Els teus votants

Tu ets els teus votants, més que tu mateix.

Valentí Puig, fragment de "L'estadista", a Altres valls, Ed. Proa. Barcelona, 2010, p. 37.

Entorns Biada

Aquesta és la nova ordenació del sector urbanístic d'Entorns Biada, a Mataró, un cop assumides les prescripcions que la Generalitat de Catalunya imposava a l'aprovació provisional, i després d'un treball d'acostament de posicions amb els propietaris del sector. El resultat el podeu veure detallat en aquesta nota. Jo destacaria una millor posició de la zona verda, davant de la illa protegida del grup Goya (les 'cases barates' dels anys 20) que enllaça molt millor amb l'entrada de la nova escola, ubicada a la nau que es recpera de Can Fontdevila. També destacaria en canvi de gestió en la reconstrcció de la nau de can Fàbregas. Com vam dir, no costarà ni un duro al contribuent; de manera que l'empresa municipal PUMSA farà u concurs per encarregar conjuntament la reconstrucció li l'explotació de la nau.

La llum desconeguda

Yo quiero ver la tarde conocida,
el parque aquel que vimos tantas veces.
Yo quiero oír la música ya oída
en la sala nocturna que me mece
el tiempo más veraz. Oh qué futuro
en ti brilla más fiel y esplendoroso,
qué posibilidades en tu hojoso
jardín caído, infancia, falso muro.
¡Sustancia venidera de la oscura
tarde que fue! ¡Oh instante, astro velado!
Te quiero, ayer, mas sin nostalgia impura,
no por amor al polvo de mi vida,
sino porque tan sólo tú, pasado,
me entrarás en la luz desconocida.

Fina García Marruz, "Yo quiero ver" a Habana del centro 81997) premi Reina Sofia de poesia 2011.

Baron desvirtualitzat

El candidat i Alcalde Joan Antoni Baron va mantenir ahir una trobada amb els seus amics de Facebook. La trobada va servir per vàries coses, sobretot per parlar i explicar-se. Hi havia moltes ganes de xerrar, molta curiositat i força gent poc avesada a tenir l'alcalde a prop... físicament. Un dels avantatges del món de les xarxes, si se sap aoprofitar, és l'obertura del ventall relacional que possibilita, de relacions reals, vull dir. En el cas dels que ens dediquem a la política, que se'ns presenta massa sovint mediatitzats i sempre a través de declaracions més o menys afortunades 8en tot cas, només les 'noticiables'), permet a més una relació de tu a tu, sense intermediaris. Això té coses bones i de no tan bones, però, en primer lloc, és signe del temps. I, en segon lloc, es tracta 'aprofitar a fons les possibilitats de millora de qualitat democràtica i de transparència que suposa.

D'això i de moltes coses més va anar aquesta trobada. La primera. Espero que no la darrera.

En parlen Capgròs, Mataró Notícies i El Punt. I l'àlbum de fotos al Facebook de Glòria Figuerola. I ell mateix.

Innerarity: el mercat és d'esquerres (bis)

Daniel Innerarity ha publicat la intervenció que jo comentava en aquest post (aquí) en un recent article a El País (aquí), del que us en deixo alguns paràgrafs. Bàsic per ajudar a reformular una proposta d'esquerres i democràtica en el marc d'una Europa (i una Espanya) absolutament diferent a la que havia servit per formular anteriors propostes.

(Il·lustració: Gusi Bejer)

Esta sería mi versión del asunto: el Gobierno, que venía de una cómoda etapa de expansión de gasto y extensión de compromisos asistenciales, aplicó inicialmente las medidas keynesianas que recomendaban casi todos y ahora, con mejor conocimiento de la naturaleza de la crisis, consigue realizar unas reformas cuyo objetivo último es salvar el Estado de bienestar en medio de una crisis global sin precedentes.

(...) Convendría que no nos equivocáramos de batalla. El principal problema al que nos enfrentamos es garantizar la sostenibilidad de los compromisos que están en el origen del Estado de bienestar, en un contexto inédito (por la crisis, pero también por las interdependencias que nos vinculan con otros, especialmente con el resto de la Unión Europea). Mientras no se enfoquen así las cosas, las reformas económicas se harán con mala conciencia y la izquierda carecerá del discurso que necesita para convencer de que no está en juego una modificación de los valores que le son propios, sino de las circunstancias en las que tiene que defenderlos (...).

Mi propuesta para elaborar una nueva agenda socialdemócrata parte de revisar la relación que ha tenido la socialdemocracia con la izquierda liberal. Parto del principio de que el mercado es una conquista de la izquierda y la competencia es un auténtico valor de la izquierda, frente a las lógicas de monopolio y los privilegios. Desde este punto de vista, las reformaspara favorecer el mercado (para que funcione mejor, con más capacidad para crear puestos de trabajo, proporcionando oportunidades a más personas, mejorando las condiciones de acceso al mercado de trabajo...) no implican necesariamente más eficacia y menos justicia social. Todo lo contrario: pueden ser de izquierdas en la medida en que reduzcan los privilegios (...).

Hoy día la gobernanza justa de los mercados tiene muy poco que ver con el clásico compromiso socialdemócrata que exigía una fuerte intervención estatal. Insistir en esa estrategia equivaldría a olvidar que muchas veces la regulación excesiva, la protección de ciertos privilegios, un sector público que no beneficia a los más pobres, sino a los mejor situados, todo esto no es solamente ineficaz, sino socialmente injusto (...).

Probablemente estemos saliendo de la era del Estado de bienestar entendido como aquel Estado cuya única fuente de legitimidad era la redistribución y entramos en otra nueva en la que tan importante al menos es la prevención de riesgos sistémicos (...). Este sería el primer desafío de la nueva agenda socialdemócrata: los contratos sociales que tenemos que renovar no nos vinculan solamente a nosotros (a los de aquí, a nuestra generación, a los funcionarios, a los asalariados en general), sino a otros que están medio ausentes (a los de cualquier país de la zona euro, a los jóvenes que todavía no han podido trabajar, a nuestros hijos, a las generaciones futuras).(...).

Lo que propongo es que la renovación de la agenda socialdemócrata surja de esa combinación entre liberalismo (eliminación de las dominaciones en el mercado), socialismo (preocupación por la igualdad) y ecologismo (perspectiva sistémica y de sostenibilidad).

La confrontación entre la izquierda y la derecha no enfrenta ahora a los partidarios del Estado contra los del mercado, sino a quienes tienen más que perder con el fracaso del mercado frente a quienes pueden sobrevivir mejor cuando los mercados no aseguran la igualdad (porque tienen más recursos o porque se saben beneficiarios de una estructura política de privilegios). El mercado es, se mire por donde se mire, un invento de la izquierda

La ruptura civilitzatòria

Todo mito comienza por narrar una crisis. Es Girard puro: la crisis trastoca la unanimidad mimética,la violencia se polariza sobre una sola víctima, inocente –

a partir del cristianismo–, cuyo asesinato restablece el orden social. (...).

Pero desde los años treinta estaba activada una destrucción de los valores de la civilización occidental, y sobre todode la actividad racional. Todo había comenzado con la Primera Guerra Mundial y por el ataque a las estructuras tradicionales dellenguaje que inició el adaísmo. Llegaba a continuación la ruptura civilizatoria, el holocausto traspasó la frontera de lo inconcebible. (...)

La actual forma de nihilismo es el fracaso de la Ilustración, de la visión racional del universo elaborada por el siglo XVIII. En la propuesta de de Vattimo se configura algo así como un cristianismo a lacarta. Cada uno escogerá lo que le venga más a gusto. (...)

El rompimiento civilizatorio busca las líneas de más baja resistencia para invadir y eclipsar lo que de digno tiene la vida humana.

Valentí Puig, "Las esquinas de la razón", al Suplement Cultura/s de La Vanguardia, 13.4.2010.

Foto: Museu d'Història de l'Holocaust de Jerusalem

Dels que no s'ho mereixen

[Demà és Dilluns de Pasqua]

El Pare desitja celebrar la Pasqua eterna dels allunyats, dels pobres i dels marginats, dels exclosos de tota mena, en definitiva, dels que no s'ho mereixen.

Josep Mª Rovira Belloso, Déu, el pare. Ed. Claret, Barcelona, 1999, p. 32.

Il·lustració: Marcos López, Esquina de Barracas, Buenos Aires, Argentina, 2005.

El Sepultat viu

[Demà és Diumenge de Ressurrecció]

Hom hauria de capgirar totes les narracions pasquals, si havia de resumir.les en les paraules de faust: [els apòstols] celebren la ressurrecció del Senyor perquè han ressuscitat ells mateixos. No, ells no han ressuscitat. El temor i l'angúnia que experimenten, i la joia i l'alegria que se'ls desvetlla, consisteix en això: els deixebles han estat marcats per la mort el dia de Pasqua; en canvi, el Crucificat i el Sepultat viu.

Günther Bornkamm, citat al Nou catecisme per adults; Ed. Herder, Barcelona, 1969, p. 165.
Il·lustració: Miquel Àngel Buonaroti,  Ressurreecció (1520-1525), Royal Collection, Windsor.

La carn ressuscitada

[Demà és la Vetlla Pasqual]

Que se trate de la “carne” y de su resurrección parece querer decir que, entre los contenidos de la esperanza cristiana, está también la idea de que el cumplimiento de la redención no está en discontinuidad total con nuestra historia y nuestros proyectos terrenos.

 

Gianni Vattimo, Creer que se cree; Ed. Paidós, Barcelona, 1996. p. 15 (descarregueu-vos el llibre aquí, la cita és a la pàgina 3). 

