Les ombres fan llum

Amigo mío, déjeme revelarles un secreto a usted y al mundo moderno: no se puede conocer el lado bueno de nadie hasta haberse abierto paso a través de su lado malo.

G.K. Chesterton *

Si he caigut, m'aixecaré,
si em trobo en la foscor,
el Senyor serà la meva llum.

Miquees 7, 8.

El que més em queda de la magnífica darrera pel·lícula de Roman Polanski (Un dios salvaje, 2011) és el fi retrat no tal sols de la nostra 'loca república alterada' (vers de Lope de Vega a la qual li agrada recórrer a Gregorio Luri per definir el nostre cervell ple de personalitats) sinó, crec, del problema de fons que afecta una determinada manera de veure el món, entre políticament correcta i progre -a partir del personatge interpretat per Jodie Foster-, al marge de moltes altres lectures que permet el text teatral de Yasmina Reza. Al contrari de les posicions conservadores (això els ho envejo), les que se situen al pol progressista s'afecten sovint d'una amputació (o repressió) de les parts més fosques (o menys clares) dels éssers humans.

Ens fa pensar, òbviament, en el cas del director d'aquesta diabòlicament divertida pel·lícula, amb una vida plena de vicissituds i amb el corol·lari, fa poc, del reviscolament d'una antiga acusació de perversió de menors que l'ha tingut en mans de la justícia. Potser la millor resposta sigui la de mostrar l'ambigüitat humana amb tots els seus estralls, que no respecta ni les immillorables intencions. Potser la millor venjança consisteixi en aplanar per sota, amb un gruix gairebé inexisitent, l'alçada moral, real, dels personatges sense màscares emmerdats en un  joc pervers a causa d'una baralla inicial entre adolescents que, aliens a tot, seran els testimonis que la vida continua.

Però tornem al que deia. Hi ha un model idealitzat de persona, compromesa, partidària de totes les causes justes, amatent a la seva imatge cultivada, que repèl la mediocritat, que no suporta el monstre que té a dins. I el nega. A vegades ho fa 'contra' els altres, denunciant amb més èmfasi la part d'ella mateixa que més tem. El joc de Polanski consisteix en què, no sé si els dimoniets de la boja república o uns veïns cínics (o totes dues coses com a La semilla del diablo, 1968), et treguin la màscara i et facin veure que ets tan miserable com ells. De fet, penso que el primer que cal per denunciar el racisme és ser conscient del grau de racisme que contenim tots plegats; o que la millor manera de lluitar contra el capitalisme depredador és fixant-te de quantes vegades l'has imitat. El que no ens agrada 'de fora' també és 'dins' teu. I fer aquest procés estalvia nous anatemes, enfoca molt millor les coses i et situa en una perspectiva més real.

Però no tot és això. És clar. Visitar els inferns, que s'ha de fer, no té com a objectiu quedar-s'hi, com si no hi hagués un nou espai on refer els valors que -tot just- han passat pel sedàs de la realitat més crua (la teva). Potser, fins i tot, aquest despullament ens fa més àgils. Deia ahir en Lluís Serra a CatalunyaReligio.cat, de fet, que sense vida espiritual s'ignora la presència del diable. I alguna cosa d'això hi ha a la trama de Naïm dels Pastorets de Pamias. La mena d'impasse en què acaba el film sembla dir-nos que hi ha hagut un abans i un després, que la lògica de l'espiral de degradació pot revertir-se, per redescobrir el món bell i just. Però també per això, caldrà un cert esforç, un cert procés, però que ja mai més podrà oblidar les ombres que ha vist dins d'un mateix.

N'han parlat Judith Vives, Jordi Costa i Manuel Cuyàs.

* Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 1150.

Nadal ja arriba

Per sort, no tan sols sabem que ve Nadal perquè hi ha llums als carrers (malgrat la crisi, l'Ajuntament de Barcelona enguany s'hi gasta un 20% més), o perquè comença a haver-hi anuncis 'nadalencs' a la televisió. També perquè s'activa un conjunt d'iniciatives que posen en primer lloc el benestar dels que pitjor s'ho estan passant. Jo també sóc dels que creu que les desigualtats no s'arrangen a cop d'esperit, o per recordar-se'n un dia. Però també sóc dels que pensa que, mentre les reformes més estructurals no arribin, l'activació de les xarxes més bàsiques i, si voleu, també dels sentiments més bàsics, no fa cap nosa. Tot el contrari. 

Si puc, us aniré explicant les que m'arriben. Avui en destaco tres. Una, un concert de Josep Fadó, el gran tenor mataroní, aquest dissabte a la parròquia de sant Josep de Mataró a benefici de Caritas (vegeu Mataró Ràdio). Dues, un torneig de futbol sala que organitza la JSC a Palafolls aquest diumenge (vegeu esdeveniment al Facebook) a benefici de la campanya de Reis de Creu Roja. I la tercera, a benefici del banc d'Aliments de caritas, fins el 18 de desembre, és la que organitzen les diverses seccions del Cercle Catòlic de Mataró recollint menjar i roba en bon estat. Sí, Nadal ja arriba.

Debat sobre la llibertat a 'Millennium'

Us deixo el vídeo del debat que, divendres passat, va emetre el programa 'Millennium', de TV3, sobre la idea de la llibertat, en què hi participà l'amic Joan Salicrú, codirector de la revista Valors, revista que es fa a Mataró però, com veieu, d'interès per tothom. Moderat per Ramon Colom, el debat també compta amb la participació dels escriptors Josep Franco i Robert Saladrigas, i els filòsofs Anna Estany i Francesc Torralba. Au.

Seriós, car, indigest i dolorós

- Quiero, por favor -dijo el joven con precisión-, un bollo de medio penique y una taza pequeña de café solo. -Y un instante antes que se fuera la muchacha añadió-: Y también quiero que se case usted conmigo.

La joven de la tienda se puso muy tiesa de pronto.

-No tolero ese tipo de bromas.

