Perdut al palimpsest

Faríem bé els polítics si, a l'hora d'exercir la nostra responsabilitat, intentéssim aïllar-la dels nostres gustos, les nostres manies... encara que hi estiguem temptats pel populisme (o 'la saviesa popular') i ens centréssim en determinar les millors opcions pel bon govern de la ciutat. Això val per tot, tant per organitzar concerts o exposicions com, sobretot amb temes d'arquitectura. Moltes bones peces que avui valorem, el seu dia van ser molt criticades. A Mataró i arreu hi ha exemples. I sempre he pensat que els governants d'aleshores van fer bé mirant un pèl més enllà i ser una mica valents.

Dic això a tenor de l'article que publicava l'amic Francesc Masriera, regidor de CiU, a Capgròs fa ja uns quants dies, a rel de la posada en marxa de l'edifici d'oficines de Can Xammar, obra de Manuel Brullet, que per alguns dialoga amb la Muralla que ha recuperat la ciutat del segle XVI i per altres, la desmereix. Val a dir que tant la recuperació del bé patrimonial com les oficines ha estat feta per l'empresa municipal PUMSA, que presideix un servidor, i que fa dos diumenges va organitzar unes visites públiques a l'entorn.

Ja en vaig parlar una altra vegada, a rel d'una visita d'obres. Hi ha dos corrents, principalment: els que pensen que la ciutat va reescrivint-se com un palimpsest (imatge de l'urbanista Manuel de Torres), juxtaposant elements provinents dels nostres 2000 anys d'història i afegint-ne de nous (ben bé el que hi ha a Can Xammar), i els que pensen que les ciutats han de conservar un aire concret aturat en un temps determinat (model Pals), amb la mínima intervenció possible. Fins i tot, fent que les noves construccions siguin obligades a mantenir aquell aire. Jo, per una ciutat com Mataró, opto clarament pel primer. Això no vol dir que m'entusiasmi l'edifici de Brullet: en tinc la meva opinió però cosidero que això és irrellevant.

El més curiós de tot, però, és que CiU va participar activament en la definició d'aquest edifici, previst a la modificació del Pla General feta el 2002, de manera que els corresponents encàrrecs arquitectònics foren emesos amb vot favorable per unanimitat dels membres del Consell d'Administració de PUMSA, on hi ha representació de CiU. De manera que Masriera ha fet bé: ha expressat la seva opinió personal, però a l'hora de votar el seu grup va creure més oportuna l'opció que finalment s'ha dut a terme i que és just la contrària.

Unir barris, encara

Un dels objectius més importants de l'urbanisme mataroní en època democràtica, consistia en la tasca d'unir la ciutat 'relligant' (paraula de Manuel Mas) els barris que hi havien sortit com bolets a l'expansió demogràfica dels anys seixanta i setanta. Aquell projecte, culminat de forma magistral per la urbanització de la Via Europa i entorns (any 1996... el de l'aprovació de l'actual Pla General), ha estat un èxit amb tots els sentits. La capacitat d'homogeneïtzar la qualitat urbana i sels seus serveis ha estat, sens dubte, reforçada. I els nous problemes a què s'enfronten aquests barris (immigració, envelliment), serien sens dubte molt menys governables si prèviament no s'haguessin posat les bases urbanístiques que ho resolguessin.

Encara queden algunes peces que, per diferents raons (una d'elles, l'obsolescència més tardana de les activitats que s'hi desenvolupaven) han hagut d'esperar més. Una d'elles és la vinculada a la Carretera de Cirera, on fins fa ben poc hi havia la planta central de la marca Abanderado, ara traslladada en molt bona part al Rengle. El 2006 hi hagué una modificació del Pla General per poder preveure'n el seu desenvolupament i ahir vam presentar el Pla de Millora Urbana.

L'objectiu principal és donar continïtat de trama urbana entre el barri del Camí de la Serra (un dels 'nous') amb el de Cirera (un dels 'antics'... però tots dos de la segona meitat del segle XX) i que combini, per tant, els usos: es manté una activitat econòmica important de caràcter terciari (el 30%), es preveuen zones verdes i equipaments de manera rellevant (un d'ells, l'escola Marta Mata, només pendent de la Generalitat) i també habitatges, bona part dels quals amb règim accessible. També s'ha tiongut en compte la qualitat de l'arquitectura, la dotació d'aparcament (nes 1500 noves places) i alguns canvis de l'entorn, com l'ampliació del CAP del barri, molt a prop.

El projecte tamé preveu reformes importants a dos carrers adjacents. La citada Ctra. de Cirera, que passa de ser un carrer marginal (és a dir, del marge del barri) a un de central, i la Ronda Dr. Ferran, un dels nervis del barri, que també serà arranjada.

Crec que és un molt bon projecte. I un bon símptoma, potser, que s'anima l'activitat. Veurem.

El web de Baron

Avui hem presentat el web de Joan Antoni Baron com a candidat socialista a l'Alcaldia de Mataró, allotjada a http://www.baron.cat/. Hem fet la presentació en una magnífica cantonada del TecnoCampus, el gran centre de la innovació local.

Jo he dit que els socialistes farem una campanya de parlar amb gent i d'escoltar-la sobretoto. Ens interessa apostar fonamentalment per la recuperació econòmica. I contra la crisi, també valen els exemples. Així, també farem una campanya austerat, per la primacia dels valors i de demostració d'aquests valors. La farem en contraposició a CiU, que ha contractat un munt de marquesines i ha inundat la ciutat de cartells. Són el partit dels diners. Dispendi i despesa. Tant que s'mple Mora d'austeritat i és el primer en saltar-se-la. Nosaltres apostem per una altra manera de fer, més neta, és elegant, més austera, que respecti els ciutadans.

La companya Montse López, directora de Campanya d'aquestes eleccions Municipals 2011 a Mataró i número 3 de la llista, ha presentat la web, junt amb Joan Antoni Baron, gat vell en la tecnologia 2.0 i mestre en utilitzar-la al servei dels ciutadans, que no dubten en adreçar-se a l'alcalde a través de les xarxes socials (Mora, informàtic de professió, no li arriba a la sola de les sabates, tampoc en això).

Ha estat desenvolupada pel PSC a nivell nacional, adaptada per un equip de professionals de la comunicació de casa nostra. És una web interactiva, de manera que es poden enviar reflexions per formulari, inscriure's per feeds RSS a les novetats, posar comentaris als articles i compartir enllaços... És també molt visual, veureu com l'encapçalen grans fotografies per explicar ràpidament què estem fent.

Ha estat pensada també amb l'univers del candidat. Hi ha finestres inferiors que s'actualitzen automàticament amb els canals de Youtube, Twitter i el bloc de Joan Antoni Baron, que gestiona ell personalment. Hi ha un extens perfil biogràfic i una clara voluntat d'informació i transparència: secció de propostes electorals (i aviat el programa electoral), agenda de Campanya i Precampanya, informació de la llista (visible a partir del 8 d'abril), elements multimèdia addicionals (aviat penjarem la cançó de campanya o vídeos virals, per exemple). notícies de tots els actes de campanya amb fotografies d'alta qualitat.

Notícia de la Quaresma

La noticia del inicio del Ramadán aparece con mayor o menor énfasis en nuestros medios, aunque, por supuesto, se habla muchísimo más de las rúas, las máscaras y los jolgorios del carnaval. La Cuaresma católica, en cambio, ha desaparecido del espacio público. En el calendario de las celebraciones mediáticas, la Cuaresma no existe. Sucede con ella lo contrario que con la Semana Santa o con la Navidad, celebraciones que, si bien han perdido su nervio religioso, siguen siendo metas principales del círculo anual. (...) El mensaje religioso que vehiculaba la vieja Semana Santa está relacionado con el núcleo esencial de la fe cristiana. Un Dios que asume la condición humana, sufre en su propia carne las más duras experiencias –desprecio, injusticia, humillación, tortura, dolor extremo y muerte–, pero vence a la muerte y, venciéndola, transmite una visión esperanzada de la existencia (...)

La Cuaresma es incompatible de raíz con la mitología contemporánea. Era una etapa de renuncia y contención, de austeridad y silencio, de ayuno y abstinencia. Tales valores y prácticas están en las antípodas de la visión contemporánea. En sintonía con la economía del consumo, nuestra época es ávida y desinhibida, despilfarradora y chillona, sensual e incontinente. El sistema económico que se ha bloqueado con la crisis es exactamente lo contrario de lo que significaba la Cuaresma. Si entonces pecaba el que comía carne, ahora peca quien no idolatra la gastronomía. Si el recogimiento se imponía, ahora se imponen en todas partes la música, el tráfago, el incesante charloteo mediático. Si la concupiscencia y la lubricidad (palabras desaparecidas de nuestro diccionario habitual) eran afeadas como el peor mal, ahora nada parece más horrible que la castidad. Si hay algo contrario al ansia y la voracidad contemporáneas, son los cuarenta días de desprecio de los apetitos que proponía la Cuaresma.

Son multitud los que consideran la desaparición de la Cuaresma una gran victoria de la modernidad sobre la represión, de la libertad sobre la sumisión, de la felicidad posmoderna sobre la oscuridad antigua. Pero si tanto hubiéramos progresado gracias a la liberación de todas las contenciones, nuestra sociedad no estaría tan necesitada de antidepresivos, la agresividad no presidiría nuestras relaciones sociales, la insatisfacción no carcomería tantas vidas, no necesitaríamos tantas dosis al día o a la semana de pequeños deleites (objetos de consumo o placeres de usar y tirar) con que enmascarar el difuso desasosiego que transpiramos.

Me pregunto de dónde procede el optimismo ideológico contemporáneo. Un optimismo visible en la imperiosa tendencia a ridiculizar, despreciar o expulsar de nuestras vidas el legado de la tradición (un legado tachado siempre de amargo y represivo). (...) Quería liberarse de la represión y ahora es esclavo del instinto. Quería suplantar a Dios, pero obedece a todas las modas.

(...) La Cuaresma es otra cosa. Es la plasmación litúrgica de un viaje. El viaje ascético del que renuncia a los goces materiales no por necesidad, sino por afán de libertad. Un viaje depurativo: 40 días en el desierto luchando contra los propios diablos. Cuarenta días rehusando todo aquello que encanta, fortaleciendo el espíritu mediante la renuncia. ¡Vaya tontería!, ¿verdad? Nada más lejos del ideal de vida de la sociedad actual, que busca y exige obsesivamente el bienestar, pero lo reduce a las condiciones materiales. Nada más odioso que la Cuaresma para esta sociedad que se alegra de haber tirado al cubo de la basura cualquier preocupación sobre el significado de la existencia.

Antoni Puigverd, fragments de "Noticia de la Cuaresma" a La Vanguardia, 28.3.2011

L'alleujament

Escoltes el que et diuen les onades:
que els qui t'estimaran, voldran que et moris.
Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.
La lògica implacabre de l'amor.
la lògica implacable de la mort.
L'alleujament que dóna saber que estan junts.

Joan Margarit, "Voldran que et moris" (fr.), a No era lluny ni difícil. Ed. Proa, Barcelona, 2010, p. 89.

CiU no pot aturar més la Ronda de Mataró

Dimarts passat, Mataró Ràdio emetia la tertúlia política del mes, centrada en la mobilitat de la comarca i la necessitat o no de construir la nova ronda de Mataró, ja licitada, i la del Maresme, ara en exposició pública. Hi vaig participar representant el PSC junt amb Quim Fernández (CiU), Adam Alonso (PP), Esteve Martínez (ICV-EUiA), Francesc Teixidó (ERC) i Joan Jubany (CUP), moderats per la cap d'informatius de l'emissora, Eli Solsona.

La meva intervenció va centrar-se en reclamar al Govern de CiU que iniciï ja la nova ronda de Mataró, licitada -com deia- i finançada, les obres de la qual haurien d’haver començat a finals de 2010. Els mataronins no volem que, amb qualsevol excusa, es retardin els nostres accessos, es perllonguin els nostres embussos o continuï el trànsit de ronda dins la ciutat. A més, quan CiU mai no havia mostrat la seva oposició ni hvia presentat cap al·legació contrària en el període corresponent. L'ambigüitat de la resposta de CiU, que passa fins i tot per revisar els acords presos també a nivell comarcal, pot fer molt de mal a les nostre sinfrastructure si, amb elles, a la nostra competitivitat i connectivitat. Podeu escoltar-ho aquí.

El dia del Rengle

(discurs d'inauguració de l'Edifici El Rengle)

Sr. Alcalde, regidors i regidores, Sra. diputada, senyors i senyors:

Com sempre, els mataronins ens en sortirem aguditzant el talent, esprement-nos més el cervell, ventilant-lo, pencant des de ben d'hora i sent els primers en la innovació. Des de Miquel Biada fins avui, des de la industrialització a la societat del coneixement, ens n'hem sortit així i així ens en sortirem.

Per aguditzar el talent amb els requeriments del segle XXI tenim el Tecnocampus (TCM), aquí al costat: universitat, noves empreses, transferència tecnològica, congressos, invents. Però per retenir el talent, cal que ens arrisquem una mica més. Aquest edifici que inaugurem avui és aquest risc, aquesta mirada endavant, aquesta confiança en què la innovació i la creativitat no volarà, sinó que concentrarà noves activitats i velles activitats en un gran projecte per situar Mataró en la millor posició en aquest món tan incert, tan exigent.

Ja ho teníem clar fa anys. Quan vam apostar pel coneixement i la innovació com un dels valors a potenciar a la ciutat, tant per sectors madurs en reconversió (a la ciutat del gènere de punt) com en sectors emergents pels quals no podem perdre passada. I ho teníem clar fins i tot quan les magnituds de l'economia eren favorables: En 10 anys, 10.000 persones van incorporar-se al mercat de treball i creixia el nombre d'empreses. Aquella visió estratègica, que pensava a llarg termini, s'ha ensopegat amb la crisi que vivim ara. Una crisi dura, que afecta molts sectors i moltes famílies. Però que, a diferència de les altres que a la ciutat hem viscut, la vivim amb les bases ben fortes per la recuperació: apostant per la formació i creant les infrastructures que l'han de fer possible.

La crisi, doncs, la vam afrontar amb dos pilars molt sòlids: una gran inversió centrada justament en la recuperació i reconversió de la nostra economia, d'una banda, i un projecte clar de com havia de ser el futur. No estem fent un edifici aquí i un altre allà, estem posant a la pràctica un gran projecte de canvi estratègic de la ciutat. No estem picant pedres sinó fent catedrals, com diu aquesta famosa analogia.

Hi havia més opcions, és clar. La que sembla més lògica, aparentment, era la d'aturar-ho tot fins que passi la tempesta, a mig camí entre la por i la prudència. La por, sobretot, als sacrificis que hem hagut de fer: una inversió així en un període de problemes importants de finançament, especialment al sector públic, només es pot afrontar amb les idees clares i amb sacrificis. Qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa. Ara ja som en el millor lloc de sortida. Ara ve l'hora de recollir-ne els fruits.

Aquest és el paper de l'Ajuntament, el de liderar els projectes per crear les bases sòlides de la recuperació. Aquest és també el paper que s'encomana a l'empresa municipal PUMSA. Però l'objectiu, el protagonista d'ara, és la gent, la societat, les empreses.

El Rengle és el nou districte econòmic de Mataró. El seu èxit, que el tindrà, es basa en una combinació imbatible: La creació de coneixement, l'emplaçament (davant un mar magnífic i amb vistes als nostres turons), les comunicacions, la qualitat (vegeu si no la qualitat arquitectònica d'aquest edifici) i també la barreja d'usos: aquest territori funcionarà perquè cada dia s'hi treballarà, s'hi dormirà, s'hi passejarà. I aquesta combinatòria és clau per la ciutat creativa, moderna, atractiva i competent que volem.

Mirin, aquest és un edifici de 30.000 metres quadrats de sostre en és un sector amb 150.000 metres quadrats de superfície. Hi ha quatre plantes sobre rasant i dues més sota l’edifici per més de 300 places d’aparcament i magatzems. Les plantes destinades a empreses i negocis obren avui amb un 57% d’ocupació. Déu n’hi do: hi ha feina a fer, encara, però partim molt bé: són empreses que han cregut. La climatització està connectada al Tub Verd, una altra de les apostes singulars de la ciutat per l’aprofitament energètic i la reducció de CO2.

102 milions d’euros d’inversió pública al sector d’El Rengle, entre aquest edifici, el TCM i la urbanització (primer el Parc de Mar, després els carrers, etc...) que estan donant els seus fruits al sector privat. Fa uns mesos, obria un hotel i una residència i ara ja s’estan construint 228 habitatges, més dels 50% dels previstos. El nivell d’ocupació d’empreses d’aquest edifici, com els deia, i molt especialment el nivell del TecnoCampus, que ha estat un èxit, completa una molt bona resposta del sector privat al repte que hem proposat a la ciutat aquí mateix.

Un parell de coses molt breus per acabar. La primera, una obra d’aquesta envergadura, com poden suposar, ha significat l’esforç, la bona professionalitat i la dedicació de molta gent. Des de l’arquitecte (Manuel Ruisánchez)  fins a l’empresa constructora i els seus treballadors, des dels treballadors de PUMSA fins a altres professionals que s’hi han dedicat, des de les empreses que han apostat per ser les primeres en venir fins el consell d’administració de PUMSA (també el de l’anterior mandat)... És una obra d’un veritable procés col•lectiu que requeriria agraïments a cada un dels que ho ha fet possible, i que ara vull donar-los conjuntament.

La segona, si em permeten, és la de dir-los que, amb tota probabilitat, aquest serà el darrer acte públic en el qual m’adreço com a president de l’empresa municipal PUMSA. Encara que no s’ho creguin, potser, els he de dir que ha estat un plaer, ha estat també una font d’aprenentatge (mai no s’ha de perdre la voluntat d’aprendre) i un honor treballar amb magnífics professionals i empreses. Espero no haver espatllat massa coses i, sobretot, passar el testimoni a un nou corredor que tingui coratge i molt clar, com hem tingut, on és la meta.

Bon dia.

[Vegeu també els posts  El Rengle creix, A punt per fer empresa, 2010, l'any del TecnoCampus i Fer empresa al Rengle.]

Fotos: El Punt i Capgròs. Vídeo: Clara films.

Vegeu cròniques a Capgròs, El Punt, Mataró Notícies, m1tv.

Fisas, Sartorius i Líbia

Creo que desde la pésima intervención en Somalia, la inacción en Ruanda y el retraso en Bosnia, hemos aprendido bastante en este periodo de transición en cuanto a acciones militares que tienen un componente de apoyo humanitario. Al menos existe un debate de fondo para diferenciar lo que es estrictamente humanitario de lo militar. En Libia, por ejemplo, no es la distribución de ayuda humanitaria lo que es causa de controversia, sino una acción propiamente militar destinada a frenar el avance de las tropas de Muamar el Gadafi y reducir su capacidad de ataque aéreo.

Lo paradójico es que no podríamos proporcionar seguridad (y apoyo humanitario) a la población de Bengasi, para poner un ejemplo, sin antes reducir la capacidad militar de Gadafi, y eso no se consigue con inacción, ni con medios diplomáticos, ni con fuerzas no violentas de interposición, al menos tal como están las cosas. Guste o no, hay que emplear una fuerza, limitada a lo estrictamente necesario, eso sí, que solo pueden ofrecer las fuerzas militares. Y como viejo objetor de conciencia asumo las contradicciones de plantear salidas realistas.

Vicenç Fisas, fragment de "La izquierda y la intervención militar en Libia", a El País, 21.3.2011

En Libia se está interviniendo in extremis, con la legalidad internacional y la razón. Será un duro combate en el que a nuestra exclusión aérea se tendrá que sumar la exclusión de Gadafi por los propios libios, con ayuda. Con Gadafi no habrá paz ni estabilidad, sino todo lo contrario. La no intervención habría supuesto un desastre. Gadafi habría masacrado a los opositores y el mensaje hacia el mundo árabe, que lucha por un futuro mejor, habría sido muy negativo.

Otros dictadores del área habrían sacado sin duda, las oportunas consecuencias: reprimir violentamente, con armas de fuego, a manifestantes pacíficos no tiene consecuencias. Es de esperar que esos dictadores saquen la conclusión opuesta. No se trata de invadir Libia, ni de quitar o poner gobiernos. Pero evitar que ciudadanos indefensos sean liquidados en masa entra dentro de la obligación de proteger y si con esa protección se logra que los propios libios conquisten la libertad habremos alcanzado los dos objetivos.

Nicolás Sartorius, fragment de "No seamos ni lentos ni tacaños", a El País, 21.3.2011

El Verdet, madur

Dimarts vam visitar el que ha estat la segona fase de la reurbanització del sector del Verdet. Vaig parlar del seu inici aquí i de la finalització de la primera fase aquí. I encara no hem acabat. Al sector del costat, la iniciativa privada podria iniciar en breu una nova obertura de carrer amb les construccions que falten fins enllaçar-ho a les portes del barri del Palau. I al de sota encara hi falten nous habitatges de protecció pública i un equipament. però aquesta fase ha estat decisiva per comprovar vàries coses.

En primer lloc, que la crisi, i també la crisi immobiliària, pot enfrontar-se perfectament amb l'emprenedoria, la valentia i el nas de bons professionals, amb projectes clars. En segon lloc, que l'urbanisme de microcirurgia és fonamental per refer la ciutat, per donar¨continuïtat urbana als seus teixits obsolets i per reconvertir els usos, fent-los mixtes, per guanyar nova competitivitat. En tercer lloc, que la dignificació urbana és és una  base (no l'unica, però sí una de fonamentel) per la dignitat de les persones en una ciutat com la nostra. Alguns contrastos d'aquest indret, construït a batzegades en diferents èpoques, ens ho assenyalen amb contundència.

Aquí ho teniu. Una feina feta més.

Passant comptes

És el que cal fer quan s'acaba la feina del mandat. Sense escarafalls i amb austeritat, com és el cas. Us recomano que visiteu el web on l'Ajuntament de Mataró exposa quina és la tasca del mandat que ara fineix. I, especialment us recomano el mapa de Google on s'han geolocalitzat totes les actuacions. Ja em direu.

Les oblates i Benet Serra

1. Dissabte a la tarda, Mataró celebrava el 200 aniversari del neixement de Josep Mª (Benet) Serra i Julià, monjo benedictí que acabà essent bisbe de Perth (Austràlia) i que, després, fundà la Congregació de les Oblates del Santíssim Redemptor. La vida de Benet Serra és impressionant. En feren referència ben documentada tant el prior de Montserrat Joan Carles Elvira, el prevere Jaume Brufau, com, especialment, el pare claretià Antonio Betella. Impressiona el tremp en què es prengué la missió d'anar a les antípodes en un segle XIX àvid encara de cristianització 'més enllà' dels límits de la cultura. Però impressiona molt més la decisió d'optar pels més pobres dels pobres, en aquest cas les dones abocades a la prostitució abonada pels conflictes de la societat d'aleshores.

2. En aquest sentit, fou tota una lliçó de realitat (de realitat encarnada) el que féu la Gna. Luísa del Pozo, superiora general de la Congregació. Sense pèls a la llengua, la germana aportà testimonis d'algunes de les dones que han atès, demostrant la rabiosa actualitat d'aquesta xacra. Però, sobretot, mostrant la inèdita perspectiva que ofereixen aquestes dones davant una realitat on sempre, sempre, són objectes. Objectes de la seva explotació, és clar, i objectes passius d'un debat on tothom hi entén molt i ningú no fa res, el de la prostitució. Les oblates les posen al lloc del subjecte, les fan parlar, les fan esdevenir persones, i s'allunyen d'un judici que no els pertany.

3. El debat de la prostitució, a Mataró, ha estat justament així d'oblidadís. Una llicència atorgada segons la normativa vigent (feta pel Govern de la Generalitat amb la signatura de qui ara el presideix) ens obligà de concedir una llicència d'un prostíbul de grans dimensions. I ha estat després d'una sèrie de mesures normatives pròpies que podem donar pràcticament per impossible la seva obertura. Entremig, moltes esquinçades de vestidures i molt de soroll, moltes ganes de polititzar el tema i cap altra solució sobre la taula. Molta hipocresia. I algun discurset moralitzador que fa riure, per no plorar.

4. La tasca d'aquestes monges, la dels seus col·laboradors i, òbviament, del seu mataroní fundador és Església. L'objecte del seu impuls interior és el rostre de Jesucrist, fet prostituta. La seva guia no coneix massa normes, és l'Evangeli. Ho dic perquè hi ha un gran silenci sobre aquesta dimensió de l'Església. Un silenci espès, rera el soroll dels vodevils de la Conferència Episcopal o els culebrots dels abusos sexuals. L'acte de dissabte era públic. Em consta que s'havia convidat tots els mitjans de comunicació. I tan sols un s'hi interessà, malgrat que la sala s'omplia de gom a gom... Ens ho hem de fer mirar. Tots.

5. L'Alcalde, emocionat, em comentava tornant de l'acte que aquests esdeveniments fan que siguem millors persones, que ens alegren el dia. De cop, tot té sentit. També el mal, és clar, també el silenci espès. El sentit que penetra al cor i que redescobreix les persones que hi ha entre 'la gent', entre les putes, entre nosaltres.

El rostre de marbre

Miro el rostre de marbre. Està dient-me
que la terra promesa és la mort.

Joan Margarit, "Aniversari amb estàtua" (fr.), a No era lluny ni difícil. Ed. Proa, Barcelona, 2010, p. 83.

Poder malalt

Además Owen desarrolla una teoría propia sobre la borrachera de poder que padecen algunos dirigentes y bautiza esa dolencia como hybris, siguiendo la voz griega. Según Esquilo, los dioses envidiaban el éxito de los humanos y mandaban la maldición de la hybris a quien estaba en la cumbre, volviéndolo loco. La hybris es desmesura, soberbia absoluta, pérdida del sentido de la realidad. Unida a un fenómeno bien estudiado por los psicólogos y denominado "pensamiento de grupo" (según el cual un pequeño grupo se cierra sobre sí mismo, jalea enfervorecidamente las opiniones propias, demoniza cualquier opinión ajena y desdeña todo dato objetivo que contradiga sus prejuicios), las consecuencias pueden ser catastróficas. Owen ofrece varios ejemplos de hybris, aunque el más logrado es el retrato de la chifladura a dúo de Blair y Bush con la guerra de Irak.

Rosa Montero a "Este cuerpo nuestro que nos mata", a El País, 29.1.2011

Per Mataró, amb Mataró *

El que teniu a les mans és el darrer dels butlletins municipals que corresponen al mandat 2003-2007 que ara s'acaba. Al número anterior intentava sintetitzar el balanç d'un mandat ple de canvis, recordeu, en la línia de fer una ciutat més cohesionada, de preparar-la pel futur i de fer créixer la nostra autoestima com a mataronins. En aquest número hi ha un bon apartat per donar compte de la feina feta aquests anys.

El Grup Socialista ha contribuït al Govern de Joan Antoni Baron de forma decisiva. Ho hem fet pensant amb la ciutat, per damunt de tot, per la ciutat i la seva gent. Tots els nous serveis, les noves infraestructures, els nous equipaments i les millores assolides fan d'avui una ciutat més ben dotada, amb més oportunitats per viure-hi i preparada per sortir de la crisi amb força, apostant per la innovació a tots els nivells.

Això, però, no seria res si no haguéssim comptat amb la col•laboració i el lideratge del conjunt de la societat, que és la veritable protagonista del nostre municipi. Mataró ha d'excel•lir perquè té entitats ciutadanes fortes, perquè té empreses competitives i valentes, perquè cada dia es lleven milers d'homes i dones valentes disposades a donar el millor d'elles mateixes. És el clima de confiança, d'una banda, i la dotació de bons serveis i infraestructures, de l'altra, el que la política ha de fer perquè sigui el conjunt dels mataronins els que hi guanyin de veres. Esperem haver complert amb la confiança que ens van dipositar els ciutadans.

D'aquí a dos mesos, una nova convocatòria a les urnes haurà de decidir la composició del nou Consistori. Els socialistes, amb Joan Antoni Baron al capdavant, sabem que aquests temps no són pas senzills i que, fins i tot, les solucions polítiques als problemes que tenim generen desconfiança. L'esforç que ens sembla que cal fer, doncs, a partir d'ara, alhora que de tenir el coratge i la il•lusió per assolir horitzons ambiciosos per la ciutat, també ha de mostrar-se encara més auster en les formes, amb la feina ben feta i, especialment, amb la confiança mútua que junts, i només junts, podem portar Mataró cap aquests objectius.

* article que signo com a portaveu del Grup Municipal Socialista al butlletí MesMataró corresponent a març de 2011

L'hora de les oportunitats

Us exposo les dades de la jornada de treball pel programa electoral que els socialistes celebrarem aquest dissabte dia 19 sota el títol "L’hora de les oportunitats. Som-hi". Es farà al Centre Cívic de Pla d'En Boet (c. Juan Sebastián Elcano 6, Mataró) i és oberta a tothom qui vulgui (vegeu Facebook).

Diu Joan Antoni Baron a la presentació que "Si creus que Mataró és ple d'oportunitats, si no et resignes a la crisi, si vols parlar-ne amb sinceritat, si creus que val la pena el futur, si tens una idea al pap... ara és l'hora. Volem compartir les reflexions, recollir les propostes i parlar amb tu del que ens importa. Ens acompanyes? Som-hi".

Aquest és el programa:

11:00 Benvinguda

11:15 MATARÓ, CIUTAT D'OPORTUNITATS CONTRA LA CRISI, amb

· Joan Trullén, director de l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona · José Luis de la Cruz Leiva, investigador de l'Àrea de Processos de Sostenibilitat de l'Observatori de la Sostenibilitat a Espanya.

· debat obert

13:00 MATARÓ 2020, COM ENS L'IMAGINEM?

· Presentació i debat dels grups de treball amb independents i experts que ha coordinat Ricard Coma, professor.

14:30 DINAR (amb tertúlia de sobretaula)

· Restaurant "Ca la Rosa". C. Miquel Biada 10, Mataró.