Il·lustració: Caravaggio, Incredulitat de sant Tomàs, (c. 1601-1602). Potsdam-Sanssoucis, Bildergalerie

 

Redoble

[Demà és Divendres Sant]

No desiste el timbal dentro del pecho,
reverbera en la bóveda del ritmo.
A pesar de su larga voluntad,
del temblor entusiasta de sus golpes,
sé que nunca ha tenido una piel fuerte.
Cada día procuro detenerme
a escuchar un instante los redobles.
Y cada vez aplaudo, por si acaso termina,
la frágil percusión del instrumento,
la música sagrada que acompaña.

Andrés Neuman, "(Concierto frágil)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p.18

Àpat

(Demà és Dijous Sant)

Si el món antic havia somniat que, en el fons, el veritable aliment de l'home -allò pel qual l'home viu- era el Logos, la saviesa eterna, ara aquest Logos s'ha fet per nosaltres veritable menjar, com a amor.

Benet XVI, Deus caritas est (14), Ed. San Pablo, Madrid, 2006, p. 32.

Il·lustració: Emile Friant, Enyor de la infantesa (1897)

Danses de la mort

La doctora Rosa Mª Boixareu, publicava un article a la revista Art Brevis (2009), que edita la Universitat Ramon Llull on ella exerceix, en el que fa un recorregut per l’estat de la qüestió de les danses de la mort, les seves representacions i el missatge significatiu que volen transmetre. Demà passat, Dijous Sant en podeu veure la de Verges i una altra a Rupià, i l'endemà Divendres Sant una a Manresa, segons es pot veure al Mapa de processons de CatalnyaReligio.cat. És una sort que puguem gaudir d'aquest tresor en ple segle XXI.

Segons la breu presentació, creu Boixareu que, "si bé la mort com a realitat indissociable de la vida és un fet del que es pren consciència des de sempre, la diversitat de formes amb què la història humana reflecteix la curiositat i preocupació per aquesta és inexhaurible. Les danses de la mort, les danses dels morts, les danses macabres... són un exemple entre altres. L’article és una compilació d’allò que altres han investigat i publicat. En aquest sentit, no conté cap originalitat, s’hi intercala l’experiència docent del tema i l’experiència repetida de la vivència directa de la dansa de la mort del poble de Verges. Valgui com una mena d’humil homenatge a les tradicions populars que tanta saviesa contenen i tanta memòria històrica conserven i transmeten".

I diu: "La dansa en la seva varietat de representació (iconogràfica, literària, dramàtica, coreogràfica) esdevé una escola integrada en el dia a dia del poble, és una pedagogia de la vida, de la mort, i de les creences en el més enllà. És una lliçó moral pública que s’interioritza individualment que apel•la a l’experiència del dia a dia, a la responsabilitat ètica i a la consideració de les creences religioses com a vies d’una salvació que el món real no és capaç d’oferir. D’una manera clara i senzilla, amb la representació, la música i la dansa, mostra al públic grans temes que sempre han preocupat i que les disciplines properes al pensament, com l’antropologia, la filosofia, la teologia, hi han dit la seva paraula al llarg del temps convidant a la reflexió i oferint-la també als seus oients".

Valors d'il·lusió

Cuando el altar está vacío podemos, como máximo, adorar a los ídolos del presente -en los estadios, por ejemplo, o en los festejos lúdicos-, pero nos representa una gran temeridad, o nos produce una insoportable pereza, ir más allá de esto. (..)

Hace 2.000 años Pablo de Tarso vio esto con una claridad difícil de superar (...). Hombre de convicciones firmes, no era un gran orador, pero al parecer, con su actitud y su fe, tenía una enorme capacidad de persuasión. Se impuso en las ciudades de Oriente Medio y Asia Menor. Sin embargo, tuvo grandes dificultades en Atenas. Konstantino Kavafis, en un precioso poema, ha evocado el enfrentamiento entre el predicador cristiano y los filósofos atenienses. Aunque Atenas era ya tan solo una pequeña ciudad de provincias del Imperio Romano seguía contando con potentes escuelas estoicas, epicúreas y cínicas. Los filósofos, grandes argumentadores, desarmaban al infatigable Pablo.

Hasta que este tuvo una ocurrencia genial: recordó haber visto, a las afueras de la ciudad, el altar al dios desconocido. En realidad, en la antigua Grecia, este tipo de altares no eran insólitos y en ellos se conmemoraba a los dioses sin nombre propio, un poco como en nuestra Fiesta de Todos los Santos o en nuestra Tumba al Soldado Desconocido. Pero Pablo se agarró a lo que le pareció una oportunidad y explicó que él, precisamente, anunciaba la venida de aquel dios desconocido. La estratagema surgió, al parecer, cierto efecto entre los oyentes y, aunque san Pablo abandonó Atenas sin el predicamento obtenido en otras ciudades, había logrado colocar la piedra angular del edificio en construcción. El altar estaba vacío pero pronto se llenaría con un nuevo dios que despertaría el entusiasmo de las multitudes (...).

La respuesta la da el propio Leopardi: este mundo -el de los filósofos griegos-, pese a su decadencia imparable, era todavía brillante pero carecía de lo que el poeta italiano califica como valores de ilusión. (...) Al mundo predicado por san Pablo, tosco en muchos aspectos, le sobraba entusiasmo y era capaz de ofrecer a la multitud el espejismo de la salvación. Tenía valores de ilusión, tenía fuerza: podía hacerse con el altar del dios desconocido. Lo ocuparía durante los 2.000 años siguientes, si bien en una parte de este periodo tuvo que compartirlo con otras ideologías que se presentaron como nuevos dioses. Las utopías sociales o ilustradas, por ejemplo.

Hoy día (...) ninguna fuerza crea valores de ilusión, acaso con la excepción de la codicia; pero la codicia, por sí sola, únicamente reproduce el baile alrededor del Becerro de Oro al ritmo de un frenético presente continuo (...).

Sin embargo, también es posible -y probable- que ahora mismo, a pesar de nuestra ignorancia al respecto, se esté incubando el nuevo aspirante a ocupar el altar del dios desconocido. Y que de la naturaleza de ese dios dependa que nos encaminemos a una Edad Oscura o pongamos rumbo hacia un Renacimiento.

Rafael Argullol, fragments de "El altar del dios desconocido" a El País, 16.4.2011.
Foto: Altar al déu desconegut (any 100 aC) a la muntanya Palatina, a Roma.

El vi

El vi és temps, té gust sempre del temps.
Una ampolla de vi pot ser casa.
Tant l'odi com l'amor hi són a dins.
Un cop buida, el solatge de l'oblit.

Joan Margarit, "Crepuscle" (fr.), a No era lluny ni difícil. Ed. Proa, Barcelona, 2010, p. 97.

Palm Sunday

(Demà és Diumenge de Rams)

En realitat, el que celebrem els cristians aquests dies de Setmana Santa és la Pasqua, és a dir, l'esperança alegre d'una vida més plena ...en aquesta vida, encara que en sigui un tast. Curiosament, els cristians som una mena d'impacients que no volem esperar a morir-nos per veure què hi ha més enllà, sinó que demanem poder viure-ho quan som de carn i ossos. Certament, de morts i renúncies quotidianes en tenim sovint, i no en defiguim, d'això: just el contari. Es tracta d'incorporar la pena, les renúncies, el dolor i la mort en aquesta lògica del tast de vida plena, completa i feliç en què ens agradaria converitr la nostra vida. Per això aquest precedent de Quaresma, que s'intensifica els dies sants. És un símbol que, aixpò sí, per ser efectu, perquè no es quedi tan sols en superfície, hauria d'acompanyar la nostra vida real. El Diumenge de Rams és, sens dubte, un altre símbol d'aquesta esperança, d'aquesta alegria.

Un parell de recomanacions, avui, de dos posts recents. Una, aquesta curiosa història de Dolores Alexandre sobre la Pasqua, explicada com si fos una història financera d'aquestes que ens expliquen ara amb la crisi, del bloc d'en Josep i la Mercè, aquí. I una altra reflexió, molt millor que la meva, sobre el Diumenge de Rams, que fa l'Enric Canet aquí.

Les imatges prenen el carrer

Mostra Setmana Santa als carrers de Catalunya en un mapa més gran

(avui és Divendres de Dolor)

Ja som a Setmana Santa i, de nou, un munt de persones es disposen a passejar unes imatges pel carrer. D'aquesta vivència a Mataró En parla el Capgròs d'avui i ho podeu anar seguint al bloc de Setmana Santa. del conjunt d'actes a Catalunya (processons, viacrucis, representacions d ela passió i celebracions de la pasqua, sobretot de joves, les podreu veure aquí, amb un mapes que ha elaborat el portal CatalunyaReligió. Us en poso una mostra on hi podreu entrar i remenar.

La revifalla de les processons a Catalunya, aparellada d'un alt grau de secularització i d'uns inicis (ara ja no és exactament així) de recel mutu entre l'Església i els promotors d'aquests esdeveniments, ens hauria de fer reflexionar sobre el poder del símbol, més enllà de conjuntures i, fins i tot, inserta en una 'cultura de la imatge' que impera pertot. Crec que són, aquests dos, uns temes a reflexionar a fons enllà i ençà de la dimensió religiosa del fenomen, que hi és, però no sola.

Hi ha el risc del pol extrem, el de la iconoclàstia, el de la ruptura amb l'aparença per descobrir-ne el fons, com han fet -per exemple- les avantguatrdes pictòriques i també cert puritanisme ideològic en riberes diverses. Per resumir-ho molt, alguns apostem per una mena de sicretisme que diria: sí, el que importa és el fons (el cor) i no la forma (la cara, el cos)... Però al fons s'hi arriba sempre en funció de l'acció (les mans, els peus) que fa algú concret, amb totes les seves contradiccions i anhels, que té cara, cos, mans i cor, indestriablement. Aquesta és la meva crítica a la iconclàstia i la meva esperança en treure les imatges al carerr, els sentiments enfora i la vivència (el relat de la Passió i de les nostres particulars passions, en aquest cas) endins.

L'estil Móra, també al Consorci del Port *

Com es governa el Port de Mataró?

El Consorci Port Mataró és un consorci públic constituït l’any 1997, integrat per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Mataró que té per objectiu la gestió i l’explotació del port esportiu de Mataró, després del fracàs rotund de la primera concessió que la Generalitat de Pujol féu a una empresa privada. El Consorci es troba sota la dependència administrativa del Departament de Política Territorial i Obres Públiques a través de la Secretaria per a la Mobilitat i la Direcció General de Ports, Aeroports i Costes. La presidència és nomenada per la Generalitat de Catalunya i l’ocupa el director general de Ports, Aeroports i Costes. La vicepresidència és nomenada per l’Ajuntament de Mataró i ara per ara recau en mi mateix. El Consell de Govern està constituït per 6 representants nomenats per la Generalitat (que incliu el president) i 4 nomenats per l’Ajuntament (que inclou el Vicepresident), més un gerent i un secretari, sense vot, nomenats pel Consell.

Què ha fet Joan Mora?

Ahir, dimecres 13 d’abril, va tenir lloc el Consell de Govern del Consorci del Port de Mataró. Just abans de la reunió, on hi vaig arribar amb uns 5 minuts d'antel·lació, el gerent m'ensenyava la resolució del passat 23 de març del Conseller segons la qual la Generalitat nomenava els seus representants. Resumint, el Govern canvia dos dels seus càrrecs en substitució dels 2 anteriors (la directora general de Política Ambiental, Marta Subirà, i la responsable de zona centre de Ports de la Generalitat, Margarita Díez), ratifica Josep Maltas, militant de CiU i usuari del Port, i Rosa Busquets (subdirectora general de Ports i Costes) i nomena Joan Móra, el cap de l'oposició de CiU a Mataró, en substitució de Roser Luís (nomenada a isntàncies del PP), de la qual he de dir que ha estat molt activa i participativa al si el Consell i de la que és una llàstima prescindir-ne. (Bé, ara que hi penso, a veure si a Móra l'ha designat el PP...)

Quines conseqüències té?

Jo mateix, en nom de la institució que represento i dels altres membres nomenats per l'Ajuntament que m'acompanyaven, vaig fer constar en acta la protesta formal del Consistori per no haver estat consultat prèviament i per trencar el clima de consens que havia presidit la política de nomenaments del Consorci, més enllà dels canvis de Govern a la Generalitat que hi ha hagut del 1997 ençà (Pujol, Maragall, Montilla) i que ara es trenca unilateralment. Aquest clima permetia que la Generalitat nomenés persones d'altres colors polítics, garantint més pluralitat, idependentment del color del govern que la presidís. Ara, tot ha canviat.

Què ha passat perquè tot canviï? Doncs que Joan Móra ha entrat en escena. Amb una absoluta deslleialtat cap a l'Ajuntament, ha imposat el seu nom sense cap mena de justificació, mantenint els altres consellers propers a CiU i eliminant tota possibilitat d'acord perquè altres grups hi entressin a formar part. Els projectes dle Consocri són ambiciosos i molt rellevants per la ciutat, però -de nou- Móra posa per davant els interessos de partit als de la ciutat. Enlloc de la recerca de consensos per fer el millor desenvolupament possible del Pla estratègic del Port, imposició partidista. A més de les retallades a la salut també a la democràcia. I a la transparència, amagant la resolució fins ahir. Aquest és l'estil Móra.

* article aparegut a MataróNotícies.cat

L'acte rodó, 2ª part | Retallades

Aquest és el vídeo de resum de l'acte que us parlava ahir en aquest bloc.

No a les retallades en Salut

El Ple municipal celebrat la setmana passada va acordar una resolució amb tots els vots favorables excepte els de CiU en el que es manifesta en contra de les retallades previstes pel Govern de la Generalitat a l'àmbit de la salut. Aquí la teniu. Paral·lelament, els alcaldes de les principals ciutats de Catalunya governades pel PSC presentaven un manifest en aquest mateix sentit.

Al Ple, en tant que portaveu socialista, vaig advertir que, amb l'excusa de les retallades, el Govern d'Artur Mas pretén desmuntar el Sistema Públic de Salut i promoure que les persones amb rendes mitjanes passin a engruixir la sanitat privada, en veure notablement afectats els serveis sanitaris. Vaig posar d'exemple la pròpia administraciío municipal de Mataró: hem retallat un 30% el pressupost corrent sense afectar cap dels serveis bàsics que presta el municipi.

Què va fer Joan Mora, el portaveu de la coalició conservadora a Mataró? Primer, presentar una proposta alternativa poc abans de començar el Ple que intentava aigualir l'anterior. Com sempre, va darrere de les coses quan aquestes ja estan fetes (llegeixi's Corte Inglés o TecnoCampus). Segon, posar el retrovisor: tot és culpa del Govern anterior. Caram, just quan dèiem que la sanitat catalana ha fet els deures (és de les més rendibles per habitant). Tercer, el de sempre: tot és culpa de l'Estat. Li  vam dir que el PSC serà al costat del Gover de Catalunya per reclamar el finançament que li toca, que no en tingui cap dubte. però que també serem al costa dels catalans que no poden pagar-se mútues, no volen engruixir les llistes d'espera i estan orgullosos dels serveis sanitaris públics del país. Ara ja veig que en cas de governar Mora, fent majoria amb els de Garcia Albiol, sí es retallarien els serveis bàsics. Les seves excuses serveixen per tot.

