D'El Full
Com que s'acosta Nadal, us transcric un article, a continuació, que vaig fer fa quatre anys per una revista que es deia El Full de Mataró (que editaven les parròquies) i que de tant en tant tenien l'amabilitat de deixar-m'hi escriure. L'esperit i la carn d'El Full són els de Valors. Em feia gràcia relacionar una pel·li estrenada aleshores amb Els Pastorets. El tema era el de la fascinació del mal, bo i que tant l'espectacle nadalenc com la pel·lícula furera tenen tots dos un munt d'aspectes dignes de comentari. A més, hi poso una cita de Neuman sobre l'eclecticisme, que era més o menys el fons del missatge que volia transmetre. El film, per exemple, que revisa el mite fàustic, permet de pensar sobre la possibilitat de la desaparició de la mort com a Límit de límits, i llurs letals conseqüències, però també sobre el desig, sobre l'estètica urbana, etcètera. I està molt ben interpretada, especialment els dos personatges principals interpretats per Miguel Ángel Solá i Eduard Fernàndez (fotos de sota). De l'obra popular nadalenca només us he de dir que, a mesura que passen els anys, m'agrada cada bvegada més. En temps de revisió de la mitologia que fa la cultura popular de masses (des de Las crónicas de Narnia fins a novel·les de l'estil El codi Da Vinci) o la seva reinvenció, em sembla molt actual i molt necessària la reivindicació d'una aportació nostrada com aquesta, amb elements de la mitologia popular cristiana barrejats amb la retòrica de Lleó XIII, preocupada per la renovació del missatge cristià a les societats modernes. I barrejada també amb la música i la rondallística catalanes. Al cap i a la fi, el cristianisme no és si no una narració. I sobre ella s'ha contruït bona part de la cultura occidental moderna. I perquè només podem dir-nos les coses essencials a través de l'experiència, real o relatada.
:
Amb aquesta transcripció, i si en JS m'ajuda, incio també la publicació de la resta d'articles escrits a El Full (o el seu antecessor, El Full de Sant Josep), que aniré fent de tant en tant.
:Faust esperant 'Els Pastorets'
:
El diable té bona salut. En la cultura, vull dir. Ens costa explicar i representar Déu (el propi Joan Pau II n’ha reconegut la dificultat) però el diable gaudeix d’una molt variada gamma d’exemples. El darrer, entre simpàtic i inquietant, entre pesat i enrotllat, un curiós Mefistòfil de la recent i excel·lent pel·lícula Fausto 5.0. A les antípodes del film, d’aquí a unes setmanes tornaran Els Pastorets a Mataró, el personatge més excitant dels quals tornarà a ser Satanàs, que s’usa sovint d’icona i imatge de l’espectacle, en fan màs-cares, trobades… Un dimoni atractiu i terrible alhora, que lluita contra un arcàngel en un camp de batalla ben singular: Naïm, l’home real, l’adult, a qui els infants miren com un mirall del seu futur incomprensible. L’escena de Naïm em sembla una molt bona representació del fet moral. En primer lloc, perquè mostra que el Bé i el Mal, així, en abstracte, no són res. Ambdós, condemnats a residir a la consciència humana per
sempre, només adquireixen poder des de la voluntat dels homes. Només hi ha Vida Eterna si es viu aquesta vida normal. I, en segon lloc, perquè, bo i formar part d’un espectacle diem-ne infantil, i essent aquesta escena segurament incomprensible als nens, els avança 
de què va això del món adult, més enllà de Jonàs i Mataties: la incertesa davant la vida, l’absoluta responsabilitat dels nostres actes, els conflictes entre el desig i el sofriment, i la necessitat d’optar a cada pas. El Dr. Faust de la Fura dels Baus, un Faust sense Déu (la gran absència del film, una veritable asfíxia la vida sense Déu, sense sentit…), així com el Naïm de Sala Cabañes, es busquen ells mateixos en aquest incert món, enmig del desig i el mal, amb les entranyes i els sentiments, en el qual un bri d’esperança, només un bri, els pot salvar.
:El diable té bona salut. En la cultura, vull dir. Ens costa explicar i representar Déu (el propi Joan Pau II n’ha reconegut la dificultat) però el diable gaudeix d’una molt variada gamma d’exemples. El darrer, entre simpàtic i inquietant, entre pesat i enrotllat, un curiós Mefistòfil de la recent i excel·lent pel·lícula Fausto 5.0. A les antípodes del film, d’aquí a unes setmanes tornaran Els Pastorets a Mataró, el personatge més excitant dels quals tornarà a ser Satanàs, que s’usa sovint d’icona i imatge de l’espectacle, en fan màs-cares, trobades… Un dimoni atractiu i terrible alhora, que lluita contra un arcàngel en un camp de batalla ben singular: Naïm, l’home real, l’adult, a qui els infants miren com un mirall del seu futur incomprensible. L’escena de Naïm em sembla una molt bona representació del fet moral. En primer lloc, perquè mostra que el Bé i el Mal, així, en abstracte, no són res. Ambdós, condemnats a residir a la consciència humana per
sempre, només adquireixen poder des de la voluntat dels homes. Només hi ha Vida Eterna si es viu aquesta vida normal. I, en segon lloc, perquè, bo i formar part d’un espectacle diem-ne infantil, i essent aquesta escena segurament incomprensible als nens, els avança de què va això del món adult, més enllà de Jonàs i Mataties: la incertesa davant la vida, l’absoluta responsabilitat dels nostres actes, els conflictes entre el desig i el sofriment, i la necessitat d’optar a cada pas. El Dr. Faust de la Fura dels Baus, un Faust sense Déu (la gran absència del film, una veritable asfíxia la vida sense Déu, sense sentit…), així com el Naïm de Sala Cabañes, es busquen ells mateixos en aquest incert món, enmig del desig i el mal, amb les entranyes i els sentiments, en el qual un bri d’esperança, només un bri, els pot salvar. article publicat el 4 de novembre de 2001 a El Full de Mataró.
Neumanies VI
:
(...) Eclecticismo no significa en absoluto que todo valga (eso sería anemia); sino que, aunque todas las estéticas puedan tener una realización buena, regular o pésima, ninguna deja a priori de ser válida. No me interesa un mezcla indiscriminada de tradiciones sino un mestizaje que asuma la obligación de producir una síntesis personal (...).
Andrés Neuman, El equilibrista, Ed. El Acantilado, Barcelona, 2005, pp. 137-138.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada