75 anys fent adults *

Començaré pel que és obvi: no he estat mai de la Sala Cabañes. Però, compte, en sento parlar des de ben petit. Ei, no tan sols de les obres que s'hi representaven, especialment Els Pastorets (passatges dels quals havia sentit recitar a casa tantes vegades) sinó també d'un munt de personatges que coneixeria més pel nom (pel cognom) que de vista, tots ells grans, que tant podien ser de la Sala o del Círcol, del gremi del gènere de punt o de l'Omnium. La culpa de tot això la tenia el meu avi, amb qui vivíem. Fill d'un ferroviari castellà, me l'imagino als anys vint espavilant-se en un ambient com aquell, el del catolicisme social de principis de segle nascut sota les idees del papa Lleó XIII, passades per una mena de 'calvinisme' mataroní molt característic que el deuria seduir. Idees, les de l'autor de la Rerum Novarum, que -abruptament- quedaren tan escapçades com les altres a la Guerra Civil, per cert. Ell s'hi devia trobar la mar de bé, en aquell ambient, en l'efervescència d'activitats, en els passos immensos de socialització dels nois i les noies que devia representar (que provocà reaccions), en la barreja de classes i orígens que també devia significar una novetat, en la preocupació per la instrucció i la formació cultural de la gent més pobra, en la recerca d'una alternativa més seductora a la que oferien ja aleshores ateneus obrers d'inspiració marxista o anarquista, ideologies que l'Església veia com una amenaça. Quina diferència amb algunes coses d'ara, on les amenaces no són respostes amb un exemple millor sinó amb l'anatema...

Me l'imagino ben jove, ja, quan es va prometre amb la meva àvia i s'enviaven cartes innocents i dolces com els textos teatrals de la Sala, com els enamorats de Folch i Torres, com els poemes de Guerau de Liost, com la iniciativa de mossèn Plandolit, com les glosses del Pensament Marià. I després, fent d'àngel (aleshores ho feien els homes). O més tard, ja en tasques directives. Li agradava manar.

A mi, doncs, la Sala Cabañes m'evoca, en primer lloc, aquestes històries d'avis narrades amb nostàlgia i aquestes visites de senyors mataronins que jo no hagués fet mai disfressats. I, en segon lloc, pels Pastorets, com no. Els meus cosins i un oncle hi actuaven, cada any ho vivia per Nadal una mica indirectament. Però, principalment (i ho he dit ja en alguna ocasió), perquè Els Pastorets són un 'artefacte' perfecte per a la tramsissió de coneixements sobre el pas de fer-se adult. Compte, no de la fe -com segurament molts devien pretendre-, donat que la fe no es transmet, almenys tan fàcilment. Més aviat, i a través dels mecanismes narratius més propers aleshores (mites nadalencs, paràboles evangèliques, iconografia religiosa, música tradicional...), aquesta peça ens mostra el món adult sense cap mena d'engany, com es veu clarament en la història de Naïm, que és un dels seus fils narratius.

Jo vaig aprendre que els homes fets i drets també ploren veient Naïm fer-ho. O que dubten. O que fan coses que se n'han de penedir. I que la generositat acompanya sovint una experiència de dolor i de pèrdua, però que allibera. Que els cants i les danses acompanyen les nostres emocions i anuncien el que no veiem encara. Que l'humor és sant. Que 'floreix la vara' davant l'elecció correcta entre un munt de noies maques (o verges, és a dir, on tot és per fer). Que la lluita neta entre el bé i el mal només existeix en un pla no humà; que la lluita real, humana, és menys evident, més barrejada, més equívoca, més feble. Que el dimoni és atractiu. Que la confiança salva.

Més o menys, doncs, anar al teatre (una activitat que fins més tard no vaig sovintejar), és encara per mi avui aquesta recerca de l'ànima dels homes i les seves conseqüències, un retrat de les contradiccions dels éssers adults, un mirall de mi mateix. No és exagerat dir que m'hi va portar la Sala Cabañes, cap aquí. Sense que es notés, inconscientment, gratuïtament, amb la senzillesa de les coses ben fetes. Amb el relat sense el qual és impossible ni acostar-se un pèl a entrendre què caram hi fem aquí.

:

* article pel bloc del 75 aniversari de Sala Cabañes.
(Fotos adjuntes: Paco Martínez Soria i el meu avi / Josep Mª Folch i Torres amb directius de Sala Cabañes - 1943 (Naïm entre el Bé i el Mal, foto de Josep Ros, 1991; tot del llibre Sala Cabañes - 75 anys, Ed. Sala Cabañes, Mataró, 1991)

: