s'escau.

:

Us imagineu, a més, el marc propici d'on era avui? En honor a això, aquí va aquest poema:

:

Quasi pregària a la Mare de Déu de la Misericòrdia, Patrona de Canet i del Maresme

:

De lluny estant i amb veu de boira et parlo.

No t'he vist mai, però et conec, Madona,

pel que m'ha dit la gent que de tu parla

amb veu de sal i mirada encesa.

Et sé vetllant Canet i aquest Maresme

de claredats insòlites i extremes

-almenys per mi que sóc de terra endintre-

des del pujol en què s'alça la casa

que amb remoreig de veles i de somnis

acull tothom i és una mà oberta.

Sé que tens blava i blanca la mirada

com el vestit que portes cada dia,

i que entorn teu la gent feineja i canta

i estima i creix, alguns amb tu per guia,

d'altres distants, però respectuosos.

Jo sóc d'aquests i prou que ho saps, Madona,

però em commou l'esclat que propicies

i vull unir la meva veu a aquelles

que cantaran el teu aniversari

i unir també el meu prec al detants altres

per més estrany i sorprenent que sigui.

Madona, fes, si pots, que siguem sempre

profundament fidels al nostre origen,

perquè cap vent no desarreli l'arbre

d'aquest orgull feccund i necessari.

Tal com el mar, que sempre recomença,

inscriu damunt la pell de tots nosaltres

aquell neguit que ens manté sempre alerta

contra el malastre i la desesperança;

i finalment ensenya'ns que el respecte

envers tothom, junt amb el rigor màxim

per un mateix, és l'únic camí ample

pel qual podem transitar tots alhora.

:

Madona, tot això volia dir-te,

i desitjar que per molts anys segueixis

vetllant pel teu Canet i el teu Maresme

des d'aquest cim, amb flors al peu que et creixen

i amb molta gent que t'hi fa companyia,

de cara a un mar que ens és escut i símbol;

i que jo i molts puguem venir-t'hi a veure.

:

[30.8.1982]

• Miquel Martí i Pol, Per preservar la veu, Ed. del Mall, Barcelona, 1985, pp. 223-224.

Mort al parc

Avui, quan anava a casa a deixar la cartera amb els papers pel cap de setmana llarg i dilluns, perquè l'activitat de després i de la llarga tarda requeria més lleugeresa, he passat pel costat d'un cadàver. Bé, primer he vist una zona d'una plaça propera a casa acordonada, una zona al voltant d'un banc. Quan m'hi he acostat, he vist dos mossos d'esquadra i una dona gran asseguda amb el cap recolzat al capdamunt del respatller. He deduït ràpidament que es tractava d'una senyora morta. Casualment, arribava aleshores un fill seu que he vist de refiló, quan ja m'havia apartat prudentment del camí. És un dels veïns del carrer i he sabut que era el seu fill uns minuts més tard. Se'l veia incòmode, com amb una angoixa mal dissimulada, com de cop assumint la solitud del món. La policia escampava els curiosos i la canalla, ja que era una hora de brogit. Aquell cos fred de la mare i el cos calent del fill necessitaven de sobte una intimitat impossible, un darrer moment de comiat personal, i tota la resta del món sobràvem. Morir així, sota el sol de primavera i sense fer soroll, a l'hora de dinar (jo hi vaig néixer, a l'hora de dinar) arreplegant un munt d'anys amb experiències que només tu (si és que de la memòria en resta res) i els teus recordeu avui i demà, i espero que més dies, és una mort bonica, si és que ho pot arribar a ser mai. Però ara haurà de venir la vetlla, aquell pas en el que se'ns permet dir coses personals a l'eternitat, que avui té forma d'àvia i que reclama, dels vianants, un respectuós silenci.

La Llàntia

Vespre a La Llàntia

:

Aquest vespre he estat amb el company Ivan Pera, el prota, i el company Francesc Melero, l'organitzador de l'acte, al barri de La Llàntia, a Mataró, en un acte informal del Partit amb ciutadans d'aquell entorn per parlar del barri i del que caigui. De fet, hem parlat de força coses. A nosaltres ens ha permès escoltar coses, no sempre agradables (lo cortés no quita lo valiente) però sempre sinceres. I també poder-ne explicar d'altres, especialment aclarir algunes maledicències (per exemple, respecte al tracte amb la immigració). L'Ivan, que dimarts va fer un any de regidor, també ha explicat el procés de reforma que hi ha previst en aquell barri, especialment en la part més antiga. En tot cas, ha estat també una agradable estona de compartir idees i projectes, anhels i alguna procupació amb companys que fa anys que ens coneixem i ens apreciem, amb gent que ha treballat moltíssim pel barri, i també amb persones que no ens coneixem tant però em sembla que hem congeniat de seguida.

