 |
| Foto: La Vanguardia |
En Joan Antoni Baron es va incorporar, com a independent, a la llista socialista de 1995 per a les municipals, que aleshores encapçalava Manuel Mas. Jo, aleshores, ja feia quatre anys que era regidor i exercia de secretari d'organització del PSC a Mataró. En aquella llista, i probablement en totes les que hem fet fins ara, teníem la intenció d'incorporar als equips municipals a persones que, pel seu prestigi i vàlua en diferents àmbits, molt més enllà del PSC, aportessin frescor i solidesa a un projecte que, com el nostre, es va reescrivint cada dia. I es reescriu així, posant-se al servei de qui diu representar, i no al revés. Em va tocar dirigir aquella campanya (amb els límits que en Manuel Mas permetia al verb 'dirigir', tot sigui dit amb carinyo) i vam decidir que en un dels debats televisius 'sectorials' (és a dir, que no protagonitzaven els caps de llista) hi anés en Joan Antoni. En el procés d'elaboració del programa electoral, almenys a mi, ja m'havia confirmat una molt bona sensació. Però el debat va ser espectacular.
El vaig veure a casa i recordo que vaig dir, per mi, "ja tenim relleu". Estic segur que no sóc l'únic que ho va pensar. El domini tant formal com de contingut i la capacitat d'entrar en debat amb la resta (en un equip, el nostre, que acusava una certa mania a obviar els debats, com si no calguessin), em va impressionar. Els relleus són sempre un tema un pèl tabú, i quan se'n parla acostuma a ser per descartar-lo. I, certament, durant el mandat de Manuel Mas, el tema era recorrent (segurament ningú es pensava que estigués tant de temps al front de l'alcaldia) i una mica angoixant. De manera que no era cap tonteria pensar-hi.
El seu pas com a regidor d'Educació i d'Esports va ser brillant. En plegar Remigi Herrero de la primera secretaria dels socialistes de Mataró, cap el 2.000 si no recordo malament, no vam ser tampoc pocs en veure clar de presentar-hi Baron, que aleshores era regidor de Serveis Territorials després de passar quatre anys a Via Pública, amb encerts i algun atzucac important. També vam encertar, crec, tot i que m'hi sento massa implicat com per parlar-ne. I el 2.004, en plantejar-se el recanvi de Mas, que havia obtingut l'acta de diputat a les Corts, crec que també vam resoldre bé la dicotomia que es plantejà, amb un procés exquisit i delicat, molt participat (tot i que jo hauria preferit primàries), entre ell i la companya Pilar González, amb qui tingué el gest de fer-la primera tinent d'alcalde tot just elegit.
Jo vaig tenir l'honor de succeir-lo com a primer secretari i vaig acompanyar-lo en les tasques de govern que em va demanar. Dels encerts i errors, de si li vaig fer més nosa que servei, del balanç de la seva alcaldia, crec que n'han de parlar els altres, encara amb més motiu del que deia abans. Se'm fa impossible de ser mínimament objectiu. Només he de dir que li agrairé sempre que comptés amb un xitxarel·lo com jo per viure l'apassionada experiència que hem viscut junts, junt amb altres persones. La seva capacitat de treballar, de discutir, d'acceptar punts de vista (us adverteixo que els meus no sempre són fàcils d'acceptar), d'exigir-te i ser al teu costat amb la mateixa intensitat, o més en l'últim cas, de veure'l fer d'alcalde en totes les seves dimensions (fet que, sigui dit de passada, em confirmà la meva total ineptitud per emular-lo), la sensació que sempre estàs aprenent, que fer de mestre és ser exemple (i que aquesta és exactament l'actitud intel·ligent), m'han admirat i m'admiren.
Ara, ahir, va anunciar públicament que no optarà de nou a l'alcaldia, a les properes eleccions, una decisió que fa temps que tenia presa i que va tenir la delicadesa d'avançar-me. El vaig comprendre immediatament. Ahir també el vaig acompanyar (sóc a la dreta de la foto, assegut, fent la mateixa cara d'alegria que els altres). El relat que explicava continua en què el 2011 vam perdre les eleccions. Jo tancava simbòlicament la llista (és a dir, havia pres la decisió que ara pren ell), però, en tant que primer secretari, vaig plegar també. Deia que la feina que calia fer, al PSC, necessitava un altre lideratge, en el meu cas. No estic massa segur que s'hagi fet la feina que calia fer, més aviat penso que just el contrari, però això són figues d'un altre paner. És normal que ell, en el decurs del mandat, reflexionés també sobre la seva continuïtat. Hi ha també raons personals, clar. El suport solidíssim que ha trobat a la seva família necessita recompensa, i mútua. Crec que, malgrat tot, pot estar satisfet. Ahir, quan entrava a la seu de la colla castellera Capgrossos, on va fer la roda de premsa, i veia, des d'aquesta entrada, una escola bressol, una biblioteca, un edifici que va ser la primera incubadora d'empreses, les places i la pròpia seu vaig pensar (perdoneu la pedanteria): "Això és el símbol del que hem fet a Mataró: donar dignitat i qualitat a la nostra vida a través de la ciutat". I encara vaig pensar una altra cosa: "un dia, hi tornarem".
Ell dóna alguns raons més, que resumeix en que no sap llegir la realitat que l'envolta, que té codis nous que ell no domina. A mi em sembla que sí que els domina, que sap veure'ls molt bé. Em sembla molt honest, però, dir-ho d'aquesta manera, posar-se un en primer lloc. Però tothom sabem que la incapacitat de comprensió i de donar respostes a una realitat com la que vivim és el comú denominador més enllà d'ell mateix. Sense anar més lluny, el mateix dia que es feia la roda de premsa, ja es filtrava el nom oficialista per succeir-lo. Però també això són figues d'un altre paner.
En tot cas, espero que tingui molta sort. I que la tinguem nosaltres de tenir-lo ben a prop. Perquè quan hi tornem, i em temo que abans també, caldrà que ens continuï fent de mestre.