L'acte rodó, ara a guanyar

La presentació de la llista dels socialistes de Mataró a les eleccions municipals del proper 22 de maig, encapçalada per Joan Antoni Baron, fou presentada divendres passat al Tecnocampus amb un acte que ha estat qualificat per 'rodó' per un mitjà local (vegeu El Tot Mataró; també en parlen Capgròs i Mataró Notícies). Els valors, l'equip, la il·lusió i la fermesa pel futur hi van ser presents des del principi. Us deixo aquí les biografies dels candidats, el discurs de l'Alcalde, la nota i aquesta foto de Gabriel Romero (pur narcisisme). I el vídeo, és clar, el que encapçala aquest escrit, que serví de presentació de la llista.

Ara queda el més important: sumar, sumar i sumar per guanyar les eleccions. Per guanyar el futur de Mataró.

Cioran i el temps

He escrito una serie de artículos en un periódico, he renunciado a seguir haciéndolo, y eso que me lo pidieron, porque sentía una imposibilidad a la hora de acometer teorías que desaparecían por completo al cabo de veinticuatro horas. (...)

Sólo los estados anormales resultan fecundos. Por eso conviene amar la destrucción, la muerte, el derrumbamiento o la enfermedad. En un ensayo inédito enviado a una revista, trataba de demostrar que el destino individual, como realidad interior, irracional e inmanente, sólo se nos revela a través del dolor, ya que ésta es la única vía positiva de comprensión interior de los problemas personales (...).

No soy de los que viven lamentándose sino que entiendo mejor que nadie las imposibilidades.

Emil Cioran a El País, 9.4.2011. Foto: Ana Torralba

El veler

La vida és com el mar, que l'acorrala
en ports cada vegada més llunyans.
Més insignificants.
I molt sovint no hi ha cap altra llum
que la del seu veler. Això és casa.

Joan Margarit, "navegant solitari" (fr.), a No era lluny ni difícil. Ed. Proa, Barcelona, 2010, p. 95. Il·lustració: J.M.W. Turner, "Peace: Burial at Sea"

Sexe al Mercat

Llegia dijous passat a El País la notícia que dues companyies de dansa canadenques actuaven consecutivament fins aquest diumenge al Mercat de les Flors bé durant un tros o bé durant tota l'obra completament nus, i una de catalana en representa una al TNC que s'hi relaciona, er la temàtica. Els temes feien referència a la prostitució i utilitzaven un sòl olíós o es feien caure damunt els espectadors com a tècniques d'interès citades pel crític. Ell mateix observa que les dues peces es programen "tras el follón de Gang bang en el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), con su sexo gay durante la visita del Papa y sus sustos ultras". Més endavant, Francesc Casadesús, director del Mercat, etziba que "pese al pasado católico, no creo que suceda nada". Un dels coreògrafs, Daniel Léveillé explica que "inicialmente quería que los bailarines llevaran la mínima ropa, bañador, calzoncillos, bragas. Pero me gusta llevar las ideas al límite. La desnudez desvela el alma humana. Desvestirlos del todo fue una revelación, para mí y para ellos. Cuando un bailarín baila mínimamente cubierto es sexy, cuando lo hace deesnudo es completamente diferente, otra dimensión, de una vulnerabilidad esencial. (...) No escondo la humanidad de los bailarines", afirma el mateix dia que l'Alcalde Hereu anuncia la limitació del nudisme a la ciutat de Barcelona.

Ja veieu quin cacau mental té tothom a l'hora de barrejar sexe i religió: un còctel que deu donar molt de sí, especialment a nivell propagandístic. Certament, el cos nu ven (i ja ho entenc, a mi també m'agrada ...uns més que altres, tot s'ha de dir) i la mitificació (en forma d'obra de teatre o dansa, és a dir, seriosa) dels aspectes més aparentment més sòrdids de la seva 'venda' (prostitució, bars de contactes gais) n'és un exemple. Costa molt fer un discurs a la contra d'aquesta tendència, encara que sigui per reclamar espai per a la intimitat, respecte per la nuesa o, simplement, que la inabastable mercantilització (i banalització) de tot el que ens envolta no inclogui integralment el nostre cos o la nostra sexualitat. Costa molt i per això trobo que Hereu és agosarat (bravo). Amb els mateixos arguments que un liberal 'salvatge' retreu les barreres a qualsevol mercantilització, un 'progre' no menys salvatge aplaudeix tota ruptura de límit, inclosa la de la nostra integritat.

El més rocambolesc, de tota manera, és el prejudici que s'atribueix a l'adjectiu 'catòlic' com aquell qui no tolera espectacles amb referències sexuals explícites o amb l'exhibició corporal. Si bé és cert que s'han utilitzat arguments religiosos (i alguns ben banals) per defensar l'extrem contari, el del tabú del sexe, i que en el context dels evangelis la depravació sexual era sinònim de la cultura opressora i egoista dels romans, també és cert que en la cultura cristiana, especialment la catòlica, les referències a la carnalitat són molt explícites. No és estrany en una religió que diu creure en el Déu 'encarnat'. Només cal que mirem el món de l'art, sobretot en el Reneixement i el Barroc (tinc massa exemples per dir-vos, segur que vosaltres també). Ho deia molt bé el cardenal Ravasi fa més d'un any a Barcelona: "El catolicismo contempla al ser humano en su integridad: eso suma lo espiritual y lo sensorial. El ser humano no se reduce sólo a abstracciones espirituales: ¡es también sensorial, carnal, sensual, erótico...!". (...) [Fixi's amb] "el erotismo del Cantar de los cantares, o a los teólogos medievales: "En el hombre, el deseo de mujer es un bello don de Dios"".

Però, és clar... En viure com vivim en una societat hipersexualitzada (o hipermercantilista que també es menja l'espai sexual), aquest espai al mig entre allò carnal i la privacitat, entre el desig i els valors, entre l'altre com a objecte o com a subjecte, és més difícil de classificar. Per això, dels reprimits en diem catòlics carregant-nos l'erotisme inclòs a la cultura catòlica, amagant-lo, censurant-lo. Talment com fan els obsessos com Miró i Ardèvol, tot el dia parlant de sexe i fent de guia del més picant, al que jo ara mateix trucaria per promocionar els espectacles de dansa que he citat si en fos el seu empresari.

Foto: Una escena de Un peu de tendresse bordel de merde!, de Dave St-Pierre.

Nou document dels bisbes catalans

Untitled from CatalunyaReligió on Vimeo.

Vegeu la notícia í l'opinió de Jordi Llisterri a CatalunyaReligio.cat. És un bon document, una bona invitació al debat amb la resta del país i un repte intel·lectual per tothom. Llegim-lo.

Feina, austeritat, coratge, esforç i justícia social

A la festa de Novellas *



Dos anys després de la seva mort arriba l'esperada mostra antològica de l'obra de Josep Novellas (Mataró, 1950-2009), un esplèndid pintor traspassat en l'etapa més creativa, si pot ser, de la seva vida. L'exposició, repartida en dos espais de la seva estimada ciutat, fa un tast de les seves múltipes etapes i facetes creatives, expressades en unes sèries de les quals teníem notícia a través de les seves exposicions i, els més privilegiats (una bona colla d'amics), per les visites al seu taller irrepetible, una font d'energia i creativitat que, com deia, es trobaven al seu zènit. Imagineu-vos, doncs, el contrast brutal amb la malaltia implacable i el seu final.

També d'això parla aquesta mostra, que inclou una inclassificable i punyent "Obra final" (2008) i la sèrie "Belle E.P.O.C.", una mirada tragicòmica al seu propi procés de malaltia. O la seva sèrie inèdita "La mirada del beso", també del 2008, on els poemes de Manuel Patricio són il·lustrats desacomplexadament amb l'exaltació més tendra i plaent de l'acte sexual. Eros i Thanatos al final de la vida, sense cap mena de por.

Novellas, influït notablement per l'"escola mataronina" de Rovira-Brull i Alcoy, és una font complexa a l'hora d'analitzar-lo. Des de la construcció simbòlica a través dels seus personatges, o la superposició de plans (alguns 'cosits'), fins al tractament original de la seva temàtica; des de la minuciositat de la seva poètica fins als jocs còmplices amb ell mateix o amb l'espectador, com la recreació de la Lliçó d'anatomia de Rembrandt on uns cuiners analitzen una cuixa de pollastre. El nostre autor es proposa, sembla, que l'entorn expliqui moltes més coses del que diu i ens proposa, a nosaltres, que hi prenguem atenció. El que diu i, també, tot allò que vol dir i que fins i tot ell no gosa explicar. Alguns personatges són el taumaturg que Novellas voldria ser: l'astròleg, l'eremita, el pallasso, el músic, el cuiner, el peixater... Alguns objectes aparentment residuals passen al centre i esdevenen els personatges (o llur metàfora): les mans, els barrets, els instruments, les plantes... I, així, l'art de Novellas ens transporta tan lluny com poden aquests personatges i objectes o tan endins on ha rebuscat per entendre'ls. Com els miralls. La peça més paradigmàtica és la sèrie de breus retrats del seu amic, el pintor també traspassat Pere Viada i que titula "Els Viades que hi ha en mi" (1991).