16:00 TREBALL DE GRUPS

· Idees pel programa electoral de 2011

18:00 POSADA EN COMÚ DEL TREBALL DE GRUPS

18:30 CLOENDA amb

· Joan Antoni Baron, Alcalde de Mataró i candidat a la reelecció

Si us hi voleu inscriure, truqueu ja al 93 790 49 00 (tarda) o envieu un missatge a mataro@socialistes.cat. El dinar és opcional (11 €) i cal indicar si us hi apunteu en el moment de la inscripció.

Els pobres i nosaltres

La revista Forbes acaba de publicar su lista anual de las personas más ricas del mundo. (...) El factor crítico del éxito de muchos de estos multimillonarios es el Estado, y no el mercado.

(...) El ensayo más interesante que he leído en mucho tiempo (...) se llama Poor Economics y sus autores son Abhijit Banerjee y Esther Duflo, dos profesores del Instituto Tecnológico de Massachusetts. (...).

Los autores (...) son escépticos frente a afirmaciones no sustentadas en datos verificables y son obsesivos en obtener información directamente de los protagonistas del libro: las personas que ganan (y deben vivir) con un dólar al día. Banerjee y Duflo recurren a estadísticas, observaciones, entrevistas y a experimentos controlados que someten a pruebas empíricas las presunciones que se tienen sobre las causas de la pobreza o en las que se basan las políticas gubernamentales destinadas a ayudar a los pobres. Su mensaje central es que estas políticas muchas veces fracasan porque se fundamentan en suposiciones erradas con respecto a los pobres, sus circunstancias y su conducta.

(...) Los datos que Banerjee y Duflo recogieron en 18 países revelan que la comida representa entre el 36% y el 79% del consumo de los pobres que viven el campo, y entre el 53% y el 74% de quienes viven en las ciudades. Y por cada 1% de aumento en sus ingresos, solo el 0,67% lo consumen en comida. Y ese aumento no se destina a obtener más calorías, sino calorías que saben mejor: "Los pobres gastan el 7% de su presupuesto total en azúcar, que como fuente de calorías es más caro que los granos y carece de valor nutricional". (...) Cada año mueren 9 millones de niños antes de cumplir cinco años y, de estos, uno de cada cinco muere de diarrea. Son los hijos de quienes viven con un dólar al día. Muchas de estas muertes podrían ser evitadas si se usaran más ampliamente soluciones de rehidratación oral, cuyos ingredientes básicos son sal y azúcar. Sin embargo, esto no pasa. En la India, un tercio de los niños menores de cinco años con diarrea nunca recibe rehidratación oral.

(...) Su conclusión es que la conducta de los pobres responde a incentivos, depende de la información que tienen (con frecuencia insuficiente o errada) y al muy racional manejo que hacen de los enormes riesgos que enfrentan.

No; no son distintos del resto de nosotros. Pero hasta ahora los hemos tratado como si lo fuesen. (...)

Moisés Naím, fragments de "Lea este libro" a El País, 13.3.2011

Nova etapa, amb il·lusió

Avui ho he comunicat a la Comissió Executiva del meu Partit a Mataró, de la qual en sóc Primer Secretari, i hores d'ara, quan es pengi aquest post, ho explico als mitjans de comunicació: no aniré a la candidatura del PSC a les Eleccions Municipals que s'han de celebrar aquest 22 de maig. Després de 20 anys (20!) de regidor (i quatre més que ja apareixia la meva cara quasi adolsecent a la propaganda electoral) he pres aquesta decisió. Ho he pensat moltes vegades (de fet, a cada final de mandat), però ha estat en aquest quan la idea ha anat prenent força, ja fa temps. N'he parlat força amb les persones de la meva més estricta confiança política i personal, de manera que la decisió ha estat dialogada i compartida, ni precipitada ni amb cap altre trasfons.

Els motius per arribar fins aquí són diversos. En primer lloc, de caràcter personal. Tinc 42 anys. N'he passat 20 d'electe local amb dedicació quasi absoluta; tinc ganes de fer altres coses que amb la meva edat puc afrontar amb certa perspectiva. I el temps passa ràpid. En segon lloc, de caràcter polític. Ja he dit en alguna altra ocasió que una de les coses que he pretès fer, en tant que dirigent polític, és portar més persones, i 'noves', a prendre compromís polític, a 'estirar-los' cap amunt. En conseqüència, bé ha d'arribar el dia que calgui 'fer lloc' i donar pas un mateix. M'agrada ser en un Partit on prima el 'passa tu primer' (que ha estat tan generós amb mi) que el 'treu-te tu per posar-m'hi jo'. Vull seguir sent d'aquest Partit i ara em toca fer-ho a mi, com abans han fet d'altres dels que he après molt i admiro.

Aviat sabrem la llista que presentem a les properes eleccions. Si s'aprova la proposta que presentarem, us puc assegurar que deixo molt bon relleu: persones preparades i competents, representatives i amb capacitat de lideratge. Són la prova que hem fet bé aquesta feina i que he fet bé de donar aquest pas. És la meva llista.

Mireu, no deixo la política. Sóc Primer Secretari del PSC de Mataró i tinc previst, almenys, acabar el mandat que expira al proper Congrés, a la tardor. Tinc moltes ganes de treballar a fons per guanyar aquestes eleccions i fer, amb la majoria, de nou, Baron Alcalde. També tinc moltes ganes de participar al procés precongressual del meu Partit: hi tinc moltes coses a dir i, sobretot, vull que Mataró hi vegi una oportunitat per refer del projecte amb la perspectiva d'una nova majoria socialista. El moment és complicat, sí, però ple d'oportunitats pels que volem un món més just i més lliure, que per això sóc socialista. Es tracta de buscar-les i hem de ser quants més millor. En això dedicaré els propers mesos. A això s'ha de dedicar el Partit que m'aprecio i m'estimo i pel que penso lluitar sempre.

I tampoc no deixo la meva vocació de servei a la ciutat, que també m'estimo. Era molt jove, però abans de ser regidor ja havia participat en força mogudes. Ho he fet una mica essent també regidor i ho seguiré fent quan ho deixi de ser. Tampoc la passió per Mataró i la seva gent es pot esborrar. I m'agradaria tornar-li amb escreix el que la ciutat m'ha donat: he conegut experiències magnífiques i persones meravelloses.

Us he de dir que tinc sentiments molt positius, aquest vespre. Per la satisfacció de la feina feta a través de la tasca col·lectiva dels governs on he estat, on he volgut contribuïr-hi, modestament, amb sentit comú, rigor, esforç i valentia. No sé si ho he aconseguit, però els balanços dels governs on he estat són -això sí- molt positius. Hem fet un gran canvi a Mataró i n'estic molt orgullós.

L'altre sentiment és el d'agraïment. Als dos alcaldes (Manuel Mas i Joan Antoni Baron) que van tenir la temeritat d'integrar-me al seu equip i dels que he après tant. Als meus companys regidors, amb els que hem fet equip. Als regidors d'altres partits, especialment amb els qui hem governat, dels que he après el sentit de la lleialtat. Als meus companys del PSC, dels que noto l'apreci i el suport. Als treballadors de l'Ajuntament, veritables artífexs de l'eficàcia, quan hi ha estat. I als ciutadans, que han estat el centre de les polítiques que m'ha tocat desenvolupar.

També voldria demanar disculpes pels desencerts, les badades, les conseqüències no desitjades dels milers de decisions que he pres. També sé que són moltes.

Finalment, dos sentiments més (i acabo): el desig de coratge pels companys que sí que formaran part de la candidatura: els caldrà per aquests temps difícils. Em tenen al seu costat. I dir-vos que em fa molta il·lusió (i una mica de vertigen), com sempre que començo alguna cosa, iniciar aquesta nova etapa de la meva vida. No ho dubteu gens.

Foto: Mataró Ràdio

Diàlegs russos *

Les avantguardes revolucionàries envelleixen molt ràpid. Caixafòrum ens presenta aquests dies una exposició produïda conjuntament amb la Royal Academy of Arts de Londres i la Col•lecció Costakis de Tessalònica que combina fonamentalment tres elements. D’una banda, fotografies antigues i maquetes d’edificis soviètics dels corrents innovadors des de l’inici de la Revolució fins ja consolidat l’estalinisme, el 1935, amb clares influències de Le Corbusier (que en signa alguns) i l’avantguarda pictòrica russa. De l’altra, fotografies dels darrers quinze anys a càrrec de Richard Pare que mostren l’estat actual d’aquests edificis, la majoria d’ells amb un estat lamentable. I en tercer lloc, la col•lecció grega presenta les seves peces pictòriques i escultòriques del corrent artístic esmentat, liderat per Malèvitx, Ródtxenco i altres. Aquest diàleg entre l’arquitectura i l’art, entre el passat i el present (o entre el futur i el que n’ha quedat) i, especialment, entre la plasmació dels ideals revolucionaris i nosaltres, pobrets, és el més interessant que ens proposa.

L’avantguarda russa (constructivisme, suprematisme...) pretén que el món comença aleshores (això que ara en diem adamisme). És una mena de món nou propi de l’home nou revolucionari. Davant el passat icònic i tràgic rus, s’imposa un art sense rostres ni figures. A partir dels avenços tècnics, s’innova amb el joc de les dues i les tres dimensions alhora que es dialoga amb l’arquitectura. Lluny del paisatge dur i pietós, presó rural de l’ànima russa, regnen les noves formes geomètriques que descobreixen el nou ordre científic del món. Ben aviat es veurà que ni el món és tan nou, i que l’home experimenta presons tan o més dures de les que creia alliberar-se. Fins i tot Stalin inicia, a mitjan dels anys 30, un procés de revisió i purga de les avantguardes i propugna un retorn a la figuració, a la litúrgia, a la iconofília, però al servei del règim comunista.

El vaivé descrit és el de la mateixa tensió que viu l’home de sempre, i que l’art llegeix en forma de corrents: una tensió entre l’ordre i el desordre, entre les passions i la raó, entre els mites i la ciència, entre la privacitat i allò comú, entre la llibertat i el deure i, especialment, entre l’ideal i la contingència. La iconoclàstia de l’avantguarda, com ara els talibans, errava en tallar l’atavisme, en prescindir de l’”encarnació” imprescindible en tot projecte utòpic i, per tant, assumir-ne la seva imperfecció radical. Però la iconofília soviètica errava de nou en substituir el paper de la religió (ergo, de la llibertat) i en escapçar el necessari diàleg que, també, l’art ha de tenir amb l’ignot.

* article per a la revista Valors de març de 2011
• L’exposició “Construir la revolució; art i arquitectura a Rússia 1915-1935” és al Caixafòrum (Av. F. Ferrer i Guàrdia 6-8, Barcelona) fins el 17 d’abril

L'error més gran

M'he anat quedant sol com tots aquells
que mai no han estimat els seus errors.
De jove, el més gran dels que vaig fer
va ser no imaginar-me que aviat
vindrien crueltats desconegudes.

Joan Margarit, "L'hora més greu" (fr.), a No era lluny ni difícil. Ed. Proa, Barcelona, 2010, p. 63.

Llocs de culte a Mataró

(esquema de la ponència presentada dimecres passat a Saragossa, en una trobada organitzada per la Direcció Gral. de Participació Ciutadana del Govern aragonès, amb tot l'afecte).

La experiencia en gestión de los lugares de culto del Ayuntamiento de Mataró

2º Encuentro Formativo ”Cuestión pública y hecho religioso”
Zaragoza, 9 de Marzo de 2011



1. Mataró y la inmigración



• Ciudad de 123 mil habitantes (2010) / 102.000 en 2002

• 21.600 personas de origen extranjero, 17,4% (2010) / 9000 en 2002, 8,2%

• Pasado industrial (textil), presente diversificado, futuro innovación y servicios

• Crecimientos netos sobre 2000 personas/año, procedentes íntegramente de la inmigración extracomunitaria en los últimos 10 años (tendencia concluida?)

• Alta concentración en barrios extremos E/O, nacidos de la ola inmigratoria de los años 60

• Origen: Magreb, África Subsahariana, China, América latina.

• Ocupación principal: Construcción (magrebíes); Campo (Subsaharianos), Servicios (latinoamericanos y chinos)

• Alta tasa de paro

• Mapa religioso (no católico)

o 4 mezquitas (3 en polígonos industriales)

o 16 de cultos protestantes (1 chino)

o 1 budista

• Marco político

o Gestión: Servicio Municipal de Nueva Ciudadanía desde 1999 (mediación, concertación, coordinación de las políticas transversales…) dependiente del área de Presidencia.

o Planificación:

 Plan Para la Nueva Ciudadanía desde 2003 (con pacto político unitario y comisión de seguimiento), rubricado en cada mandato municipal

 Plan Integral de Rocafonda (1997) / Plan Integral de Cerdanyola (2002)

o Normativo / interadministraciones: Convenio con el Mº de Trabajo (desde 2005); Ley de Barrios (2004); Ley de Acogida (2010); Ley de Centros de Culto (2009)

o Participación: Consejo Municipal para la Convivencia (1996?); convenios para el desarrollo del Plan para la Nueva Ciudadanía



2. El Pacto (y Plan) para la Nueva Ciudadanía



• Unidad política (PSC, CiU, PP, ERC, ICV y CUP) y social, con seguimiento periódico y evaluación de resultados / observatorio

o Concertación política. Comisión de seguimiento

o Concertación social: Consejo de la Convivencia

o Concertación técnica: comisiones técnicas y de convenios

• Interdepartamental (únicamente servicio propio con mediación intercultural y algunos programas)

• Cooperación con la sociedad civil (programas de sensibilización, coordinación con escuelas)

• Programas educativos, de sensibilización, de acogida (derechos y deberes), de mediación…

• Pto: 750.000 euros (103.850 son aportaciones propias).

• 120 actuaciones

• 200.000 euros por convenios con 14 entidades ciudadanas (Annour, Al-Aouahda, Omnium, Caritas, Xerinol.la, etc.)

• 13 trabajadores de perfiles y orígenes diversos (gambiano, senegalés, marroquí, chino)





3. Convenios con las 2 entidades musulmanas



• Precedentes:

o Acuerdo político

o Conflictos vecinales por la instalación de mezquitas (caso Premià de Mar, a 10 Km de Mataró)

o Interlocución con entidades culturales solventes, representativas y sensibilizadas

o Incipientes problemas en 2 bajos por la afluencia creciente de fieles y las dificultades objetivas en un bloque de viviendas

• El Ayuntamiento se compromete a buscar una ubicación nueva para el previsible crecimiento de estos 2 centros

o más que mezquitas

o zonas industriales próximas… ahora con nuevas necesidades de expansión

o de alquiler a propiedad

• Otros

o Escolarización

o Aprendizaje de las 2 lenguas oficiales

o Regulación de las condiciones laborales de los imanes

o Interlocución con el presidente, no con el imán

o Actividades culturales de conocimiento del entorno

o Participación ciudadana (en el Consejo, en las fiestas del barrio…)

o Seguimiento



4. Retos



• La diversidad religiosa, más allá del hecho migratorio

o Grupo de trabajo interreligioso?