:

Hi haurà cap CAP?

:

Una de les preguntes que ens han fet ha estat si finalment s'hi ubicarà un centre d'atenció primària, en aquest espai a remodelar. Efectivament, així serà. Tant la diputada Consol Prados com la consellera Marina Geli s'han pronunciat aquests dies de forma molt clara. Tant, que la setmana que ve la titular de Salut i l'alcalde signaran ja el conveni per a la cesió del sòl i contruicció d'aquest equipament. Una de les maledicències del PP ha estat negar-ho (els deuen haver dit que hi posin més nervi, i han entès que s'han de posar nerviosos, a la vista de com les gasten últimament), epecialment un regidor que no exerceix. Sí, hi haurà el centre de salut a La Llàntia i una nova escola de primària damunt una altra de bressol a la Via Europa, i un Polisportiu al mateix barri. Per fi, inversions en equipaments després de la sequera dels governs de CiU recolzats pel PP.

Maragall | Baron | Mas | barris

Foto: PortalMataro.com
:
Avui també ha estat un dia del que se'n poden dir moltes coses. Especialment, perquè Pasqual Maragall, el President de la Generalitat, ha visitat avui oficilament la nostra ciutat. A primera hora, els regidors l'hem rebut a l'Ajuntament, desp´rés s'ha reunit una estona amb l'Alcalde i els portaveus i, a continuació, ha iniciat un periple per la ciutat. Primer ha passejat una estona pels carrers del centre de Mataró. A continuació, ha visitat la seu de la Fundació Hospital, dedicada fonamentalment a Hotel d'Entitats Sòcio-sanitàries. Després ha arribat fins al Port i ha finalitzat la visita al Rengle, un sector que albergarà la Universitat, emprese altament competitives, un nou parc, i habitatges i equipaments. En un matí, hem fet un resum ràpid a les prioritats municipals (cohesió, sostenibilitat, economia) i hem fet una visita de força profit. (Per cert, si voleum, Iceta ofereix ja el text del discurs de Zapatero al debat parlamentari d'avui).

:
Foto: Fermí Manchado.
:

A capgros.com ja publiquen la valoració que he fet com a Primer Secretari del PSC de Mataró, i portaveu socialista a l'Ajuntament, del primer any de Joan Antoni Baron a l'Alcaldia (vegeu més avall). Per cert, a internet hi ha des d'avui penjat el vídeo (en tres trossos) que vam fer servir per a la presentació de l'acte d'ahir. Una gentilesa de l'amic Jaume Álvarez.

:

L'altre alcalde, el que fa un any va plegar, segueix la seva entusiasta singladura com a diputat a les Corts. Té la gentilesa de citar-me en un altre blog on li fan una entrevista. Les dues coses, el blog d'un jove socialista de Toledo, i l'entrevista al nostre diputat Manuel Mas, us les recomano.

:

Al vespre he acabat a la reunió del grup socialista de barri de Rocafonda i El Palau, un grup de companys i cmpanyes que treballen a fons per a la millora d'aquests dos barris i que ens trobem de tant en tant per avaluiar com anem. El debat, com sempre, ha estat molt profitós.

:
aquí
:

Contingut i tarannà (publicat a capgros.com)
:

El que més sobta d'aquest nou alcalde, segurament, és l'enorme capacitat d'acostar-se a un ampli conjunt de realitats, de sensibilitats, d'esdeveniments, i que les persones notin aquest acostament com la condició necessària per poder resoldre després tot el que s'ha de resoldre. Va dir que escoltaria, i ha escoltat. Que seria proper a la gent, i no ha parat d'estar amb gent. Va dir també que compliria, en sis mesos, una sèrie d'objectius, i els va complir. I encara va fer una altra oferta, la d'un Pacte per al Desenvolupament Econòmic i Social, és a dir, una invitació a unir els esforços per situar-nos davant el principal repte que tenim. Estic parlant de l'ocupació i de la nostra capacitat d'innovar en una economia com la d'avui, globalitzada i especialitzada.

:
La llista d'actuacions enllestides és molt gran (des del PSC hem fet una versió reduïda al web http://mataro.psc.es), i inclouen centenars de places d'aparcament, més de 40 carrers amb nou enllumenat, nous equipaments, nous carrers i places, indicadors molt positius, etc. Però, sens dubte, el que més ens engresca, el que més ens il•lusiona, és el conjunt d'actuacions que estan per fer. En el camp de l'habitatge i l'ocupació, en la dotació de nous espais per a empreses altament competitives al costat del futur TecnoCampus, en la reforma de més eixos viaris bàsics als nostres barris, en nous equipaments culturals i esportius a punt d'obrir-se, etcètera. No vull cansar-vos. A més, comptem, per primera vegada, amb la veu de Mataró a tots els parlaments: Consol Prados a la Ciutadella i Manuel Mas a les Corts. Amb això i una majoria de progrés als tres nivells de l'administració, no digueu que el panorama no engresca.
:

Com no ho ha estat aquest darrer any, no serà pas senzill. L'Alcalde no va tenir ni els 100 dies de gràcia que tradicionalment es donen. Però no passa res. Hi ha hagut problemes, no ens n'hem d'amagar. El darrer, a parer meu, resolt amb rapidesa i contundència. Crec que això farà un Govern encara més fort i preparat per enllestir els objectius que es va proposar a l'inici del mandat. Això sí, sempre amb la voluntat de diàleg i entesa, sempre escoltant abans d'actuar, parlant abans de fer, concertant amb la gent abans que tirar pel dret. I és que la política, com hem vist darrerament, és programa i és estil, contingut però també tarannà.

:
Ramon Bassas i Segura

Portaveu del Grup Municipal Socialista a l'Ajuntament de Mataró

Dia de la Policia | weblogs | un any de Baron

Aspecte de la sala, avui, abans de començar l'acte del migdia. De derta a esquerra, els quatre de primera fila som Joan F. Giménez Cernuda (Intendent Major - Cap de la Policia Local), un servidor, el director de l'Escola de Plicia de catalunya, Joan Mauri, i l'Alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron.

:

Déu n'hi do, avui. Un altre anivesari, el 130è de la creació del Cos de la Policia Local de Mataró ens ha permès celebrar la seva Diada amb un ambient molt agradable i amb convidats i assistents realment excepcionals. A més, estrenàvem lloc de celebració d'aquest esdeveniment anual (la nova seu) i estàvem molt contents perquè els objectius que ens havíem marcat s'estan complint. Reducció d'accidents i de delictes. Pla de Seguretat. Etcètera. Podeu veure com ha anat l'acte clicant aquí. I aquí. I si a algún fan li interessa el que he dit, aquí. :)

:

:

Només he de dir que la culpa del titular la tenen Thomas Hobbes i l'Eugenio Trías, fullejant el darrer llibre d'aquest m'he inspirat. O sigui que no sóc gaire original.

:

:

A la Festa de la Policia, doncs, també he descobert un nou lector d'aquest weblog, un subinspector dels Mossos d'Esquadra. Benvingut, doncs.

:

Parlant de weblogs, no vaig explicar el seu dia que la setmana passada vaig acudir a la cita que en Quico Castanyer, inquiet director de capgros.com, em va fer per exposar la meva experiència sobre el tema dels blogs, en el marc d'un dels cursos que es fan a mataró per a la popularització de les noves possibilitats de la tecnologia. (Avui m'ho faig pagar amb aquest robatori de les fotos que ell i en Sergio Ruiz tenen publicades al seu web). Allà hi vaig trobar, a més d'uns alumnes modèlics, bloggers molt més experimentats que jo, com Mia Font, autor de 4colors, o Judith Vives, del blog cinèfil Espai Isidor. Ep, Mataró té un planter de bloggers que Déu n'hi do.