És una gran exposició, la d'un magnífic pintor (amb alguna escultura) que no suportaria els laments pel seu traspàs. Més aviat ens convidaria a una festa, exactament l'actitud que tindreu en visitar l'exposició. I, en sortir, tindreu aquella sensació que la festa és dins vostre. Una festa estranya, la que agraeix i disfruta profundament la vida que li ha estat donada amb la mateixa força que se n'estranya.

* article per la revista Valors (abril 2011)
L'exposició "Desdoblaments" es mostra a l'Ateneu de Caixa Laietana (fins el 29 de maig) i a les sales de Can Palauet (fins el 26 de juny) de Mataró.

Vegeu crònica, editorial i crítica de Pere Pascual a Capgròs.

[Novellas en aquest bloc: Fluïds corporals, Llums i matèria. Foc i cendra, Ulurú a Mataró, El Casament, Novellas]

Sense religions no hi ha ciutat

La laïcitat pública, aquella que s’espera d’unes institucions públiques que són neutres davant del fet religiós però no indiferents, es complementa amb la defensa i foment de la llibertat religiosa. Aquesta és bàsica per una comprensió oberta de la societat. Una societat oberta necessitat d’una laïcitat inclusiva, una laïcitat que sumi i no exclogui. Gràcies a aquesta llibertat, complementada amb la llibertat de consciència, els creients poden viure i celebrar públicament la seva fe. Això s’ha de poder fer amb naturalitat dins l’espai públic urbà perquè les religions formen part de la pròpia base de les ciutats. Sense religions, no hi ha ciutat. 

Jordi López Camps, fragment de "Les religions i les ciutats", a CatalunyaReligio.cat, 30.3.2011.

Foto: Barri de l'Església de Gammelstad, a Luleå (Suècia).

Fins ara *

Dedicar-se a la política és molt gratificant. Sobretot ho és perquè veus “encarnar-se” iniciatives sorgides dels valors i dels ideals que comparteixes amb molta gent. I amb tots els sentits: de les coses que fas se’n beneficien (o perjudiques) persones concretes amb noms i cognoms. Però permet també posar a prova les teves idees amb una realitat no sempre amable: les resistències al canvi, els ulls de poll imprevistos que trepitges, el contrast (o combat) amb altres forces, els fracassos, la crisi... Per això hi ha qui diu que el lloc que la política és un vast camp entre Kant (la defensa de l’ideal i el bé comú) i Maquiavel (la política com a art o ciència).

Fer això en un àmbit concret com la teva ciutat en redobla la intensitat: els noms i cognoms et paren pel carrer, els èxits i els fracassos te’ls trobes sortint de casa, la feina la fas fins i tot comprant o anant a la platja... I de fer-ho a Mataró, la ciutat que portem amb indissimulat orgull clavat a les nostres immenses testes ...què us n’he de dir?

He estat, per tant, molt bé fent de regidor a l’Ajuntament durant vint anys (20!) i he intentat assolir el que m’han encomanat tant l’Alcalde Mas com l’Alcalde Baron, sobretot la de modernitzar l’Ajuntament i els seus serveis en una sèrie d’aspectes i posar-me al capdavant d’encàrrecs no sempre senzills. Ni, aparentment, massa agraïts. Els equips amb els que he treballat m’ho han fet molt, de senzill i ara, amb una mica de perspectiva, he de dir que han estat molt agraïts, fins i tot quan no ho sembla.

Perquè la política és gratificant per altres qüestions, també. Per exemple, per l’aprenentatge, una actitud que un no ha de perdre mai. Qui va d’un que ho sap tot és que no en sap ni un borrall. O per la quantitat de gent excepcional i experiències inoblidables que he conegut. I moltes coses més. No cabrien les gràcies que hauria de donar.

Ara, després de tant de temps i quan encara tinc força vida pel davant (espero), he decidit iniciar una nova etapa. Deixo de fer de regidor però, ep, no deixo la política, ni el socialisme. Això es porta dins. Ni tampoc deixo de ser un ciutadà compromès amb Mataró. És un amor que ve d’abans i que –em temo- durarà tota la vida.

*article escrit a Tribuna Maresme (abril 2011) amb motiu de la meva retirada com a regidor municipal

El casino

L'amor, quan m'he fet vell,
encara m'ha sorprès:
com entrar en un casino
buit i fosc on, de sobte,
s'han encès tots els llums.

Joan Margarit, "El que em sosté" (fr.), a No era lluny ni difícil. Ed. Proa, Barcelona, 2010, p. 91.

Baron, Einstein i Mataró

Vegeu notícia

Magnòlies

La magnòlia és un arbre molt corrent en força cases de Mataró. Si fem una ullada als interiors de l'Eixample mataroní i mirem aquelles cases, o fàbriques, que tenen un petit jardí, conserven bons exemplars d'aquest arbre de fulla perenne. Amb motiu dels enderrocs del sector de Ronda Barceló i la illa Fàbregas i de Caralt, l'empresa municipal Pumsa ha pogut recuperar uns quants exemplars que s'han replantat al sector del Rengle, com veieu a la foto. Una imatge curiosa de la que l'Ajuntament se n'ha fet ressò aquí.