El joven pelirrojo la miró con sus ojos grises nublados de repentina gravedad:

- La pura verdad -dijo- es que se trata de algo muy serio..., tan serio como el bollo de medio penique. Es caro como el bollo. Hay que pagarlo. Es indigesto como el bollo. Duele.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 102.

Secreta edat

Besant de cap a peus la teva vida,
la que va ser, la que ets, la que em convida
a viure una vellesa sense planys.


Perquè no es cansa la secreta edat,
i no t'estimaré mai en passat.


Pere Rovira, fragment de "El sacrifici", a Contra la mort (Ed. Proa, 2011), p. 83.
Il·lustració: Diego Velázquez, Retrato de Francisco Pacheco (1559-1600)

Bo i que...

Gravat d'El malalt imaginari, obra de Molière

M'agradaria que llegíssiu l'article de Nani Vall-llosera al bloc de Cristianisme i Justícia en què rebat unes declaracions del conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, Boi Ruiz, segons el qual “la salut és un bé privat que depén d’un mateix i no de l’Estat”, i que “no hi ha un dret a la salut, perquè aquesta depèn del codi genètic que tingui la persona, dels seus antecedents familiars i dels seus hàbits, que és el que seria l’ecosistema de la persona”. A l'article citat es rebat aquiesta tesi d'acord amb els condicionants internacionalment acceptats que determinen la salut i atribueixen les declaracions de la màxima autoritat política catalana en matèria sanitària bé al desconeixement o bé a unes intencions gens 'saludables'.

Crec que l'article és important, sobretot, perquè pretén anar una mica més enllà de la curta mirada economicista que el poder (mdeiàtic, econòmic, polític... cada vegada més barrejat) intenta explicar les polítiques de retallades en les prestacions públiques. Més enllà d'una comprensible contingència i d'una necessària actuació pressupostària (que potser discreparíem en la prioritat que es mostra)... hi ha també una determinada concepció de la humanitat, una determinada idea del que ha de ser l'espai públic i, sobretot, uns determinats valors sobre els que s'assenta el discurs polític d'aquest poder disfressat de tecnòcrata (és això, el Pla de Valors?).

El corrent és més de fons, no és una anècdota o una sortida de to dels peculiars 'marquesos d'Esade' que poblen el nostre govern. No. Hi ha un corrent de fons, a mitges entre la política i les filosofies de 'creixement personal' que atribueix només a factors endògens el que ens passa a la vida, inclosa la salut. Potser perquè les filosofies materialistes incideixen excessivament en els factors exògens (classe, sexe, etc...), la reacció dels primers és brutal i extrema. Si no trobes feina és perquè no has activat prou els teus mecanismes de positivar el que et passa. Si et deixa la teva parella, o se't mor algú, has de córrer a veure la cara amable de la nova vida 'single'. I si no, ja saps, és genètic. Una anècdota: hi ha qui, a Itàlia, ja demanda l'Estat perquè, amb la informació genètica que posseïa, van decidir tirar la seva vida endavant i no avortar.

En el fons, no tenir experiència de tristesa, de dolor o de pèrdua senzillament per pura substitució 'analgèssica', també ens fa menys responsables, a banda de menys humans. No havíem quedat que la repressió crea traumes? Però ignorar que el que passa a dins i a fora de nosaltres mateixos forma part també de la nostra realitat personal, que la societat també som nosaltres, ens fa idiotes (en grec: entotsolats). La salut, doncs, és curar queixals i fetges, però també curar pobreses i injustícies, assegurar sistemes eficaços sense exclusions i crear entorns amables més enllà del propi melic.

Més que super-vivent

Ahir vaig anar a la presentació del llibre Super-vivències quotidianes (CPL, Barcelona, 2011), escrit per la Maria Escalas, a qui fa molts anys que conec i amb la que hem passat algunes coses junts. Té un marit fantàstic que un dia de sant Jordi, a més de la rosa i el llibre, li va regalar un bloc perquè escrivís -una afició que té des de petita- i la resta del món en puguéssim ser testimonis. El llibre és una selecció feta per uns altres blocaires, que treballen a l'editorial que l'ha publicat, d'aquelles entrades que consideren més rellevants, o més ben escrites, o més adequades per un púbic més general. Li han fet una entrevista a Mataró Ràdio i un enregistrament de l'acte d'ahir, a la llibreria Robafaves de Mataró, que un dia d'aquests ja sortirà i aixó ho podrem compartir, inclòs el magnífic concertet de violins amb què ens obsequià al final (la donació és el 'gran tema' de la Maria).

De seguida em va entusiasmar, aquest projecte, i ja li vaig dir a la Maria que l'havia de presentar, que l'havia de fer 'moure' (cosa que vam aconseguir gràcies a una conxorxa amb Xavier Vilert i Kitty Guirao i uns quants que s'hi van apuntar de seguida)... Per vàries raons. La primera, per l'autoestima: hi ha antes coses que van malament que una que va bé, que veu les coses bones que fan la gent del teu voltant, de la teva ciutat... s'ha de donar a conèixer. Segona, perquè la Maria escriu bé; jo segueixo el seu bloc i us ho puc garantir, sempre n'acabo satisfet, encara que potser en alguna cosa no hi acabi d'estar d'acord. Tercera, perquè el punt de vista de l'autora, com descrivia Josep Lligadas ahir, transmet una humanitat molt necessària. Quarta, perquè els experiments entre el bloc i el paper, o entre els apunts més o menys ràpids a la xarxa i al teòrica lentitud de la reescriptura, són un bon camp per recórrer, i encara poc explorat. I així podríem seguir...

Ja dic que són lector del seu bloc i crec que no em deixo de llegir cap entrada. Malgrat tot, encara que sigui per repassar-ho, o per comentar-ho, o per tenir-ho, també vaig córrer a adquirir el meu exemplar de supervivient.

La promesa

De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat. 

Lluc 15, 22-24
IlLustració: Rembrandt, El retorn del fill pròdig (fragment), 1662.

