Socràtic equilibri

:

Y en esta forma, com una mezcla de reserva y audacia, de sometimiento y rebelión cuidadosamente concertados, de exigencia extrema y prudentes concesiones, he llegado finalmente a conocerme a mí mismo.

:

Marguerite Yourcenar, Memorias de Adriano, Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1989, p. 35.

Il·lustració: Edward Hopper, Cape Cod Morning (1950).

Economia espanyola | Més cristians per EpC

L'economia espanyola en xifres
::

Més cristians per Educació per la Ciutadania

:

L'altre dia parlava d'algunes iniciatives catòliques a favor de la nova assignatura que el PP i alguns acòlids porprats titllen gairebé de Formación del Espíritu Nacional (per cert, s'hi havien oposat mai?). Em refereixo a tots els que diuen que s'ha de ser més cívics començant per l'educació a l'escola (una mena de tòpic) però que s'oposen a qualsevol iniciativa per fomentar-lo a l'escola. En fi. Avui en tenim més. Els del portal Atrio recullen signatures que ja podeu fer clicant aquí. Un altre catòlic convençut, el filòsof José Antonio Marina, també ha sortit en defensa d'aquesta iniciativa.

:

Monda pregunta per Déu *

Aquest any** s'han publicat nombrosos llibres que aborden la fe o l'existència de Déu des de perspectives no estrictament creients. Els llibres sobre ateologia de Michel Onfray, o sobre la vida eterna de Fernando Savater, per exemple, representen un acostament seriós de l'ateïsme al fenomen de la creença, de la mateixa manera que els best-sellers basats en misteris pseudo-religiosos semblen reclamar què se n'ha fet del sagrat, de Déu, en un món que no ho sembla reconèixer fàcilment al seu entorn.
:
D'entrada, costa reconèixer la petja de Déu en les institucions 'encarregades' de la transmissió: la família, l'Església, la pregària o altres rituals, la cultura... De Déu i les seves coses, dels que només en podem parlar simbòlicament, costa de parlar-ne en una cultura que, com la que vivim, tan sols usa el llenguatge empíric i tècno-científic per reconèixer les coses. Potser tan sols la poesia s'assembla al llenguatge simbòlic... i tampoc és que la poesia estigui precisament de moda.
:
Malgrat tot, i no és d'ara sinó d'uns pocs anys ençà, retorna l'interès del món de la cultura al fenomen religiós, si bé amb força prevencions. Fa molts anys, just en el tardofranquisme, el novel·lista Josep Maria Gironella escrivia un llibre d'entrevistes, 100 españoles y Dios, en el que, obertament, es parlava amb llibertat de l'experiència personal i intel·lectual d'un conjunt de personatges aleshores molt coneguts amb Déu. Va ser un èxit. Anys després, en va fer un altre amb cent persones més, també molt recomanable i més assossegat, potser. Francesc Torralba ha publicat un llibre semblant amb vint-i-cinc personatges coneguts de Catalunya, també molt recomanable. Tots ells combinen creients amb no creients i, entre aquests darrers, el que s'ha vingut a dir agnòstics i ateus. També n'hi ha que no saben massa on enquadrar-se (i aquesta deu ser l'expressió potser més genuïna de la societat catalana i europea). Això sí, tothom, però, fruit del país on vivim i la seva història, reconeix el paper bàsic del cristianisme en la seva formació, en la seva cultura, en el seu paradigma de felicitat o d'infelicitat.
:
S'acaba de publicar a Espanya un llibre recent del periodista italo-americà Antonio Monda molt semblant. Porta per títol ¿Crees en Dios?*** i com a subtítol 'Conversaciones sobre Dios y la religión', i consta de 18 entrevistes a cineastes, escriptors, arquitectes, etcètera, molt coneguts als Estats Units i, especialment, a la ciutat de Nova York, on Monda hi fa classes i on la immensa majoria dels entrevistats hi resideix. Parla amb gent com Paul Auster, Jane Fonda, Derek Walcott, Martin Scorsese, David Lynch, Toni Morrisson, Saul Bellow o Spike Lee, entre d'altres. Antonio Monda, que és catòlic convençut, va publicar la majoria d'aquestes entrevistes en una sèrie al diari romà La Repubblica, on escriu habitualment.
:
La majoria dels entrevistats tenen una educació cristiana (a mitges entre protestants i catòlics) o jueva, llevat de Salman Rushdie, que prové d'un entorn musulmà. També la majoria es declaren no creients, malgrat que a ben pocs els costa declarar-se ateus. En una societat tan religiosa com la nord-americana, és obvi que els entrevistats no pretenen ser cap mostra representativa, però sí que ens indiquen quines són més o menys les perplexitats de les persones del món de la cultura al fenomen religiós. Sí que tots ells, però, tenen una relació molt íntima amb la Bíblia, tant els jueus com els cristians. Recordeu que els Estats Units foren fundats per una mena d'exiliats anglesos protestants, de la branca més fonamentalista, i els protestants tenen predilecció pels textos sagrats, que gairebé se saben de memòria.
:
Curiosament, gairebé totes elles relacionen el fet religiós autèntic amb una experiència personal interior, espiritual, de recerca de pau interior. Segurament, els europeus tendiríem a l'extrem contrari, a vincular l'experiència religiosa amb el compromís. Només Eli Wiesel, curiosament un jueu, apunta directament a l'encarnació divina quan ho exemplifica així:
:
"Quan la vida i la dignitat humana corren perill", diu, "les diferències de cultures es fan irrellevants. En el moment que una persona és perseguida per la seva raça, religió o les seves idees polítiques es converteix -per a qui considera tenir esperit religiós- en el centre de l'univers".
:
També val la pena destacar el petit relat que fa cadascú el seu procés personal amb la religió. Més o menys tothom admet, primer, la transmissió familiar de la fe. Segon, la crisi de la fen en l'adolescència o, com diuen alguns, "fer el camí tu sol des d'aleshores i començar de nou". I tercer, la perplexitat del món adult davant la fe. Weisel, sens dubte la millor entrevista, diu justament que la fe és com una 'ferida'. D'altres reconeixen que si coneixessin Déu no tindria sentit la seva recerca.
:
I , finalment, també apareixen els tòpics sobre l'Església i el mal que fan les religions al món, tant en lús de Déu per a la justificació de les guerres com a la irracionalitat dels conflictes i dels règims basats en una teocràcia. Tenen raó, segur. Però també és Weisel qui ha de recordar que els dos règims totalitaris més genuïns del segle XX, el nazisme i el comunisme, són l'un pagà i l'altre ateu. De manera que no deuen ser les religions, el problema, sinó la manera de relacionar-nos amb allò que creiem transcendent (de fet, això també és religió) i la seva, diem-ne,'socialització'. I no ens escapem ni els creients ni els no creients de la serp totalitària que neix en cadascú de nosaltres.
:

* text del comentari sobre llibres que s'emet demà divendres dia 29 a les 8 del vespre (reemissió dilluns al migdia) al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró.

** Vegeu monogràfic del suplement 'Babelia' d'El País.

*** Ed. El Tercer Nombre, Madrid, 2007. Vegeu-ne un tros aquí (en pdf), entrevista a Paul Auster.

Fotos: Antonio Monda i Eli Wiesel.

Vegeu article de Salvador Llopart a La Vanguardia.

Vegeu entrevista de Miguel Amores a A. Monda a Jazztel.

Vegeu entrevista d'Esther Peña a A. Monda a La Crónica Social.

Vegeu crítica d'Isabel Lafont a El País.

Vegeu article de Claudio Martínez-Mökel a La Verdad.

Vegeu article de Luis Antonio de Villena a El Mundo.

:

Rocafonda i El Palau

De nou, la Llei de Barris
:
Aquesta tarda coneixíem la notícia de la concessió dels ajuts previstos a la Llei de Barris per a projecte de reforma dels barris mataronins de Rocafonda i El Palau, els pioners a la ciutat en un projecte de canvi integral, ja fa força anys (amb l'impuls inicial dels fons europeus), que pot veure culminada una transformació urbana a tots els nivells (de l'espai, dels equipaments, dels serveis, de la cohesió social...). Ara, més que mai, s'ha de dir ben alt i ben clar que la Llei de Barris era necessària al nostre país, i ja fa anys que ho era. I que, després de les contínues negatives de les majories anteriors (CiU-PP), va haver de venir l'esquerra per iniciar un projecte nacional de millora de les àrees urbanes que concentren més riscos per a la cohesió. Però no tan sols preventivament, la llei premia aquells barris que tenen projecte que identifica les solucions, que compta amb un procés de participació ciutadana, que no es consola només en els canvis urbanístics... Més bé o més malament (tots n'hem d'aprendre), Déu n'hi do el que s'ha assolit fins aquí. Tot fa pensar que podem tirar endavant amb més força que mai.

L'alcalde, Joan Antoni Baron, ha mostrat en declaracions a capgros.com la seva satisfacció per l'adjudicació dels ajuts. "De les quatre convocatòries d'ajuts de la Llei de Barris, ens n'han atorgat dues (Cerdanyola les va rebre el 2005), així que estem molt satisfets", ha recalcat. Baron ha destacat que l'adjudicació és "molt important" perquè els diners es destinaran "a la millora de l'espai públic, a programes de rehabilitació i a projectes socials". A més, ha apuntat que entre els projectes que se subvencionaran gràcies als ajuts, hi figuren "el parc de rocafonda, la nova biblioteca de l'Escorxador i la Riera de Sant Simó". (capgros.com, avui)

:
L'alegria

:

Així que s'ha conegut la notícia, els telèfons i els correus treien fum. Els d'una sèrie de persones de l'Ajuntament que han demostrat la seva vàlua i professionalitat, polítics i tèncics. Els dels companys i companyes del Grup Municipal i del Partit que hi han dedicat tans esforços (a veure si ens entenem: també per això serveixen els partits, per ajudar a construir projectes), els de dirigents associatius i veïnals entusiasmats, els de periodistes a la recerca de reaccions (aquests dies, una mica avorrits o previsibles, tot s'ha de dir)... Anava a fer una llista de noms i segur que em deixava força gent (veïns associats o no, d'ara i d'abans, treballadors i directius municipals, regidors de vàries àrees i partits, diputada, alcaldes...), de manera que els concentro en el darrer regidor president del Pla Integral dels barris de Rocafonda i el Palau, el meu company Oriol Batista, al que tots hem dedicat la nostra alegria d'avui.

:

Les classes populars
:
Fa pocs dies es publicava a La Vanguardia (vegeu resum aquí) un article d'Antoni Puigverd que advertia de la necessitat que no actuem tots plegats amb paternalisme, o des de lluny, als barris per als quals hem bastit un projecte de futur tan necessari. La immigració, el principal dels fenòmens que presenten, no pot caure sota els apriorismes que la dreta i l'esquerra massa sovint gastem per ventilar-ho (entre el “derechismo antihumano” o del “izquierdismo roussoniano”, deia.) Puigverd (ens) advertia que "no n'hi ha prou amb les propostes compensatòries del socialisme pragmàtic per equilibrar els barris que suporten més intensament la pressió immigratòria" i que "es fa necessària l’articulació de noves propostes de lideratge polític que torni a fer protagonista a les classes populars". Sense que ningú se n'atribueixi la seva veu, això sí, escoltant-les de veres i sense pal·liatius ni neo-sacerdocis, crec que aquesta és la clau de volta del futur que vénen a alentar aquests ajuts: les classes populars (sí senyor), els barris, de protagonistes d'aquesta ciutat que estem bastint.

Post de Joan Antoni Baron
Nota de premsa de la Generalitat de Catalunya
Post anterior d'Oriol Batista
Notícia anterior a capgros.com
Notícia a capgros.com
Editorial a capgros.com
Notícia a capgros.com (reacció AV Rocafonda)
Post al bloc de l'AV del Palau
Notícia a ElTotMataro.cat
Notícia a El Punt
Post al bloc de Jordi Merino
Fotos: plaça de Rocafonda, Av. Amèrica i Parc del Palau (Sergio Ruiz - capgros.com)
:

Creixen les religions

:

Al web de la secció espanyola de la revista Foreign Policy hi ha un interessant reportatge en forma de llista sobre les confessions religioses que més creixen al món. A partir d'uns paràmetres de l'aconfessional World Christian Database, un projecte del Centre per a l'Estudi de la Cristiandat Global del Seminari Teològic Gordon-Conwell, estableixen unes taxes de creixement durant el període 2000-2005 per a l'Islam (1,84), la fe Bahaí (1,70), els sikhisme (1,62), el jaïnisme (1,57), l'hinduisme (1,52) i, la més nombrosa, el cristianisme (1,38).

:

Els factors comuns a aquest fenomen semblen ser uns quants, segons m'atreviria a enumerar. Un, el seu arrelament als països en vies de desenvolupament (que són la majoria), de manera que qui digui que això de la religió decau, deu ser una mica eurocèntric; dos, la forta natalitat de les comunitats on es practiquen (i, probablement, una política pro-natalista -antimalthusiana?- de les mateixes); tres, la seva eficàcia més enllà del fet religiós (institucions benèfiques, accions solidàries, integració de desvalguts, etc...), quatre, potser, la fortalesa (i senzillesa, paradoxalment) de les seves propostes (doctrinals, litúrgiques)... I, cinc, m'atreviria a enumerar l'horitzontalitat de les seves jerarquies, pràcticament inexistents, i comunitats. Sobre aquest tema vaig llegir (i comentar) un llibre recent de gran interès.

:

:

A rel d'això, és inevitable parar esment al cristianisme, religió a la que pertanyo i que és referent a la nostra cultura. Dues coses a dir. La primera, ja diu l'article que el creixement es dóna especialment als moviments i noves esglésies pentecostalistes, especialment al Tercer Món. D'acord amb José Luis Mardones (llibre citat), sospito que algunes característiques de les que he esmentat en són la causa. Al món occidental, especialment als Estats Units, hi ha un parell d'experiències que ja he comentat i que convé parar atenció. Un, l'èxit entre els joves del cristianisme vintage o de renascuts (vegeu apartat 'Cristianisme vintage' aquí). Dos, també d'èxit entre els reburns, el cristianisme com a article de consum (vegeu 'Oint Ohio? aquí), amb algun valor a reconèixer, malgrat tot, ara que diuen que la moda serà la religió 'a la carta'.

:

La segona cosa a dir és el fet que les religions, també l'occidental cristianisme (mai no ho ha estat del tot, d'occidental), creixin en le zones més pobres (i segons com més dinàmiques) del planeta. Alguna vegada he parlat del fenomen xinès. El cristianisme és una religió fonamentalment de pobres, avui per avui. Jo sempre penso en dues cites que tinc incrustades al cap. L'una, del crític a les religions Ludwig Feuerbach (foto), que influí sobre Marx, i que deia que "quant més buida és la vida, tant més ple, tant més concret és Déu. El món real es buida quan la divinitat s'emplena". Sembla budisme, això. I també afegia "Només l'home pobre té un Déu ric" (Essència del Cristianisme, cap. I).

:

Deu tenir raó. Raó, riquesa, doncs, segons l'altra cita, de sant Pau, que diu que "Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui el món té per dèbils i els qui, als ulls del món, són gent de classe baixa, gent de qui ningú no fa cas; per destituir els qui són alguna cosa, ha escollit els que no valen per res" (1Co 1, 27-29). I afegeix, precedint sense saber-ho, potser, Feuerbach: "El meu poder ressalta com més febles són les teves forces. per això estic content de gloriar-me de les meves febleses; gràcies a elles , tinc dintre meu la força de Crist (...). Quan sóc feble és quan realment sóc fort" (2Co, 12, 8-10). la força dels pobres (proletaris diria Marx) del món. Ves per on, m'ha quedat un post marxista.

:

Dorment | 'Art neutre?' | Immigració

Dorment

:Sam Taylor-Wood, Sleep (2002)

:

"Bella durmiente: (...) Cada bella inmovilizada representa una posibilidad en estado puro".

:

Juan Eduardo Cirlot, Diccionario de símbolos, Círculo de Lectores, Barcelona, 1998, p. 108.

:

Art neutre?
:

Els del bloc Art neutre?, una de les millors referències a la xarxa sobre les exposicions i notícies d'art a nostre país, especialment a Barcelona, han tingut la mala idea que els enviï els meus escrits sobre art per a l'apartat d'opinió. Començo amb la meva darrera col·laboració a Valors, una ressenya de l'exposició Qu4tre, a l'Ateneu de la Fundació Caixa Laietana, a Mataró. Fent xarxa.

:

Immigració, dos articles

:

El company Ildefonso em fa notar un fantàstic i atinadíssim article d'Antoni Puigverd a La Vanguardia d'avui, del qua, per cert, en Joan Antoni en publica alguns fragments mentre en recomana la lectura. En trec un parell de conclusions: una, que cal estar alerta davant el fenomen, especialment alerta de les simplificacions de dretes o d'esquerres a la que som tan avesats. Dues, que no és pas amb paternalisme sinó amb una implicació directa i protagonista de les classes populars com superarem aquest i la majoria de problemes que es viuen amb intensitat als nostres barris.

:

El segon article me'l recomana en Miguel (ja veieu que tinc uns esplèndids productors del bloc) i correspon a l'anàlisi que fa Guillermo de la Dehesa a El País sobre els impactes del fenomen migratori a Espanya en matèria econòmica i que resumeix dient "los inmigrantes han alargado la fase expansiva del ciclo unos años más, mejorado la convergencia de PIB por habitante con la Unión Europea, retrasado casi una década el problema de financiación de las pensiones y moderado el aterrizaje de la burbuja de la vivienda, pero también, han acrecentado el abultado déficit corriente exterior de la economía española". Un parla de micro i l'altre de macro, i és amb les dues perspectives que podrem afrontar amb més objectivitat el que segurament és el fenomen més important de la societat espanyola en aquests moments.

:

El destí | Cristians a favor d'Educació per la Ciutadania

El destí

:

Feliu Elias, La galeria (1928), MNAC, Barcelona.
:

"(...) incluso en la más feliz de las moradas, los hombres no escapan a su destino".

:

Erwin Panofsky, Los pastores de la Arcadia, citat per Claude Levi-Strauss a Mirar, escuchar, leer (Ed. Siruela, Maddid, 1994, p. 17).

:

Cristians a favor d'Educació per la Ciutadania

:

Després que alguns bisbes hagin manifestat la seva opinió sobre la nova assignatura d'Educació per la Ciutadania (vegeu per cert posició dels cristians del PSOE i curs que s'organitza), altres moviments catòlics han sortit en defensa d'aquest projecte. Per exemple, el manifest que ja vaig citar de Cristianisme al Segle XXI, a Catalunya (vegeu post anterior, apartat Per la laïcitat). O el que posicionament que teniu aquí de Moceop, de Madrid. Entre d'altres coses, diu:

"No entendemos cómo algunos obispos pueden oponerse a que se imparta esta asignatura. Los valores “humanos” que se quieren enseñar como la solidaridad con los marginados, el respeto al que es diferente, la corresponsabilidad, etc…¿no son valores que tienen mucho que ver con los valores morales presentes en el Evangelio?".

I acaba així:

"Lamentamos profundamente la campaña que algunos obispos vienen promoviendo contra esta Asignatura, que por otra parte han aceptado los religiosos para sus colegios. Nos gustaría supieran situarse con dignidad ante los nuevos tiempos y se alegrasen que desde la misma sociedad se eduque a todos los jóvenes, sin distinciones de credos, como en las demás asignaturas, en el respeto y la estima a la dignidad humana como fundamento de la convivencia ciudadana sin impedir a las distintas religiones que puedan impartir su propia Moral a quienes lo deseen en clases específicas y voluntarias para los alumnos."

:

Minories potents | Consell Europeu

Les minories potents

:
De nou, m'he de referir al politòleg Andrés Ortega (director de la versió espanyola de la prestigiosa revista Foreign Policy) que, en una entrevista avui també a El País, explica el contingut del seu nou llibre (La fuerza de los pocos, Galaxia Guttenberg, Barcelona, 2007), la tesi del qual rau en la força dels petits grups radicals que, aprofitant la potència de les xarxes gràcies a la tecnologia, creix i es projecta arreu. (Vegeu article a FP i capítol 2 a El Boomerang). La globalització, així, comportaria la irrupció de les identitats petites i, especialment (o particulament greu), en la seva versió més excloent o intransigent, segons l'autor. Com vaig fer l'altre dia, us poso aquí uns fragments de les seves manifestacions:

:

Foto: Andrés Ortega, autor: Manuel Escalera, El País.

"El hombre ya no se define esencialmente por lo que produce, por cómo lo produce ni por lo que consume. El hombre siente necesidad de diferenciarse para identificarse, y son precisamente las diferencias culturales las que lo definen". (...)

:

"Los inmigrantes que llegaban antes a Alemania o Francia, por ejemplo, no tenían más remedio que ver la televisión alemana o francesa, y a la larga se integraban. Ahora tienen acceso a los mismos o parecidos programas que veían antes de trasladarse, y conservan su identidad, se mezclan menos, existe menos diálogo".

:
"Antes todos comentábamos en la oficina lo mismo, porque veíamos la misma televisión" (...). "Ahora, en las sociedades desarrolladas que atraen a miles de inmigrantes, las diferencias de cultura se han vuelto factores de identidad. Como se ha producido, por la oferta extensa de canales televisivos, una fragmentación de las audiencias, éstas muchas veces se radicalizan" (...).

:

"No hablo de Dios, pero sí del regreso de las religiones. Las que más fuerza tienen son, además, las más radicales. Europa es ya una isla del laicismo. Y las cosas van a cambiar necesariamente con la llegada de los inmigrantes. Cambian ellos, pero también cambiamos nosotros. Pero tenemos que convivir, y para ello no se trata de convencer y menos aún de convertir".
:

"Lo que me parece más grave no es la falta de relatos sino los relatos inventados. Y lo que está ocurriendo ahora es que tanto nacionalistas como fundamentalistas islámicos se inventan su propia historia. Al Qaeda ha elaborado en los distintos textos que dirige a sus seguidores un relato sin raíces en el que no les importa que haya una tergiversación del pasado, como limitar Al Andalus a Andalucía. El problema es que cada vez convencen a más gente".

:

El Consell Europeu on line
:
Els seguidors de la blocsfera catalana hem tingut l'honor de comptar. aquersts dies, amb un observador d'excepció del Consell Europeu celebrat a Brussel·les i que compta amb importants avenços de cara a la construcció europea (per cert, amb una destacada iniciativa del president Zapatero en política exterior). Parlo de Raimon Obiols, diputat al Parlament Europeu, que ha escrit una (o més) breu crònica diària des del seu bloc, amb aquest apunt recent que en resumeix els resultats. Ha estat un cronista activíssim i molt pedagògic, en un clar esforç per fer-nos adonar de la importància d'aquesta cimera pel nostre futur. Aquesta és una magnífica mostra del que pot arribar a servir un bloc en mans d'un diputat. Felicitats.

:

Foto: Raimon Obiols. Font: Semanario Universidad, Costa Rica.
:

La donació Ubach | Èxit del 'debat'

La donació Ubach
:
:

Foto: Vern Bueno (capgros.com)

:

Dia d'alegria, ahir, al Museu de Mataró amb la mostra de les obres que formen part del llegat de Xavier Ubach a la ciutat de Mataró. Alegria pel fet de la donació i de la importància del llegat, pel catàleg tan ben fet, per un somni fet realitat, per trobar-se amb persones magnífiques que costa de veure, com Emília de Torres, per l'expectació, per l'agraïment que tothom expressava a en Xavier.
:

Èxit del ciber-debat al bloc

:

Bé, em van enviar tretze correus (quatre d'ells afegits al post més tard), dos dels quals amb el linc d'altres posts on hi havia la seva aportació. Tots ells els he penjat en aquest primer post/debat que, potser amb algunes variants o perfeccionaments, segurament manindré més endavant amb altres coses. De moment, això va bé. La gent té ganes de xerrar i hi ha punts de vista diferents sobre el punt de partida de l'article proposat. Encara algú més m'ha dit que hi escriuria quelcom. En fi, l'objectiu ha estat assolit i, de fet, el debat pot continuar.

:

Fer els deures | Debat

Fer els deures
:

A El País de dilluns hi ha un interessant article d' Andrés Ortega (En lo que falla la izquierda), breu però complert, sobre els aspectes en els que, segons ell, hauria de resoldre l'esquerra europea per recuperar el terreny (electoral, social, ideològic) a l'imperi del centre-dreta a la majoria de països del Vell Continent, amb excepcions com la del nostre país. A grosso modo, em sembla molt atinat. Us en repordueixo algun fragment:

Izquierda-derecha. (...) En Europa, la derecha tiene hoy un discurso más articulado para las preocupaciones que emanan de la ciudadanía.

:

La abstención. (...) Es el general invierno de la izquierda en casi toda Europa. (...). En la izquierda, como en la derecha, los ,partidos han dejado de ser ámbitos de militancia, para quedarse únicamente como instrumento de poder.

:

La globalización. Es la derecha la que se muestra ahora más proteccionista en esta Europa con una visión más nacional. Y la izquierda no aporta soluciones respecto a los grandes retos del desafio económico chino u otros.

La inmigración. No hay un discurso de izquierda contra la inmigración, no sólo ilegal (...).

:

Las identidades. La derecha enarbola mejor que la izquierda las banderas identitarias estatales (¡La République!) u otras (Escocia es una excepción; Cataluña otra).

No hay nada a la izquierda. Entiéndase:en nuestros países europeos, la derecha suele tener una extrema derecha a su vera, pero la extrema izquierda ha desaparecido de forma significativa en muchos países.

:

La seguridad. La internacional y la ciudadana. El discurso de la derecha es más fuerte, aunque sea ella la que en Francia o en España ha reducido el número de policías. (...)

:

Los derechos humanos. Resulta bastante increíble, pero la derecha le ha quitado a la izquierda la bandera de la defensa de los derechos humanos en el mundo. Aunque luego poco haga. (...)

:

La espiritualidad. (...) La izquierda en Europa tiene que recuperar un cierto discurso espiritual. Se 10 está dejando arrebatar por la derecha religiosa.

:

La corrupción. Parece que se le perdona más a la derecha, como si fuese algo consustancial que a la izquierda a la que, cuando gobierna, se exige pureza.

:

La nueva derecha no es conservadora. Se presenta con muchas ganas de cambiar las cosas. Aunque soluciones, lo que se dice soluciones, no las tiene para los problemas de hoy. En cuanto a la izquierda, se recuperará si se renueva, si afronta esos y otros problemas sin perder sus esencias (...)
:

Us atreviu a seguir el debat? Espero els vostres comentaris (o posts als blocs), així ho fem una mica més dialogat.

:

Debat
:
Vaig acabar aquest post fa uns dies, per posar-lo a la nevera. En acabar-lo vaig pensar d'enviar una còpia de l'article de referència i demanar aa unes quantes persones que en parlin, aquí o on vulguin. És un experiment per, d'una banda, incrementar el debat en aquest mitjà: sovint penso que s'assembla massa al "club de la comedia": monòlegs que van perdent gràcia. I, en segon lloc, perquè, a vegades penso... i això, què en deu pensar aquest i aquest altre? En fi, de moment estic molt content del que he rebut. Us poso ara les reaccions que he rebut per correu electrònic i als comentaris hi podeu deixar les vostres (disculpeu la llargària... ja sabeu que l'esquerra és molt enrotllada). Gràcies a tots. I que no quedi aquí.

:

ANTONIO BALMÓN, Alcalde de Cornellà:

:

Crec que és cert que les esquerres en aquests camps i altres que dominen l'actual escenari polític i social, ens situen amb una certa orientació tradicional. Crec també que la nostra societat es més inestable que mai, i que la estratificació social es més difusa. Però les esquerres sempre ens estem "autodiagnosticant" mentre que la dreta és més pràctica i amb menys prejudicis. El tema promet i les reflexions han de permetre combinar estructures tradicionals amb obrir camins més flexibles ideològicament.

ALBERT DE LA HOZ, blocaire:

Llegiu el post que ha fet aquí.

DAVID BOTE, doctorand i militant de la JSC:

En relación a la noticia objeto de discusión hay un par de comentarios que estimo como oportunos. Creo en primer lugar que las reflexiones que Donaire vertió en el encuentro de Bloggers que se produjo en el seno de la escuela de formación de la JSC Maresme, encajan como anillo al dedo en la presente discusión. Sin pretender ocupar su lugar me limito a pegar aquí de forma muy breve una de sus reflexiones que viene a decir algo así como que la política tiene que saber encontrar un discurso complejo menos generalista y más detallado en las diferentes y múltiples minorías que componen la sociedad actual. Esta idea plantea desde mi punto de vista numerosos interrogantes como la manera de hilar y articular esa complejidad para evitar una atomización excesiva, no compacta y disgregada, pero sin embargo acierta desde mi punto de vista en la necesidad real, y no puramente discursiva, de hablar un mismo
lenguaje que la sociedad civil.
:
Sin buscarlo, quizás la idea de Donaire no es sino una reformulación del problema que plantea el artículo. Así, que volviendo a este, paso a ahora a detallar algunas de las sensaciones que me despierta el artículo sometido a debate:
:
(1) La política ha tomado como asesores a expertos en marketing, analistas de mercados así como otros dominadores del arte de la venta, y cuando digo a la política me refiero tanto a la derecha como a la izquierda. Luego, si todos utilizan unas técnicas parecidas (aunque supuestamente especificadas a sectores diferentes), ¿existe el riesgo de que todos parezcan la misma cosa?
:
(2) No puedo evitar relacionar las opiniones del artículo con una opinión personal. La nuestra es, en muchos aspectos, una sociedad decadente. El discurso complejo y sacrificado de la izquierda requiere unos esfuerzos por parte de la ciudadanía que puede no encajar con la cultura del esfuerzo mínimo que se impone hoy en día en muchos ámbitos.
:
(3) Dadas las dos primeras, creo que la cuestión oculta del artículo podría ser: ¿justifica el fin los medios? ¿debe adoptar la izquierda un discurso más pragmático?
:
Yo creo que no. Creo que debemos ser pacientes e imaginativos. Como posibles respuestas sólo sé recurrir al comandante Marcos, guía de la liberación zapatista: "Por encima del poder, siempre hay más poder, por eso mi objetivo no es éste, sino transformar la sociedad"
:
Desde mi punto de vista, desde la perspectiva del gobierno quizás vengan malos momentos para la izquierda, ahora bien, este hecho puede acabar convirtiéndose en una ventaja a posteriori. Un tiempo de oxigenación de la tierra, de descanso, de reflexión, de entremezclarse de nuevo con la sociedad y renacer de ella, amasando una nueva revolución social puede ser quizás el instrumento último que necesitamos.