• Cambio de paradigma respecto al hecho religioso

o Hecho positivo

o Superar prejuicios

o Integrar el hecho religioso en las políticas públicas

o Modelos de gestión local del hecho religioso adaptado al territorio

• Usos no previstos. P. ej: entierros

• Superar polémicas: P. ej: burka

• Ley de cultos y Reglamento.

o El nuevo Gobierno (CiU) quiere modificarla

o Clarificar plazos respecto a los planes urbanísticos 8demasiado intervencionista)

o Papel de los ayuntamientos

o Dificultades ante el mapa religioso real (subcomunidades?)

o Etc..

La carta del cinema al Facebook

Amb The Dark Knight (El cavaller obscur) la Warner ha començat aquesta setmana als EUA a llogar pel·lícules a través de Facebook (vageu notícia). Així, a més de poder veure-la des de casa (a l'ordinador, al dispositiu mòbil o a la pantalla de TV connectada al teu ordinador), s'obre un munt de possibilitats per a la interacció, els comentaris, les relacions en xarxa ...i els negocis.

Curiosament, les possibilitats de bolcar continguts de cinema als dispositius electrònics, que incrementa les possibilitats de negoci, com dic, aprofitant l'increment d'aquests dispositius al mercat mundial, decreix l'assistència als cinemes tradicionals que, després del boom festiu que els incorporava als circuits d'oci de les grans superfícies, ha baixat ostensiblement. Les darreres polèmiques al voltant de la Llei Sinde vénen, sobretot, d'aquesta contradicció i de la falta de regulació d'aquests nous suports que protegeixin els professionals vinculats a aquest procés creatiu.

No sé què passarà els propers anys, però sí que sé què passa ara. I el lloc de la creació cinematogràfica, avui, o s'adapta als nous formats que el mercat exigeix o té perills molt grans al seu damunt. Molt obscurs. Mirem, doncs, d'aprofitar les possibilitats. En un món embolicat entre els endolls dels gadgets que usem, necessitem com mai els continguts, el bon cinema. Cal jugar aquesta carta.

Entitats socials d'Església

Per conèixer-se i donar-se a conèixer s'organitza la primera “Jornada Entitats Socials d’Església al servei dels desafavorits”. Es farà aquest dissabte 12 de març al Col·legi dels Salesians d’Horta, a Barcelona (vegeu notícia a CatalunyaReligio.cat). A la llum (?) de la crisi econòmica que estem vivint, encara es fa més evident la necessitat de l'enorme xarxa d'atenció social que organitzacions vinculades d'alguna manera o altra a l'Església catòlica, sense la qual el país, senzillament, no aguantaria. Tres reflexions ràpides a rel d'aquesta trobada.

1.  El primer que ens ve al cap és que, efectivament, hi ha encara moltes necessitats per cobrir, moltes persone per atendre, moltes realitats precàries i fràgils que la societat crea o no sap, o no pot, resoldre. Aquesta és la primera mirada que cal fer: el món tan evolucionat com sembla és terriblement injust i aboca moltes persones a la pobresa o a la solitud.

2. La segona reflexió és si cal apostar per enfortir les entitats assistencials o més aviat per completar l'Estat del Benestar. A parer meu, aquesta dicotomia és falsa. Falten les dues coses, i que es complementin. Benet XVI feia una interessant reflexió a la seva primera encíclica. Fins i tot el dia que totes les necessitats materials estiguij cobertes, sempre hi haurà solitud i sempre, per tant, la resposta cristiana, és a dir, d'amor. A més

El Estado que quiere proveer a todo, que absorbe todo en sí mismo, se convierte en definitiva en una instancia burocrática que no puede asegurar lo más esencial que el hombre afligido —cualquier ser humano— necesita: una entrañable atención personal. (...) La afirmación según la cual las estructuras justas harían superfluas las obras de caridad, esconde una concepción materialista del hombre: el prejuicio de que el hombre vive « sólo de pan » (Mt 4, 4; cf. Dt 8, 3).

Benet XVI Deus caritas est (28), 2006

3. Finalment, aquesta ocasió ens permet de veure l'Església en la seva real dimensió. A quinze dies de l'elecció de Rouco i les seves pors, enmig de debats intel·lectualíssims sobre la laïcitat o escridassades televisives a costa d'abusos sexuals, l'Església dóna testimoni d'una realitat molt més àmplia, més autèntica i, amb tota seguretat, més amagada que qualsevol altra. S'ha d'aprofitar. 

Baron a "Tribuna Municipal"

Us recomano que llegiu l'entrevista que la revista Tribuna Municipal fa a l'Alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron. L'Alcalde destaca, només en començar, el moment que viu Mataró: 

En estos momentos lo que más preocupa al Gobierno de Mataró es llevar a cabo los proyectos destinados a estimular la economía de la ciudad, promover la cohesión y el bienestar social. Nos hemos marcado como prioridades del 2011: la promoción social de las personas, las ayudas a las dependencias, la educación, las políticas activas de ocupación, la cultura como polo de atracción, la vivienda y los servicios básicos de seguridad, transporte y limpieza. El paro y las consecuencias que ello conlleva a las personas que se han quedado sin empleo nos preocupa en gran medida, por eso trabajamos por las apuestas estratégicas para el futuro de la ciudad: el parque científico y de la innovación TecnoCampus Mataró-Maresme, la apuesta más grande que ha hecho nunca esta ciudad y que ha de ser el motor que cambie nuestra economía; el centro de negocios del Rengle; o la futura implantación de El Corte Inglés, que conllevará más de 1.000 nuevos puestos de trabajo y será una locomotora comercial para el entorno. 

Melcior de Palau torna

Divendres passat em va tocar presidir un emotiu acte públic de signatura del conveni que l'Ajuntament de Mataró ha signat amb la Tona Cruzate, hereva d'un important fons de Melcior de Palau i Català, prohom mataroní de la Renaixença, alhora que fou un important enginyer i literat. El conveni diposita a l'Arxiu Municipal molt bona part d'aquest llegat, que l'està catalogant i el posa a disposició dels estudiosos. El seu quadre, que reprodueixo, forma part de la galeria de mataronins il·lustres a la casa Consistorial.. Sempre penso que, a la nit, aquells senyors tan tocats i posats salten del quadre i passegen com fantasmes per la nostra Casa Gran. Potser Melcior de Palau s'escapà una mica abans divendres.

Entre moltes aportacions d'interès, li cal agrair que, amb Emili Cabañes, dissenyés un potent Pla de l'Eixample mataroní. Pla que, potser des dels romans, fou la primer aportació local a l'urbanisme, és a dir, a la projecció sobre el sòl de les ambicions, les amenaces i la destresa prospectiva dels homes de ciències i lletres del nostre segle XIX, tan convuls, tan fecund.

L'acte fou complementat amb una excel·lent conferència de l'historiador (alhora que important jurista, militar i investigador) Antoni Martí i Coll, que viu avui a la casa que fou de Melcior de Palau, a la Riera. No me'n vaig estar de dir que un home savi com ell (pels que seguim els Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria o hem anat conservant les publicacions que ha anat fent sobre la histporiografia local, amb premis, des de fa molts anys) no havia esta massa prolífic en aparicions públiques, almenys els darrers anys. Em dobla l'edat, segons em va dir, però crec molt sincerament que la seva precisió, la seva extensa documentació, la seva ironia i la seva visió sobre el nostre passat ens cal força.

Va ser, doncs, un acte d'orgull pels mataronins. Per la generositat de la Tona i la seva família, pel descobriment de nous elements d'un passat que ens explica per què hem arribat fins aquí i per l'emmirallament necessari, avui, de figures com Melcior de Palau.

Eva a Abissínia

Us recomano l'exposició de fotos d'Eva Casado al Casal Aliança de Mataró. Organitzada per l'Associació sant Lluc per l'Art, i després d'una anterior sobre tuaregs a càrrec de Manuel Contreras, ens acosta de nou a l'exotisme de l'Àfrica. Una de les conseqüències de les crisis, a Occident, acostuma a ser justament la de fixar-se amb els exotismes contemporanis. Com si, emmirallant-nos-hi, busquéssim el que ens falta, o sobra, o no sabem veure prou allà on som.

A banda, unes bones fotos de l'artista mataronina demostren fions a quin punt, aquesta excel·lent dibuixant i pintora, és capaç d'obrir-se a noves disciplines. Ja em direu què us sembla.

L'abisme

Cap lògica no pot salvar l'abisme

que hi ha entre dir t'estimo o no dir-ho.



Joan Margarit, "El sol damunt d'un retrat" (fr.), a No era lluny ni difícil. Ed. Proa, Barcelona, 2010, p. 61. Il·lustració. Edward Hopper, Summer Evening (1947).

El català de Pa negre

La premiada pel·lícula Pa negre (Agustí Villaronga, 2010) és recomanable per molts factors. n'hi ha un, però, que encara no he sentit i que a mi em va agradar molt. Consisteix en la recuperació d'un català que tant en dialecte, vocabulari o dicció ja pràcticament no existeix. Als crèdits apareix el rol d'un coach de dicció, de manera que el director ha cuidat especialment aquest aspecte.

Ens pot passar, a catalunya, que mentre creix notablement l'ús i el coneixement de la llengua catalana, ho faci exclusivament en la seva forma dialectal central, que és la que es parla als mitjans públics (i privats) de comunicació audiovisual. La riquesa dialectal del català, especialment  a l'àmbit occidental, és molt silenciada. La no reciprocitat de les televisions autonòmiques del País Valencià i de Catalunya ajuda a aquest oblit. I m'agrada que el film més valorat avui en dia pells cienastes espanyols en faci nn reconeixement explícit, centrat en la parla de la plana de Vic.

Novel·les

La curiosidad me llevó  comprar una de sus novelas, aunque confieso que no he leído ni tres en mi vida. Leyéndola supe de dónde procedía la desgracia de aquel hombre, qué abyectas manos le golpeaban y le echaban de casa.

Luis Mateo Díez, fragment d'"El vecino", a Los males menores, Ed., Espasa, Madrid 2002, p. 132.

Innerarity: el mercat és d'esquerres

Fa uns dies vaig poder assistir al primer dels debats que el PSC ha organitzat per animar a la reflexió sobre el projecte que cal renovar a la tardor. No tinc ni temps ni espai per parlar del conjunt de les intervencions, totes molt oportunes, sinó tan sols d'alguna de les coses que va dir Daniel Innerarity, un dels assagistes més lúcids que tneim a Espanya.

Innerarity va començar defensant les mesures del Govern Zapatero. En contra de l'opinió majoritària en força sectors d'esquerres, que acusen l'executiu espanyol de doblegar-se als mercats financers, Innerarity creu que Zapatero està preservant l'Estat del Benestar justament dels embats que està rebent arreu del món a rel de la crisi. Això és el que subjau de les reformes, especialment dels darrers acords amb els agents socials.

I va dir encara alguna cosa més. Primer, que enlloc de plorar per la pèrdua dels valors o per la primacia dels dels altres, cal cercar en la societat actual on són les oportunitats de reforma, que no són on eren abans. I n'hi ha moltes. segon, que el ercat és un invent socialdemòcrata i que s'ha de defensar. Precisament, regular els mercats vol dir que funcionin millor com a tals, evitant situacions de monopoli o desigualtat.

Em va agradar el to, els reptes que plantejava, la defensa sense embuts del lloc del progrés en la convulsió política i econòmica actual. sense embuts i sense complexos. I també sense estar a la defensiva. El moment és nostre.

Llavis

I els llavis d'ella ara són ganivetades

Enric Cassasses, D'equivocar-se així; Ed. 62 / Empúries; Barcelona 1997 p. 45.  
Foto: Fanpop.

Creure és això

No sóc massa diferent als altres i, per tant, a mi també m'ha impressionat i emocionat "De dioses y hombres" (Xavier Beaubois, 2010). Érem força gent, diumenge passat a la tarda, cosa estranya al cine i més al cine on vaig anar. Hi havia expectació i el resultat, us ho puc ben dir, hi respon amb escreix. El primer que em va fer pensar és això, justament. Volem històries d'autenticitat i emotives, sí... però solament això? No ho crec... El buit de sentit de la nostra cultura o, més aviat, les dificultats objectives del ritual o els relats de sentit que hem heretat en fer-se presents dins el nostre llenguatge generen un dèficit. No tan sols lingüístic (què és Déu, per exemple) sinó sobretot del tast d'eternitat, de l'experiència meta-històrica, de vida més profunda (de tocar un tros de Déu, per exemple).

La segona cosa que vaig pensar és sobre l'actualitat de la vida contemplativa: uns monjos abocats al poble que han triat servir, a l'Algèria violenta dels anys noranta, fins les darreres conseqüències; que reben la força fent-se febles; que s'enamoren de la petitesa de les persones (incloses les seves misèries més nefastes) postrant-se davant la grandesa del tros de Déu, de plenitud, que cadascú duu a dins. Que ho deixen tot per l'amor, i que experimenten fins on val la pena fer-ho. Que s'estimen també ells, malgrat les tensions. Ara que es parla de falta de vocacions, aquesta descarada defensa de l'amor contemplatiu em sembla el millor argument possible.

Vaig pensar moltes més coses, i més que me'n vindran. Sobre mi, és clar. Sobre aquests països que viuen ara la convulsió de nous canvis i esperances. Sobre l'islam. Sobre la violència. Sobre la providència. Sobre la mort. Sobre... i dins. El film és també com una immensa pregària. Ho mostra molt bé amb alguns dels resos o amb les lectures dels àpats. Especialment, m'agrada -com a pregària, com a símbol eucarístic- l'escena del darrer sopar que la comunitat celebra al seu monestir, la nit abans que la majoria de monjos fossin segrestats (i després assassinats). Obren vi, aquest símbol de la festa i de la sang, i el prenen junts. Somriuen com un tast de la festa de la plenitud, això és la taula parada i el beure -amb el vi- fins la darrera gota de la vida que se'ns proposa. I ploren. Veuen fins on arriba aquest "fins les darreres conseqüències" que tot amor de veres pressuposa. Creure és això, o no és res.

També podeu llegir aquests articles

• Testament Espiritual de Christian de Chergé, prior del Monestir de Tibhirine (Algèria), dos anys abans del seu assassinat (aquí)
• Comentari de Fra Josep Manuel (aquí)
• Articles de Laia de Ahumada, Cori Casanova i Antoni Nello a CatalunyaReligio.cat.
• Article de Raimon Ribera (aquí)
• Article de Mercè Solé (aquí)
• Article de Peio Sánchez (aquí)
• Crítica de Jordi Costa a El Punt
• Crítica  de Carlos Boyero a El País
• Crítica d'Imma Merino a l'Avui
• Crítica (post) al bloc de Judith Vives
• Article al web de monestir de Santa Maria de Las Escalonias (Còrdova), aquí
• Article de Josep Mª Fonalleras a El Periódico
• Article de Ramon Solsona a El Punt
• Article de Joan-Andreu Rocha al Centre d'Estudis Jordi Pujol
• Ressenya a Ecclesia, aquí.
• Article de Peio Sánchez sobre el ressorgiment del cinema religiós al portal Universitaties