Temps, fredor i audàcia

Sóc dels que pensa que l'endemà d'uns resultats, bons o dolents (o dolentíssims com els de diumenge) fa de mal parlar. La urgència en què vivim ens hi obliga i sembla -sembla, dic- que el primer que dispara la clava i permet orientar la reflexió cap a interessos preestablerts. No, per analitzar la situació política i, més encara, la situació dels socialistes després de les eleccions que han atorgat la contundent victòria al PP cal temps, una certa fredor i audàcia. Les tres coses, us ho asseguro, no hi són: les eleccions foren diumenge (i els congressos -amb les ponències i esmenes fetes i els delegats triats, és a dir, anacrònicament- a la cantonada); les derrotes obliguen a la calidesa dels grups i paradoxalment conviden a 'treure-ho tot del pap' i, curiosament, provoquen reaccions conservadores ('back to basics', 'el món no ens entén' o 'que bé que s'hi viu contra un govern de dretes').

El temps

Aurelio Monge

El temps permet que reflexionem de veres, no de 'pose'. Només el temps ho permet, això. Temps per llegir què diuen de nosaltres (compte amb l'empatx i els relats interessats); temps en descobrir els corrents de fons no sempre evidents a la primera lectura de les dades; temps per desprendre's de prejudicis, sobreentesos i tòpics; temps per identificar un per un els problemes i temps per identificar una per una les oportunitats. Que hi són. El panteix d'un món sofrent, com diria Marx, no el notem? Compte: no és tan sols -avui- a causa de les desigualtats socials que hi és, malgrat la contundent crisi. L'angoixa ens ve de molts més atzucacs. I les oportunitats, doncs, van molt més enllà de la defensa d'un benestar en forma d'estat, sospito.

La fredor

Jo tinc fama de fred, ho sé. I les organitzacions, els grups humans, es solden amb el caliu, amb les abraçades, la fraternitat, les unions més que le aliances, tenint present sempre l'altre. Ara toca això darrer. Però, passat un temps o passat el que sigui, ens les hem de veure amb la realitat amb certa fredor. El PSC va néixer, sobretot, sobre dues bases molt sòlides. La primera, la de transformar la realitat (en aquest cas, la catalana), que ara haurem de veure quin grau d'ignorància mútua ens tenim (seguint l'enginyosa frase recollida per Luri al seu bloc). La segona consistexi en agrupar sota un denominador comú totes les expressions progressistes i democràtiques del país, un gran partit de l'esquerra sobre la base d'un enorme gresol de sensibilitats, grups, arrels i projectes que hi ha al país i adreçat a la seva majoria, esdevenint el gran partit central de Catalunya.

En una societat 'zapping' (o líquida, si us agrada més), complexíssima i acostumada al 'facis-ho tot vostè a la seva mida a la república independent de casa seva' només assolirem el suport majoritari si sabem, no tan sols refundar aquests substrat (és avui el PSC aquest partit que volíem?) sinó, sobretot, projectar-ne un horitzó creïble. Fets, sí; paraules, també. I credibilitat, sobretot. És molt probable que aquest darrer aspecte passi per un canvi substancial de la direcció del Partit, però centrar aquí el debat -com s'està fent- resta la credibilitat, també.

L'audàcia

El socialisme català, i també l'espanyol, hauran de ser audaços. La credibilitat de què parlava passa, per exemple, en ser conscient que la política pot fer-hi res per sortir de la situació crítica de l'economia europea i el pes dels mercats sobre els governs. Crec que això, ara, no ho creu ningú. Passa, també com a exemple, perquè les propostes sobre la prestació de serveis bàsics com l'educació o la salut admetin dos correlats que no són 'de dretes', com el rigor pressupostari i la recerca de l'excel·lència, i fugin del 'dogma' estatalista. Passa, alhora, per una decidida voluntat de crear una cultura favorable als valors progressistes amb què ens identifiquem, més enllà de vincular la cultura al tema (ben legítim) dels drets d'autor (un exemple: quants columnistes catalans són afins a les tesis del PSC?). També passa per les renovacions formals (el mitjà és el missatge, deia McLuhan), incrementant la capilaritat entre el 'dins' i el 'fora' d'una organització política massa antiga en les formes i elevant el to del debat polític a les nostres reunions, més enllà dels 'solos' a que estem acostumats, per cert, i comptant amb tots els actius, sí, però sobretot dels que encara no són al PSC. I per un equip dirigent que, sense excloure ningú però sense centrar-ho tot exclusivament a l'equilibri, sense pressa però sense pausa, recuperi la credibilitat perduda.

Ja sé que el que dic aquí no deu ser massa original ni concret, però és el que penso.

L'espasa

Un dia, dues prostitutes anaren a veure el rei i van comparèixer davant seu. Una d'elles digué:

--Escolta, senyor meu! Jo i aquesta altra dona vivim a la mateixa casa. Jo vaig tenir un fill quan ella també era a casa, i, al cap de tres dies, aquesta dona també en va tenir un. Vivim juntes, sense ningú més a casa fora de nosaltres dues. Una nit, el fill d'aquesta dona va morir, perquè ella, tot dormint, se li havia posat al damunt. Aleshores, en plena nit, ella es va llevar i, mentre la teva serventa dormia, va prendre el fill que jo tenia al meu costat i se'l va posar a la vora, i va deixar al meu costat el seu fill mort. Quan a la matinada vaig llevar-me per donar de mamar al meu fill, el vaig trobar mort. Però en fer-se de dia m'hi vaig fixar bé i em vaig adonar que no era el fill que jo havia tingut.

L'altra dona va replicar:

--No! El meu fill és el viu i el teu és el mort.

Però l'altra responia:

--No, el teu fill és el mort; el viu és el meu.

I discutien així davant el rei. Llavors el rei va dir:

--Aquesta diu: "El meu fill és el viu i el teu és el mort"; i aquesta altra diu: "No, el teu fill és el mort; el viu és el meu."

El rei va ordenar:

--Porteu-me una espasa.

Li van portar l'espasa, i aleshores digué:

--Partiu pel mig el nen viu i doneu-ne la meitat a l'una i la meitat a l'altra.

A la mare de l'infant que vivia se li van commoure les entranyes per causa del seu fill, i va cridar al rei:

--No, senyor meu! Doneu-li viva la criatura, no la mateu!

En canvi, l'altra deia:

--Ni per a tu ni per a mi: que la parteixin!

Llavors el rei va sentenciar:

--Doneu la criatura a aquesta dona, no la mateu: ella és la seva mare.

Tot Israel va saber la sentència del rei i va sentir per ell un gran respecte, perquè veien que posseïa una saviesa divina per a administrar justícia. 

1r Llibre dels Reis 3, 16:21

IlLustració: Rafael El judici de Salomó, 1518, Vaticà (detall).

La cicatriu que salva

Crucifix 2 (1962) , una de les imatges descartades de darrera sessió de fotos de Marilyn Monroe, de Bert Stern | Taschen

No me fascina particularmente Marilyn Monroe. Pero siempre me ha fascinado la admiración de mi padre por ella. Digamos que soy su fan por pariente interpuesto: eso se llama memoria colectiva. Leyendo una crónica de su última sesión fotográfica, me entero de que la diva tenía una evidente cicatriz en el costado. La habían operado de la vesícula. Marilyn también tenía vesícula. Y callos. Y arrugas. Qué belleza. Bert Stern, el afortunado fotógrafo, consiguió retratarla desnuda, o casi (todo gran desnudo es siempre un casi). Y, al hacerlo, descubrió «una imperfección que la hacía parecer más vulnerable. Podías meter un dedo en su piel, como probar un merengue recién hecho». Lo que vio Stern, y no se ve en las fotos, fue lo más propio de ella. La verdad. No dos tetas. Medianitas, tristonas. No el inicio del pubis. Concurrido, corriente. Sino eso: la marca. Esa herida en la piel. Stern desnudó a Marilyn justo antes de la muerte. Le hizo el amor, le hizo el horror. La convirtió en Norma Jean. Casi la salva.

Andrés Neuman, "Mito y cicatriz", al seu bloc.

Espectre

Un vell desventurat que ja no sap dir sí (...);

ronyós, pixat, pudent, borratxo de mal vi;
un pròfug de la vida que mai no dormirà
en un llit seu, tranquil, l'amor abraçat,
un míser que del fred pot morir aquesta nit.

Seria aquest espectre si no et tingués amb mi.

Pere Rovira, fragment de "París amb tu", a Contra la mort (Ed. Proa, 2011), p. 77.
Il·lustració, Egon Schiele, Autoretrat (1910)

Un partit nacional

 

Sempre has d’explicar als diferents sectors als que t’adreces allò que fas, les aliances que fas. Tot i que hi ha coses que un polític no sol dir, crec que enpolítica has d’explicar què fas,poder explicar que “anem tots en la mateixa barca”. I per tant s’ha de vigilar sempre que ningú no quedi exclòs de la barca. Una cosa és qui l’orienta perquè ha aconseguit la majoria política a través del vot; una altra cosa és que tots han de vetllar perquè el poble camini junt sense deixar ningú enrere.

Cal trobar denominadors comuns dins del bloc, i que els seus membres s’acostumin a veure’s. I és que un dels problemes que tenen les  societats és que la gent no es coneix. Hi ha gent que no ha anat mai a determinats llocs; existeix un problema real de desconeixement. Hi ha gent de Barcelona, per exemple, que no ha anat mai a Canyelles o a la Via Júlia, perquè considera que no hi ha res a fer-hi. Doncs se’ls ha de dir que hi ha gent diferent de l’Eixample; ni millor ni pitjor, diferent. Aquest desconeixement fa que quan alguns s’imaginen el país se l’imaginin amb gent només com ell: o és com Vic o és com Viladecans. Aquestempetitiment de la idea de país a partir de la base de la teva pròpia experiència viscuda és molt important, perquè en tot país hi ha cosmovisions que no tenen per què coincidir, però sí conviure. Un partit només arriba a ser un partit nacional quan realment es pensa a ell mateix com a nacional.

D’altra banda, un partit ha de tenir també en compte el punt de vista afectiu. A tots ens agrada tenir la sensació que algú està pensant en tu, que et té en consideració. La proximitat dels polítics és bàsica. Avui, però, sembla que aquesta proximitat no troba espais adequats: els espais de socialització, que eren molts clars fa uns anys, han perdut pistonada els darrers temps, i no hi ha succedanis. En aquest punt, la comunicació esdevé bàsica per marcar l’evolució dels grups de persones que tenen una semblant concepció política del món, mentre els partits pretenen reunir els vots suficients per tal d’accedir al govern.

Isidre Molas, entrevistat per Oriol Bartomeus a la revista FRC (Fundació Rafael Campalans, tardor 2011).

Pregunta

Pregunto: ¿Un mitjà de comunicació podria haver rebutjat la propaganda electoral d'un partit xenòfob? (vegeu aquí, p. 93) Si és que no, em preocupo. Si és que sí, també.

Maragall a la ciutat els capgrossos

El colmo de la celebració de l'Any Maragall a Mataró no és que el dia 17 , demà, em vagi malament anar-hi és que, a més, fan dos actes el mateix dia, pràcticament a la mateixa hora i, això sí, en dues seus diferents del mateix carrer, que pràcticament es donen la cara. Les dues cites són molt atractives. La primera, organitzada per Òmnium Cultural a les 19:30h, parla sobre l'obra periodística del poeta que, com sabeu, és molt important, i la protagonitza Patrícia Gabancho. La segona, organitzada pels Amics de Ca l'Arenas de Mataró a les 20h, i, de la mà de Roser Trilla i Josep Mª Cusachs, es presenta així: "L'acte consistirà en una lectura comentada de poemes i tindrà  dues parts: la primera inclourà textos maragallians i la segona serà un recorregut a través de diversos "cants espirituals" catalans de tots els temps, des d'Ausiàs March fins a David Jou, passant per Palau i Fabre, Martí i Pol, etc". Vaja. Oi que no sabíeu per què a Mataró se'ns diu capgrossos?

Els que els agradi Maragall poeta i articulista, que bé deu haver-n'hi, què han de fer? Poden agafar la ràdio que van comprar quan tenien les criatures petites per sentir-les plorar quan eren en habitacions diferents, posar-hi les piles, i seguir els dos actes en estéreo estant només en un.  Els més salomònics poden anar mitja hora en un acte i mitja més a l'altre, sense passar-se per no ser titllat de tenir preferències. O poden convèncer un amic per anar a l'altre cantó i després intercanviar-se la informació en un bar.  També poden organitzar una acció indignada i obligar els organitzadors a fer els dos actes simultàniament al mig del carrer que comparteixen, o un a cada vorera. En fi, que de possibilitats n'hi ha moltes, no sé de què us queixeu.

La boxa

Fotograma de Million Dollar Baby (Clint Eastwood, 2004)

Fa poc, en un bar, vaig veure un tros d'un combat de boxa que feien per un canal estranger de TV. Reconec que és un esport que m'impressiona. Potser perquè no m'imagino gens practicant-lo, no ho sé. El cert és que ha desaparegut pràcticament de la vida pública. Hi ha diaris que han decidit que no en parlen i no sé si hi ha algun criteri que l'ha fet desaparèixer -crec que del tot- a la televisió del nostre país. 

De la boxa m'interessen vàries coses, vegem-ne tres. La primera, la capacitat per generar llenguatge metafòric. Es veu tant en les al·locucions d'ús corrent (tirar la tovallola, saltar al ring, noquejar, etc...), que demostren fins a quin punt va ser un esport popular. També es veu al cinema, amb pel·lícules molt bones on la boxa serveix perfectament d'excusa per parlar de moltes coses amb les que ens donem cops contínuament, inclosos nosaltres mateixos. 

La segona, com en molts altres esports, la ritualització de la violència. Sóc dels que pensen que la resposta violenta que tots tenim davant tantes i tantes coses, lluny de reprimir-la, es canalitza força bé a través dels esports (que, ja a Grècia, tenien com a objectiu mantenir atlètics els soldats en temps de pau (generant ambigüitat entre la relació de l'esport amb la pau). No sempre es canalitza, és clar, a vegades s'incrementa. Però la boxa, tan explícitament violenta, tan 'cos a cos' i alhora respectuosa amb l'íntima distància, n'és un exemple claríssim.

La tercera és la tensió que hi ha entre la norma  del respecte (mínim, però respecte) a l'altre i l'impuls violent; la tensió, també, entre aquest impuls i la planificació racional de la lluita. Entre la teva força i destresa i la de l'altre. Tot plegat porta al terreny de joc una inusual lluita entre tots els nostres límits i totes les nostres capacitats. I que no defuig -ans el contrari- de les conseqüències de la lluita.

És obvi que la cultura actual no participa d'aquesta estètica, malgrat que encara ens impressiona aquest esport i que la seva capacitat metafòrica perviu. L'ideal d'aquest tret cultural contemporani, en un context de guerres mortíferes amb el risc mínim per l'atacant, és situar com a tabú la mort, el dolor i la violència. Evidentment, com a tot tabú, hi ha també l'atracció per la seva ruptura. Sóc dels que pensa que les institucions ritualitzadores de la violència serveixen justament perquè la resposta al tabú no sigui caòtica. Llegeixi's la boxa (proscrita de l'espai públic), els toros (prohibits a Catalunya) o molts altres exemples del que estem arraconant pensant-nos que tan sols proclamant valors positius n'hi ha prou per obviar la nostra inesborrable tendència al mal.

La religió i la campanya

Jo no sé vosaltres, però enmig del garbuix de la campanya electoral, no he trobat que el fet religiós hi surti gaire. Un repàs als programes dels dos partits amb més possibilitats d'assolir la presidència del Govern demostra que, en qualsevol cas, no és un tema de gran preocupació per les organitzacions polítiques, almenys pels propers quatre anys. El programa del PP no en fa cap referència (fora de la prioritat de la llibertat individual davant la pluralitat religiosa) i el programa del PSOE en parla un pèl més però, tot sigui dit, una mica a la defensiva, posant èmfasi en la separació de rols, proposant canvis a la Llei Hipotecària i poca cosa més, fora d'adoptar el terme 'laïcitat positiva'.  També he sentit al candidat Pérez Rubalcaba que no pensa revisar el Concordat amb la Santa Seu, a preguntes d'un ciutadà, cosa que m'ha agradat. Cap dels dos reconeix, però, les aportacions positives del fet religiós (des de molts àmbits) a la societat espanyola, també l'actual, probablement per la prudència que demana un tema que ha estat motiu de controvèrsia secular en la història de la profunda divisió social espanyola.

És una llàstima. Des del reconeixement a la tasca impressionant de solidaritat que -al voltant de la religió- hi ha al nostre país, incrementada en temps de crisi fins a límits heroics, fins pel paper clau en la preservació del nostre patrimoni artístic, hi ha molt a dir. Des de tenir en compte el rol decisiu de la religió en els processos d'integració (o no) dels immigrants fins a vetllar per les xarxes de socialització i cohesió de les comunitats i el seu entrellat associatiu, hi ha moltes oportunitats de col·laborar amb èxit. Però, sobretot, el més rellevant no es veu ni es toca. Parlo de la necessitat de sentit, de la capacitat d'articular respostes simbòliques (i intel·lectuals) a l'anhel humà d'anar més enllà de la seva contingència. Això també és un valor públic. Al qual creients i no creients poden donar també respostes públiques.

Deia ahir Jordi Moreras a La Vanguardia que un dels factors de la creixent radicalització islamista de determinats barris francesos és l'abandonament dels valors de sentit que, a través de la República, havien de nodrir la vida cívica. El buit de sentit sempre s'ocupa, també el buit del 'sagrat'. ¿No seria l'hora que les institucions 'proveïdores de sentit' o -almenys- de processos simbòlics de sentit les religioses, les polítiques, les acadèmiques, les artístiques, etc...) aprenguessin que el seu paper no és el de la reclusió (tornar a l'armari, dirien els gais) sinó el de l'obertura? La laïcitat positiva ¿no és justament això?

També a Espanya, després d'un rapidíssim procés de secularització, davant reptes importantíssims, davant una política que acusa -justament- la seva manca d'alçada i sentit*, en un espai públic anodí de sentit (no podem mostrar cap identitat per no ferir ningú... excepte la nacional catalana o la futbolística), amb el risc que les respostes provinguin de la banalització o d'un reencantament naïf, les polítiques públiques vers el fet religiós han de ser motiu de preocupació, debat i entesa política.

Des de l'altre cantó, tampoc és que es facin massa deures. Una nota repetitiva i cada vegada més inoportuna que sembla demanar el vot al PP serveix a la Conferència Episcopal Espanyola per cobrir l'expedient. I una nota positiva, la de l'Apostolat Social dels Jesuïtes, que baixen a l'arena demanant coses molt concretes, i ben poc 'espirituals' en la línia de prioritzar -els propers anys- polítiques socials. Una nota, aquesta darrera, que ha obtingut un escàs ressò mediàtic, en comparació a la primera. Potser també hi hem de sumar els mitjans, en aquest repte.

* Vegeu Espiritualidad y Política, Coord. Cristóbal Cervantes, Ed. Kairós, Barcelona 2011.

Escura-xemeneies

- (...) ¿Cómo se llama uno que quiere abrazar al deshollinador?

- Un santo- dijo el padre Brown.

- Creo- dijo sir Leopold con una sonrisa desdeñosa- que Ruby se refiere a un socialista.

- Un radical no es alguien que se alimenta de raíces- observó Crook con cierta impaciencia-, y un conservador no es alguien que se dedique a hacer conservas. Y tampoco, se lo aseguro, un socialista es alguien que desea pasar la velada con un deshollinador. Un socialista es alguien que desea que se deshollinen todas las chimeneas y que se pague a todos los deshollinadores.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 88-89.

Freda l'escorça

No va fer festa mai, ni per Nadal,
i el dia que va dir-li prou la força,
pansit en un racó, freda l'escorça,
es va morir de por d'estar malalt.

Pere Rovira, fragment de "Feréstec", a Contra la mort (Ed. Proa, 2011), p.69.

Foto: Pierre Gonnord, O Lagarto. Fisterra (2009)

Intel·ligència a 'Valors'

Ja ha sortit a la llum el darrer número de la revista Valors, dedicat a la intel·ligència. Joan Salicrú, un dels seus co-directors,  ho presenta al seu bloc molt bé: "Ja fa molt anys que la intel·ligència s’ha deixat de relacionar directament amb el grau de coneixement que té una persona", diu. "La intel·ligència humana, com va definir Howard Gardner, està formada per múltiples intel·ligències –lingüística, lògica-matemàtica, espacial, musical, emocional...- i ningú és destre amb totes i tothom és més hàbil amb alguna d’elles". 

 

Presenta aquest número, segueix, "amb la voluntat de trencar una llança a favor d’algunes d’aquestes intel·ligències i conèixer-les amb més profunditat". Així, hi participen el neuròleg, Antoni Ribas; l’expert en intel·ligència emocional, el professor Pablo Fernández Berrocal [extracte de l'entrevista]; el coordinador del màster en Intel·ligència Artificial que formen conjuntament diverses universitats de Catalunya, Ulises Cortés, i, finalment, el teòleg i filòsof, Francesc Torralba (foto), que parla de la intel·ligència descoberta, la intel·ligència espiritual. 

 

Respecte l'actualitat, destaca en aquest número una valoració sobre l'anunci del fi de l'acció armada de la banda Eta, del que parla Antoni Batista, que acaba de publicar Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa. Podeu accedir a un extracte de l'entrevista i el vídeo. "Un procés que requerirà d'una veritable intel·ligència", diu Salicrú. Veurem quina. o quines, apunto jo.

 

La màgia, el somni, l'obscur... i la raó

Veus assenyades del país parlen de mi com una promesa. Només els recomano calma i que em deixin fer. Escric en una llengua a mig néixer i visc entre el caos i la solitud. Però no paga la pena de clamar: d’altres que tenen els meus anys moren en terres més esqueixades. Només puc dir que des del meu petit racó de món he vist que l’art és molt complex. Complex com l’home. I per explicar l’home ens cal vorejar els límits més arriscats de la imaginació. Crec, per tant, en la màgia, en el somni, en l’univers més obscur del nostre pensament. Però crec en totes aquestes coses perquè són necessàries a la raó. I trobem en la raó, alguna vegada, la nostra supervivència.

Montserrat Roig. Pròleg (fragment) a Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen (gener 1971, en homenatge.

Extret de Terenci Moix / Montserrat Roig Narracions, Ed. 62 / Orbis, Barcelona, 1984, pp. 33-34.

L'ensenyament al segle XIX

Montserrat Gurrera (El Tot Mataró)

Estic esperant amb candeletes la publicació del treball guanyador, ahir, de la 53ª edició del Premi Iluro de Monografia Històrica que convoca la Fundació Caixa Laietana, escrit per la Montse Gurrera, a qui fa molts anys que conec i a qui, darrerament, he anat seguint pels seus articles sobre l'escola mataronina al segle XIX, justament el tema del llibre guardonat. Ho estic esperant perquè, com digué el Dr. Antoni Pladevall en nom del jurat, val la pena conèixer quines foren les respostes educatives de la societat als reptes que plantejava de forma immediata el canvi social profund de la ciutat en aquells anys, enmig d'un segle convuls (guerres, desamortitzacions, renaixences, escàs Romanticisme,  migracions, noves explotacions, etc....) just abans que sorgís el moviment obrer a casa nostra.