:

ILDEFONSO MÁRMOL, jubilat, activista cultural i militant del PSC:

:

Me es muy difícil expresarme con pocas palabras. Mas todavía resumir el artículo, por eso tengo el blog en el que me puedo extender mas. De todas maneras el art. en cuestión tiene mucho que contestar. O sea a la derecha se le consiente todo y todos tan frescos. Debemos tener un componente americano, no estoy de acuerdo aunque debo reconocer, que si lo tiene ha sido por culpa nuestra.La inmigración, no hay discurso de izquierda, estoy de acuerdo en esto, no afrontamos el problema a tiempo y hoy las mentiras del PP han engordado tanto las raices que ahora nos será muy difícil erradicar el peor cancer de la sociedad la mentira. También coincido en que la izquierda tenemos que recuperar la espiritualidad, por eso hemos de ser valientes y afrontar el tema de la inmigración arriesgando si queremos ganar. Para ello te remito al texto que colgaré en mi blog. el artículo es de Miguel Pajares, miembro del Grecs Universitat de Barcelona publicado ayer en la vanguardia y que titula Cortar el paso a la xenofobia. Para mí lo mejor que he leido hasta ahora sobre el tema, si no lo afrontamos con esa valentía tenemos la batalla perdida.

:

XAVIER CARAVACA, professor d'Economia de la UB:

:

Andrés Ortega ens parla de les mancances en el discurs de l'esquerra europea. Probablement, al meu entendre, el millor de l'aportació de l'autor és la caracterització que fa de la dreta actual (si més no d'alguna), la qual ha evolucionat molt i ha incorporat nous temes i una nova sensibilitat a l'hora d'analitzar les coses. Jo, que sóc lector atent de "Libertad digital" me n'adono plenament d'això. El que no sé és si l'esquerra té un discurs amb buits en coses com les que Ortega assenyala o si el que té és un gran forat i avui certs partits d'esquerres són més mecanismes de gestió de recursos públics que aportants d'idees. I tampoc sé si això és dolent, en el cas de que sigui així. L'experiència ens diu que la sobreideologització és bastant funesta. Suposo també que el que passa és que no hi ha una esquerra, sinó moltes. Jo, que em considero un "social-liberal" i aposto per una esquerra pragmàtica i respectuosa amb el mercat, no em sento en absolut en el mateix calaix que els antiglobalització, els neoleninistes i els neoradicals, en el sentit italià del terme (si és que aquests es poden considerar d'esquerres). Així que potser cal definit què és l'esquerra. Crec que el que diferencia de debò l'esquerra i la dreta és l'èmfasi en les polítiques de redistribució de la renda i en la igualtat d'oportunitats. O, en paraules del mestre Isidre Moles, "el socialisme és un anhel d'igualtat i un escàndol davant la injustícia". I sempre podrem trobar idees per reivindicar això i actualitzar-ho als problemes dels nostres dies.Una darrera cosa: crec que Ortega encerta plenament quan parla d'incorporar la vessant americana de l'esquerra. Quan allà per l'any 2000 (o finals de 1999) el president Clinton va anar a Itàlia a una conferència amb líders de la Internacional Socialista, es va certificar que compartim essencialment un gran projecte de transformació. I que és vital que tothom hi col.labori. Potser hauran de ser els americans qui facin aquesta tasca de posada al dia. Perquè si les alternatives de l'esquerra tiren cada cop més cap a la retòrica "progre i alternativa", llavors caldrà canviar d'opció. O afiliar-se a distància al Partit Laborista del Regne Unit, el qual amb Smiith i després amb Tony Blair va entendre això millor que ningú a Europa. I a veure si el Continent troba el seu Blair.

:

MARC DE SAN PEDRO, societat del coneixement:

:

Interpreto aquest article com un exercici d'analisi DAFO sesgada en els quadrants de les Feblesa i Amenaces pel que fa al col·lectiu de les esquerres. Té, com tot a la vida, una doble lectura: la interpretació "problema-frustació" o la de "repte-oportunitat". Tanmateix, no hi ha ningú que en temps de canvi no hagi de canviar res per adaptar-se als temps que vénen o que ja tenim a sobre: Ni la dreta, ni l'esquerra.
:
Diuen que conèixer el problema, ja és mitja solució. Identificades les febleses i si coincidim amb el diagnòstic d'Andrés Ortega, ens pertoca activament aportar els nostres grans de sorra per ser capaços d'avançar col·lectivament amb la realitat tal com la coneixem. Les actuacions, en la majoria àmbits que es plantegen, són necessàries i urgents; cal que siguin intel·ligents.

:

QUIM AMARGANT, militant del PSC i membre de Justícia i Pau:

:

La meva opinió així vist de cop de l'article, és que fa una radiografia bastant real de la realitat social i política d'Europa i el món. Per mi l'esquerra ha deixat el debat ideològic per gestionar la societat allà on governa. El militant, votant o simpatitzant d'esquerres en general no té avui dia cap formació ideològica per saber que és i que vol dir Socialisme i també què s'ha de fer per canviar la societat i al mateix temps com ha de ser la societat que aspira canviar. Els anys 70 i 80 hi havía un debat ideològic al carrer, ara no hi és. Ara es parla de l'atur, la immigració, la seguretat, la fam al món, del medi ambient però no és dissenya cap estratègia per posar-hi remei. Els ciutadans no saben per què passen les coses i qui és el responsable de les injustícies del món. L'esquerra amb la societat del benestar i el consumisme, han adormit la consciència de les persones. La gent aspira a consumir cada vegada més i com més té més esclau és del consumisme. Està obligat a treballar per mantenir el nivell de vida que té. Per tant no té temps de pensar en ideologies per canviar res i que la felicitat no passa per consumir més. Un exemple ja que tu seràs el nou Conseller-delegat d'Urbanisme. Els Ajuntaments d'esquerres dissenyen i aproven nous plans d'urbanisme, però són la gent d'ideologia dretana que inverteix per construir les vivendes ja ha vist la manera de fer diners en poc temps. Com a conseqüència és la pujada de preus de la vivenda perquè en lloc de ser un dret tal com diu l'article 47 de la Constitució, s'ha convertit en un negoci per uns ja que aquet dret ha quedat en mans del mercat. L'esquerra governant mira de construir vivenda pública per ser més assequible a les economies més modestes, però no explica el perquè s'apuja la vivenda ni denúncia l'especulació inmobiliària que hi ha al darrere. Tampoc fa res perquè el sòl sigui públic, ja que és de tots i no per convertir-se en un negoci per uns quants. Per tant la gent culpa a l'esquerra governant de l'augment del preu de la vivenda, no siguent-ne culpable. El culpable és que estigui en mans del mercat. Jo rempre recordo el que diu en l'expresident de Xile, el socialista Ricardo Lagos: "No es pot deixar tot en mans del mercat perquè al darrera del mercat hi ha persones que solament cerquen el benefici personal no el bé comú."

:

MANUEL MAS, diputat a les Corts Generals:

:

He llegit fa poc el llibre “La primavera de la política” i vaig veure que una de les conclusions a que arribava era que el problema el tenia l’esquerra i més concretament la social democràcia per falta de model per respondre als reptes del món d’avui. No hi ha models alternatius i la política és poc “èpica” per engrescar a la gent. L’individualisme de les societats occidentals no ajuda gens a construir polítiques que en general són col·lectives. L'Iceta també n’ha parlat del llibre.

:

JOSEP CANAL, membre de la Secretaria Política Nacional d'ICV:

:

En la meva opinió, l’article és bastant contradictori (o potser només una mica provocador?) en la manera en què planteja algun dels temes. Jo crec que és cert que la dreta avança en la majoria de països d’Europa però penso que això és bastant inevitable ja que avui compta amb la plena hegemonia en els valors i en la cultura majoritària a la nostra societat, on l’individualisme i l’etica del triomfador es proclamen paradigmes de la modernitat Penso que per l’esquerra hi ha la necessitat de bastir un nou entramat de principis que visualitzi de forma clara quin és el nostre model alternatiu de societat. Penso que, sobretot per part de la socialdemocràcia europea hi ha hagut una aproximació als postulats de la dreta que ha fet diluir aquesta visió alternativa i que, per tant, s’han anat “dretanitzant” els missatges cosa que, ineluctablement, porta a que la gent voti a qui millor representa aquests valors que es proclamen com a bons: els propis partits de dreta.