:

:

Però tornem a avui, perquè vinc molt content de l'acte que hem organitzat aquest vespre, des del PSC, per commemorar el primer aniversari de l'arribada de Joan Antoni Baron a l'Alcaldia de Mataró. Per diversos motius. Un, perquè ha fet un molt bon discurs, ha donat la clau del balanç però també de les perpectives de treball de l'etapa que ara comença, la segona meitat d'aquest mandat. Dos, perquè l'acte ha sortit rodó: hem omplert de gom a gom, els companys i companyes responsables de les activitats de l'acte (el vídeo, la part tècnica, l'escenografia, els continguts, la convocatòria...) han estat senzillament excel·lents, etcètera. Tres: perquè, de cop, hem vist com sí que ha valgut la pena tot això, com va ser de responsable el pocés del relleu, com ens n'hem sortit dels problemes sobrevinguts i dels atacs furibunds, com hem resolt la darrera crisi, com treballem dia a dia, festius inclosos, i la feina val la pena. I, sobretot, l'alegria que se'ns veu a la cara. les ganes de pencar, d'escoltar la gent i fer les coses amb la sensibilitat que ens demanen.

:

:

Per cert, a Televisió de Mataró m'han demanat un breu balanç i una nota. He dit un vuit (he hagut de pensar en dècimes de segon). Osti, aquesta no me la tenia preparada. I una darrera cosa. De l'acte, alguns observadors treuen conclusions massa ràpides de les absències. I un pèl malèvoles. Parlem clar. He parlat avui amb tots tres i sé que lamenten molt sincerament no haver-nos pogut acompanyar. Pilar Gonzàlez per raons personals que la tindran fora d'escena una quinzena. Manuel Mas i Consol Prados, a Madrid i Barcelona, respectivament, assistint a maratonianes reunions parlamentàries que no han pogut deixar. Potser la dèria de fer-ho just el dia 10 (un any exacte) ha passat per davant de cites inevitables.

• Les fotos són de capgros.com.

Aniversaris

Demà dimarts celebrem el primer any de Joan Antoni Baron a l'Alcaldia de Mataró, amb un acte al centre cívic del Pla d'En Boet. Com que no estem per romanços, hem publicat "12 mesos en 5 minuts", un breu repàs a l'acció de Govern d'aquest darrer any tan intents. Per Capgròs m'han demanat una també breu valoració política, cosa que em pemetrà de parlar-ne de nou ben aviat.

:

Dissabte a la tarda vaig ser a la commemoració del 60è aniversari de l'alliberament dels camps nazis, on vam fer una ofrena floral davant una bella escultura de Perecoll al passeig Carles Padrós, de Mataró. L'ofrena del PSC la vam fer amb Francesc Tristany i Consol Prados. Va ser un honor. Després d'un concert commemoratiu del Dia d'Europa, vaig pujar a la Romería del Rocío, on vam passar una nit molt agradable amb els companys del Partit. Ua anècdota: em va reconèixer un noi que deia que fa 23 anys que no ens vèiem, des que vam deixar l'escola. Jo no el recordava, però ell sí, amb tots profusió de detalls. S'havia casat, té dos fills i ens vota. Li vaig destjar sort i vaig pensar que, efectivament, tot flueix.

Silenci o soroll?

Aquesta és la meva col·laboració a la revista Valors del mes de maig.

:

Escoltar el silenci o escoltar el soroll?

:
Foto: Óscar Rojano.
:

La instal·lació que aquests dies es pot veure a Can Palauet és la part d'un projecte ambiciós que inclou uns quants municipis importants de Catalunya i que consisteix en desenvolupar una idea artística d'una persona jove que s'iniciï en el camp de la creació. La persona triada és Mireya Masó i proposa uns trajectes molt suggerents, que inclouen imatges d'un surrealisme simpàtic, l'objectiu dels quals, sembla, és el de percebre el seu fil argumental, acompanyat dels sorolls "naturals". Idea, aquesta darrera, que queda força pal·lesa en el vídeo. Perquè, no ho he dit encara, el suport és bàsicament fotografia i vídeo.

:
Hi ha diverses coses a comentar, algunes de reiterades en l'imaginari artístic (similitud dels animals amb les persones, al·legoria del progrés a través de les ruïnes, etc.). Però la reflexió que voldria fer és al voltant de la idea del silenci. Ja n'hem parlat algunes vegades, aquí, i hem convingut en la necessitats de ser educats en el silenci, sense el qual és impossible la concentració, la reflexió, la predisposició ala transcendència... Em temo, però, que sovint s'invoca el silenci per dotar de "naturalitat" el soroll ambiental. Aquesta em sembla la millor al·legoria de la mostra. Si el silenci és absència de paraula, és a dir, absència de criteri, de relat, de límits, de llenguatge, d'intepretació, d'acció proactiva, de sentit, aleshores emergeix segurament el que no té importància, o busquem tot això on més costa. Em sembla a mi que el nostre temps, marcat pel desprestigi (segurament guanyat a pols) dels relats tradicionals, peca potser d'aquesta absència. I hi ha molt de soroll, molt, en xarxa i en abundància, emig del qual, de nou, haurem de reclamar silenci.

:
Però no per quedar-nos absents davant d'ell, no tan sols per buidar-nos com demana el budisme o els règims alimentaris, sinó per omplir-lo de seguida de la Paraula. De la Paraula que es fa Carn i habita entre nosaltres.

• 'Pagarem per escoltar el silenci', exposició de Mireya Masó a Can Palauet (fins el 29 de maig)

entrar

Consell, infantesa i multiculturalisme

Consell Nacional
:

Aquest matí he assistit al Consell Nacional del PSC on hem debatut sobre la situació actual, centrada especialment en el "moment històric" (Maragall dixit) en què ens trobem: nou Estatut amb nou sistema de finançament, etcètera. Ens cal encara molta feina, i segurament polir les propostes. Però sobretot, convèncer. Convèncer que el que es pretén, ni més ni menys, és el canvi social, les reformes profundes, és a dir, més socialisme.

:

Infantesa i multiculturalisme
:

Algunes històries que m'han explicat aquests dies remeten a infants desvalguts o desemparats, molt a prop de casa nostra. Històries que inclouen, també, molta foscor i un entrellat de problemes als quals, sincerament, jo no sé ara com hi respondria. En la nostra societat actual, la que visc jo almenys, la desprotecció infantil és vista amb molta indignació. Sortosament. Però no és així en tots els casos. Ni és així en altres societats. Prova d'això és la inspiració d'un bellíssim poema d'en Cinto Amat que ha penjat al seu blog. O el testimoni de l'escriptor Rubén Gallego que ahir entrevistava El País. Minusvàlid quasi total des del seu neixement, va viure fins que tenia uns 22 anys a Moscou, en un orfanat, d'on s'escapà aprofitant la caiguda del règim soviètic. I és un profeta de l'esperança.

:
Rubén Gallego (Foto: Bernardo Pérez)
:

Justament avui, a El País, la poetessa Chantal Maillard, escriu una crítica molt interessant del darrer llibre de l'historiador de l'art Larry Shiner. Proposa una tesi segons la qual al segle XVIII s'inventa el que avui coneixem per "art", és a dir, allò sublim que es diferencia de l'artesania. I es tracta d'un fenomen gairebé inèdit, original, elitista. Així, són els museus els que determinen allò sublim i no a l'inrevés, per entendre'ns (no us agrada fer l'acudit d'aturar-se davant un extintor, en un museu, i posar-vos a mirar-lo com qui mira una escultura?). També reflexiona Maillard sobre l'etnocentrisme, del qual diu que és un estat infantil, així com el multiculturalisme. I cita el propi Shiner: "el verdadero multiculturalismo no consiste en incorporar unos pocos ejemplos japoneses o africanos en nuestro arte, nuestra música o nuestras antologías literarias, sino en aprender de otras culturas las limitaciones de nuestras categorías tradicionales". No hi puc estar més d'acord. I pregaria que s'ho llegissin els que proclamen una mena d'exotisme segregacionista davant el fet migratori a Catalunya.

Calma

Hi ha vegades que la política dóna bones sorpreses, que després de la tempesta ve el temporal i que les coses necessiten d'alguna distensió. Des de l'absurda bronca d'epítets d'ahir, avui hi ha hagut seriosos acostaments de les posicions del PP i del Govern. D'acord, l'alcalde ha estat el darrer en incorporar-se a la polèmica (sense insultar ningú) i el primer en sortir-ne, però si tots reculem una mica ens farem tots plegats un favor.

:

Cal destacar també la victòria laborista a les eleccions britàniques, si bé reduïda respecte a l'anterior elecció, especialment degut a l'errònia decissió de recolzar la guerra d'Iraq. Del trio de les Açores, sembla que només Aznar ha estat desallotjat. No serà perquè tant Bush com Blair han acceptat dialogar amb la gent al respecte i, finalment, han hagut d'admetre errors, pocs però alguns? En tot cas, una tercera victòria consecutiva dels laboristes és un fet realment excepcional. Tothom diu que ha ajudat força Gordon Brown.

:

El millor que he llegit avui és l'article despiatat i dur contra el periodisme actual que ha escrit Juanjo Millás a rel de prioritzar la notícia de les cues enlloc de la cinquantena de morts que hi ha hagut a les carreteres espanyoles al famós pont de maig. Brillant.

Zaplanitzant

Avui hem tingut Ple, on hem pogut explicar, entre d'altres, la valoració de cadascú sobre la situació creada després de la dimissió del regidor Civit. Com era previsible, els grups del Govern hem demanat que se centrés el tema en el veritable objecte del debat: els fetc continguts en un expedient informatiu que un portaveu ha dit amb condescendència que ni se l'havia llegit ni se l'havia mirat. I l'oposició ha volgut atacar el conjunt del Govern, sesne adonar-se que estava fugint d'estudi.

:

El fet més greu ha estat l'actuació del grup del PP, cmparant-nos amb els nazis. A pocs dies de commemorar el 60è aniversari de l'alliberament dels camps de concentració del règim nazi, això no fa cap gràcia. El regidor Mojedano ("el bo"), no ha tingut empatx en titllar el mandat democràtic com "el Reich". I ha dit que, "després del nacional-socialisme i del nacional-cvatolicisme, vostès practiquen el nacional-progressisme". Més tard ha vingut el regidor David Rovira ("el dolent") que, bo i estar-ne absent, ha muntat la marimorena quan l'Alcalde ha dit "en tot cas, d'això en saben vostès més que nosaltres", s'ha aixecat del ple i així, ves per on, encara han despistat més el tema.

:

Però bé, el bo i el dolent, l'Acebes i en Zaplana locals, estan pugnant per veure qui serà el líder del PP. Es dóna el cas que Joan López, cap de llista, ha marxat de la política mataronina. Ni ve als plens (portem massa mesos sense veure'l), ni va a les comissions informatives, ni acudeix a cap reunió ni acte municipal (bo i que rep unes dietes per això). És diputat, però al Parlament tampc no el veuen. Mentre tant, els dos cadells, amb perfils diferents però amb clara vocació crispada-madrilenya, pugnen i lluiten aferrissadament per fer-se amb el control del Partit. I ho fan a veure qui la diu més grossa.

:

Sort que alguns hem parlat del problema, que hi era, de l'expedient informatiu i de la dimissió de Civit, que finalment era del que es tractava. En fi, ja s'ho faran.

Vespres estimulants

Ahir al vespre vaig ser a la conferència d'Albert Sàez sobre l'Església que queda després del llarg pontificat de Joan Pau II que tan bé es relata a capgros.com. En general, hi estic força d'acord. I aquesta tarda he assistit a un debat que ara s'està passant en diferit per Televisió de Mataró sobre el cas de les dimissions del director, primer, i del President, després, que foren de l'Impem. Ho he fet en tant que Primer Secretari del PSC local. Demà, Ple a l'Ajuntament. Tinc la sensació que, com deia fa uns dies, es van tancant tots els aspectes de la crisi oberta (de fet, em sembla que es pot parlar clarament de crisi tancada) i, finalment, podrem atendre sense cap distracció les nostres obligacions que, sigui dit de passada, no hem abandonat ni un moment.

:

Ah. I avui hem arribat a les deu mil planes vistes en aquest blog, des que les comptem.

Eros i Thanatos

Bésame, bésame mucho

:

Com si fos la primera vegada, o como si fuese esta noche la última vez?

:

Respir, panteix

:

No és el mateix amb qui t'inspires que amb qui expires.

:

Flaccidesa

:

Posats a triar, no havíem quedat que era millor la flaccidesa del després?

:

Petite mort

:

Orgasme amb francés: petita mort.

:

Nietzsche (1)

:

Mai de tornada, en l'etern retorn.

:

Metàfora barroera

:

Ficar-se al forat

:

Cara a cara

:

El pas de l'animal a l'home es veu en la manera de copular, diu Serrano. Ja no es fa d'esquenes, no és orgànic, sinó que els homes i les dones fem l'amor cara a cara. I cara a cara veurem Déu.

:

Nietzsche (2)

:

Nietzcshe és la rabiosa actualitat, i l'efímer d'avui ens remet a l'etern.