En altres ocasions ho he escrit, aquí, a propòsit dels aniversaris que hem viscut d'ordes religioses nascudes o assentades al Mataró que doblaria el seu nombre d'habitants i que la convertiria en una de les principals ciutats en producció industrial a Catalunya i Espanya. Crec que en podríem aprendre molt, d'aquella experiència, i que ens emportaríem lliçons de gran vàlua. Entre elles, relatives al paper de l'Església, molt més ambigu, probablement molt més positiu, del que les reduccions a la vista d'ara ens poden portar a pensar. Esperem que la Montse, que ha presentat la seva tesi doctoral, ens ho pugui aclarir.

[vegeu notícia a El Tot Mataró, El Punt, Capgròs i Mataró Notícies i l'acte íntegre a m1tv].

El graciós

Sus apariciones en público siempre tenían éxito gracias a un método muy sencillo. Si se le ocurría un chiste, lo soltaba y todos le llamaban ingenioso. Cuando no se le ocurría ninguno, decía que aquél no era momentonpara bromas y todo el mundo le consideraba muy capaz.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 71. Foto: promoció de House.

Perdre el cap

[El] padre Brown (...) en ese momento perdió su cabeza. Y su cabeza era siempre mucho más valiosa cuando la perdía. En momentos así, sumaba dos y dos y les daba cuatro millones. A menudo, la Iglesia Católica (que está desposada con el sentido común) no lo aprobaba. A menudo, ni siquiera lo aprobaba él mismo. Aunque se trataba de una auténtica inspiración -muy importante en momentos má críticos- cuando quien piedre la cabeza es quien la salva.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 69.

Foto: Charlie White, 'Champion', 2005

Palol davant la cultura

Retrat de Miquel de Palol per Misha Kominek

Una cosa és la fe i l'altra la cosmovisió que dóna la cultura cristiana. Al carregar-se la Història Sagrada i la religió en la formació de les criatures una bona part de la història, la literatura, la pintura i la iconografia del món occidental se'ls fa incomprensible. Dant passa a ser un autor de ciència-ficció i l'Ulisses de Joyce es fa inintel.ligible. Hi ha una fractura de coneixements generacional flagrant amb la gent de 30 anys cap avall.

Hem passat de tenir com a referent l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) a que ho sigui La Caixa o el Barça, entitats que, a sobre, es caracteritzen per una prudència de catalanisme molt explícita. (...) Això ens ha escapçat, així no s'estructura una societat. Què passarà quan el Barça perdi o el Ferran Adrià no obri cap més restaurant? Una societat es construeix amb pensadors i polítics d'alçada i no és un model passat.

L'alta cultura sempre ha estat subvencionada, si no avui no tindríem ni Fídies, ni Renaixement, ni Bach. I mai es plantejava per treure'n rendiment!

Miquel de Palol, fragments d'una entrevista al suplement Quadern, d'El País, 3.11.2011.

L'última riquesa

Ara que ja no (...) són les nits
concursos de mentides en els llits; (...)
una lletra pot dir la nostra sort:
que la vellesa ens dugui a la Bellesa
de l'art final, i a l'última riquesa:
l'últim amor, que sempre és el més fort.

Pere Rovira, fragment d'"Amics vells", a Contra la mort (Ed. Proa, 2011), p.67. 

Il·lustració: Petons (2006), d'Isidre Manils (Fundació Vila Casas)

La bronca d'en Mañach *

Josep Mañach, home d'una trajectòria impecable al sector públic, va ser cap de llista de CiU l'any 1995 i obtingué el millor resultat pels nacionalistes que mai s'hagi vist a Mataró. Jo, el 1997, vaig ser nomenat regidor de Serveis Centrals. Recordo molt bé la primera comissió informativa que vaig presidir, el primer o segon dia d'haver accedit al càrrec. Hi anaven les ordenances fiscals de 1998 (els impostos i taxes locals) i jo portava grip i febre. Mañach, el regidor de l'oposició més ben preparat que mai he vist, portava anotades pàgina per pàgina les seves objeccions i preguntes, em va clavar una bronca (amb tota la raó) pel poc temps que havia tingut per mirar-s'ho i em va llançar un argument que em va quedar gravat: "¿com caram vols que ens posicionem sobre les ordenances si no tenim ni idea de quin pressupost voleu fer? ¿per què no fem el debat conjunt?". La meva resposta -aleshores-, corra-cuita, va ser la de dir "primer mirem què tenim i després veurem en què ens ho podem gastar". Una resposta de circumstàncies, perquè qui tenia raó era ell.

De manera que ens vam posar mans a l'obra i en un parell d'anys de canvis importants en la manera de fer de l'Ajuntament (amb algunes inèrcies i rutines que semblaven eternes) vam poder tractar conjuntament les ordenances fiscals -que tenen un període rígid per a la seva aprovació, per això la premura- amb el pressupost incloent-hi un període previ per poder fer les primeres aportacions prou llarg (els avantprojectes) i acompanyats d'un Programa d'Actuació anual cosa que amb alguna excepció explicable, s'ha mantingut fins avui. A més, s'hi va poder introduir un important procés de participació (Audiències, etc...) i, ja en el mandat posterior, amb majoria absoluta socialista, vam arribar a amplis acords en matèria fiscal amb CiU, aleshores encapçalada per Joaquim Esperalba, el Grup Mixt i ICV. La bronca d'en Mañach, sincerament, em va motivar i, amb el lideratge de l'aleshores alcalde Manuel Mas, vam fer aquest i altres canvis dels que em sento molt orgullós en matèria d'organitzacó interna. Canvis que mai s'acaben, per cert.

Anem enrera

Dijous hi va haver l'aprovació de les ordenances fiscals pel 2011, al Ple de l'Ajuntament. Segons sembla, amb un acord a prova de bombes amb el PP i un altre amb la Cup que va salvar per pèls l'aprovació inicial (queda una altra votació). Deixo a banda comentar la barrabassada que suposa incrementar l'IBI (la contribució) un 32% en plena crisi, en una ciutat on la immensa majoria de la població és treballadora i propietària de l'immoble on viu. I fer-ho quan hi ha alternatives. La mandra, la desconfiança cap al pacte i les ganes d'ingressar sense pensar massa semblen haver portat a aquesta decisió que, en cas d'haver-se consensuat, hauria compromès els socialistes en el debat pressupostari.

El que volia mostrar avui és que el nou Govern de CiU, amb franca minoria, fa servir els arguments que Mañach em retreia; diuen que no poden presentar el pressupost perquè primer han de comptar amb quins ingressos podran pagar el que cal fer i, especialment, els que provindran de les nostres butxaques... No diu quin pressupost farà ni quin programa vol aplicar a l'hora de parlar sobre els esforços que demanarà als mataronins. Tampoc ha obert cap procés de participació. I, el que és més greu, a diferència dels seus predecessors, no ha cercat l'acord entre els dos grups majoritaris en matèria fiscal, acord que li permetria una còmoda majoria i no dependre dels partits extremistes.

És a dir, d'una banda, es retorna a les inèrcies i rutines que fa més de deu anys havíem canviat -entre d'altres raons- empesos per les bronques de Josep Mañach. De l'altra, s'abandona l'esperit d'acord i diàleg en matèria fiscal amb què els governs presidits pel PSC havien ofert sempre al principal partit de l'oposició (i que explica, també en part, les polítiques d'increments moderats que s'han vingut portant a terme en dècades). I, per últim, s'aboca a la dependència de partits extremistes: un dia el petri però minoritari acord PP-CiU depèn de PxC i l'altre de la Cup. Una mala deriva. Una manca de lideratge. I un, o varis, passos enrera.

*publicat a Capgròs.

Fotos: Bloc de Joan Mora, El Punt, El Tot Mataró.

Excés de preguntes *

El panorama expositiu de Barcelona ha arrencat aquest curs amb bones exposicions. Una d'elles, sens dubte, és la que ofereix La Pedrera amb una sèrie de peces de Perejaume, fruit totes elles d'una reflexió que l'artista vol compartir amb el públic i que, a parer meu, gira al voltant de dos grans temes. El primer sobre la cultura de l'excés i l'altre sobre el propi paper de l'art. Vegem-ho.

Certament, l'ésser humà es caracteritza -entre d'altres coses- per l'excés. Diuen que tenim un cervell excessiu -encara que no ho sembli- i causant tant de les possibilitats experimentals i especulatives que nodreixen la història de la humanitat com, també, dels desequilibris d'aquest delicat òrgan. Ens apreta el temps (del qual en tenim consciència), apreciem un 'més enllà' de les coses que ens passen, ens pesa l'avorriment i basem bona part de la nostra vida en l'acumulació (de riqueses, de coits, de provisions, de títols, de poder, d'amor). La cultura -diria Freud- fa de contenció i alhora vehicula tant l'excés com la seva ànsia, quan no la reprimeix. Perejaume ve a dir que l'art, que és una de les estratègies d'aquesta cultura, sembla que -enlloc de ser contenció o vehicle- s'hagi empeltat també del desig d'excés. Hi ha tant de tot, no tan sols productes artístics, també xerrameca, que en reivindica un cert despullament, una 'neteja', un retorn al fet primigeni de l'emparaulament (vegeu Duch), de tornar a dir les coses, si és que cal. Potser algunes ja estan bé fora del llenguatge que, sempre, alhora que les apropa, també les perverteix. "Que tot fa mal de tant de dir-ho, / fa por de tant dit i redit" anomena un dels quadres.

Deia que l'artista ens proposa també, a redòs de l'anterior reflexió, una sobre el paper de l'art. Les acumulacions de quadres en muntanyes o pinacoteques infinites, la fixació sobre els fragments i una mena de 'fugida' dels continguts dels quadres són tres exemples de la incomoditat que semblen manifestar les pròpies obres davant la gosadia de representar quelcom que -de fet- no li cal. És millor el paisatge d'Olot o un quadre de l'escola d'Olot? L'art, doncs, ha d'interpretar-nos la natura o ella s'interpreta molt millor sola, com insinuen aquestes obres de natura antropomòrfica o una pedra 'prestada' a l'exposició temporalment per una pedrera anglesa? Aleshores, l'art, quina porta obre? Potser la dels camins ocults dels objectes i els éssers, els mapes i els circuits mentals associats, tal i com indica el deix profundament surrealista de tantes peces?

Així, plena d'interrogants i seduccions, és l'exposició de la Pedrera, que mostra el Perejaume més adult, més capaç de parlar a la ciutat cara a cara i, alhora, de fer-ho amb tota la modèstia i estimació cap a la vida complexa d'aquest ésser excessiu que, sobretot, ho és en la quantitat infinita de preguntes que es fa.

* article per la revista Valors (novembre 2011)

L'exposició "Ai, Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!" serà a La Pedrera fins el 12 de febrer de 2012

Pols de verb

Sóc paraules, sóc fet de paraules, de araules dels altres...paraules (...) sóc totes aquestes paraules, totes aquestes estranyes paraules, aquesta pols de verb, sense sòl on posar-se.

Samuel Beckett, El Innombrable, Alianza Ed., Madrid, 1988, p. 150. trad. meva. 

Foto: detall de l'escultura de Jaume Plensa "El alma del Ebro", Expo de Saragossa (meva, 2008); més fotos aquí.

Catalunya francesa

Si mañana Catalunya se proclamase independiente –cosa harto improbable–, de inmediato pasaría a ser un protectorado francés. La Geografía es reina y señora de nuestros destinos. (...) A los soberanistas de buen corazón les molesta este áspero realismo. Les impide soñar, y para el catalán politizado es muy importante poder soñar. Pero esa es la cruda realidad: en el trazado de las fronteras interiores de una Europa en peligro de desintegración y bancarrota no se va a mover ni una mosca en los próximos veinticinco años.

Enric Juliana, "La verdad de Cádiz", La Vanguardia, 30.10.2011