:
Per contra, crec que caldria accentuar els aspectes alternatius de l’esquerra amb una visió a mig i llarg termini, sense por a les posibles derrotes a curt termini. Per exemple, no crec que l’esquerra hagi de perdre ni cinc minuts en trobar un discurs “contra” la immigració, tal com proposa (suposo que provocativament) l’autor. Cal buscar un discurs per abordar la immigració i les seves conseqüències a la nostra societat, no “contra” el fenòmen. Aceptar aquest enfoc d’entrada es situar-se plenament en el camp dels valors de la dreta. Igualment dic de la recuperació dels valors espirituals. El què s’ha de fer és crear nous valors polítics i reivindicar els vells principis que han inspirat sempre l’esquerra (la igualtat, la solidaritat, la justicia, la laïcitat, la pau,…), no hem d’anar al camp de la dreta a veure qui anomena més vegades el nom de Déu (o els Déus). La dreta s’ha apropiat dels drets humans?? On?? De “boquilla”, només de “boquilla”. Només cal veure l’actual debat a Catalunya sobre l’actuació d’alguns mossos a les comissaries. Quan l’esquerra vol posar les mesures per garantir l’exercici efectiu del dret a un bon tracte a les comissaries, la dreta demana l’ocultisme dels fets i exigeix la dimissió del conseller La corrupció?? Evidentment que se li perdona més a la dreta. La visió corrupta de l’exercici del càrrec públic és consubstancial al pensament de dretes; la ratio última de la dreta és el “campi qui pugui” (el cas Marbella és absolutament paradigmàtic: el sr Gil i Gil es presentava dient que s’anava a forrrar a l’Ajuntament, però que també n’hi hauria pels demés i treia 21 regidors sobre 27… I ara que els “corruptes” estan als jutjats, qui ha guanyat? El PP, qui sinó?)

:
Estic totalment d’acord que les paraules cada vegada signifiquen menys coses i, en aquest sentit, parlar de dretes i esquerres, en termes sociològics significa poca cosa per molta gent. Crec que la gent necessita contrastos evidents entre les diverses opcions polítiques i, en aquesta línia, tot el que sigui uniformitzar els missatges i les opcions va en contra de mobilitzar la gent. Cal evitar els debats nominalistes i anar al fons de les solucions davant els problemas reals (avui tothom parla de sostenibilitat, de cohesió social i d’equitat, cosa que ha dut a la devaluació del significat últim d’aquests conceptes)

:
Vivim en una societat mediàtica i això vol dir que l’esquerra necessitem tenir els nostres referents comunicatius potents si no volem quedar anorreats per l’immens domini dels grans grups mediàtics que actuen a favor del “pensament únic” (de dretes, of course).

:
Necessitem estimular la pluralitat política existent a la societat i això, entre d’altres coses, passa per lleis electorals que respectin el principi “un home/una dona, un vot” (hauríem de començar per Espanya on això es dóna poc). No és cert que no hi hagi pluralitat a les esquerres, hi ha crisi a l’espai comunista, com n’hi ha al socialdem`pcrata però també existeix un emergent espai de l’esquerra verda que és capdavanter en l’elaboració programàtica i que influeix cada cop més en la configuració de les pautes d’allò que serà l’esquerra del futur. Aquest espai va adquirint una cada cop més gran influència electoral perquè aborda un dels gran problemes que té plantejats Europa i el món sencer: el col·lapse ecològic, en relació als models productius i de consum imperants.

:
La dreta europea enyora el model nordamericà on vota poca gent i on hi ha una part molt important de la societat al marge de la vida política i social, part marginal que es controla a través dels mitjans coercitius clàssics (policia, presons, murs,…). Jo crec que això també ho hem d’explicar perquè la gent es mobilitzi per defensar el model europeu d’estat del benestar, no per afeblir-lo sinó per desenvolupar-lo, corregint les ineficiències o els abusos que puguin haver-hi, però no pas abonant el seu desprestigi amb un goteig d’actuacions (rebaixes fiscals, privatitzacions,…) que dia a dia van creant la sensació que això de l’estat de benestar és una cosa dolenta, cara i ineficient.

:
Les identitats nacionals? Un altre tema molt perillós perquè no apel.la a la raó sinó a les vísceres (com ser del Madrid o del Barça). És clar que la dreta té un discurs més fort; el simplisme davant les situacions complexes és l’especialitat de la dreta. Es compren molts metres de banderes i ja està: nosaltres som els bons i els altres són els dolents. La component irracional de la pertanyença a una comunitat o a un territori és un fet evident que tots tenim i que pot jugar un paper positiu a l’hora de consolidar la comunitat però, portat al terreny polític, necessita de propostes articulades que tingui en compte els altres valors bàsics de l’esquerra, especialment la solidaritat. És per això que, en el cas d’Espanya, el ple reconeixement de les pluralitats nacionals i l’articulació d’un projecte federal hauria de ser bandera de l’esquerra enfront de l’uniformisme de la dreta (les dretes) del nostre país.

:

(post-data)

:

ALFONS PALACIOS. Enginyer en Informàtica i professor de l'Escola Universitària Politècnica de Mataró:

:

Després de llegir l'article de l'Andrés Ortega crec que s'han de fer dos comentaris; primer que la crisi no és de l'esquerra sinó dels partits d'esquerra, el que falla no és l'esquerra sinó la capacitat dels partits d'esquerra, -tots-, per representar l'esquerra sociològica. I segon, que el problema dels partits d'esquerra és que s'han quedat sense valors.
:
Valor és una paraula maquíssima del nostre vocabulari que té molts matissos i significats però que coincideixen en la idea d'importància o rellevància.
:
Valor és ser valent i els partits d'esquerra ara no són valents. Estan acovardits, porucs i incapaços d'oferir un discurs alternatiu al de la nova dreta post-neocon. No hi ha valentia per oferir un model de governabilitat mundial, un model d'ecologia, una resposta davant els moviments migratoris, la pobresa, els conflictes bèl·lics, el poc respecte als drets universals de les persones.
:
Valor és ser útil o ser percebut com una eina útil per a algú. L'esquerra sociològica està avui fora dels nostres partits, per exemple, reclamant el dret a un habitatge digne. Els partits no en tenen cap resposta i, per tant, cap utilitat. Els partits d'esquerra han deixat de ser percebuts com a representants de les classes treballadores, que avui són les àmplies classes mitjanes. Els partits d'esquerra no ofereixen ni certeses ni seguretats a les classes mitjanes, només exigències. No són útils. L'esquerra sociològica se sent orfe i s'absté.
:
Els aparells dels partits d'esquerra els han fet monolítics. Intenten influir en la societat però no es deixen influir per ella. S'han especialitzat en organitzar conteses electorals i en gestionar el poder. La por a la discrepància, al debat, a la discusió, a l'intercanvi d'idees amb la societat civil els fa blindar-se amb estructures massa tancades i poc participatives. Els partits d'esquerra continuen funcionant amb estructures orgàniques del segle XIX en una societat altament capacitada, informada, acostumada al debat tu a tu, a les possibilitats de les noves tecnologies. Hi han poques iniciatives per obrir els partits per a què siguin invadits per les noves idees de l'esquerra sociològica. Hi ha massa por que la gerentocràcia dels diferents aparells sigui desplaçada, a perdre el control. Por, manca de valentia un altre cop.
:
Al burocratitzar-se, l'esquerra es fa dreta. Per a àmplies capes de la societat es difumina la diferència, tots són lluny.
:
Valor és ser important, transcendent. És optar per unes idees o unes altres, per prioritats, per models de societat. Estic d'acord amb l'Andrés Ortega en què un dels problemes dels partits d'esquerra és la pèrdua d'espiritualitat. Ser d'esquerres no ha de ser només una opció a l'agafar una papereta en unes votacions, ser d'esquerres ha de ser una opció de vida, optar per uns valors. Optar pel valor del que és col·lectiu davant dels interessos individuals, optar pel que és públic enfront del que és privat. Hem perdut el referent republicà i el laïcisme. Hem perdut els valors. Hem renunciat a influir i deixar-nos influir, a ser presents en la societat, en les associacions, en les escoles, en els barris, a què els nostres partits d'esquerra siguin eines no només per aconseguir el poder sinó per millorar la vida de la gent des de l'acció social no només des d'ajuntaments i governs, des de les institucions. Els partits d'esquerra han esdevingut massa institucionals. I sense influència en la societat civil no es pot contrarrestrar l'avantatge de la dreta en els grans mitjans de comunicació social.
:
Si hi havia diferència entre dreta i esquerra era, entre d'altres coses, perquè la dreta representava l'status quo, els grups influents i de poder i l'esquerra era el progrés, el canvi, la gent normal sense influència. L'esquerra era l'eina que teníem la gent normal per a què ens tinguessin en compte. Però, en part, els partits d'esquerra són part dels grups de poder i són massa influenciats pels lobbys i grups de pressió. No hi ha canvi, no hi ha frescura. No hi ha un model social alternatiu després del model de socialdemocràcia dels països del nord d'Europa del segle XX, basat en la idea de l'estat del benestar. Quan s'han anat aconseguit al nostre país, sobretot per l'acció dels govers d'esquerra, els guanys de models basat en l'estat del benestar, una part de la societat té la sensació de què no cal continuar lluitant per res més. I d'aquí és molt fàcil passar a opcions que m'ofereixen certeses i seguretats per conservar el què he aconseguit. Aquest és l'èxit de Sarkozy.
:
Els que treballem cada dia amb joves, els que som cada dia dins d'aquest nou món de convivència i de comunitat que promou Internet i les noves tecnologies, sabem que l'esquerra existeix, que continua existint, però que no està als partits tradicionals de l'esquerra sinó en moviments alternatius. Moviments que no troben formes de participar en política i què, sovint, tampoc en volen. Ciutadans i ciutadanes que continuen tenint l'aspiració de millorar i canviar el món però per als quals els partits actuals no tenen valor perquè ni són valents, ni són útils, ni tenen valor ni importància perquè són lluny d'ells i elles i no els proposen cap model alternatiu de societat.
:
MARIA BADIA, Diputada al Parlament Europeu:

:

Mireu el post que ha fet aquí.

:

ORIOL RUIZ, programador:

:

Vegeu aquest altre post que ha fet aquí.

:

JUAN CARLOS JEREZ, policia local, membre de la comissió sectorial de seguretat PSC:

:

Algunos de los problemas que aquejan a los partidos políticos de izquierda no son ajenos a la común deslegitimización de la representación política en general a partir de la evidencia de los cada más potentes nuevos centros de poder global que coinciden con los intereses de los grandes truts transnacionales que dejan a las políticas estatales como meros ejecutores acompañantes de parte de sus estrategias.

:
Deslegitimación de los sistemas políticos que puede no ser un accidente sino una finalidad perseguida por los poderes económicos.

:
La izquierda occidental que ha ostentado el poder político en los últimos 25 años ha sido corresponsable de las estrategias que han generado el actual escenario.

:
Mientras que la izquierda históricamente luchaba por ideales a corto, medio y largo plazo, se diría que las izquierdas actuales se mueven por intereses políticos a corto plazo, intereses muy relacionados con los flujos electorales. Y no puede ser de otra manera si renunciamos a la cultura participación con el tejido ciudadano y a la tarea – nada valorada – de la pedagogía política.
:

Si aceptamos quedarnos en el marketing político electoral del corto plazo, la derecha nos ganará siempre en eficiencia y medios (es su escenario). Si decidimos combatir esa tendencia, no puede ser como ahora, compitiendo en su terreno sino llevándolos al nuestro: el de la identificación con la gente.
:

Claro que no es fácil, en la sociedad de la información, individualista, concitar adhesiones a loables causas comunes sino conseguimos primero legitimarnos ante esta nueva sociedad.
:

Las viejas técnicas políticas y sindicales, basadas en estructuras tan consolidadas como prescindibles, ya no sirven.
:

La sección sindical básicamente representa a los trabajadores fijos, las asociaciones de vecinos – salvo excepciones en barrios muy cohesionados – sólo representan a algunos pocos vecinos. Los partidos de izquierda están faltos de militantes sin empleo público, cargo político o aspiraciones a ello.
:

¿Somos la vanguardia teorizada por Marx o simplemente la élite de Pareto o Mosca?

:
Hay tantos ejemplos para ilustrar el divorcio entre la llamada sociedad civil y la representación política, y hay tanto riesgo en caer en discursos deslegitimadores del sistema.
:

Ciertamente, el hecho de llamar "sociedad civil" a la sociedad en general para diferenciarla de esa otra clase: la "sociedad política", es suficientemente esclarecedora del divorcio actual.
:

Caemos en la trampa de discursos autocomplacientes de tipo "macro", obviando a menudo la realidad "micro" que atenaza a infinidad de personas en el día a día.
:

Estamos en un proceso de transformación social a gran escala que dificulta la búsqueda de soluciones, pero hay indicios evidentes que sugieren mayor transparencia de las organizaciones políticas, mayor abertura de éstas hacia la sociedad y aplicación de fórmulas de participación ciudadana en la gestión política.
:

Deberíamos añadir a esta receta de la gobernanza que se está consolidando, buenas dosis de ética, autoridad moral y pedagogía.
:

Pedagogía, porque si aceptamos resignadamente que se eduque a los ciudadanos en el opio del Carpe Diem y sus derivados, no nos rasguemos luego las vestiduras porque han aceptado acríticamente las fórmulas populistas de la derecha.
:

Ética y autoridad moral, porque ya no "se supone" sino que hay que demostrarlo diariamente. La izquierda debería desprenderse del boato y la pompa del poder, arremangarse, allanar su discurso, hacerse más accesible a la gente.

:
Por no hablar de los tics de la vieja izquierda que tanto juego han dado y dan a los que van de liberales, pero que bien haríamos en cuestionárnoslos.

:

L'Agulla | Comencem bé

L'Agulla
:

Una revista "que promovem un grup d'amics i amigues a partir d'un parell de punts en comú: ser cristians amb ganes de viure la fe d'una manera oberta i progressista, i ser políticament i socialment d'esquerres", diuen, i que pensen que "fer aflorar idees, projectes i propostes és una aportació important per a aquest temps potser poc estimulant en què ens trobem". Fa deu anys que és en marxa i ara surt en format bloc. Aquí. Benvnguts.

:
Comencem bé
:

Mireu com em donava la benvinguda Forges a El País de dilluns passat a la meva nova responsabilitat de regidor d'Urbanisme. Ja veieu...

:
:

El risc i la depressió

El risc
:

El cap de setmana passat vaig repassar alguns diaris que tenia pendents. La Vanguardia de dimecres 13, per xexemple, on compartien pàgina un parell d'articles molt interessants. Un d'ells, Éxito y fracaso, és signat pels professors Àngel Castiñeira i Josep Mª Lozano (vegeu fotos), i mostra com sense l'assumpció del fracàs com a possibilitat és impossible d'avançar. "Es imposible ganar nada si al mismo tiempo no se ha perdido algunas veces", diuen. "Nos cuesta ver la cara positiva del fracaso, entre otras razones porque cuando se produce, la contundencia del hecho nos invade hasta el punto que nos impide ver otra perspectiva".

:

"Éxito y fracaso tienen mucho en común, son dos caras de la misma moneda", segueixen. "Son el resultado de una iniciativa, de alguien que se atrevióa explorar algo nuevo, que tuvo la ambición de ir más allá y que asumió el riesgo y las consecuencias de fallar". Més endavant recorden que "se gana un campeonato pero por el camino también se han perdido partidos. 'Quien teme perder no tienen derecho a anar', afirma Adolf Todó". Adverteixen que "algunos países acostumbran a generar grandes dosisi de aversión al riesgo individual y toleran públicamente muy mal el fracaso", de manera que "la opción por la seguridad, lo previsible, pueden ser salvoconductos contra el fracaso, pero también son barreras insalvables para el éxito. Más aún, evitar el fracaso quizá puede evitar los fracasos, pero también puede llevar, en cierto sentido, a una vida fracasada, es decir, no realizada".

:

Els autors citen tres errors típics dels països o organitzacions mediocres: a) no assunir que no sempre es guanya, no tolerar el fracàs; b) afavorir i valorar l'èxit superflu i c) confondre la defensa de la igualtat d'oportunitats amb la renúncia a valorar el mèrit individual."Cuando luchamos, por ejemplo, contra el fracaso escolar, pero no lo hacemos también a favor del ésxito escolar acabamos por bloquear cualquier oportunidad de cambio, porque nos limitamos a una única aspiración: evitar resultados negativos", il·lustren.

:

La depressió

:

Edvard Munch, Melangia (1891)

Al costat de l'article citat, hi ha la columna de Francesc-Marc Álvaro, que dedica a la malaltia de la depressió, comentant e llibre Conviure amb la depressió, de Fidel Masreal (Ed. Mina, 2007), que recull diversos testimonis. Coincideix amb un interessant testimoni publicat al darrer número de la revista L'Agulla i que podeu veure aquí. Us poso la part final de l'article de l'Àlvaro, aquest interessant toc d'atenció en una de les malalties més incompreses que tenim.

El mayor pecado de nuestro tiempo es, ante los ojos de los nuevos dioses refulgentes, no haber soportado -dicen- el ritmo endiablado del mundo y haber tirado la toalla. Y no es fácil cambiar de perspectiva o asumir, finalmente, que los superhéroes sólo existen en los tebeos.

La actriz Lola Herrera es una de las figuras conocidas que aparecen en el libro de Masreal dando su visión de este universo: "Nadie está fuera de peligro, ni los fuertes ni los débiles. Todo el mundo está sujeto a un momento en que no puede más ante ciertos acontecimientos de su vida". Tal vez este mensaje radical sobre la fragilidad universal sea un buen argumento para romper el tabú que rodea la depresión. Dentro de las paredes de los hospitales y las consultas, el dolor agudo pero discreto trastoca todas las categorías conocidas que manejamos: allí no hay fuertes ni débiles. Sólo hay gente con una verdad que no puede ocultarse y que, además, inquieta al resto. Ésta es regla mayor que explica todo lo demás. La depresión deviene una historia peligrosa por su plus de verdad, porque apunta al corazón de poliuretano de nuestros simulacros cotidianos y los reduce a virutas de vértigo. Frente al enfermo de depresión, se tambalea el sentido que damos a muchas cosas. El depresivo es también un extranjero al que no percibimos como tal. Será porque viene de un país al que todos, sin duda, pertenecemos.

Quatre (ben) arreplegats *

Des de fa tres anys, la Fundació Caixa Laietana programa l'obra de pintors joves o no massa coneguts de quatre en quatre cada temporada. He de dir que la tria, bo i que eclèctica, és esplèndida. Aquest any exposen la barcelonina Laura Alonso, el mataronins Maria Pretel i Sandro Soriano i polonès-català (hi ha diferència?) Piotr Perski.
:
El fet de poder veure quatre exposicions en una ens permet de poder comparar quatre maneres diferents d'enfocar la seva expressió artística, això sí, amb el fil conductor, a banda del seu 'posicionament' emergent al món de l'art, que a penes utilitzen instruments que no siguin el pinzell, la pintura i les teles, com un retorn post-experimental a l'origen de la pintura moderna. No és tan sols la tècnica el que ens ho fa pensar, també les quatre cosmo-visions que dialoguen en les dues plantes de l'Ateneu del carrer Bonaire de Mataró. Vegem-ho.
:
L'objecte de Maria Pretel és la vida quotidiana, recupera la temàtica costumista que va anar passant de la representació de les divinitats fins a l'exaltació de la vida camperola o urbana. Les formes i els traços expressionistes semblen enquadraments d'aquesta quotidianitat, vista des de perspectives originals, amb protagonistes humans que cedeixen el centre a un plat d'olives, a fruites, llibres, objectes d'aparador... i que tenen com a ornaments referencials estampats i rajoles, de manera que semblen ja bodegons.
:
Laura Alonso és a les antípodes de l'anterior. La seva representació de la natura (res, una branca, la brisa...) amb una economia cromàtica que, malgrat tot, presenta multiplicitat de tons, ens remet als paisatges orientals. El que atorga modernitat a aquests paisatges és l'absència de narració (el que passa, passa "a dins", o fora del quadre, si passa res). Aquí es la natura presenta quasi de manera fractal, no importa la seva dimensió sinó la capacitat de fluïdesa. D'enfora cap a dins. De la claredat de l'entorn a la foscor de la presència. Des de la primera mirada fins a l'atmosfera envolvent. Els protagonistes (i els títols són ben explícits) són l'aire, els trajectes d'un camí no saps si per persones o per formigues, el silenci o les "suaus agitacions".
:
Sandro Soriano, sobretot, recupera la tradició del retrat, en la seva versió moderna, que alguns en diuen "caricatura". No en va és il·lustrador. És a dir, aquí sí que hi ha narració, hi ha pedagogia i símbol fàcilment identificable. Xemeneies verticals que trasporten el fum de la imaginació, que sorgeix d'un cervell fet de laberint (referència clàssica) i una bombeta al cap (referència a la Il·lustració), del qual en surt no sabem si fum o un espiral.
:
Per últim, Piotr Perski recupera el paisatge, en la seva versió urbana, concretament de Barcelona. M'ha fet pensar en una de les imatges més genuïnes de la infantesa que tinc de Barcelona: la que es veu dels els terrats, on els monuments són simples fites. Quilòmetres quadrats de terrats un darrere l'altre. Perski beu dels orígens del paisatge modern, el que a començar a retratar la nova vida urbana. També amb la tècnica, insprant-se amb Turner i els impressionistes. I també amb el cubisme per narrar totes les cares de la vida que s'exposen des dels terrats dels capvespres. A vegades dominen ells. I d'altres domina un cel brutal, amb núvols contundents que embolcallen aquesta mena de (des)ordre des del qual respirem (és un dir) l'aire lliure que els antics atribuïen a les ciutats.

* Comentari publicat a la revista Valors (juny 2007).

QU4TRE, exposició oberta fins el 24 de juny a l'Ateneu de Caixa Laietana (Bonaire 3-5, Mataró)

Vegeu la crítica a capgros.com i el post de Pere Pascual i els cinc que ha dedicat la Marta Teixidó (I, II, III, IV i V)

:

Amor | Felicitat | Ecs?

:

Mona Kuhn, fotografia de la sèrie Evidence.

:

Amor

:
Quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor.
:
Lluc 7, 47. De l'evangeli llegit avui a les esglésies catòliques. Passatge semblant comentat en aquest post.
:
Felicitat
:
Magnífica la reflexió (i el debat) del sopar-debat d'ahir, amb en Quim Cervera (lector ocasional d'aquest bloc, segons em va dir), que glossa breument avui en Joan Salicrú. vegeu-ne també un tros en vídeo:
:

:
Ecs?
:

Boníssim, avui, en Joan de Sagarra en aquest parèntesi del seu article setmanal a La Vanguardia: "a los antiguos presidentes de la Generalitat yo no les cuelgo el ex; el ex se lo dejo a las señoras y señores que hablan de sus ex -"mi ex", dicen- respectivos, y que en muchas ocasiones suena como ecs!".

: